BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dimecres, 24 de juliol de 2013

DOS I LA LLUNA.

Ell creu que està enamorat, ai... Sospira... Mai li havia passat abans. Des de que la va veure no pot deixar de pensar en ella. Està com encantat i ronda tot el dia amb el cap distret... Deu ser això l’amor, oi??... Li sembla que està malalt. No té gana. Ni el blat de moro que el torna boig li diu res ara. Ai... Quan pensa en ella sembla que el cor se li inflami i se li eixampli ,com si li volgués sortir del pit. La seva mare sospita. Ull, les mares!... A aquestes no els hi fas mai ni mitja, ho intueixen tot. L’ha atrapat algun cop somrient estúpidament tot sol. La mare riu...

Aquesta nit l’espera pacient sota la claror de la Lluna. Avui no tindrà problema per veure-la, la Lluna està fantàstica, pensa. I la Lluna se sent afalagada... Es queda arrambat a la paret d’aquesta casa on cada nit la veu sortir.  Sempre va acompanyada d’una colla de més o menys de la seva edat. No sap què li dirà ni té cap pla preparat. Improvisarà... El què li surti en aquell moment, però li dirà alguna cosa segur. Està decidit. A més ella, també se’l mira cada nit . Els altres li passen pel davant i l’ignoren, però ella no. Mentre la colla marxa, ella es va girant i li somriu. Té uns ulls color avellana que li roben el cor i una cua llarga que li observa com balanceja quan s’allunya.

Fa quinze dies que la va descobrir. De fet, són quinze nits. Quinze dies nits que li han canviat la vida...  La primera nit ella no es va adonar de la seva presència, però ell la va contemplar encisat, tan bonica, tan elegant, gairebé com una aparició, inaccessible.... L’endemà, ell va fer un petit soroll i ella el va sentir i es va girar... Es van mirar per primer cop, sota la llum d’un fanal. No hi havia la Lluna fa quinze dies... La seva mirada el va trasbalsar... Els seus ulls li van arribar a l’ànima, en una mena de perforació dolça que el va pertorbar... Ara, cada nit ella se’l mira amb uns còmplices, uns ulls que diuen molt més que qualsevol paraula... Ell espera amatent, esclau, submís a aquest embruix, a aquests pocs minuts diaris meravellosos, al·lucinants...

La Lluna sembla llegir-li el pensament i s’amaga enfadada darrera un núvol. De sobte ell es posa nerviós. Li ve mal de panxa. Què fa ell aquí esperant-la? Es veu de lluny que són de classes diferents. Ella viu a la part alta de la ciutat, on tot és luxe i menjar exquisit. I ell? És de la barriada més pobra, sempre val sol i el seu aspecte descuidat revela clarament que aquesta relació no pot funcionar de cap manera. Qui coi es pensa que és?... No té res per oferir-li...

S’ho repensa. Millor que marxi i l’oblidi d’una vegada... Sí, millor, pensa la Lluna fent un somriure triomfant... I just, en el moment que ell es gira cap cot i amb la cua entre cames, se sent xivarri. Una trepa de sis o set surten de la casa a la mateixa hora de sempre. Però ell ja s’ha refredat... El cor li demana ansiós una última mirada, només per veure-la un darrer cop. I quan tomba el cap se la troba plantada davant seu. Bufa! Fa un bot... 

La colla ha passat de llarg, però ella no els segueix, es queda allà... mirant-lo. Casum!!... Ara no sap que dir-li. Ella somriu, amb un somriure espaterrant i a ell, en aquell precís instant, li desapareixen tots els neguits... La contempla satisfet i ella li proposa fer un volt.

Caminem i es miren, es miren i somriuen... Una Lluna grossa i rodona com un formatge els vigila gelosa. Fa una nit esplèndida per passejar... Parlen entre ells de tantes coses que les hores passen sense aturador. Ara que la coneix no li ha decebut res, al contrari, encara és més encantadora que abans. És divertida i quan riu arronsa el nas d’una manera molt graciosa. S’hi quedaria tota la vida al seu costat... Es sent tan feliç que quasi es podria morir...

De sobte passa una cosa inesperada. De darrera uns matolls senten un gruny d’una bèstia que podria ser grossa. S’espanten i sense temps per res, es posen a córrer realment esperitats... La claror de Lluna els permet veure bé el camí, però malgrat la seva agilitat , no sembla servir-los de massa i senten la bèstia molt propera. Mentre corren es van mirant aterrits i s’adonen que la bèstia no afluixa, ans el contrari. Però La lluna dolenta s’embolica amb un núvol tan espès que la visió esdevé nul·la.

Corren molt, però ensopeguen, i el cor amenaça de sortir-los per la boca... Ell intenta pensar ràpid i li diu gairebé com una ordre de passar cap a l’interior del pati d’una casa, per esquivar la bèstia ferotge. Entren tan de pressa que no s’adonen que als peus hi tenen una piscina... La caiguda a l’aigua en mig de la foscor és tan imprevista que els deixa absolutament desorientats. Ell atrapa la vora de la piscina i aconsegueix arrapar-s’hi amb les ungles i surt. El cor li batega esverat... No veu res, només sent un xipolleig a l’aigua i un murmuri ofegat que li fa suposar que és ella. La crida desesperat, la busca amb la vista, però la Lluna traïdora no vol donar-li la llum que necessita per localitzar-la. S’esgarrapa la cara nerviós i desesperat, finalment, es tira altre cop a la piscina i a les palpentes intenta agafar-la... Tard es lamenta de la seva decisió, ell no sap nedar... Igual que ella fa uns segons, s’ofega dins d’una piscina. Injustament, la nit més feliç de la seva vida...

Quan tot resta silenciós, la Lluna treu el cap de darrera un núvol i somriu maliciosa...

L’endemà al matí, quan els nens de la casa volen anar-se a banyar, s’acosten a la piscina i criden: ”Mare, hi ha dos cadàvers a la piscina!!”. La mare sense a penes trasbalsar-se, contempla  la situació. Amb un pal els acosta a la vora.  Agafa un caçapapallones i els pesca... Arronsant una mica el nas, subjecta per la cua a dos ratolinets que han mort ofegats la nit abans i diu : “Amb aquests dos ja en van deu aquest estiu... Pobrets!...”

La Lluna no es veu perquè és de dia, però s’intueix que encara riu.