BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dimarts, 7 de maig de 2013

ÉS D'ELLS... ELLS... QUI SÓN ELLS?


Quan era petita a casa teníem l’aparell més màgic i sorprenent del món: ...un televisor.

Era un invent tan increïble que ens tenia a mi i a tots els meus germans entretinguts hores i hores. Malgrat les imatges fossin en blanc i negre i ens haguéssim d’aixecar a prémer el botó manualment per canviar de d’un canal a l’altre i que, per sort, només n’hi havia dos!... Ens passàvem les tardes de dissabte mirant les aventures de l’Errol Flynn, Gary Cooper, Gregory Peck ... i ,com no, en Tarzan. Com gaudíem d’aquella màgia que no sabíem ben bé d’on venia...

Però a vegades, sovint en el moment més esperat del desenllaç, es perdia la recepció i quedava la pantalla com si estigués caient una forta nevada i adéu pel·li...Esperàvem un minut  i a mi, com que era la petita dels germans, em feien aixecar i donar uns cops amb la mà plana damunt l’aparell.

Després acostava els meus ulls en els petits foradets de l’altaveu, que ja sempre havia sospitat  que eren per respirar, i mirava a dins del televisor. M’imaginava que hi havia un parell d’homenets petitons, vestits com a tècnics ( tipus els Mario Bross  d’ara) , asseguts dormint en una cadira amb els braços plegats i que els meus cops els despertaven de sobte. Em semblava veure’ls fer un bot de la cadira i d’un salt agafar una petita maleteta d’eines i córrer com a bojos a reparar el desperfecte.

Si la recuperació de l’ imatge era ràpida em posava contenta de saber que teníem sort de disposar d’uns petits bons tècnics. Però si tardaven gaire ens posàvem impacients i cridàvem a la mare. Ella venia i amb un cop d’ull feia el diagnòstic i pronunciava aquella frase: “És d’ells...” I jo li deia: “Sí, ja ho sé. Jo ja els he avisat...però no se’n surten”. La mare marxava sense fer-me ni cas. I jo tornava a posar els ulls en els foradets de l’altaveu i els imaginava molt atabalats... Pobres!

I llavors de sobte s’arreglava i jo aplaudia. Que bé!...Ja podíem acabar de mirar la pel·li...!

Uns quants anys més tard vaig saber que “Ells” eren realment uns homes de carn i ossos que hi havien darrera d’uns taulells amb comandaments que de molt lluny ens feien arribar les imatges per ones a través d’antenes. Ja veus... Doncs, jo estic segura d’haver vist dins el televisor de casa uns homenets petitons...

Últimament la tecnologia ha evolucionat tant i hi ha tants progressos que no acabo d’entendre que ja no em plantejo moltes preguntes de com és possible moltes coses.

Però ara que tot just fa una setmana que vaig obrir aquest Bloc, quan miro les estadístiques i veig que l’han visualitzat més de quatre-centes persones, em quedo bocabadada... I no em puc estar de pensar :”Ells... Qui són ells?...”. No sé qui em pot estar llegint a aquí, a Alemanya i als Estats Units... Tinc curiositat... Però no us puc veure per cap forat, malgrat  posi els ulls en l’altaveu. Em cal imaginar-vos com uns éssers petitets, asseguts amb les cames creuades damunt un teclat d’ordinador i seguint els meus textos en una pantalla gran com de cinema menjant crispetes. La imaginació encara no l’he perduda, ja ho veieu...

Ara sé que: “Ells”... sou vosaltres.  Doncs, moltes gràcies per seguir-me.