Estic al llit i no
puc dormir. Una absurda discussió m’ha deixat sense son. Darrera la persiana
entra un clar de lluna espaterrant. M’aixeco, miro a fora i prenc una decisió:
em poso els texans i em calço unes vambes. Agafo el mòbil i me’l poso a la
butxaca, agafo el del meu marit i li deixo al coixí. Arribo al rebedor, em poso
una jaqueta i surto intentant fer el mínim soroll possible.
A fora fa una nit
preciosa. La claror de la lluna és enlluernadora. Camino i al cap de poc remarco que fa una mica que he
deixat la ciutat endarrere i és que amb la llum d’avui no necessito res per
veure-m’hi bé. Tinc camps a banda i banda i la quietud és absoluta, fins que sento
de lluny una òliba que crida. Miro enlaire amb les mans ficades dins les
butxaques dels pantalons. El cel és fantàstic i com que la contaminació
lumínica em queda a l’esquena, les estrelles es veuen molt millor. No miro on
poso els peus, només la volta del cel l i la seva immensitat...
Em sento sola,
estic sola com una estrella més... I penso en la discussió que m’ha tret la
son: una simple tonteria, un malentès...
I m’adono que les persones a vegades som com els estels, estem a milions
d’anys llum els uns dels altres... Sols... En el fons, estem sols en aquest
món, immersos en el nostra pròpia realitat, tan allunyats els uns dels
altres... Les persones que tenim al costat són circumstancials, avui hi són,
demà poden deixar de ser-hi... I nosaltres només ens tenim a nosaltres
mateixos... I ens hem d’acceptar, no ens queda més remei, ens haurem de suportar durant el llarg de la
nostra vida, cada dia, sempre...
Em sap greu ser com
sóc i mentalment reflexiono sobre què hauria d’intentar canviar, de polir, de
millorar... Sóc massa confiada, vaig massa de bona fe... i no tothom és així.
Sóc massa sensible per una societat freda i individualista. Interposo el cor
abans que la raó i llavors em passa el què em passa, ... pateixo.
Caminant he arribat
a un dels molts turons blaus que hi ha a la comarca. Grimpo fins a dalt i
m’assec de cara la ciutat, abraçant-me les cames. L’espectacle és meravellós...
La veig de lluny com dorm i m’imagino infantilment que sóc l’única persona
desperta aquesta nit. No es desprèn cap soroll que no sigui la natura. Una
lleugera remor belluga uns matolls que tinc al costat, però tinc por... estic
tranquil·la.
Per uns moments
jugo a ser Déu i contemplo la ciutat amb benvolença... Milers de persones
dormint, descansant en els seus llits, immersos cadascun en el seu propi món,
vivint cadascun els seus propis somnis... Imagino que surten bafarades de les
teulades i sóc capaç de tafanejar en els somnis de tots els habitants de la
ciutat: penso en els més amics, en els coneguts i fixo els ulls en els seus
teulats i els hi xafardejo... Somric. Carai !... Em sorprenc d’alguns somnis: tan simples, tan absurds i tan còmics...
M’adono, que en definitiva som tan poc diferents els uns dels altres i tant que
ens compliquem la vida... Aquella por a deixar-nos anar i a ser senzills. Aquella mania d’amagar-nos darrera una
màscara, la importància de les aparences...
M’agradaria tenir
el poder de fer que les relacions personals fossin més fàcils. Obro els
palmells de les mans en direcció a la lluna i recullo la pols que imagino que
en cau. Minuts més tard les ajunto i desitjant que demà la gent es llevi més
planera, bufo de cara la ciutat.
Miro enlaire i
lentament, m’estiro al terra. Hi ha tantes estrelles brillant... D’algunes quan
ens arriba la llum ja han mort... És un cicle: néixer, créixer, lluir i morir.
Ara , si jo fos estrella, estaria en el punt de lluir, fer llum... De donar
llum als demés, de deixar algun profit del meu pas per la terra, algun
rastre...
Em pregunto si les
mateixes estrelles que contemplo ara les han guaitat abans els primers
pobladors del nostre planeta, o els romans, o a l’edat mitjana... Intento
imaginar que devien sentir davant d’aquest mar infinit de lluernes: por,
neguit?... O potser pau i serenor
d’esperit... Segur que ells, iguals que jo, es sentien petits, vulnerables i
insignificants...
De sobte veig una
estrella que em pica l’ullet. M’ho sembla? ... No, realment fa pampallugues
unes quantes vegades. Serà un avió?... No, és un estel. Llavors penso en el meu
pare i allà en aquell estel hi és ell. Veig la seva cara i com em somriu de
manera benèvola. Em sembla sentir la seva veu:” Ai, filla! Tu sempre carregant
amb el pes de tot el món... No és fàcil canviar els humans, portem milers d’anys
essent difícils i desconfiats...” Li contesto: “Ho sé. Però per intentar-ho no
es perd res, no?”. Torna a somriure i movent el cap d’un costat a l’altre em
diu:”No canviaràs mai...” Té raó, sempre creient que arreglaré el món. Pobre
ingènua!
Tanco els ulls una
estona, però es gira aire i tinc fred. La rosada comença a dipositar-se sobre
la meva pell, sobre els meus cabells, sobre les pedres del meu costat... M’incorporo.
Miro cap a llevant i s’intueix una lleugera claror d’un sol que en poques hores
escalfarà en aquests últims dies de finals d’estiu. Un sol que desvetllarà als
adormits, els farà posar dempeus i actius, encarar un nou dia. No hi haurà
temps per parlar dels somnis i quedaran oblidats en un racó del coixí... Sempre
amb presses, sense temps pel que realment és important: compartir il·lusions,
pensaments,..
M’aixeco una mica
entumida i enfredorada. No sé quanta
estona fa que he marxat. Miro el mòbil i
porto dues hores vampirejant... Baixo amb compte el turó i retorno a la ciutat
lentament. Potser demà serà un dia millor que avui però d’una cosa estic
segura: m’he refredat...