BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dimarts, 20 d’agost de 2013

MAGALÍ, 2ª PART.

La Magalí treu el cap de darrera uns matolls i veu un home davant la cabana. Té el cavall agafat per les rendes i però quan la bèstia tiba per menjar herba, l’home la deixa. La Magalí intenta esbrinar qui és i reconeix el marit d’una dona del poble que fa temps que està malalta. No li agrada massa la seva presència però creu que pot necessitar ajuda i amb coratge surt cap a ell.
-“On és la teva àvia?” diu ell molt directe.
-“És morta”contesta en veu baixa la Magalí.
-“I ara què?... La meva dona no millora, qui em donarà els remeis?” demana molest.
 La Magalí empeny la porta de la cabana i, sense dir res, comença a fer-li un preparat com havia vist fer a l’àvia. Mentre l’home  passeja els seus ulls amb una certa arrogància per la cabana i pregunta:
-“Quan fa que és morta la teva àvia?”
-“Ahir la vaig enterrar a sota els lilàs” contesta la Magalí.
L’home surt a fora i ella suposa que ha anat a comprovar que deia la veritat. Tarda una mica i ella ho aprofita per enllestir el remei perque marxi el més aviat possible. Sent fressa al galliner i les gallines criden esverades. Entra amb una gallina agafada per les potes que dóna cops d’ala.
-“A la meva dona li anirà bé un brou, també. Per tu sola no et calen tres gallines...Mata-me-la!”
La Magalí està apunt de protestar però la mirada prepotent de l’home l’obliga a callar. Agafa un ganivet i dubte un instant... Pren la gallina de les mans de l’home i surt a fora l’hort. S’acosta al femer i posant-se la gallina al mig de les cames, li aixeca el cap i amb un tall certer, la degolla. La gallina en un darrer espasme li esquitxa la cara de sang. L’home riu. Ella es gira i li entrega la bèstia morta. L’home la rebutja i movent el cap diu: “Ploma-la!”
La noia enfadada entra a la cabana i fica la gallina dins l’olla d’aram que hi ha damunt el foc eternament encès. L’escalda un parell de vegades. S’asseu a un escambell i comença a arrencar les plomes a grapats, mentre ell la contempla divertit. Quan la gallina està plomada, s’aixeca i la diposita a la falda de l’home. Però ell l’agafa pel canell i li diu:
- “Estàs per menjar-se’t: tacada de sang i plena de plomes...” 
La Magalí sent un calfred per l’espinada i té por. Inesperadament, l’home la deixa, s’aixeca, recull el remei i la gallina i marxa. La Magalí, palplantada i amb els ulls clucs, espera a sentir com el cavall s’allunya.

Es deixa caure altre cop a l’escambell i amb les mans es tapa la cara. Se n’ha sortit prou bé, aquesta vegada... Potser la pròxima no tindrà tanta sort. Li fa ràbia ser petita i dèbil, se sent massa vulnerable. Tan de bo fos un tros de noi fort i gros, ningú es veuria en cor de molestar-la llavors.

Pateix que quan corri la veu pel poble que s’ha quedat sola, hi haurà més homes que vindran... Ella només vol tranquil·litat, però la gent li agrada aprofitar-se dels desvalguts... Sent interiorment la veu de l’àvia que la renya:”Tu no ets tan vulnerable, ets més forta del què et penses...A més tens un do”. Es troba dèbil i llavors recorda que fa hores que no ha fet un mos. Reconeix que es comporta com una nena, sempre va tenir qui li deia què havia de fer i quan. Ara haurà d’aprendre a organitzar-se i a créixer. Mentre menja pensa en la seva mare.

Després de la violació la mare mai va ser d’altra. Aquells podrits d’homes li devien encomanar alguna malaltia sexual que, malgrat el compromís d’ intentar oblidar aquell maleït succés, li va anar minant el cos. L’àvia ni se’n va adonar, fins que mesos més tard la mare va caure desmaiada. Potser si no haguessin callat l’àvia hauria tingut un remei que l’hagués pogut salvar, però no hi va poder fer res...  Als deu anys va quedar sense mare. Aquests darrers deu anys ha viscut enganxada a les faldilles de l’àvia, sense fer res més que seguir-li les passes.

A fora és fosc. Asseguda a la taula, amb la gata a la falda, repassa els seus maldestres apunts i fa altres anotacions de receptes que va fent memòria. Li parla a la gata i així es creu més acompanyada. Se li comencen a aclucar els ulls i decideix dormir. Bufa l’espelma, es descalça, es treu la faldilla i amb la brusa es fica al jaç.

Quan porta hores dormint, un soroll a fora la desperta. S’incorpora tensa i queda aspectant. Sent un cop sec a la porta. Oh, merda! Ja s’ha acabat la tranquil·litat...  Ha corregut la veu que està sola i ja venen a molestar-la. No han esperat ni un dia...
S’aixeca i s’acosta a les fosques a la porta. Sent un cop sec a l’altra banda i li sembla sentir una respiració feixuga i un gemec. Escolta uns minuts i no sent res més. Obre a poc a poc el forrellat i el pes d’un cos recolzat a la porta li obre la porta sense poder-ho evitar. La Magalí ofega un crit  quan , com si fos un sac, un home li cau desplomat als peus...


(Continuarà) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada