BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

divendres, 28 de juny de 2013

INVISIBLE

En Narcís estava dormint tant llarg com era al seu llit quan un raig de sol va il·luminar-li la cara. Va fer una ganyota i obrint els ulls enlluernats va mirar el rellotge. Ostres, merda!... s’havia adormit. D’un salt es va aixecar i va entrar al lavabo a fer les seves necessitats fisiològiques. Va mullar una tovallola i sense emmirallar-se es va rentar la cara. Avui no tindria temps per empolainar-se com a ell li agradava.

En Narcís era un home atractiu, alt, amb un cos esvelt que li proporcionava una elegància innata. Tenia uns cabells tallats curts de nuca i una mica llargs i arrissats de dalt que li donava  un aire despistat totalment intencionat. Els seus ulls d’aigua marina ressaltaven en un rostre eternament bronzejat. Era  un home de bon gust i per treballar al bufet d’advocats vestia amb vestits cars i impecables. Era presumit, molt presumit i tardava la seva estona a empolainar-se però avui no, avui feia tard... Tot per culpa del llibre de Kafka que havia llegit ahir a la nit, on el protagonista es transformava en un escarabat. Quin malson... Quin fàstic!  A ell , tan guapo, li seria un mal tràngol no poder gaudir del seu físic.

Es va vestir ràpid i mentre agafava les claus va  mirar-se d’esquitllentes al mirall del rebedor, però va anar tan de pressa que no es va veure.

Va sortir al carrer caminant amb pas enèrgic i elàstic. Es va passar la mà pels cabells quan va veure la Natàlia que se li acostava en direcció contrària. Que bona  que estava la Natàlia!... Va posar a punt la seva mirada seductora i el seu millor somriure i just quan es creuaven ella va mirar cap una altra banda... Que estrany... La Natàlia li havia girat la cara, de manera intencionada?... Segur que no, aquesta la tenia al pot... Potser anava despistada i no l’havia vist... Segur que era això.

Va continuar caminant cap a la feina i va saludar al quiosquer, però no li va tornar la salutació. Carai, per un dia que no li comprava el diari ja ni el saludava...  Va travessar per un pas de zebra i si no arriba a fer un bot un motorista l’atropellava sense immutar-se... Quin matí més estrany!

Va entrar a la feina i va saludar al conserge que no va alçar el cap del diari. Quin penques, aquest!... Va entrar i va veure tothom al seu despatx treballant: aquí tothom és puntual, uns professionals, sí senyor... Ningú va aixecar els ulls quan ell es va situar. Va treballar fins a mig matí sense que ningú el molestés per res. Va aixecar-se i va estirar l’esquena posant els braços als malucs. Necessitava un cafè. Va anar fins a la sala on hi havia la cafetera i se’n va servir un. L’Àngel i en Mateu estaven parlant d’un cas que estaven portant i quan ell se’ls va acostar van passar-li pel costat sense ni mirar-se’l... Ei, què passava? Quin poc companyerisme!... Això el va emprenyar... No li agradava sentir-se ignorat, no hi estava avesat.

Acabat el cafè va anar al lavabo i quan es rentava les mans, capficat, va aixecar el cap al mirall. No es va veure... Com??... No hi havia ningú al mirall, només el reflex de la habitació buida. Es va rentar la cara amb les dues mans plenes d’aigua... Es va mirallar altre cop... Res, no es veia... Es va espantar... Era un malson, això?... No podia veure’s, què passava?... Podria ser que altres tampoc no el veiessin?... Això explicava l’actitud de la Natàlia, del quiosquer, el motorista, els companys...

Va tornar al despatx i va posar-se a prova. Va entrar als despatxos de l’Àngel, de la Cristina i d’en Mateu i ningú li va dir absolutament res. Va asseure’s davant la Sònia, la secretària, amb qui flirtejava sovint i tampoc se’l va mirar... Era invisible...

I ara què?... Què faria? De sobte es va posar a riure. Ei, podria fer entremaliadures... Podria espiar als arxivadors dels altres detalls que s’amagaven entre ells, secrets professionals... Que guai! ... Faria el tafaner... Mitja hora més tard, ja sabia tot el què volia saber.

Ei, podria fer bajanades... Va tombar totes les papereres i ningú entenia que passava. Va engegar la fotocopiadora a fer cent còpies, va apagar els llums,... Els companys es van començar a espantar. Li va semblar que potser ja n’hi havia prou, tampoc era tan divertit.

