SOLA

La Sara surt de la dutxa regalimant. S’embolica amb el barnús i es posa una tovallola al cap. Està xopa, sent fred i s’abraça ella mateixa  per donar-se calor. Entra a la seva habitació i agafa l’oli del tocador. Lentament se’l comença a escampar per les cames i ascendeix cap a les cuixes. Quan les veu untades d’oli , para i se les mira. Les cames és el que més ràpid s’espatlla d’una dona, pensa . S’acosta al terrat i observa petites venetes i varius que s’insinuen, cel·lulitis i altres defectes que només ella percep.

Deixa caure el barnús als peus i s’eixuga enèrgicament els cabells. Es gira nua cap al mirall de l’armari. S’omple generosament la mà i es posa oli als braços tornejant-los. Es ressegueix  les espatlles i el començament de l’escot. S’espia ella mateixa... S’unta els pits i la panxa. Així i ara, morena com està i amb la llum del capvespre que travessa les cortines, li dóna un aspecte de deessa, li sembla que per tenir més de quaranta anys, no està pas malament...

Es ressegueix els pits i es pessiga lleument els mugrons. Dues criatures s’ han alimentat d’ells, generosos de llet quan va caldre i ara buits, però la Sara està satisfeta d’haver-ho fet. Es repassa la panxa on dos fills grossos i bonics hi van fer cabuda. S’acaricia el ventre i recorda amb enyorança els moviments dels fills dins seu i com d’acompanyada se sentia. Es creia valenta i capaç d’enfrontar-se al món sencer, mai s’havia sentit tan completa com durant els embarassos, tan plena, tan dona...

Baixa la mà cap el pubis i es cargola nerviosa els pèls que hi troba. Enfonsa el dit tímidament  cap a dintre vergonyosa i es posa vermella. Se sent estúpida ruboritzant-se si està sola, però no hi pot fer res. Mou lentament el dit i en pocs segons es troba humida... S’acaricia el clítoris que està erecte i espectant. Fa moviments circulars al seu voltant i nota com la suor amara el seu cos. S’acaba de dutxar i torna a suar. No l’importa, ara ja està excitada... Es deixa portar i el reflex del mirall es fa borrós als seus ulls i s’hi acosta tant  que s’entela. No pararà de moure el dit, però necessita urgentment una imatge i pensa en ell... En l’home que va tenir, en l’home que desitja que la torni a fer seva, que la rebregui, que l’exprimeixi, que se la mengi... Es mossega els llavis per evitar un gemec que li surt de molt endintre de la gola, un somicó que no vol que senti ningú  ja que té el terrat obert... Se sent portar enlaire com si un ganxo la tibés pel clítoris cap el cel, uns espasmes li fan tremolar tot el cos... Però en vol més, fa massa temps que aquest cos passa sed d’amor i ningú el venera. Decidida empren ,sense plànyer, un segon orgasme i flaquejant s’estira al llit.

Un cop al llit plora amargament. Mai ha tingut gaire necessitat de sexe, però avui no sap què ha passat...

Quan vivia amb en Carles era ell qui sempre n’hi pregava i ella mandrosa es deixava fer. Li semblava normal, com que ho tenia, no ho valorava. Fins que un dia en Carles se li va plantar al davant molt seriós i li va dir que hi havia una altra dona. Va tenir un instant d’aquells que sembla que no és real, com si fos un malson, però en Carles ho deia de debò... Era veritat. Ho recorda i plora... Per què?... No sap com el va perdre, per descuit, per mandra, per tenir-lo massa segur,... Els amors no són eterns, s’han de cuidar... Potser no el va cuidar com ell necessitava... Potser va estar massa pels fills i ell va ocupar un segon terme. Ella s’havia casat per sempre, com els seus pares, com els avis. Durament va aprendre que per sempre no hi ha res...

En Carles viu ara enamorat d’una altra dona i és feliçment correspost. No hi va haver un intent de reconciliació, ell ho tenia molt clar. Els nens ho van acceptar bé i continuen estimant bojament al seu pare.

I ella sola... Qui l’estima a ella? La Sara sap que s’està fent gran i el pas del temps comença a passar factura. A més cada cop és menys necessària per uns fills gairebé adolescents. A vegades unes amigues la conviden a sortir,  però no vol.

Se sent sola, que no importa a ningú. En Carles  ha estat l’únic home de la seva vida, el seu millor amic,...  Porta més d’un any sense en ell i creu que mai l’ha estimat tant com ara, mai l’ha desitjat d’aquesta manera boja... Fa tard, ell ja no és seu... Com pot haver estat tan imbècil de deixar-lo perdre? És dur ser rebutjada, la fa sentir molt poca cosa, res, gairebé... Quan li va dir que ja no l’estimava, que havia  trobat algú, pensava que es moria... L’hauria d’odiar i en comptes, l’estima... Ara que el veu de lluny s’adona  què ha perdut, abans de tan a prop no el veia... Plora i s’empassa les llàgrimes... L’enyora i a vegades li ve una necessitat d’ell com mai havia tingut.

Sent la veu de la seva mare dins el cap dient-li: ”Cap home que et deixi per una altra es mereix tantes llàgrimes. Quan deixis de plorar descobriràs que hi ha altres homes al món que també et poden fer feliç”. Però ella està passant un dol i cal un procés i un temps d’acceptació.

Deixa de plorar i s’aixeca del llit escabellada. Es contempla novament al mirall i pensa en unes  paraules de la seva àvia:”Quan tinguis noranta anys com jo, t’adonaràs que als quaranta-cinc estaves estupenda”. Respira fondo, empassant-se l’últim somicó i intenta somriure. És veritat, encara és a temps de refer la seva vida, amb un home al costat ...o sola.

Agafa el telèfon i truca a una seva amiga i li diu que sí, que anirà al sopar de les nou del vespre. Ella li diu contenta que molt ben fet, que s’ho passaran molt bé, segur... Penja.

Mira el rellotge, té una hora encara. Es dutxa altre cop, es posa oli ràpidament i es maquilla una mica. S’eixuga el cabell i es fa un recollit amb uns blens que li vénen a la cara. Es posa un vestit blanc que li queda fantàstic, es calça unes sandàlies i unes gotes de perfum. Es miralla per última vegada, es dibuixa un somriure i es repeteix per si mateixa: “Cap home no es mereix tantes llàgrimes...”  I surt.