BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba.
L'estiu és molt bonic si fas vacances però, pels que treballem, hi ha moments d'avorriment i de letargia que et fan sentir molt sol. Principalment, després de dinar quan l'escalfor que desprèn el terra crea una mena de miratge que distorsiona la realitat. Són en aquests moments ebris quan em venen al cap aquests Microcontes d'Estiu. A veure si els trobeu divertits...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents. Espero que us agradi.
Un petó.

diumenge, 15 de setembre de 2013

TOCAR, AGAFAR I SENTIR...

L’Ernest té cinquanta anys i és solter. Ha viscut sempre amb la seva mare fins que fa uns mesos ella va morir. Ara està sol... De fet, si ho pensa bé, sempre s’ha sentit sol. Ha estat poc emprenedor, poc decidit, ... La seguretat de casa seva l’ha fet recloure en un món petit i tancat, apartat de tot, aïllat de tothom...

Fa molts anys va tenir una amiga, una bona noia que se l’estimava. L’havia portada a casa però elles dues mai es van caure bé i finalment ella cansada li va dir: ”O jo o la teva mare?” ... i la va deixar marxar. Que covard va ser i ... que estúpid!

Escollir la seva mare va ser l’equivocació més gran de la seva vida. La mare era una amargada i el va convertir a ell en un amargat, també. La seva mare l’ha marcat... Una dona esquerpa i  egocèntrica que el tenia pendent d’ella en tot moment, amb canvis extrems de comportament d’un dia per un altre. Quan l’Ernest s’hi enfadava, ella es posava a somicar i feia un posat de nena petita, i d’aquesta manera el desarmava. Li omplia el cap de dubtes, el feia desconfiar de tothom i ell ... s’ho creia.

S’ adona que els millors anys de la seva vida ja han passat i pràcticament no ha viscut. I molt interiorment, i no ho dirà mai ha ningú, reconeix que la mort de la seva mare ha suposat un alliberament... Té ganes de fer coses que mai s’havia atrevit ni tant sols a pensar i una llibertat de decisió que fins ara n’estava privat... Somriu per ell mateix.

Fa quinze dies va patir un avís d’infart que no ha estat res, segons els metges, degut a la tensió acumulada... Però ell per un instant va creure’s que moria i es va espantar: no per morir-se en si, sinó perquè no volia tornar a trobar-se amb la mare tan aviat...Encara no, vol viure...

Va estar dos dies a l’hospital i quan les infermeres el van tocar, va fer un bot... Es va fixar que feia anys que no el tocava ningú. Sembla mentida quina mena d’electricitat pot recórrer per el cos quan la pell percep l’escalfor d’una altra pell... Li va semblar que gairebé li sortien espurnes i es va adonar com d’assedegat estava d’una moixaina, d’una abraçada, d’un gest de tendresa... No sap com ha pogut aguantar tan de temps en aquest desert...

Durant uns anys havia freqüentat un prostíbul, necessitat d’amor, de tacte,... No hi buscava només sexe. Trobava patètic haver de pagar per tenir quelcom que hauria de ser franc per tothom com  el frec d’una carícia, la tebior d’una companyia i l’olor d’un cos,... Però en el fons sentia pena per les noies que l’atenien, tan soles, tan perdudes i tan desesperades com ell. Finalment va deixar d’anar-hi

Ara vol recuperar el temps perdut. Mai és tard per començar a viure... Si pogués trobar una amiga que fos de bon estar-hi, en tindria prou... No li calen  romanticismes, creu que a aquestes alçades no hi té dret.

Fa pocs dies va participar en la Via Catalana, a ell el mou tot això de la Independència, i va estar una hora agafat de la mà de dues dones desconegudes... i va ser feliç. Dues mans que l’estrenyien incansablement i li transmetien una il·lusió, li aportaven energia i vida... Agafar-se de les mans, sentir-se acompanyat, ser una anella més d’una llarga cadena i alhora ser una peça imprescindible,... Res tan senzill i tanmateix tan poderós ...

Es va sentir formant part d’un grup, al mig de rialles i complicitats. Va ser conscient d’haver viscut un moment històric, d'haver compartit un mateix sentiment...Va establir amistat amb un grup de persones amb interessos comuns i això l’ha motivat a moure’s. Té uns quants números de telèfon i per primera vegada en molts anys...ha quedat!!

Està content per una nova etapa que se li obre i no pensa desaprofitar res. El temps que li queda és massa curt per agafar-se’l amb calma...