BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dilluns, 8 de juliol de 2013

MAGALÍ (1ª PART)

La Magalí camina pel bosc. Aparta una branca i mira enlaire. Entre mig de les fulles dels arbres, veu a dalt, el sol que llu. Per fi fa sol, portava dies plovent. Fa dos dies que es va morir l’àvia i ahir la va enterrar al costat dels lilàs, tal com ella volia. Li costar fer el forat, la Magalí és menuda i moure terra sota la pluja va ser una feina costosa per ella. Va portar-hi el cos de l’àvia arrossegant-li els peus perquè encara que els anys se li havien menjat la carn, era alta i de constitució gran. Havia emmalaltit la setmana abans i malgrat els intents de la Magalí per salvar-la, amb els millors dels somriures li havia dit: ”Deixa’m marxar, Magalí... Ja fa massa temps que em burlo de la mort i ara no em queda més remei que agafar-m’hi de bracet. És la meva hora...” Finalment, va tancar els ulls i va expirà. La Magalí va observar com en pocs segons la sang va deixar de circular per les venes i el color vermellós de la pell de l’àvia es va convertir en un color rosat, gairebé blanc. Totes les taques de les cames i braços es van diluir. El seu rostre es va afinar i la tensió va desaparèixer. Ens pocs minuts la fesomia de l’àvia havia canviat i ja no semblava ella. La Magalí estava segura que l’ànima de l’àvia, en aquell precís instant, acabava de fugir del seu cos... Aquella nit va dormir amb ella dins la cabana, i l’endemà ,veient que no semblava que el temps volgués canviar, després de dinar, sota la pluja, la va enterrar.

Aquest matí necessita caminar, moure´s per aquest bosc que es coneix amb els ulls clucs. Es sap de memòria les arrels massa altes, les pedres, les branques que cal apartar, ... És casa seva, des de petita ha viscut aquí amb l’àvia i la mare. Porta una bossa de roba i hi hauria de ficar dintre les herbes que necessita. Elles es dedicaven a això: collir flors i herbes remeieres per preparar ungüents i pomades, destil·lats i xarops, infusions i qualsevol altre preparat per curar les persones. Dos cops al mes baixaven al poble a vendre o intercanviar els seus productes i si algú tenia una necessitat, ja sabia on trobar-les: en aquesta cabana a cinc kilòmetres al nord-est, bosc endins. Però la Magalí avui té el cap despistat. Passa per davant les herbes i no les cull, només camina i camina...  Pensa i recorda.

L’àvia era el bosc i el bosc era l’àvia. Mai se li havia conegut marit i quan la filla i la néta li preguntaven com havia engendrat una nena sempre deia: ”Només em va caldre mirar tendrament un gripau”. La Magalí en feia broma i de petita es divertia parlant amb els gripaus i els preguntava si coneixien el seu avi... Ella tampoc tenia pare, però un dia que era al poble i jugava amb unes nenes mentre l’àvia i la mare receptaven remeis, li van dir que el seu pare era el dimoni. Mai va gosar dir-ho a la mare...  La cabana era territori de dones i els homes no eren massa benvinguts. De fet, les seves clientes eren mestresses de casa que els demanaven ajuts: per la filla que no es quedava prenyada, per els  nens que no menjaven, pels còlics dels infants, per fer pujar o retirar la llet, cataplasmes per els mals d’ossos i articulacions, migranyes, refredats, febre, tos, algun part complicat ... i una infinitat de malalties i indisposicions més. També curaven mals d’amors, treien malediccions i l’àvia s’havia atrevit amb algun avortament, però no li agradava massa per por a ser denunciada. Passar de ser una sanadora a una bruixa només depenia dels ulls que jutjaven...

Dues vegades l’any, l’àvia marxava lluny uns dies i aprenia noves receptes i millorava alguns remeis amb experiències contrastades d’altres dones com ella. Llavors la Magalí i la mare es quedaven soles a la cabana. A ella no li agradava estar sense l’àvia, perquè l’àvia tenia un caràcter molt fort, amb una mirada i un reguitzell de paraules era capaç de fer defugir tots els tafaners i rodamóns. Era una dona que es feia respectar i s’imposava davant de qualsevol. La mare, no.

