diumenge, 16 de juny del 2013

CARTES D'AMOR ENCADENADES :nº 2

LA MAR I LA CARTA D'AMOR NÚMERO 2.

La Mar està passant quinze dies de vacances a Lloret. Aquest any ha accedit a venir a passar aquests dies amb els pares perquè està tipa de sentir-los a dir que només va a la seva. És dur ser filla única i tenir la família tan pendent d’una. Sort que ha marxat quinze dies a Itàlia amb unes tres amigues i s’ho han passat molt bé. Tan bé... Porten un any compartint pis a Girona i s’avenen molt. A la Mar li va molt bé tenir la universitat i la piscina molt a prop per poder combinar els estudis amb la natació. Potser aquest any començarà a deixar-ho això de competir, ja n’està cansada de tantes i tantes hores dins l’aigua.

Des de fa un temps cap aquí s’ha adonat que li agraden les noies. És estrany, perquè amb el cos i la planta que té hi ha un munt de nois que li van al darrera al campus i al club. Ja ha sortit amb algun però quan ha set el moment de fer un pas endavant i deixar-se portar, doncs...no. Li han vingut ganes de deixar-ho córrer. No sap si ho hauria de dir algú, però li fa vergonya.

Ja fa temps que coneix l’Helena. Ai... L’Helena... Des del curs passat que coincideixen en algunes assignatures i sovint parlen. La Mar se n’ha enamorat. Pensa en ella a totes hores, a vegades sembla que estigui en un altre món, li diu la mare. I és que està en un altre món... Al seu món amb l’Helena... A vegades, hi ha dies que tot és fantàstic, parlen, riuen,comenten alguna cosa del cap de setmana,...connecten. Ella se sent tan feliç... Però hi ha dies que l’Helena té pressa i no li fa cas. Llavors ella s’enfonsa... Es quedaria al fons de la piscina i no en sortiria més.

 I ara, aquest brètol del xiringuito li ha donat una carta. Se l’ha llegida i ni tan sols ha alçat els ulls cap el noi. Simplement s’ha aixecat i l’ha deixada on era.


Li ha donat una idea, ella també li pot fer una carta a l’Helena. Serà la carta d’amor més bonica del món, dolça i sentimental. Li obrirà el cor de bat a bat per primera vegada a una altra persona, a una noia...  I marxa pensant que li dirà,  oblidant-se del pobre noi que l’observa trist de lluny...   



"Girona, octubre de 2012.

Amiga molt especial,
                                          saps qui sóc, no et cal el meu nom.

                                       Ja fa tan temps que et conec, que t’escolto, que et parlo, que et miro... Et conec però per mi continues sent un misteri on cada dia faig passes per descobrir alguna cosa nova sobre tu. T’escolto amb atenció per saber què penses. Et parlo per obrir una mica el meu cor ansiós i assedegat. Et miro amb ulls enamorats que veuen més del què mostres. M’encanta quan tu em mires igual...El meu cor s’omple d’una efervescència i es fa tan gran que em sento a tocar del cel. En moments així em podria morir i no m’importaria...

                                     Malgrat hi ha dies que les presses t’allunyen de mi i la teva mirada m’intimida . Llavors em faig petita, molt petita, minúscula... M’enfonso en el meu món de misèria i desil·lusió. Submergida  en la meva pròpia por i sense coratge per dir-te el que sento,  la covardia em venç i no valc res.

                                    Tu no ho saps, però la meva vida depèn de la teva . Només sóc feliç quan et veig a tu sent-ho. Donaria la meva ànima per passar un dia sencer al teu costat, impregnar-me de tu fins a la sacietat, sentir-te tan meva , només meva...

                                    El temps passa i no sé fins quan puc esperar. La vida se m’escapa com la sorra entre els dits i potser demà ja serà tard.

                                    Necessito saber si tu també sents el mateix per mi. La incertesa em crea un neguit que no em deixa viure.  No puc continuar per més temps amagant els meus sentiments desesperats que bullen dins el meu cap i amenacen d’ explotar. Acceptaré sense queixes la teva resolució sigui quina sigui. No et puc obligar a sentir el què no sents  perquè per damunt de tot vull que siguis feliç. El què és evident és que res serà com abans. No podré aguantar-te la mirada, les paraules no em sortiran i intentaré no coincidir amb tu. No puc martiritzar-me d’aquesta manera, seria massa humiliant per mi. No et sentis culpable. Me’n sortiré, suposo...

                                    Però si el teu cor també batega per mi et podré agafar la mà i encarar el demà sense por. No et puc oferir gran cosa, però el meu món serà tot teu...Tinc un paper  en blanc com aquest on pintarem el nostre futur: hi posarem molts colors, un camp de blat, un turó i al darrera el mar. Dibuixi la casa més bonica i senzilla que vulguis , envoltada de flors i un sol radiant al cel que ens escalfi . A les nits t’abraçaré perquè no tinguis fred i contemplarem el cel estirades a l’herba. Gastaré tota la meva energia en fer-te feliç , fins l’últim alè... Serà una vida ben aprofitada i plena.

                                    Vull que t’ho pensis bé, sense presses. Si dubtes, pot ser que no m’estimis tant com jo a tu. Sigues sobretot molt sincera amb tu mateixa, no vull fer-te pena. De la pena no es pot viure. Si escoltes el teu cor ja sabràs si m’estimes de debò quan arribis a aquestes línies de la carta. Espero delerosa la teva contesta. No cal que m’escriguis. Saps on trobar-me cada dia.    
                                                                                     
                                     Qui tu ja saps."

2 comentaris:

  1. Quin rumb ha agafat la història...intrigant!!!

    ResponElimina
  2. Vaja amb la Mar, m'ha sorprès, no havia pensat amb aquesta possibilitat, i ara què passarà.....???
    Maite.

    ResponElimina