BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dijous, 6 de juny de 2013

RWANDA: 2ª PART.

Ells van marxar... I jo em vaig quedar mirant el cadàver del mosso decapitat, incapaç d’entendre el perquè de tot plegat. Les meves germanes ploraven i el petit agafat a les faldilles de la minyona cridava espantat. La mare es va girar cap a nosaltres sanglotant encara. Amb el revés de les mans es va eixugar les llàgrimes i va respirar fondo,... li calia ser valenta.

Va entrar a casa i va anar de dret al telèfon. Des del pati la sentíem parlant en francès amb algú d’Europa, segurament amb uns amics que tenien ella i el pare de quan van viure allà. Nosaltres continuàvem quietes al pati en una mena d’estat catatònic... La mare parlava ràpid i molt afectada, el seu to semblava un prec, una súplica... Va penjar i ens va cridar. “Agafeu tot el menjar que hi ha i una mica de roba. Marxem...” La vam quedar mirant:” A on?” va demanar la meva germana gran. “Tan lluny com puguem...” va contestar sense més detalls. La minyona va fer un plany estrany i llastimós. La mare la va abraçar i li va dir que agafés el què volgués i marxés també, abans no fos massa tard.

Quan vam sortir de casa ens vam adonar que la ciutat s’havia convertit en un infern: la gent fugia esperitada, se sentien crits. Veiem homes amb matxets per tot arreu...  Un pànic terrible...

Quan vam passar per davant de casa de la meva millor amiga, vaig deixar sense pensar la mà de la mare i vaig entrar corrent al seu pati. Ella jeia a terra juntament amb els seus pares i el seu germà,... morts i cruelment mutilats dins un bassal de sang. Una radio estava engegada dins la casa i una veu incitava a la violència: “eliminar els escarabats...” Llavors vaig entendre qui eren els escarabats: el meu pare, la meva millor amiga, ... milers de rwandesos...

Em vaig agenollar a terra i vaig cridar de ràbia, d’ impotència i desesperació... La mare es va agenollar al meu costat  i em va abraçar molt fort. El meu germà petit ens mirava a les dues... En aquell instant em vaig fer gran i vaig saber que la meva vida canviaria per sempre si sortíem vius d’aquella bogeria.

Vam continuar fugint, sense aturar-nos per res ni per ningú. Intentant no veure les atrocitats que hi havia a cada cantonada. Només fugir, deixar enrere la ciutat ... Anar cap al camp, cap a casa dels avis materns..., ens havia dit la mare.

Vam caminar molt, però cap al tard el meu germà que per tenir quatre anys era fort i valent, estava cansat... Ens vam aturar en un racó del bosc i vam menjar. La meva germana gran va dir que li calia anar al wàter, tot mirant a totes bandes. A casa teníem wàter, una comoditat a l’abast de pocs, però molt pràctica. La mare va dir que a partir de llavors no hi havia wàter, que s’hauria d’espavilar en algun raconet. Ella tota molesta es va apartat bastant de nosaltres, li calia intimitat... Trigava a tornar i la mare es va començar a posar nerviosa. No gosava cridar-la per no delatar la nostra posició. Va decidir anar-la a buscar... Va sentir uns sorolls estranys darrera uns matolls i va veure com un home forcejava amb ella. La mare va mirar al seu voltant i agafant la pedra més grossa que va trobar la va estampar al mig del cap de l’home. Va caure desplomat i la meva germana, espantada i escabellada va sortir de sota seu. La mare xisclava horroritzada però ella la va calmar dient: “Mare, no m’ha fet res, no m’ha fet res...”

Van tornar cap a nosaltres molt esverades i la mare va decidir que a partir d’aquell moment aniríem sempre en grup de dos o tres i no ens deixaríem mai. Hores més tard va trobar una corda i la va tallar. Ens vam lligar: les dues meves germanes juntes, jo amb la mare i també el meu germà amb un tros més llarg perquè ella pogués moure el braç sense fer-lo caure.

De dies intentàvem estar-nos quiets en algun racó amagat. Fent torns per dormir i sempre vigilant. Costava tenir el meu germà quiet. Recordo un dia que ens va dir que li havia agradat molt aquest joc de l’amagada però que ja estava cansat i  que ja volia tornar a casa. Per uns moments vam riure i tot...

Però la realitat era molt cruel i passàvem molta por. A les nits caminàvem molt, però quan no hi havia lluna no vèiem pràcticament res. No hi ha res més fosc que la nit a l’Àfrica...

Un dia ens va arribar una olor... era com de rostit. El meu germà tenia gana i deia que en volia un tall. Quan van ser al cap damunt de la carena vam veure de lluny una església en flames... Se sentien crits, estava plena de gent a dintre, però els hi havien tancat la porta i els hi havien calat foc... A fora els assassins festejaven  la salvatjada... Vam caure de genolls a terra i vam plorar, vam plorar tant... Els crits van deixar de sentir-se però dins els nostres caps encara ressonaven...

Aquella nit em vaig fixar que al cel hi havia més estrelles que mai i vaig dir que cada cop que moria un rwandès el cel guanyava una estrella... La mare dolorosament em va contestar que aviat faltaria cel per tants morts...

La meva segona germana va demanar aquella mateixa nit:”Qui ens ajudarà?” i la gran va contestar molt dolguda:”Qui vols que ens ajudi? Que no t’adones que ens han abandonat? Som africans nosaltres! A nosaltres ningú ens vol...”. Tristament cert... En cinc dies havien mort desenes de milers de persones i ningú va fer res per impedir-ho. La mare confiava secretament en els seus amics europeus, encara...


Però una dia ens van sorprendre adormits un grup d’homes armats. Estàvem tots cinc lligats, la mare ens lligava junts quan dormíem... Ens van obligar a aixecar-nos i ens van fer caminar cap el riu. Tremolàvem de por, era el final...

A la riba hi havia molts cossos al terra, morts d’un tret al cap.  Ara ens tocava a nosaltres, se’ns havia acabat la sort... Els soldats tenien pressa per marxar. El cap va ordenar a un noi que ens executés i els seguís després. El van deixar sol amb nosaltres... El noi que devia tenir poc més de quinze anys aguantava la seva arma amb escassa fermesa i tremolava gairebé tant com nosaltres...

Ens va fer agenollar al terra i acotar el cap. Jo plorava i els sanglots m’impedien estar-me quieta. Mirava de reüll a les meves germanes que plorant llastimosament cridaven a la meva mare. Ella abraçada fortament al meu germà movia la boca mentre les llàgrimes li baixaven per les galtes. Crec que resava...

El noi li apuntava a la nuca...


(Continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada