BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba.
L'estiu és molt bonic si fas vacances però, pels que treballem, hi ha moments d'avorriment i de letargia que et fan sentir molt sol. Principalment, després de dinar quan l'escalfor que desprèn el terra crea una mena de miratge que distorsiona la realitat. Són en aquests moments ebris quan em venen al cap aquests Microcontes d'Estiu. A veure si els trobeu divertits...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents. Espero que us agradi.
Un petó.

dijous, 8 d’agost de 2013

LA TEVA ABSÈNCIA.

Des de que tu no hi ets no tinc esma per res. El sol em visita al llit cada matí i m’hi giro d’esquena. Tant que m’agradaven els dies assolellats i ara no el vull ni veure. L’odio perquè em desperta i em mostra cruament la teva absència. M’aparta del teu costat, del món dels somnis on ets amb mi...M’aparta de l’únic lloc on sóc feliç...

Prefereixo la pluja, per amagar-me sota els llençols i no haver-me d’esforçar per viure. Em deixaria arrossegar per la seva inèrcia i les meves llàgrimes es sumarien a les gotes que lliscarien pels vidres. Em taparia el cap i entre plor i plor em deixaria bressolar en els somnis...

Tan de bo no em despertés mai... Quan estic desperta, dins del meu cap visc una tempesta que em té desorientada. Un vent bufa sense treva i en el meu mar interior s’aixequen unes onades que no paren d’espetegar d’un costat a l’altre. A més, de tant en tant, es veuen llamps que m’enceguen i després venen els trons... Uns trons fondos i profunds que fan tremolar tot el meu cervell... Tinc por, molta por... Sempre m’han fet por els temporals i aquest no remet mai, es succeeix un dia i un altre en el meu cap i no puc pensar... Estic esgotada, agafada en un tronc pollat i corcat  aguantant les seves embranzides... No crec que pugui aguantar gaire més... Al final em deixaré anar i que se m’emporti al fons... De fet, sense tu ja no em queda res perquè lluitar...

Només les llàgrimes em poden alliberar d’aquest malson perpetu. Les llàgrimes buiden com un rellotge de sorra,de mica en mica, aquest mar del meu cervell. Però quan s’escola no millora pas la situació, en el meu cap es fa un buit total , absent a qualsevol entusiasme... Res m’emociona ja: ni el cant dels ocells que m’eixamplava el cor, ni la sàlvia fa la mateixa olor, ni la xocolata té el mateix sabor... La vida no té cap sentit. Sento com si totes les penalitats del món estiguessin sobre les meves espatlles. No podré sostenir-ho, aviat m’esfondraré...

Vas marxar i no tornaràs. Només em queda de tu els records que repasso i repasso tant que al final se m’esborren. Després els haig de resseguir per no perdre’ls i crec que, quan els redibuixo, els modifico. No sé si intencionadament o no, però els canvio... Segur que els idealitzo i els acabo fent al meu gust... Si fossis amb mi, em corregiries i em renyaries com sempre feies quan magnificava les coses... Però no hi ets.

El meu món ha naufragat i m’he perdut. Em desperto cada dia dins d’una roda sense fi: el sol que em ve a buscar, la tempesta interna, les llàgrimes i el buidatge... I repto durant el dia amb el cap absent a tot, pendent de res... Només per tornar a la nit al llit i somiar amb tu i sentir-me cada matí més desgraciada que el dia abans...

Caic en la misèria de la meva pròpia existència. No espero res, no desitjo res...
Mentida, sí que desitjo una cosa: tenir-te... Però això ja és impossible. D’allà on ets ara no en torna ningú...