PASSAR A L'ACCIÓ.

Estava dormint i de sobte els crits de l’oficial el desperten. Sense temps per pensar es posa dret i es quadre. Alerta!: veu el llum vermell encès donant voltes. Ja hi som. Ha arribat el moment de la veritat, el moment de passar a l’acció.

S’ha preparat molt i semblava que encara faltava per aquest dia, però finalment és aquí: en el lloc adequat en el moment adequat. Els donen uns minuts per posar-se en marxa. No sap què fer. S’estira tan llarg és i tensa i destensa el seu cos recuperant tota la flexibilitat i agilitat que li farà falta. Mira els seus companys, es copsa en l’aire un nerviosisme inevitable. Ningú sap massa com reaccionar en aquests instants previs. Es miren els uns als altres, algun esbossa un petit somriure que no l’hi és correspost. Això serà una lluita, també entre ells. No és necessari buscar proximitat amb ningú si d’aquí un moment seran rivals. Alguns tenen els ulls tancats,  cercant tal vegada concentració o potser una petita pregària. Ell no té en qui pensar, no recorda parents ni amics. La seva vida ha estat des de que té ús de raó, un camí que l’ha portat aquí i avui.

Està nerviós i content alhora. Sap que aquest camí no té tornada, és una empresa suïcida. Mai més res serà igual, però no l’importa. Està llançat a l’aventura i d’una vegada per totes farà quelcom important malgrat hi deixi la pell. No té por, potser és un inconscient, però està totalment decidit i no es farà enrere.

L’oficial en cap entra. S’ha acabat el temps. No cal pensar, obeir ordres i lluitar per l’objectiu. És un soldat i aquesta és la seva feina. Nota escalfor i l’ambient es carrega. Comencen a moure’s primer d’una manera gairebé submisa per el llarg passadís, però després esdevé una marxa militar. Aguanten aquest ritme un període de temps fins que la formació es desfà i tothom córrer cap a l’objectiu. Hi ha empentes i trebanquetes entre els mateixos soldats, ningú vol ser l’últim. Alguns cauen exhausts a les bandes o bé són aixafats pels seus companys durant la cursa. No hi ha compassió, no és moment de permetre’s febleses ni empaties.

Ell corre tant com pot, mirant per la cua d’ull els que el segueixen. No pensa aturar-se per cap motiu i té clar que vol arribar el primer i assolir la glòria. Sap que mai n’ha tornat cap i  que ha hagut de recollir moltes vegades els cadàvers escampats d'altres formacions. Però té clar que ara li toca a ell i no retiraran del mig les seves restes. Els oficials els hi han explicat que al final hi ha un resplendor que els promet la vida eterna o bé la mort. Molts no hi veuen massa diferència entre una cosa i l’altra. Ell sí, vol la vida eterna.

Continua corrent i s’adona que cada vegada són menys. Es comença a notar a cansat, però l’excitació no el deixa defallir. Veu el final del passadís cada cop més a prop. Hi ha rumors que al capdavall només hi ha una paret on morir esclafat per la pròpia inèrcia de la velocitat assolida durant la cursa. Ell creu en la seva sort i no pensa morir d’aquesta manera tan absurda.

Corre tant que quan gira el cap veu que està sol. Ja no té rivals, per ell serà la resolució final... Agafa un últim impuls i es llença al buit totalment entregat al seu destí. Salta, fa el salt més gran de la història... No hi ha cap paret, no ... Està content, feliç, pletòric... El impuls el fa caure damunt d’un òvul flonget on ell s’enfonsa tot sencer i queda submergit en una mena de núvol de gust afruitat. Sí!! Per fi, ha aconseguit el premi!!...Tot per ell sol! ... La vida eterna...

.