He perdut el meu Satisfyer just ara que li començava a agafar gust. Estic desesperada...
Tot va venir per culpa de les companyes de la feina, que són una colla de noies joves i eixelebrades que no paraven de parlar tot el dia del Satisfyer per aquí, del Satisfyer per allà. Tant i tant me’n van omplir el cap que, al final, un dia li vaig dir al meu marit:
—Ja sé què vull que em regalis per Nadal. Vull un Satisfyer!
—Un què? —em va preguntar arrufant el nas, com si li estigués parlant en xinès.
—Un Satisfyer!—vaig repetir. Me’l vaig mirar com qui es mira un gripau i li vaig dir una mica massa airada—: Que no saps què és? Però si tothom en parla. Un consolador femení, cony!
—Això vols? Què passa? Que ja no en tens prou amb mi?
—Home... Tampoc no dramatitzis, ara tu. És una joguina eròtica amb què podem jugar els dos. Ens anirà bé per posar una mica de fantasia a la nostra relació.
—Què vols dir?
—Noi, sembles encantat, de vegades. Sempre et queixes que em costa tant de posar-me... calenta—vaig entrebancar-me en aquesta paraula. (Uff, com costa posar nom a segons quines coses)—: Doncs que, si pot ser, una estona abans juguem amb el consolador, després això serà una piscina amb peixos de colors.
La cara del meu marit es va posar radiant de cop. Crec que ja s’hi veia, nedant entre peixos.
—D’acord! I on s’ha de comprar això? On ho venen? En una botiga d’electrodomèstics?
—I tant! Ho tenen entre les planxes i les fregidores d’aire... —vaig etzibar-li—: Mira que n’ets de talòs! Es compra per internet i t’ho envien a casa de manera discreta.
—Ah... Clar. Però m’imagino que hi deu haver diferents models? Quin és el millor?
—Demà demano a les companyes de feina la millor marca i model. Després t’ho dic. Però ho compres tu, eh? Jo no ho haig de veure fins a la nit de Nadal. Vull que sigui com una sorpresa.
—Vaaale, va.
I així va ser. Quan vam fer cagar el Tió a casa hi havia un munt de regals sota la manta. I els nens com bojos, desfent paquets, esverats. Per sort el meu marit tenia el meu regal ullat i quan va veure que la nena anava per desembolicar-lo, va ser a temps de prendre-li dels dits.
—Ep, no! Aquest és per la mare!
—I què és? A veure, mare? M’ensenyes que és?
Amb la seva picada d’ullet ja vaig poder deduir que era el meu esperat Satisfyer. Dins d’un estoig de color negre, el meu consolador lluïa com una joia delicada. Era prou bonic i discret. De color lila. No tenia una forma fàl·lica, sinó més aviat em va fer pensar en un mol·lusc o una petxina. Ja l’havia vist en fotografia, però tenir-lo al davant em va posar una mica nerviosa. A veure si no el sabria fer anar. Tot i que semblava senzill, només tenia un botonet d’encendre i d’apagar, i dues fletxes: cap amunt o cap avall per poder pujar o baixar la intensitat. El tacte era com de silicona, però amb una certa rigidesa. A l’extrem, hi havia petita boqueta que era el succionador, l’encarregat de fer-me veure les estrelles.
Estava tan empanada mirant-me’l que no em vaig adonar de l’estrebada al braç que em va fer el nen. Es va tombar la capsa i el Satisfyer se n’anava en orris sense estrenar. Per sort, el meu marit, que té uns reflexos millor que els meus, el va poder agafar just abans no espetegués contra el parquet.
—Què és això, mare? —va preguntar el nen, que ja no és tant nen a onze anys fets.
—Una joguina —em vaig sentir dir a mi mateixa.
—I com s’hi juga? —va demanar la nena que té les orelles com radars.
Els meus dos fills em miraven esperant una resposta. Fins llavors no m’havia adonat que m’estava ficant de peus a la galleda de quatre potes. La cara del meu marit era un poema i vaig intentar sortir-me’n com bonament vaig poder.
—Bah!! És un joc molt avorrit. A més, el pare s’ha descuidat de comprar piles i no el podem provar —vaig dir vermella com un pebrot—. Res, oblidem el meu regal i ensenyeu-me que us acaba de cagar el Tió a vosaltres. A veure...
Per sort, en una nit tan excitant com aquella, els nens aviat van oblidar-se del meu regal i vam estar fins a les tantes fent partides a la Play i jugant a un joc de sobretaula d’uns pals i d’unes mones que no podien caure.
Quan els nens van ser al llit, el meu marit i jo vam obrir de nou l’estoig. Les instruccions deien que el primer pas era posar-lo a carregar unes hores. O sigui que vam haver de deixar el meu regal per provar i vam continuar amb les tècniques tradicionals habituals. No sé per què aquell aparell a la tauleta posava al meu davant unes expectatives fins ara no acomplertes. L’endemà, un cop carregat, vaig guardar-lo en un calaix de la tauleta. Amb tota la parentel·la a dinar no era el millor moment per deixar-lo a la vista.
