BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

dimecres, 1 de maig de 2013

L'AMIC IMAGINARI.


En Martí era un noi de catorze anys molt estudiós, de fet era l’alumne més excel·lent de l’ institut. Era un punt de referència per la classe i els professors no paraven de lloar-lo. Li agradava donar el màxim en tot el que feia, però tenia un problema: no tenia amics... El seu nivell d’exigència era tan gran que sempre trobava defectes a tothom. Demanava tan als demés que li costava bastant tenir unes relacions llargues i estables, i de seguida es cansava de les imperfeccions dels altres. Avorrit de no trobar un amic a l’alçada va decidir fer-se un amic a mida: un amic imaginari.

Li va posar per nom: Felip. Va ser la idea més genial de la seva vida, com no se li havia ocorregut abans?... Portava tan anys sentint-se sol i incomprès per els altres nens que per fi havia solucionat aquest problema...En Felip era perfecte. Ho va explicar als seus pares i ,com era fill únic i tan bon estudiant, li van permetre aquesta excentricitat.

Aviat en Felip va passar a ser un membre més de la família. Se li va posar un plat a taula i a la nit se li obria el llit-niu de la habitació d’en Martí. Els pares quan volien seure al sofà li demanaven a en Martí on estava en Felip per no xafar-lo. No s’estranyaven de veure el seu fill parlant sol i rient com un boig, el veien content i no creien que li fes cap mal.

De fet, en Felip, anava amb ell a tot arreu i compartien qualsevol moment del dia. Seguien tots dos atentament les classes, i com que quatre orelles eren millor que dues, les notes d’en Martí van sobrepassar els excel·lents, deixant als professors perplexos... A l’hora del patí amb el seu amic invisible ja no necessitava ningú. I els caps de setmana se l’emportava d’excursió, jugaven a la Play i xerraven al llit fins a les tantes.

Van arribar les vacances i en Martí per primera vegada va accedir a anar de colònies d’estiu. Ara amb en Felip el costat es veia en cor de fer coses que abans li eren impensables i així doncs, els dos, van marxar quinze dies de colònies a la muntanya.

Allà hi havia un munt de nois i noies amb ganes de passar-ho bé i en Martí es va enamorar per primer cop... No estava previst, de fet mai es pot preveure, simplement passa... En Felip n’estava al cas, ja que en Martí no parava de parlar-li d’ella a totes hores. Va arribar l’última nit i en Martí va demanar-li a la noia per trobar-se sols després de sopar. Ella va dir que sí. Però quan ser l’hora de la cita, en Felip no volia quedar-se sol i en Martí se’l va haver d’emportar amb ell de mala gana. Va ser una mala pensada...

La noia tenia una petita lleugera desviació en un ull i a en Martí li semblava que no parava de mirar-se en Felip. Ell li donava conversa però de sobte es quedaven callats i al cap d’un moment ella reia... Potser eren els nervis de la primera cita, però en Martí, gelós, es va adonar que a en Felip també li agradava la noia. Veia a en Felip xiuxiuejant-li coses a l’orella, apartant-li els cabells de la cara, resseguint-li les espatlles amb el dit ... I quan va atrevir-se a fer-li en petó al clatell, en Martí es va posar dret de cop i va dir:”Prou!... Marxem”. La noia no entenia res, no era capaç de saber d’on sortien aquelles sensacions tan agradables, simplement es deixava portar pel moment...

En Martí estava molt enfadat i quan van tornar a la habitació es van barallar. Va ser la primera baralla de moltes d’altres que van venir. Amb mala cara van tornar a casa i els pares no van saber mai que havia passat. Però a partir d’aquell dia tot va canviar. La relació entre en Martí i en Felip es va anar fent distant...

En Felip va començar a ser un problema. Ja no anava a l’escola amb en Martí i jeia al sofà tot el dia. Quan no hi havia ningú a casa la tele anava canviant de canals i la nevera es buidava sola. La mare tenia la sensació que algú l’espiava quan es dutxava i al pare li desapareixia el tabac. Quan en Martí tornava a casa el veien emprenyat i sempre s’estava discutint a crits amb en Felip.

Fins que un dia fart d’ell li va obrir la porta del carrer i va cridar: “Fora!... He dit : Fora!! Ja no et vull ni veure!... “. Va esperar un minut i amb un cop fort va tancar la porta i es va tornar a seure al sofà, però aquesta vegada sol...