BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dilluns, 15 de juliol de 2013

RWANDA: 3ª PART I ÚLTIMA.

La mare plorava i les seves llàgrimes queien a la cara del meu germà petit. Ell no sabia massa bé què passava però entenia que la mare estava molt espantada i trasbalsada. Mai entendré com un nen de quatre anys va prendre la iniciativa de sortir de sota dels braços protectors de la seva mare i encarar-se a un noi armat, però ho va fer. Va plantar-se davant de l’arma que li apuntava al pit i aixecant un dit i amb mirada autoritària va dir: “Tu no gosaràs fer mal a la meva mare, oi?”. Va mirar fixament als ulls del noi... El nostre jove botxí va ser incapaç d’obeir l’ordre i es va desfer... Va abaixar l’arma tremolós i gairebé plorant ens va dir: ”Marxeu, marxeu... Ja us mataran més endavant”. Va girar cua i va fugir corrent. Crec que estava  aterrit per el què havia estat a punt de fer...

Totes vam quedar perplexes de com el meu germà petit, el més petit de nosaltres, ens havia salvat de morir... Encara agenollades ens vam abraçar sanglotant. De sobte, el meu germà es va posar a riure i totes el vam omplir de petons. Va ser un moment corprenedor...

Quan ens vam recuperar de l’ensurt, vam continuar la nostra fugida cap a casa dels avis materns. Érem molt conscients que havíem tingut un cop de sort i que la situació es podia tornar a complicar en qualsevol moment. Ens amagàvem de les zones més transitades, però a Rwanda, de sota  una pedra et sortia  una persona.

El menjar ja se’ns havia acabat i agafàvem el què podíem per allà on passàvem. La mare s’aprimava als nostres ulls, els cabells se li tornaven blancs  i des del intent d’execució va perdre la visibilitat d’un ull degut a la forta tensió que va patir. La nostra salut també es deteriorava ràpidament.

La mare ens deia que ja faltava poc i per animar-nos ens va dir, per primera vegada, que el pare ens esperava a casa els avis. Tots teníem moltes ganes de veure’l i llavors la mare es va penedir d’haver-nos-ho dit, potser el pare ja era mort i no ho sabíem... Caminàvem cada nit  amb menys esma degut a la nostra flaquesa i quan el meu germà volia anar a coll amb prou feines el podíem portar.

Una nit, la meva segona germana va ensopegar i va caure damunt una pila de cadàvers... La pudor era horrible, però ja no la sentíem. Em sembla que tot el país pudia a mort...

Finalment, una nit vam arribar a casa els avis. Hi havíem estat feia un parell d’anys, però jo no recordava gens el lloc. La mare va trucar a la porta mentre deia en veu baixa el nom de l’àvia. Va tardar a obrir però a aquella dona mai l’hauria reconeguda, la meva àvia semblava una altra. L’avi estava al llit, estirat amb els ulls oberts. L’àvia ens va abraçar plorant i entre sanglots no aconseguíem entendre el què ens deia. Estava molt alterada... Li va caldre uns minuts per refer-se i llavors ens va explicar que el pare feia tres setmanes que hi havia arribat. El van amagar però algun veí es devia anar de la llengua i un matí es van presentar un grup d’homes armats a buscar-lo. Mentre el germà petit de la mare i la seva dona estaven a la porta del davant, el meu pare va poder fugir per la porta de darrera. Els homes van acusar al tiet d’encobrir un escarabat i d’un cop de matxet van esventrar la seva dona embarassada de sis mesos... La mare va xisclar horroritzada, tapant-se ella mateixa la boca, mentre l’àvia plorant li explicava què havia passat... Després els homes van fer el mateix amb el tiet i tots els budells li van caure als peus... Van morir tots dos,... lentament..., davant de la porta d’aquesta casa...

Tots ploràvem, jo no recordava massa el meu tiet, ni la seva dona, però era evident que havien mort per amagar el meu pare... La mare i l’àvia ploraven abraçades sorollosament. Jo em mirava l’avi que no es movia del llit, sense immutar-se per res. L’àvia ens va aclarir que des d’aquell dia, l’avi havia quedat així, en un estat catatònic, totalment absent de la realitat. Ella el cuidava i el peixia, però ell no feia absolutament res...

Després de plorar una llarga estona per tantes desgràcies familiars, la mare va fer la gran pregunta: “I ell?... On és ara?... Es viu?...” referint-se al pare.”Sí. És viu” va contestar l’àvia. La seva veu arrossegava una rancúnia molt fonda... Va tardar una mica a dir-nos que s’amagava a cinc quilòmetres muntanya amunt i cada dos dies li feia arribar un missatger a preguntar si nosaltres ja havíem arribat allà. Jo vaig abraçar el meu germà petit molt estretament i li vaig dir contenta a l’orella :”Sents! El papa és viu..” i ell empès per el meu entusiasme, va aplaudir... La mare i l’àvia ens van mirar estorades, les meves germanes no sabien quina cara posar...

Per primera vegada en un mes, vam menjar calent i vam dormir a recer. A mi em semblava que feia una eternitat...

L’endemà es va presentar el missatger del pare i va marxar corrent a donar-li la notícia de la nostra arribada. Jo tenia moltes ganes de veure’l i em pensava que ens vindria a buscar personalment, però era evident que a casa de l’àvia no era massa ben rebut... Al capvespre ens van venir a buscar per portar-nos al seu amagatall.
Era quasi mitja nit quan ens el vam trobar, gairebé com un fantasma va aparèixer al nostre davant. El meu germà petit i jo ens vam llençar als seus braços sense pensar. Estava molt prim i havia envellit deu anys. Les meves germanes li van fer una abraçada més continguda, però ell i la mare... El pare se li va acostar i la mare el va apartar amb la mà, el va empènyer enrere, fent-lo recular unes passes...  La mare feia que no amb el cap, no volia que la toqués... Es van apartar uns metres de nosaltres i a les fosques sentíem com es discutien. La mare li feia retrets: l’havia deixada sola amb nosaltres, ens havia abandonat, ... deia ella en veu massa alta. Nosaltres, no esperàvem aquest retrobament. Jo, dins de la meva innocència d’infant, em pensava que tot tornaria a ser com abans... Em vaig adonar que no, mai res tornaria a ser com havia estat...

A partir d’aquell dia vam anar tots junts. El pare havia aconseguit un cotxe i amb ell ens vam anar acostant a la frontera. Calia passar uns controls. Sempre baixava la mare i amb un feix de bitllets que duia el pare molt ben guardats, pagàvem la nostra fugida. Pocs dies després érem a Goma, amb uns bitllets d’avió als dits que els amics d’Europa dels pares ens havien pagat.

Mentre l’avió s’enlairava em vaig sentir privilegiada de poder fugir d’aquella massacra,... hi havia tanta gent que no tenia altra escapatòria. Les llàgrimes lliscaven pel meu rostre pensant en els que es quedava a baix i no podíem salvar: parents, amics, coneguts... Mirant-nos els uns als altres érem plenament conscients que aquella guerra ens havia canviat la vida, però nosaltres havíem tingut molta sort...