dilluns, 3 de juny del 2013

UN SOMNI

El meu pare tenia un somni: arreglar-se la casa i pintar-la. No sembla gran cosa, però ningú ha dit que els somnis de les persones hagin de ser forçosament  grans utopies i quimeres... Era el seu somni i li va costar molt aconseguir els diners per fer-ho. Quan finalment van arribar els paletes, el meu pare estava malalt... Pocs dies després li diagnosticaven una d’aquelles malalties cruels i despietades on l’esperança no hi té cabuda.

Les obres avançaven a ritme ràpid. Mai havia vist uns paletes que des de dalt les bastides estiguessin tan pendents del que passava al peu del carrer: s’afanyaven en una cursa a contrarellotge amb la malaltia del meu pare. Hi havia moments que no sabria dir qui anava més despresa...

Els quinze dies de les vacances d’estiu van descompassar la cursa, la malaltia avançava posicions de manera vertiginosa... Passat el setembre les obres, gairebé ja estaven. El meu pare les contemplava en un estat molt dèbil, però satisfet. Faltava pintar... L’última decisió que va prendre  va ser el color: groc- crema...

L’endemà, un dia plujós d’octubre, va marxar cap a l’hospital amb ambulància. Tots érem conscients que mai més tornaria, ell també... Va morir tres dies més tard.


Després d’una setmana de dol, els pintors van tornar i van pintar la casa. Al vespre la meva mare em va trucar: “El teu pare estaria tan content, si ho pogués veure...”. Era evident.

Aquella nit vaig somiar... Vaig somiar que arribava a casa dels meus pares i ell estava allà dret esperant-me. Anava vestit amb el seu jersei obert marró i es recolzava en el bastó. Els seus ulls vius en la seva cara menuda es veien contents, somreia... La mort li provava bé... “Mirem com ha quedat això?” em va dir sense cap preàmbul. “Som-hi” vaig fer jo. Es va agafar al meu braç i molt lentament vam caminar al voltant de tota la casa. Es fixava en tot i em comentava detalls de l’obra que jo desconeixia. Jo notava la seva mà fortament agafada al meu braç i era conscient de la seva debilitat. Ens vam recolzar en la paret de la tanca. Estava cansat, però alhora molt satisfet de contemplar el seu somni fet realitat... Transmetia pau i serenor...

Ens vam quedar mirant... Volia dir-li tantes coses, però no em sortia res. “Me’n haig d’anar...” feu ell massa aviat. “Queda’t!” li vaig dir gairebé com una súplica per retenir-lo una mica més amb mi. “Saps que no puc...” va contestar somrient al meu acte de rebel·lia. Em va fer un petó al front i ,lentament ,va desaparèixer davant els meus ulls... gairebé al mateix moment que jo em despertava.

Al matí vaig trucar a la meva mare i li vaig dir: “Estigues tranquil·la, ja ha vist la casa acabada i li ha agradat molt”. Mentre li explicava el què havia somiat, sentia com ella plorava a l’altra banda del telèfon.


Sempre recordaré aquest somni. Ha estat el més real i més gratificant de la meva vida: passar una estona amb el meu pare després de la seva mort i contemplar en els seus ulls el gaudi de la realització del seu somni... Aquella nit se’n van complir dos de somnis... el seu i el meu.

2 comentaris:

  1. Uff...no tinc paraules...simplement genial.
    L'avi segur que d'alguna manera també segueix el teu blog i està molt orgullós de tu.
    Un petonas i visca la meva tieta Dolors :-)

    ResponElimina
  2. Ostres Dolors.... crec que l'únic que puc dir és que ets afortunada. Gràcies per compartir l'experiència, perquè aquest somni si que és un bri d'esperança :)

    ResponElimina