Amb tantes festes familiars i amb els nens per casa emprenyant de dia i de nit, no hi va haver cap ocasió per poder provar l’estri amb calma.
Dies després, a la feina, mentre esmorzàvem, les companyes que em van preguntar: “I a tu com et va amb el Satisfyer?”. Em vaig quedar amb cara de pallussa. Que burra! Ja ni me’n recordava.
Quan vaig arribar a casa, els nanos eren fora amb la meva mare i vaig pensar que tenia ben bé una hora per mi sola. Vaig decidir regalar-me aquesta estona i vaig estirar-me al llit.
—Vinga, Satisfyer. Demostra’m què pots fer per mi.
Al principi no li trobava el què. Que sí així, que si aixà. No n’hi havia pas per tant.
—I si el poso aquí i més a poc a poc... Una estoneta així. Ah, carai... gluc!... Doncs, mira... Pas malament... gluc!... Ara, sí que... gluc!... Sí, sí... Ara, ara... Uff... sí... gluc... sí... SÍ, SÍ, SÍ!!!!
I de sobte:
—Maaaama!!! Ja som aquí!!
—Collons!!!... Merda!
La canalla havia tornat abans d’hora. Cagum... Ma mare ja se’ls podia haver quedat mitja hora més, conxo!
Em vaig posar dreta de cop, ben sufocada. Vaig obrir la finestra d’una revolada. Vaig amagar el Satisfyer i vaig sortir al passadís.
—Que no et trobes bé, nena? —em va preguntar tota estranyada, ma mare—. Estàs molt vermella. Que tens febre? A veure si has agafat la passa de grip que hi ha.
No li vaig fer ni cas. Encara no tenia el cap ni el cos a lloc. Realment sí que era un bon giny, això del Satisfyer. Seria el principi d’una gran amistat, per dir-ho d’alguna manera.
Ara bé. Quan he tornat a disposar d’una estona per mi, no he trobat el Satisfyer.
Em pensava que l’havia guardat dins el calaix de dalt de la meva tauleta, però no. He mirat tots els calaixos i, fins i tot, els he buidat damunt el llit. Res. He buscat a sota el llit, no fos cas que hagués caigut. Tampoc. He mirat a les butxaques del barnús que tinc penjat darrere la porta de l’habitació. No.
On carai el vaig ficar? He obert l’armari i he buscat entre les tovalloles, els jerseis gruixuts, les samarretes d’interior i res. He mirat on tinc la roba penjada, dins les butxaques dels abrics, de les jaquetes del meu marit i tampoc. He tret totes les sabates i també les caixes amb el calçat d’estiu i no. M’he enfilat a una cadira i he mirat als armaris de dalt entre les mantes, la roba plegada de fora de temporada, dins les maletes de viatge... Res de res.
Però on carai el vaig guardar?? He posat cap per avall els dos armaris del bany tot i que sé de segur que no hi vaig entrar amb ell als dits. Tampoc.
He mirat a sota del sofà, no fos cas que el gos l’hagués amagat com fa amb tot el que ens pren. He regirat tots els armaris de la cuina, fins i tot he mirat dins les olles, els tuppers i els pots. He buidat la nevera i els calaixos del congelador.
No és enlloc.
Finalment, he decidit tirar-me de dents a la jugular:
—Me l’has amagat tu, oi? —li demano al meu marit, tirant pel dret—. Em vols fer una broma pesada, eh que sí?
—Jooo? I per què? Si a mi també em feia gràcia provar-lo junts. Si vols, te’n compro un altre? —em respon ell.
Me’l crec. Han estat els nens. Segur! Me’n vaig a l’habitació dels nens on estan els dos a terra jugant.
—Ei, canalla. Oi que m’heu agafat una cosa de la meva habitació?
—Quina cosa, mama? —em pregunta el nen amb posat innocent.
—Aquella joguina que em va cagar el Tió —dic sense pensar gaire i plegant els braços amb duresa.
—Però si quasi no la vam veure, mama. Ja ni ens recordem de com era—diu la nena.
Hummm... No sé si creure-me’ls. Quan siguin a l’escola regiraré la seva habitació. Ara no vull que notin com de desesperada estic.
Em vaig posant de mala llet perquè no el trobo. I com més de mala llet em poso, més falta em fa.
Miro per la finestra. Veig a la veïna feinejant pel jardí. Ella em veu i em somriu ben contenta. Està molt contenta, aquesta? Potser massa contenta i tot... A veure si amb els esveraments del moment, vaig llençar el Satisfyer per la finestra i ara el té ella. Clar! Amb raó té aquest somriure tan esplèndid.
L’única solució que hi veig és fer una penjada de cartells als fanals del barri:
S’HA PERDUT SATISFYER.
(foto a color de l’estri)
Es gratificarà generosament.
Telèfon: 667 222 ...
A veure si hi ha sort i la veïna me’l torna.
Ah, calla! Ja em truca algú!!
