El meu pare tenia
un somni: arreglar-se la casa i pintar-la. No sembla gran cosa, però ningú ha
dit que els somnis de les persones hagin de ser forçosament grans utopies i quimeres... Era el seu somni i li va costar molt aconseguir els diners per
fer-ho. Quan finalment van arribar els paletes, el meu pare estava malalt...
Pocs dies després li diagnosticaven una d’aquelles malalties cruels i despietades
on l’esperança no hi té cabuda.
Les obres avançaven
a ritme ràpid. Mai havia vist uns paletes que des de dalt les bastides estiguessin
tan pendents del que passava al peu del carrer: s’afanyaven en una cursa a contrarellotge
amb la malaltia del meu pare. Hi havia moments que no sabria dir qui anava més despresa...
Els quinze dies de
les vacances d’estiu van descompassar la cursa, la malaltia avançava posicions
de manera vertiginosa... Passat el setembre les obres, gairebé ja estaven. El
meu pare les contemplava en un estat molt dèbil, però satisfet. Faltava
pintar... L’última decisió que va prendre va ser el color: groc-
crema...
L’endemà, un dia
plujós d’octubre, va marxar cap a l’hospital amb ambulància. Tots érem
conscients que mai més tornaria, ell també... Va morir tres dies més tard.
Després d’una
setmana de dol, els pintors van tornar i van pintar la casa. Al vespre la meva
mare em va trucar: “El teu pare estaria tan content, si ho pogués veure...”.
Era evident.
Aquella nit vaig
somiar... Vaig somiar que arribava a casa dels meus pares i ell estava allà
dret esperant-me. Anava vestit amb el seu jersei obert marró i es recolzava en
el bastó. Els seus ulls vius en la seva cara menuda es veien contents,
somreia... La mort li provava bé... “Mirem com ha quedat això?” em va dir sense
cap preàmbul. “Som-hi” vaig fer jo. Es va agafar al meu braç i molt lentament
vam caminar al voltant de tota la casa. Es fixava en tot i em comentava detalls
de l’obra que jo desconeixia. Jo notava la seva mà fortament agafada al meu
braç i era conscient de la seva debilitat. Ens vam recolzar en la paret de la
tanca. Estava cansat, però alhora molt satisfet de contemplar el seu somni fet
realitat... Transmetia pau i serenor...
Ens vam quedar
mirant... Volia dir-li tantes coses, però no em sortia res. “Me’n haig d’anar...”
feu ell massa aviat. “Queda’t!” li vaig dir gairebé com una súplica per
retenir-lo una mica més amb mi. “Saps que no puc...” va contestar somrient al
meu acte de rebel·lia. Em va fer un petó al front i ,lentament ,va desaparèixer
davant els meus ulls... gairebé al mateix moment que jo em despertava.
Al matí vaig trucar
a la meva mare i li vaig dir: “Estigues tranquil·la, ja ha vist la casa acabada
i li ha agradat molt”. Mentre li explicava el què havia somiat, sentia com ella
plorava a l’altra banda del telèfon.
Sempre recordaré
aquest somni. Ha estat el més real i més gratificant de la meva vida: passar
una estona amb el meu pare després de la seva mort i contemplar en els seus
ulls el gaudi de la realització del seu somni... Aquella nit se’n van complir
dos de somnis... el seu i el meu.
Uff...no tinc paraules...simplement genial.
ResponEliminaL'avi segur que d'alguna manera també segueix el teu blog i està molt orgullós de tu.
Un petonas i visca la meva tieta Dolors :-)
Ostres Dolors.... crec que l'únic que puc dir és que ets afortunada. Gràcies per compartir l'experiència, perquè aquest somni si que és un bri d'esperança :)
ResponElimina