LA MAR I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 2.
La Mar està passant
quinze dies de vacances a Lloret. Aquest any ha accedit a venir a passar
aquests dies amb els pares perquè està tipa de sentir-los a dir que només va a
la seva. És dur ser filla única i tenir la família tan pendent d’una. Sort que
ha marxat quinze dies a Itàlia amb unes tres amigues i s’ho han passat molt bé.
Tan bé... Porten un any compartint pis a Girona i s’avenen molt. A la Mar li va
molt bé tenir la universitat i la piscina molt a prop per poder combinar els
estudis amb la natació. Potser aquest any començarà a deixar-ho això de competir,
ja n’està cansada de tantes i tantes hores dins l’aigua.
Des de fa un temps
cap aquí s’ha adonat que li agraden les noies. És estrany, perquè amb el cos i
la planta que té hi ha un munt de nois que li van al darrera al campus i al
club. Ja ha sortit amb algun però quan ha set el moment de fer un pas endavant
i deixar-se portar, doncs...no. Li han vingut ganes de deixar-ho córrer. No sap
si ho hauria de dir algú, però li fa vergonya.
Ja fa temps que
coneix l’Helena. Ai... L’Helena... Des del curs passat que coincideixen en
algunes assignatures i sovint parlen. La Mar se n’ha enamorat. Pensa en ella a
totes hores, a vegades sembla que estigui en un altre món, li diu la mare. I és
que està en un altre món... Al seu món amb l’Helena... A vegades, hi ha dies
que tot és fantàstic, parlen, riuen,comenten alguna cosa del cap de
setmana,...connecten. Ella se sent tan feliç... Però hi ha dies que l’Helena té
pressa i no li fa cas. Llavors ella s’enfonsa... Es quedaria al fons de la
piscina i no en sortiria més.
I ara, aquest brètol del xiringuito li ha
donat una carta. Se l’ha llegida i ni tan sols ha alçat els ulls cap el noi.
Simplement s’ha aixecat i l’ha deixada on era.
Li ha donat una
idea, ella també li pot fer una carta a l’Helena. Serà la carta d’amor més
bonica del món, dolça i sentimental. Li obrirà el cor de bat a bat per primera
vegada a una altra persona, a una noia... I marxa pensant que li dirà, oblidant-se del pobre noi que l’observa trist
de lluny...
"Girona, octubre de 2012.
Amiga molt especial,
saps
qui sóc, no et cal el meu nom.
Ja fa
tan temps que et conec, que t’escolto, que et parlo, que et miro... Et conec
però per mi continues sent un misteri on cada dia faig passes per descobrir
alguna cosa nova sobre tu. T’escolto amb atenció per saber què penses. Et parlo
per obrir una mica el meu cor ansiós i assedegat. Et miro amb ulls enamorats
que veuen més del què mostres. M’encanta quan tu em mires igual...El meu cor
s’omple d’una efervescència i es fa tan gran que em sento a tocar del cel. En
moments així em podria morir i no m’importaria...
Malgrat hi
ha dies que les presses t’allunyen de mi i la teva mirada m’intimida . Llavors em
faig petita, molt petita, minúscula... M’enfonso en el meu món de misèria i desil·lusió.
Submergida en la meva pròpia por i sense
coratge per dir-te el que sento, la
covardia em venç i no valc res.
Tu no ho
saps, però la meva vida depèn de la teva . Només sóc feliç quan et veig a tu
sent-ho. Donaria la meva ànima per passar un dia sencer al teu costat,
impregnar-me de tu fins a la sacietat, sentir-te tan meva , només meva...
El temps
passa i no sé fins quan puc esperar. La vida se m’escapa com la sorra entre els
dits i potser demà ja serà tard.
Necessito
saber si tu també sents el mateix per mi. La incertesa em crea un neguit que no
em deixa viure. No puc continuar per més
temps amagant els meus sentiments desesperats que bullen dins el meu cap i
amenacen d’ explotar. Acceptaré sense queixes la teva resolució sigui quina
sigui. No et puc obligar a sentir el què no sents perquè per damunt de tot vull que siguis
feliç. El què és evident és que res serà com abans. No podré aguantar-te la
mirada, les paraules no em sortiran i intentaré no coincidir amb tu. No puc
martiritzar-me d’aquesta manera, seria massa humiliant per mi. No et sentis
culpable. Me’n sortiré, suposo...
Però si el
teu cor també batega per mi et podré agafar la mà i encarar el demà sense por.
No et puc oferir gran cosa, però el meu món serà tot teu...Tinc un paper en blanc com aquest on pintarem el nostre
futur: hi posarem molts colors, un camp de blat, un turó i al darrera el mar.
Dibuixi la casa més bonica i senzilla que vulguis , envoltada de flors i un sol
radiant al cel que ens escalfi . A les nits t’abraçaré perquè no tinguis fred i
contemplarem el cel estirades a l’herba. Gastaré tota la meva energia en fer-te
feliç , fins l’últim alè... Serà una vida ben aprofitada i plena.
Vull que
t’ho pensis bé, sense presses. Si dubtes, pot ser que no m’estimis tant com jo
a tu. Sigues sobretot molt sincera amb tu mateixa, no vull fer-te pena. De la
pena no es pot viure. Si escoltes el teu cor ja sabràs si m’estimes de debò
quan arribis a aquestes línies de la carta. Espero delerosa la teva contesta.
No cal que m’escriguis. Saps on trobar-me cada dia.
Qui tu ja saps."
Quin rumb ha agafat la història...intrigant!!!
ResponEliminaVaja amb la Mar, m'ha sorprès, no havia pensat amb aquesta possibilitat, i ara què passarà.....???
ResponEliminaMaite.