La Júlia té un
amic, en Jan, que es van conèixer fa quatre anys a la facultat. Tots dos anaven
igual de perduts el primer dia de classe i es van trobar buscant pels
passadissos la mateixa aula. Es van somriure, van entrar junts i es van asseure
de costat. Sense adonar-se es van posar a parlar, com si ja es coneguessin, i
van passar el matí plegats. Altres companys que van fer amistat dies més tard
creien que ja es coneixien d’abans, de fet, ells també comparteixen aquesta
sensació, és com si es coneguessin de sempre...
Durant aquests
quatre anys van compartir moltes hores i a vegades quedaven per estudiar o
preparar exàmens. Tenien una certa complicitat que feia que la seva relació fos
senzilla, divertida i harmoniosa. Mentre estaven a la universitat en Jan sabia
concentrar-se a les hores de classe però a la sortida sovint hi havia alguna
noia que l’esperava. La Júlia estava contenta que l’escollís per amiga, les novies
no li duraven gaire a en Jan. Ells dos eren i són amics,... amics i prou.
En Jan sempre ho
tingut fàcil per sortir amb noies, és alt, ros, amb uns ulls blaus preciosos i
un cos cuidat de fer molt esport. La Júlia però no és ni de bon tros tan
espectacular: baixeta, morena, de constitució rodoneta i amb cara de nena. Ell
era força popular, la Júlia no.
Ara fa un any que
en Jan va marxar a fer un màster a Estocolm i la Júlia el va anar a acomiadar a
l’aeroport, junt amb la seva família. Els primers dies es comunicaven per mail quatre
o cinc cops a la setmana. Ell li explicava el seu dia a dia, anècdotes, feien
broma,... Però a vegades en Jan deixava anar els seus sentiments i deia que es
sentia sol i es posava melancòlic... A la Júlia la feia sentir bé ser la seva
taula de salvament, la feia creure’s especial i necessitada. En Jan li obria el
cor més fàcilment per mail que cara a cara. De mica en mica, ella se’n va
enamorar i el seu amor s’alimentava de l’absència... Durant aquell temps la
Júlia era molt feliç, fins i tot més que quan el veia cada dia.
Però mesos més tard
els correus es van anar espaiant i la Júlia contemplava amb ànsia la seva
bústia. Fins que un dia, li va dir en un mail que sortia amb una noia i que
estava molt enamorat: una sueca rosa, blanca i de cames llargues l’havia ben
atrapat. Vaja... A la Júlia li va caure
el món a sobre... Què es pensava? Que tonta que era!
La Júlia mai ha
tingut clar el que sent per en Jan, potser perquè es menysté. A vegades s’ha
posat bonica per agradar-li però quan es troba amb els seus ulls s’oblida de la
roba que porta ni fa el posat que ha practicat davant el mirall. Davant d’ell,
és ella i res més... És ella en essència, en cos i , sobretot, en ànima,... en tota
l’ànima. Sent com la seva mirada arriba al seu interior i sense massa esforç en
Jan entén l’entramat dels seus pensaments. No li passa amb ningú més.
Ella li té una
devoció que seria capaç d’agafar un avió a mitja nit cap a Estocolm si li
escriu dient que s’han deixat i està trist... Ho faria tot per ell, li donaria
tot... Dubte que en Jan fes el mateix
per ella.
Però per altra
banda mai no hi hagut res entre ells, mai cap intent per part d’en Jan que fes
creure que sentia per ella quelcom més que una amistat. I la Júlia tampoc ha
gosat mai dir-li res per por a perdre’l. Ella ja n’ha tingut algun de nòvio
però d’amic així, com en Jan, només és ell.
A vegades pensa que
ella no deu ser el seu tipus, vist amb les noies boniques que es tria que no se
li assemblen ni en pintura. De fet, quan més se li ha acostat és quan no es veien... La Júlia no patia pel
seu físic i es sentia segura.
Es consola pensant
que potser ella es queda la part més personal d’en Jan, els seus neguits, les
seves pors, les seves il·lusions i aquestes noies són només un passatemps.
Però avui, quan
s’ha despertat ha tingut un pressentiment, i quan ha obert l’ordinador ha
trobat un missatge d’en Jan que deia que ahir va arribar a Barcelona i que es
mort de ganes de veure-la. El cor li ha fet un salt tan gran que gairebé li
surt del pit!!... Unes ratlles més avall diu que ha vingut ben acompanyat... I
el cor que encara estava saltant de content ha quedat suspès en l’aire uns
moments i ha caigut en picat... Ha portat la sueca i la vol presentar als seus
pares: “Hi haurà casori...” diu en Jan content ” És un encant, t’agradarà”.
La Júlia ha passat
de l’emoció més intensa a una gran tristesa. A què treu cap tot plegat? Potser
és que a ella li costa entendre el sentit de l’amistat?... S’adona que s’ha
equivocat i ho ha confós amb amor. No és fàcil una relació d’amistat entre home
i dona, a vegades no està clar on és el límit, fins a on es pot arribar i fins
a on no... Ella reconeix el seu error i prefereix ser amics a perdre’l. De fet,
si es casa amb la sueca, també l’acabarà perdent com amic... Segur que sí, els
homes es deixen portar molt per les seves parelles. Plora amargament.
Una estona més
tard, s’eixuga les llàgrimes que brollen dels seus ulls... Se les empassarà i
anirà al retrobament amb un somriure als llavis. Li envia un correu per quedar
en el lloc i l’hora.
Mai li dirà a en
Jan que se l’estima massa. Serà el seu secret i se n’alegrarà per ell de que
hagi trobat una noia que s’estimin de debò.
Dolors,fantàstic!
ResponEliminaT'ho torno a dir...fantàstic.
Xevi Cunill
Una passada Dolors! Contes interessants, divertits, emocionants, ufff..... i molt constant. Bona feina!
ResponElimina