BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

divendres, 31 de maig de 2013

RWANDA: 1ª PART

Aquesta història és real, viscuda per la meva família i per mi que tenia llavors vuit anys.

Sóc de Rwanda, un país petit al cor d’Àfrica. Pels que no hi heu estat mai us faré una pinzella de com és: de dimensions semblants a Catalunya, anomenat “el País dels mil turons” pel seu relleu, plujós i sec segons l’estació de l’any, amb una terra marró xocolata i amb un verd maragda de la seva vegetació. Amb zones de sabana i selva, volcans  i animals en llibertat. De població bàsicament pagesa que cultiva en terrats resseguint els turons i també ramadera amb vaques de banyes molt llargues. 

Gent senzilla però de tribus dispars (tutsis i hutus) obligada a conviure degut a unes fronteres fetes fa segles amb un regle des d’un despatx d’Europa. Dels blancs ens han vingut molts problemes, però també és cert que n’hi ha que s’han preocupat per nosaltres i per un país depenent i poc emprenedor.

Durant molts anys hi ha hagut friccions en la convivència però també períodes tranquils on ens hem barrejat entre nosaltres. Jo i els meus germans som fruit d’aquesta barreja.

A l’abril del 1.994,i des de la ignorància de la meva edat, jo vivia una vida més o menys feliç. No érem pobres, teníem una casa feta d’obra, senzilla però acollidora. Els meus pares havien estat uns anys subvencionats pel govern, estudiant a Bèlgica a canvi que la seva carrera servís per ajudar el país. El meu pare era advocat i la mare informàtica i a Brussel·les havien tingut les meves dues germanes grans. De tornada a Rwanda vaig néixer jo i al 1990 el meu germà petit. Teníem minyona i un mosso que ens feien les feines dures. Teníem cotxe i sabates... un luxe! Però jo preferia anar descalça per no ser més que les meves amigues.

Però aquella primavera el món es va tornar boig. Els adults estaven el corrent de tantes coses que jo desconeixia que, per mi ,d’un dia per l’altre es va produir un canvi brutal en la meva vida. Feia unes nits havia sentit als pares parlant al llit i discutint amb la veu alta: ...no sé què de marxar a Europa,... no sé que de fugir... d’amagar-nos... Les meves germanes escoltaven d’amagat però no em volien explicar res, el petit roncava tranquil al seu llit. Al carrer es respirava allò que es diu una calma tensa i es preveia que quelcom s’estava gestant... L’emissora de ràdio nacional (hutu) va començar a donar missatges en contra dels tutsis i incitava a la violència de manera descarada.

Un matí mentre estàvem esmorzant vam sentir una moto i va entrar esbufegant un company de la universitat on el pare feia classes. “Et busquen! Et volen matar!” va dir molt esverat. El pare es va aixecar d’un bot, la mare va fer un crit. “Haig de marxar...” va dir el pare perplex. “Vindrem amb tu” va contestar la mare.”No!... No, serà millor que ens separem” va contestar decidit ell. La mare el va agafar per la camisa posant-se a plorar, però ell la va apartar. “Ràpid, aviat vindran cap aquí...” va dir nerviós el company del pare. Nosaltres estàvem amb els ulls ben oberts i a mig menjar. El pare va entrar a la seva habitació i  la mare el va seguir mentre ell prenia quatre coses que devia considerar importants. Va sortir i ens va fer un petó al cap a tots quatre, encara incapaços de reaccionar... “Per res del món us separeu de la mare. Us estimo” va dir. Va xiuxiuejar quelcom a l’orella de la mare i ella el va apartar enfadada.

Ens vam aixecar  i vam veure el pare que marxava agafat a l’esquena del seu company, fugint amb una moto.
Deu minuts després van arribar una colla de nois cridant i brandant matxets. El mosso va sortir a protegir-nos, però d’un cop brutal li van tallar la mà. Nosaltres vam xisclar tots alhora i la mare va anar cap a ells travessant el pati. Li van preguntar on era el pare i ella va mentir. Va rebre una bufetada que la va fer tambalejar. Li van tornar a repetir la pregunta, va mentir altra vegada. El noi que encapçalava la camarilla va agafar per la camisa al nostre mosso que gemegava al terra i sense immutar-se li va tallar el cap...

Recordo el seu cap rodant pel terra del pati. Era la primera vegada que veia res semblant: sortia tanta sang del seu coll tallat que allà mateix vaig vomitar el poc esmorzar que havia pres...  La mare sanglotava. Em pensava que en aquell moment també la matarien a ella, però el noi li va dir que ella era dels seus i per això li perdonava la vida, però el pare era un escarabat que havien d’esclafar...

Van marxar...

(Continuarà)


1 comentari:

  1. cristina puig-alsina3 de juny de 2013 a les 12:31

    quina imatge tan brutal per una canalla!!!!

    ResponElimina