EL RASTRE DELS FILLS

Els fills deixen rastre en la vida dels pares, és quelcom evident: són una prolongació nostra, el fruit del nostre ventre i alhora el nostre bé més preuat.

Ara, però, em voldria referir a una altra mena de rastre, quelcom més palpable i quotidià. Els pares i mares amb fills adolescents sabran de seguida a què em refereixo: al desordre o la deixadesa del dia a dia.

Us explicaré una història:

Una parella amb un fill de quinze anys van haver de marxar tot un dia fora, des de les cinc del matí fins passada la mitja nit. El fill va dir que seria perfectament capaç de valer-se per si sol, anar al institut i fer-se el menjar. Els pares van decidir donar-li un vot de confiança i hi van accedir.

Quan van tornar a quarts d’una de la nit, van entrar per la porta del garatge que donava  directament a la cuina i van quedar esglaiats amb l’espectacle que van veure: la cuina estava totalment bruta i desmanegada, amb les portes dels armaris obertes i deixalles tirades... La taula amb els plats acumulats dels àpats.

La mare gairebé li va venir un cobriment, però el pare amb un sentit del humor envejable a aquelles hores intempestives, li va proposar fer un joc de pistes: seguint el rastre del desordre del seu fill, endevinarien el què havia fet mentre ells no hi eren...

El pare va començar a dient: ”Al matí, s’ha llevat i ha entrat a la cuina. Ha obert la nevera i s’ha agafat el bric de la llet. Ha obert l’armari dels gots, que encara està obert, i s’ha posat la llet... Se li ha acabat perquè hi ha un bric buit al marbre i ha obert l’armari on hi ha més brics, que també ha deixat obert, i se n’ha posat més...El segon bric encetat s’ha quedat fora de la nevera. S’hi ha posat colacao, perquè el pot destapat està aquí sobre i l’ha remenat amb una cullera que ha deixat bruta al marbre...”

El pare va sortir de la cuina, avisant a la mare de que no tanqués cap porta dels armaris per no perdre pistes del cas. Van anar cap a la sala d’estar: “El got de la llet se l’ha begut davant la televisió perquè encara hi és i el paquet de magdalenes està esberlat al sofà amb les engrunes i papers corresponents.. .”

El pare va pujar l’escala d'un bot i va entrar al bany de les habitacions. “S’ha dutxat: la tovallola molla és a terra i els calçotets... també. Suposem que s’ha vestit i ha anat al institut.”: va dir mentre baixava.

Va tornar a la cuina: “Quan ha tornat per dinar s’ha fet espaguetis i ha calculant malament la mesura perquè hi ha l’olla plena de pasta enganxada. S’hi ha posat tomàquet triturat i la llauna oberta és sobre el marbre. Ha menjat fuet, encara hi ha el fil i... s’ha tallat!” va dir el pare mentre va seguir el rastre de sang pel terra. ”I ha anat al lavabo de baix a posar-se una tireta. Encara hi ha la farmaciola oberta i els papers... És clar!”

Va recular altre cop a la cuina i va observar uns papers de gelat bruts: “Ei! De postres ha menjat gelat... Com es cuida, el nen!”. En aquest moment la mare ja reia asseguda en una cadira i deixava al seu marit tota la tasca detectivesca.

“A la tarda ha menjat pipes davant l’ordinador, encara hi ha totes les pellofes...” va afegir  mirant la taula del menjador.

“Suposem que ha anat a futbol...” Va dir mentre caminava cap al rebedor. Va comprovar la bossa al terra, les bambes tirades i un mitjó... “L’altre deu ser sota el sofà o vés a saber on...” va  fer observant el mitjó desaparellat. ” Ha jagut al sofà, encara hi ha la dessuadora que put a suat de manera ofensiva i ... tornem a la cuina. A veure què ha sopat? ”

Va caminar altra cop a la cuina i va exclamar ”Ei, ha menjat pizza i ha llençat el cartró a la paperera! Carai, quin èxit!!... Això sí, escalfada al microones que s’ha oblidat de tancar. I de postres un iogurt que ha deixat ...” va dir mirant la tapa d’alumini i traient al cap per la porta del menjador “... al costat del sofà”.

La mare reia davant de l’acurada investigació del seu marit, que ja hauria volgut l’Estimat  Watson per estar al nivell de Sherlock Holmes.

“I ara ens falta comprovar el més important...” va dir tibant la mare per la mà i pujant tots dos  les escales cap a l’habitació del noi. I a poc a poc, van obrir la porta i el van veure dormint al seu llit totalment escarxofat, amb els peus penjant i la boca oberta... ”Una imatge encantadora...” va exclamar baixet el pare i es van posar a riure tapant-se la boca... Van tancar la porta.

 A l’endemà al noi l’esperava una xerradeta una miiica llarga...