BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

divendres, 22 de novembre de 2013

MAGALÍ, 4 ª PART.

La Magalí està feinejant, però té el cap trasbalsat. Primer per l’ensurt dels dos homes que han vingut aquest matí; sort n’ha tingut que hi hagués l’Arnau, sinó podia haver acabat tot molt malament. I llavors pel petó...

Aquest petó inesperat ha estat un gest molt bonic per part de l’Arnau. Distreta, amb la punta dels dits es ressegueix els llavis, primer el de dalt i després lleugerament el de baix, unes quantes vegades... Se’ls mossega i creu trobar-hi el gust de l’Arnau... Sospira. Es gira i el contempla adormit al seu jaç.  Aixecar-se a defensar-la l’ha deixat esgotat. No entén com estant tan dèbil ha sabut aprofitar la seva destresa per foragitar-los. Somriu contenta,  sabia que aquest noi li portaria sort...

Al capvespre el noi es desperta i la Magalí li pregunta si té gana. L’Arnau diu que sí i ella li porta el caldo que ha fet amb una de les gallines que li quedaven. També li dóna una cuixa. Ell s’ho menja al jaç mateix ,mentre ella l’observa des de l’escambell. Quan se li atansa a recollir el plat, l’Arnau li agafa una mà i la fa seure al seu costat. Es miren somrient i la Magalí es perd en la blavor dels seus ulls: quan els té tan a prop té la mateixa sensació de pau que quan mira el cel en un matí clar d’estiu... Està tan absorta que no reacciona quan ell li acaricia el contorn de la cara amb l’índex. “Ets el meu àngel” diu com un murmuri l’Arnau i ella tanca els ulls abandonada. Llavors nota la pressió dels seus llavis sobre els seus i com una llengua forta i potent s’obre pas a la seva boca i li acaricia la seva. Ella obre els ulls una mica espantada i recula. L’Arnau se la mira amb dolçor i li pregunta xiuxiuejant:”Confies en mi?”.  La Magalí es miralla en la seva mirada transparent i fa que sí amb un lleuger moviment de cap.

L’Arnau la fa jaure i a poc a poc li besa les parpelles, el nas, la barbeta... Puja pel coll i s’atura a les orelles, els hi llepa i la Magalí s’estremeix amb les pessigolles. Li pentina amb la mà la llarga cabellera castanya i li segueix amb els dits uns quants rínxols. Ella somriu i tanca els ulls, però de tant en tant els obre perquè l’intriga saber per on va. Li besa les mans i li arremanga les mànigues fins als colzes i els hi ressegueix com si l’estigués donant forma. De les mànigues, les seves mans passen a l’escot i li desfan el cordó de la brusa. A poc a poc, una ma  es fa camí cap a l’estómac. Instintivament la Magalí es contrau i nota una escalfor que se li escampa per tot el cos. L’Arnau li acaricia molt suament un pit i amb els llavis li tiba el mugró. La Magalí es tensa com una corda i deixa anar un gemec. Ell se li col·loca a sobre i com un nadó se li agafa a l’altre mugró i xucla amb força. Ella s’encén i s’arqueja esbufegant...

El noi no té pressa i  s’obre pas cap el ventre i amb la llengua s’entreté amb el melic. La Magalí riu recuperant una mica els sentits. Li desfà el cordó de la faldilla i l’Arnau continua baixant... Passa per sobre del sexe, però es distreu en els engonals i baixa per les cuixes, cap a les cames fins els peus. La descalça... Juga amb els dits dels peu i li fa pessigolles. La Magalí es retorça rient fins que ell li xucla el dit gros del peu. Ella es torna a estovar i tanca els ulls gemegant...

Retorna pujant per les cames, les cuixes i quan arriba al sexe, fa estrebada a la faldilla i deixa a la Magalí boca terrosa. Ella riu sorpresa de la seva rapidesa i es relaxa tranquil·la... L’Arnau li palpa les natges i com si hagués quedat amb gana li fa una queixalada. Ella xiscla intentant incorporar-se però l’Arnau es deixa caure damunt seu. A la Magalí li agrada sentir el seu cos sobre el d’ella. Llavors ell li aparta els cabells del clatell i li recorre amb la llengua fent-la estremir. Baixa cap a les espatlles i li fa petites mossegadetes a l’esquena. La Magalí està perdudament  abandonada a les mans d’un noi que li fa descobrir un món nou i embruixador.

Quan nota que l’Arnau s’atura, ella es gira de cara enlaire i veu com es treu pel cap la camisa. La llum que desprèn el foc de terra il·lumina el tors del noi i  les nafres són ben visibles. La Magalí es creu en deute amb ell,  se li acosta i li besa cadascuna de les ferides amb molta tendresa. Ara és l’Arnau qui s’estremeix i quan d’una li regalima una gota de sang, la noia li llepa amb suavitat. Ell s’estira i la Magalí el contempla nu. Mai havia vist un cos semblant, tan bell i ben format. Ella es vincla damunt seu i amb els cabells li frega lleugerament el cos. Ell tremola. El sexe de l’Arnau esguarda erecte i ell la dirigeix cap allà. La Magalí besa i llepa, fins que ell li suggereix:”Xucla...” .Ella ho fa i l’Arnau gemega... De sobte s’incorpora i li aixeca la cara agafant-la per la barbeta. Es besen amb passió, encesos i desenfrenats... Ell l’obliga a estirar-se i llavors es perd en el seu sexe...

La Magalí crida de plaer i es retorça i, quan ja creu que no pot més, l’Arnau la penetra. No li fa cap mal i amb tanta excitació, ni recorda que era allò que tant temia. Es deixa anar i quan creu que això mai s’aturarà, un esclat de sensacions i una mena de descàrrega la travessa tota, talment com un llampec,  i la fa caure extenuada abraçada a l’Arnau...

S’adormen abatuts i rendits.

A la matinada, uns cops a la porta els desperten. Es miren despullats i en un breu instant recorden la nit anterior. Es vesteixen ràpids mentre els cops no paren. Una veu de noia crida: ”Magalí, Magalí! Obre’m”. Ella reconeix la Blanca, una noia del poble. S’acosta  a la porta i mirant l’Arnau, obre. “Magalí, venen per tu... “ diu la noia i llavors veu l’Arnau:”Per vosaltres... Els homes del poble... Heu de fugir! Ràpid!”.

La Magalí no sap què agafar i en un farcell hi embolica tot el menjar que té i es penja la bossa que fa servir per collir herbes. L’Arnau pren el bastó i la tiba mentre ella rumia què més li pot faltar. S’escapen pel mig del bosc i caminen força ràpid, malgrat que ell ranquegi. La Magalí es coneix tan bé el seu bosc que, en pocs moments, s’endinsen per racons invisibles a simple vista. De lluny senten cavalls i veus d’homes. Poc després una olor d’herbes aromàtiques impregna el bosc. La Magalí es posa a plorar. La cabana crema... I s’ha oblidat la gata...

(Estic investigant context històric: localitzacions i espais exteriors... Després, continuarà)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada