BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 13 de juliol de 2013

MOMENTS DE MÀGIA.

La Mireia se’n va a treballar com cada dia i, com cada dia, agafa el metro. Està una mica avorrida de la seva rutina diària, no hi troba cap al·licient, cap motiu que la porti a llevar-se amb il·lusió. Un matí més, s’enfila al metro i s’asseu. La seva parada sempre hi puja poca gent i quasi sempre té lloc per seure. Obre el seu llibre digital i comença a llegir sense mirar la gent del seu voltant. La Mireia va a la seva, no li agrada massa relacionar-se amb desconeguts.

Ella va llegint i les parades es succeeixen i la gent va entrant i sortint, sense que la Mireia s’hi fixi gaire. El seu llibre és prou absorbent com per oblidar-se de tot i llegeix: “Ai, Walter, em costaria poc enamorar-me de tu, i estic convençuda que tu també em podries estimar... Ho veig als teus ulls i en la manera com em somrius quan em veus...”. La Mireia para un moment i sospira... Que romàntic, que bonic... I just en aquell moment, una parada del metro i com una alenada d’aire ...entra un noi que la Mireia es queda mirant. Quin noi... La Mireia no pot deixar de mirar-lo i se li asseu ben bé al davant. Queda com hipnotitzada, atrapada en aquell noi que té uns ulls... Té uns ulls blaus preciosos. Però el noi no l’ha ni vista a la Mireia, ha vist una àvia que s’ha quedat dreta i ell, molt amablement, li cedeix el seient... Ostres, ella el volia mirar més i l’hi anava molt bé tenir-lo a la mateixa alçada. Però aquella àvia, sí que es mira la Mireia i li somriu. Ella educada li torna el somriure, però els seus ulls no paren de buscar el noi. No sap què té aquest noi que l’ha atrapada, potser ha estat el moment casual de coincidir el fragment del llibre amb la seva entrada que fa que tontament la Mireia se n’ha penjat.

Torna els ulls al llibre i rellegeix el mateix paràgraf. Es para al mateix lloc, ha de ser fantàstic que algú et miri així, pensa ella. I alça la vista i veu el noi que la mira... L’està mirant, fixament... Ella també a ell. Quants segons es poden aguantar la mirada dues persones desconegudes?... Tres, cinc, deu?... La Mireia aguanta, té clar que ella no pensa fugir d’aquest embruix. Ell, pel que sembla, l’acaba de descobrir i no té cap intenció d’anar enlloc... Es fa etern... La Mireia es perd en aquells ulls blaus com l’aigua, s’hi tira de cap, hi neda, s’hi submergeix i hi entra tan endintre que sembla que li toca l’ànima. És com si, d’una passada li hagués vist tota la vida, li hagués mostrat tal com és, li hagués obert el cor... Ell també ha entrat tan endins de la Mireia que ella s’ha sentit talment com un llibre obert i li ha ofert tot el què té, tot el que és... Es com si es coneguessin d’abans, d’una altra vida, potser, i simplement s’haguessin retrobat... Ha estat com tornar a casa, a un lloc segur on ningú li pot fer mal... És com si de cop, tot s’hagués posat a lloc, com si els còdols d’un riu s’haguessin col·locat ordenats... A les seves cares s’hi ha dibuixat un somriure, contents d’haver-se retrobat,... Finalment, necessiten respirar... i abaixen la mirada. Uff! Quin moment... A la Mireia li tremola tot el cos... Ha estat un moment íntim, màgic...

Mira l’àvia i s’adona que ella ho ha vist tot i li fa vergonya... Però l’àvia somriu, contenta d’haver presenciat un moment tan bonic com aquest, un moment on dues persones es reconeixen i es retroben... L’altaveu anuncia la propera parada i el noi es disposa a baixar. La Mireia li sap greu que el trajecte d’ell sigui tan curt. Però encara es busquen i es miren altra vegada, somrients i una mica enrojolats... La intensitat i la tendresa de la mirada crea una mena de lligam, com un fil que surt d’un cor cap a l’altre... El noi baixa d’esquena a la parada i es queda pal plantat a l’andana amb els ulls clavats en la Mireia. Un “Bon dia” inaudible surt de la seva boca i ella li retorna movent els llavis. Quan el metro arranca, ell encara l’està mirant... La Mireia percep com el fil  que surt del seu cor es va desfent i desfent com una madeixa a mesura que el metro avança...

Està trasbalsada... Quin començament de dia! Oauu!! Respira profund i tanca els ulls per assaborir aquest moment tan meravellós que acaba de viure...

Quan els obre veu que l’àvia que seia davant seu ja no hi és. És estrany! El metro no ha fet cap més parada des de que ell ha baixat i no l’ha pas vista a moure’s, simplement ha desaparegut... Quin matí més màgic, no?...  La Mireia no pot deixar de somriure...