BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

divendres, 4 d’octubre de 2013

RENÉIXER



La Martina està dormida i sent un pessigolleig a l’orella. Troba una llengua que la llepa i s’estremeix. Continua notant-la i , mandrosament, somriu. “Fede... Si us plau,..para!” Llavors es desperta i recorda que en Fede fa tres mesos que va marxar. Mou el braç cap a la seva orella i toca el pelatge d’en Casper, el gat , que li està demanant atenció. L’agafa pel clatell i se’l posa sobre la panxa. En Casper la mira amb uns ulls completament oberts i espectants. És blanc, de pèl llarg i nas aixafat. La Martina se l’acosta i el besa. Sort n’ha tingut d’aquest gat, al menys ell no ha fugit quan les coses han anat maldades...

El deixa damunt del llit i s’aixeca. Puja la persiana i mira a fora: un nou dia, ... una nova vida. Inspira intensament.

Camina cap a la cuina amb el gat que li va segant les cames. Li posa el seu menjar en el bol i ajupida, li acaricia el cap. Obre la nevera i es beu un got de llet.

De tornada a l’habitació passa pel lavabo i es planta davant del mirall de l’armari. S’observa. Amb la camisola de dormir que li va curta se li veu una bonica llargada de cames. Sí, les cames sempre les ha tingut molt ben tornejades... Llavors es mira els cabells i se’ls toca. Ara ja comencen a tenir un tacte suau, però al principi que li sortien punxaven com una barba. Els té tant curts... Fa uns pocs mesos no entenia ni un... Aquella llarga cabellera castanya que li arribava gairebé al cul van quedar tots al terra del lavabo el dia que va decidir passar-se la moto... Ho recorda com un dels moments més tristos de la seva vida... El final de moltes coses...

Recorda el dia que va començar el malson. Acabaven de fer l’amor. Estaven despullats al llit i mentre parlaven en Fede, recolzat sobre un braç, jugava amb els dits amb un mugró de la Martina. Encara és capaç de fer memòria de què parlaven: de marxar uns dies a Formentera... De sobte el Fede li va dir: ”Tens un bony al pit...”. Ella va callar de cop i es va palpar. Cert! Un bony bastant gros!... Es va aixecar ràpidament  i es va mirar en aquest mateix mirall que ara. Es va espantar... Un calfred li va recórrer l’esquena i el pànic se li va instal·lar a la boca de l’estómac. Va trucar esverada a la seva mare i aquella mateixa tarda van anar al ginecòleg. Una biòpsia. L’espera dels resultats és el què més la va neguitejar... Càncer.

Maleïda i temuda paraula. Des d’aquell moment va sentir que la seva vida es convertia en una cursa a contrarellotge. En Fede va ser incapaç de reaccionar, d’animar-la, d’ajudar-la... Es va quedar buit en un racó i un matí, quan va despertar-se, havia marxat deixant-li una nota sobre el coixí.

No el va plorar. El va veure tan covard que va sentir pena per ell.

La seva mare la va acompanyar a totes les proves, sempre. Callada i amb la seva mà entre les seves. No hi va haver ni grans discursos ni grans converses. La mare s’havia quedat sense paraules davant la impotència d’una filla greument malalta.

Va venir el dia de la gran patacada. El càncer estava escampat als dos pits... Els metges creien que el millor era extirpar la part afectada i després procurar refer-los amb pròtesis. La Martina va prendre la decisió més important de la seva vida: volia viure... Si era necessari treure’s els pits, se’ls treia i ja està... Els metges li deien que això era molt dràstic, hi havia possibilitat per l’esperança. Potser més tard es penediria... Ella ho tenia clar: fora i no en parlem més!

Ara es treu la camisola davant del mirall. Allà on hi havia els pits no hi ha res...Finalment no es van poder salvar ni els mugrons... La nit abans de l’operació es va fotografiar els pits: els tenia plens i rodons... Té la foto enganxada al mirall. Es mira de perfil i es palpa. Els troba a faltar...  El cos mutilat i el cabell tan curt li dóna una imatge  andrògena. Els ulls li queden clavats en les costelles...  No caurà en  l’autocompassió, ella se n’ha sortit, d’altres dones no han tingut tanta sort... Amb pits o sense la vida continua. Agafa la foto i l’estripa.

S’acosta l’estiu i vol anar a la platja. “Totes les dones es posen nervioses quan han d’anar a la platja, insegures del seu cos que saben imperfecte” es repeteix mentalment la Martina. Ella hi anirà i farà top less. No pensa omplir-se absurdament els sostenidors...

Llavors s’adona que encara els té guardats en el calaix. L’obre i se’ls mira: de blonda i puntetes, de ratlles, de flors, de molts colors, amb aro i sense... Treu el calaix i el buida a les escombraries. Ja no li faran falta.
S’asseu davant l’ordinador i imprimeix el què ahir vespre va escollir. Es farà un tatuatge a l’esquena, a tota l’esquena. No vol que la gent li miri els pits que no té. Els farà desviar la vista cap al seu darrera.

Contempla somrient el dibuix: un fènix que reneix de les cendres... Aquesta és ella.