La Magalí arriba al lloc on volia arribar: el seu racó favorit del bosc. Al mig de la fageda hi ha un clap i al terra dibuixat un cercle de sol on hi creix una herba curta i tendra. Ella s’hi estira i tanca els ulls. Escolta... Escolta el bosc com respira, les fulles es freguen entre elles suament, no hi ha vent, només una lleugera remor. Olora i ensuma la molsa de la part vaga, les violetes, i algun bolet bord. Sent els ocells dalt els arbres que parlen entre ells,... Un rossinyol canta i refila. Ella es queda quieta, molt quieta, com si fos una part més del bosc, com si la seva presència no n’alterés gens la vida. Nota un moviment suau a prop del peu i no es belluga, sap que una serp li frega la cama i la deixa passar... Moments més tard, escolta com una llebre corre no gaire lluny del seu cap i dos esquirols s’empaiten saltant d’un arbre a l’altre... Sent el bruzint dels insectes a prop de les seves orelles... Deixa la ment en blanc i es queda així, engolida pel bosc...La Magalí té aquest do, es confón amb l’entorn: es camufla quan vol.

Quan es desperta es recorda que està sola i li venen ganes de plorar. No per l’àvia, que li ha prohibit plorar, sinó per ella... Què farà tota sola a la cabana? Potser hauria de baixar al poble i anar a casa d’alguna coneguda?... Ningú sap que l’àvia ha mort, la setmana que ve, quan vagi al poble ho dirà. S’incorpora i té el cabell llarg ben esbullat, ple de petits insectes i fulles. S’eixuga les llàgrimes amb la màniga de la brusa. És jove i bonica, només té vint anys. S’aixeca i camina cap el rierol de la part assolellada. Quin futur li espera?... No ho sap, sense l’àvia es sent  perduda. Ella sempre ho decidia tot i ara li ha demanat que continuï la seva tasca. Una nena del poble li va ensenyar una mica a escriure i d’amagat de l’àvia, amb fulles seques i tinta feta de flors premsades, s’anotava amb una lletrota que només entén ella, receptes i remeis. L’àvia ho tenia tot al cap, però ella no és l’àvia...

Arriba al rierol, es descorda la brusa i la tira a terra. S’afluixa el cordó de la faldilla i li cau als peus. Blanca i nua entra a poc a poc a l’aigua i quan li frega els genolls, tota ella es converteix en un ésser d’aigua de forma humana...  Fa unes braçades submarines i surt de sota. S’estira i es queda flotant, talment com un si fos un nenúfar... De sobte, sent un cruixit i es redreça... Només li surt el cap i mira cap a totes bandes. Hi ha algú que l’espia o són manies seves?... A veure si ara es tornarà poruga... Espera una mica i no sent cap més soroll. Recupera el seu estat  sòlid i es frega fort el cos i sense sabó es renta. Es repassa els cabells molls amb els dits fins que li semblen nets i surt. S’asseu al sol i un tremolor  li torna el pressentiment que potser algú la mira... Es replega el cos tapant-se amb les cames i estirant la mà cap a la roba es vesteix asseguda. Mentalment sent la veu de l’àvia que li recorda:”Si algú et veu que fas això de camuflar-te amb l’entorn, pots tenir seriosos problemes”. No sap des de quan té aquest do,... de petita ja s’amagava de l’àvia i la mare fent això i les feia tornar boges.

Mentre torna cap a casa pensa en la mare: Pobre, mare... Una vegada que l’àvia havia marxat uns dies fora, uns homes van irrompre a la cabana. La mare va veure que les intencions dels dos homes eren dolentes i va ser la primera vegada que li va dir:”Fes-ho ara mateix!”. La Magalí es va quedar arrambada a la paret de la cabana i es va camuflar tan bé que cap ull humà l’hauria vist. Els homes sabien que l’àvia era fora i es van pensar que la petita també. Van empentar la mare i van trencar i aixafar diferents remeis que tenien preparats. La van pegar i li van dir:”Bruixa!!”. L’acusaven de la mor de la seva germana que era clienta seva per culpa d’uns remeis que no li havien curat la malaltia. Ells deien que la mare l’havia emmetzinada. La van estirar al llit i... La Magalí ho va presenciar tot, mentre la mare amb la mirada li suplicava que no es delatés. Quan ells van ser fora, les dues van plorar abraçades. Van decidir que no ho dirien mai a l’àvia seria el seu secret...

Ja arriba a prop de la cabana i el vent gira de direcció. Li porta dues olors que la posen en alerta: l’olor d’un cavall i la pudor de suat d’un home...

(Continuarà).

1 comentari:

  1. Hola Dolors,
    M'has enganxat, estic esperant la segona part!!
    Un peto molt fort!!!
    Marta

    ResponElimina