BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

diumenge, 11 d’agost de 2013

LA VIDA AL PARADÍS.

Ella està adormida nua sota una arbre. Es desperta i mira al seu voltant. Ell no hi és. Pensa mentre fa el mandra:

”On ha anat l’Adam?... Vés a saber, aquest sempre va a la seva ...  Em sembla que està una mica sonat,... Diu que sent una veu, jo no en sento cap ... Diu que ell va arribar fa uns dies i la veu li va preguntar:”Ets feliç?” i ell va contestar: ”Home,... estic molt bé, però... em sento sol.”. ”Doncs hi haurem de posar remei”, va afegir la veu i al cap d’un moment es va quedar profundament adormit. Quan es va despertar, jo jeia al seu costat i li feia mal una costella...
No recordo res d’abans d’ara però aquí s’està bé... El paisatge és preciós, hi ha menjar abundant i no fa ni fred ni calor. L’Adam diu que som els primers de ser aquí, que som uns privilegiats... Guai!!
Des de que vaig arribar es veu que he despertat una part de l’anatomia de l’Adam que ell mateix desconeixia. Es passa el dia tocant-se i tocant-me. Fa poc ha descobert que la seva part motivada es complementa perfectament amb un forat que tinc. Estem enganxats a totes hores,... A mi m’agrada, però la veritat és que ja em comença a cansar aquest joc. Potser li diré que tinc mal de cap, a veure si em deixa una mica tranquil·la...
No para d’anar-me al darrera i dir-me que sóc la noia més bonica del món. Home,... jo no n’he vist cap més com jo. De fet, aquí no hi ha ningú.”

S’aixeca i s’acosta al riu i es miralla. Sí que és bonica, té una boca encisadora, uns ulls blaus com el cel i uns cabells daurats, llargs i rinxolats. Es contempla orgullosa el seu cos proporcionat: els pits plens, els malucs i les llargues cames. De fet, l’Adam tampoc està gens malament  però els seus cossos són molt diferents: una cara llarga i un nas prominent, una boca gran i uns ulls verds maragda sota una bona forra de cabell fosc. El seu pit és ample, els braços forts i aquesta cosa a l’entrecuix que el fa anar de bòlit...

Fa uns quants dies que estan aquí i de tant en tant l’Adam desapareix una estona i després li surt amb històries estranyes. Ahir va dir que la veu, aquesta que sent, li ha manat que posin nom a les coses.
-”A totes?” li va demanar ella. Ell va fer que sí amb el cap.
-”Sí, a totes. Comencem per mi: jo em vull dir Adam i tu et diràs Cuca”
-“Cuca? Estàs boig... Aquest nom no té gens de personalitat! A mi m’agrada més...Eva? Sí, Eva està bé...”
-“Doncs a mi no m’agrada gens Eva. Et diré Cuca i no em parlem més!” va contestar ell.
Ella està una mica enfadada amb aquest nom tan ridícul... “Li diré : o Eva o s’ha acabat el joc de tocar-nos. Segur que rectificarà. No se’n pot estar... “(Riu)

“Quina feinada posar noms!! (Pensa) A més l’Adam no té gaire imaginació i em sembla que n’hem repetit algun: pa, pi, por,...sal, cel, sol, ... pal, pèl, ... cera, pera, terra,... Ara ja anem per noms més complicats com: cavall, cabell,...  Uff!! Això no s’acaba mai i el problema és que després no ens en recordem dels que ja hem posat...
De fet, tampoc tenim res més a fer.... (Sospira). Està bé això però... no sé.... A mi em sembla que em falta alguna cosa. No sé ben bé què... L’Adam diu que amb mi ja ho té tot. Ja m’agradaria ser tan simple com ell, però jo no sé què vull... Alguna cosa més... Potser parlar amb algú que no sigui l'Adam i preguntar :qui som? Què fem? D’on venim? A on anem? ... No sé tonteries com aquestes que em fan bullir el cap. Però a aquí no hi ha ni Déu... Fora d’ell, és clar.”

S’allunya del riu i fa camí cap els arbres fruiters. Guaita una pomera i barrina:
“Des d’ahir, que hi ha una serp enroscada en aquell arbre que m’espia tota l’estona. Quan hi passo a prop em xiuxiueja:
-”Menja’t una poma, menja’t una poma...”
Ostres! Que pesada!... Ja me la menjaré quan em vingui de gust!. És que les pomes les veig  molt grosses i em costarà d’acabar-me’n una... Potser més tard.”

S’acosta al cirerer i estirant el braç n’agafa un bon grapat. Camina i escup pinyols sense deixar de rumiar:
“A la nostra relació li falta emoció... No sé alguna cosa que ens faci viure amb intensitat. Aquesta mena de vida és tan summament fàcil que es fa avorrida...”

Sense adonar-se, s’arramba a la pomera. Se la mira i de sobte recorda:
“Ai!,és veritat... L’Adam ahir em va dir:” Sobretot, les pomes, ni tocar-les!...” .Vés quina tonteria! Per què ho devia dir això?... Té les seves manies, però fins ara mai  m’havia prohibit res... Qui es pensa que és per prohibir-me res?... Què li agafa amb les pomes?... Mira, ara no sé perquè em venen ganes de menjar-ne una. I si l’agafo?... Vés, què pot passar... Res.”

I estira el braç i n’arrenca una. La serp se la mira, sembla que rigui, i li treu la llengua. Ella li torna la llengota. Es mira la poma i li clava una queixalada...

-“Eeeeeva!!... Què has fet???...”.-Sent una veu fonda que la crida.
I ella es queda parada i pensa:“Oh... Merda! ... La veu.”