Què són en realitat
els sentiments? És allò que sentim, tan simple com això. Els sentiments és el
que ens diferencia dels animals, malgrat hi ha animals que demostren també
sentiments cap els seus congèneres, però hauríem de dir que és una qualitat
humana. Quan els homes primitius van començar a demostrar els sentiments entre
ells és quan va començar en certa manera la civilització, el fet de pertànyer
en un grup i sentir empatia per la gent que el forma.Una primera mostra del sentiment fou enterrar
els morts, no deixar-los a la intempèrie, protegir-los encara que ja no hi
fossin.
Però per què ens
costa tan demostrar els sentiments? Perquè tenim por, en definitiva. Tenim por
de ser massa vulnerables, de semblar dèbils... Amagar-los és esperit de
supervivència. Si callem allò que sentim ningú ho sabrà i es pensaran que som
més forts. No sabran per on atacar-nos, no sabran les nostres febleses...
Hi ha persones que
els sentiments ens poden: a vegades per bé i a vegades ens posen en situacions
complicades, però ens surten, sinó potser explotaríem... Jo crec que si em
callés una cosa molt endintre em faria mal, em posaria malalta, ... crec que
fins i tot...moriria. No sé si això és bo o no, tinc els meus dubtes. Però amb
els anys m’he adonat que m’haig d’aprendre a acceptar com sóc i jo sóc així...
No em puc callar moltes coses i les dic...
Si deixem de fer o
dir per el què poden pensar els demés haurem viscut una vida mancada de
sentiments. Nosaltres serem els únics enganyats. Hem de viure tot allò que és
important per nosaltres. Tot és pot dir si se sap com fer-ho, però potser que
les reaccions dels altres no siguin les esperades... Això és un risc que cal
córrer, si no ho fem no ho sabrem mai: Nosaltres no tenim el baròmetre dels
sentiments dels altres...
A vegades ens
pensem que si expliquem molt bé el que sentim a algú, aquest ens entendrà. No
és veritat... Només si l’altre està predisposat a entendre, entendrà... Depèn
del seu bon cor, de la seva bona voluntat. Sinó no hi ha entesa possible... Perquè
hi ha persones que són incapaces de dialogar, de posar-se en el lloc de l’altre
i el fan sentir ridícul... N’hi ha que viuen a la defensiva, tancades dins de
la seva bombolla, apartats de la resta, que prefereixen la solitud. Creen un
cercle molt gran al seu voltant i no deixen que ningú s’acosti massa i si algú
ho fa, encara que sigui amb la millor de les intencions, ho veuen com una
agressió. És un sistema d’autodefensa o de supervivència per no patir.
Qui no tem res és
perquè no estima res. Si estimem: patim... i hi ha molta gent que no vol
patir... Però que és una vida sense estimar, sense sentiments?... Res, una vida
desaprofitada, una vida no viscuda...
Tenim una societat
molt cruel i despietada i es fa difícil conviure amb tantes desgràcies i
injustícies. A mi el dolor dels altres em fa patir molt. Si un dia em tornés immune a tot això seria que m’hauria tornat de pedra... I jo, no vull ser una pedra.
carall, semblen evidents les reflexions, però no ho són... és per rumiar-hi i treballar-hi
ResponElimina