Va sentir que en Mateu deia:” I en Narcís? On s’ha ficat avui aquest cregut?” Ostres, no sabia que el tenien per un cregut...  “Segur que és a depilar-se, on si no?” va dir l’Àngel. I tots dos van esclafir a riure burletes. Envejosos..., ells no tenien ni la seva planta ni el seu atractiu. No li va agradar gens que el critiquessin.

La Sònia i la Cristina estaven al lavabo. En Narcís va fer el què molts homes es moren de ganes: entrar al lavabo de les noies. La Cristina es repassava el maquillatge i la Sònia es rentava les mans. “Com et va amb en Narcís?” li va demanar l’advocada. “Això nostre no va enlloc. Només se’m passeja...” va contestar tristament la Sònia. “Però a tu t’agrada de debò, aquest cretí?”li  va preguntar la Cristina. “Jo me l’estimo des del primer dia que va començar a treballar en aquest bufet. Ja ho sé que és un arrogant i que només s’estima ell mateix... Però no hi puc fer res. Sé que en el fons no és mal tio, però dubto que mai s’adoni realment dels meus sentiments...” A la Sònia se li van humitejar els ulls. “Dona, passa d’ell. És un imbècil si no et valora” va dir-li la Cristina posant-li la mà a l’espatlla i van sortir.

En Narcís es va quedar de pedra. No sabia que la Sònia l’estimava, ell només hi jugava... Com sempre ha fet amb totes les noies, mai n’ha trobat cap de prou bona per ell,  les feia  tornar boges i quan se’n cansava, les deixava... Es va sentir malament.

Va decidir marxar al carrer. Les converses sobre ell l’havien fet posar trist. Que els seus propis companys el critiquessin i pensessin aquestes coses no el feien sentir gaire orgullós.

Ningú es fixava en ell, perquè ningú el veia. Ni es podia emmirallar en els aparadors com tenia el  costum de fer. Va pensar en anar a casa dels seus pares, feia dies que no hi anava. Va pujar al tercer pis amb quatre gambades i va buscar la clau sota la torratxa. Va entrar sense fer soroll.

Els pares dinaven amb la tele engegada. Es va asseure al sofà. Quan ja portava una estona allà el pare va preguntar: ”Ha trucat en Narcís?”. “No, deu estar enfeinat...” va disculpar-lo la mare. “Enfeinat? Enfeinat a emportar-se mosses al llit i a fotre el cafre... No ha estat mai capaç de fer res per ningú que no fos ell, aquest nano! L’hem pujat malament, sempre t’ho he dit... Massa consentit. És un egoista i un interessat! La seva cara bonica no el salvarà sempre. Aviat es farà vell i se li haurà acabat el joc...” va dir el pare emprenyat. La mare es va posar trista i va callar. Com podia pensar tothom que era un egocèntric?...

Es va aixecar i va marxar a fora. Tan malament s’havia comportat sempre?... Ell creia que era el centre del món i el món girava al seu voltant tal com ell volia. Però ara s’adonava que la gent del seu entorn en el fons el despreciaven per la seva arrogància, la seva petulància i la seva vanitat. Només es preocupava el seu aspecte físic i mai s’havia parat a pensar quina imatge real oferia  als altres. Tothom el considerava menyspreable, incapaç de sentir empatia per ningú. Potser hauria de canviar d’actitud...

Encaparrat en aquests pensaments no va sentir el tramvia que venia. El conductor no va minorar la velocitat perquè no el va veure i el impacte li va segar les cames en sec. Va cridar dessagnant-se  al mig del carrer. Ningú el va veure ni el va sentir, era invisible. La sang brollava del seu cos i es va adonar que en pocs minuts moriria.

Es va penedir... Es va penedir de totes les ofenses i dels greuges ocasionats... Es va lamentar de no haver estat més considerat amb els sentiments aliens, no haver sabut ser sensible... Va pensar en la Sònia que l’estimava de veritat, en els seus pares que estaven dolguts amb ell... Va reconèixer que ser guapo no li donava dret a menysprear els altres, que el físic no era tan important... Ell havia estat agraciat en aquest aspecte però estava mancat de tacte, sensibilitat i empatia.Plorava.

 I just en el moment que moria, ... es va despertar.