dimarts, 29 d’octubre del 2013

MARE, TINC GANA...

“Mare,tinc gana...” estic cridant per el pis. Els budells em ronquen, de fet m’han roncat tota la nit i quasi no he pogut dormir. He sentit que la mare plorava, però no li he dit res perquè ella es pensava que jo dormia.

Ahir a la nit per sopar la mare em va abocar tota la llet que quedava en un bol i va buidar les engrunes del calaix del pa en el meu plat. Va ser com una sopa... A casa tenim sempre la nevera buida,ara... Ella no va menjar res, em mirava a mi com menjava mentre la meva germaneta d’un any li xuclava la llet dels pits. Em sembla que la Clara tampoc s’atipa perquè la mare està molt prima i la llet se li està acabant... Potser per això plora tant la Clara.

Des de que el pare va marxar a l’estiu, la mare està molt trista. Encara no entenc què ha passat, la mare no m’ho vol explicar... Ja tinc quatre anys, sóc gran... Si m’expliquen bé les coses les entenc, no com la Clara que no sap ni parlar...

La mare s’ho queda tot per ella i es pensa que no m’adono que pateix... No sóc tonto... Sé que amb el pare es feien pessigolles a la nit, ho sé perquè a vegades els sentia riure i a gemegar...

Però fa dies que la mare no riu. Tan bonica que és la mare quan riu... Ara sempre està seriosa i se li estan enfonsant els ulls... Ahir la vaig veure quan es vestia i cada dia està més prima. Tan grassa que estava quan tenia la Clara a la panxa, era enorme!!... I ara s’està fent cada vegada més petita la meva mare.

Em miro una foto que tenim al costat de la tele on hi som tots tres i estem contents. Des de que va néixer la Clara només tenim que problemes... El pare ha marxat, potser perquè la Clara plora a les nits i no el deixa dormir... Sense ella estàvem millor...

“Mare, tinc gana...” crido i la mare no em contesta. No la trobo.

M’acosto al llit i veig la Clara com dorm. Quan està així adormida la trobo maca i tot, però quan es desperta és un desastre de germana: em pega, s’enfada tot el dia i posa a la mare dels nervis...  Per culpa seva la mare s’ha quedat sense feina i ara es veu que no tenim diners.

Sento la mare que està parlant a la porta amb la veïna. Em penso que li ha anat a demanar menjar... La Sra Rosa és molt bona dona, és una àvia que no té ningú i  quan veu a la mare molt desesperada li dóna un cop de mà. Ahir ens va donar la sopa de dinar: caldo de pollastre amb un grapat d’arròs...

Les espio i no ho saben... Elles dues parlen baixet... Sento la mare que es sona i no està pas refredada, potser  torna a plorar... La Sra Rosa li diu a la mare que demani ajuda, que vagi a l’ajuntament o a Càritas. Però la mare no vol... La Sra Rosa li diu també a la mare que li poden prendre els nens si no els pot cuidar...
Jo no vull que m’apartin de la mare!! Si de cas que s’emportin la Clara... A mi que no em toquin del seu costat...  Ara que el pare no hi és, qui la cuidarà si jo marxo?...

La mare creu que ja ens en sortirem, però la Sra Rosa no ho veu tan clar... Li està proposant a la mare de viure juntes i ajuntar despeses... La mare diu que s’ho pensarà, que aviat anirà a demanar feina a una amiga seva que està bé de diners a veure si la vol llogar per netejar la casa. La Sra Rosa diu que si li donen la feina ja li vigilarà a la Clara.

La mare es gira una mica i veig que porta a la mà dues llesques de pa i un plàtan. La Sra Rosa li diu que s’ho rumiï això de viure juntes... La mare li dóna les gràcies i li fa un petó a la galta... La Sra Rosa li posa una mà a l’espatlla i torna a insistir: ”Demana ajuda,filla.  No esperis més...” i tanca la porta a poc a poc.

La mare em veu i diu:“Vols esmorzar una mica Biel?” Somriu i  és tan bonica!... però encara té els ulls tristos. Entrem a la cuina i parteix el plàtan en dos. Apa!... Ara la Clara ja s’ha despertat i crida com una boja... M’assec a la cadira i m’afanyo a menjar: el pa en una mà i la meitat del plàtan en l’altra... La mare xafa amb una forquilla la resta de plàtan i li posa a la boca a la Clara. Ella l’escup i  la mare l’aprofita menjant-se’l ella. La Clara només vol pit i la mare li dóna...

“Avui no aniràs a l’escola” em diu. “A no?... Que bé!  A on anem, doncs?”  pregunto ennuegant-me amb el plàtan. “Anirem a demanar que ens ajudin...” diu la mare abaixant la vista avergonyida...


M’aixeco, li agafo la cara entre les mans i li dic: “Que bé, mare! Tindrem menjar !!”. I li començo a fer petons per tot arreu...  A la mare se li omplen els ulls de llàgrimes, però sé que és de contenta... Se m' abraça tan fort que quasi em fa mal...  Sort en té de mi que la cuido!

dilluns, 28 d’octubre del 2013

LA NOIA MÉS GUAPA.

La Sílvia és una noia molt guapa, més que guapa, guapíssima. És una bellesa que no deixa indiferent a ningú, acostumada a que els homes es girin a mirar-la per allà on passa i les dones, mortes d’enveja, també. És alta, prima i amb unes mides espectaculars tretes d’un motlle d’una deessa. Té una llarga i ondulada cabellera pèl-roja, la pell pàl·lida amb petites pigues escampades graciosament en els llocs més escaients del rostre, una cara perfectament simètrica i uns enormes ulls d’un verd maragda que són el seu gran centre d’atenció.

Ella és conscient de la seva bellesa des de tota la vida i sap que moltes vegades això li ha reportat petits privilegis que una noia amb físic més discret no tindria mai. També és cert que és una bona persona i té un cert caire submís que li ha proporcionat la combinació perfecta per convertir-la en el somni de dona ideal que tothom voldria.

De petita, a l’escola els professors la planyien una mica quan els estudis li costaven. Tots els nens se la disputaven i les nenes la volien en el seu grup perquè donava una certa categoria ser amiga seva. Era convidada a totes les festes d’aniversari i, fins i tot, els pares i mares s’esmerçaven a quedar bé amb ella.
A l’ institut era la noia per la qual tots els nois sospiraven, però evidentment només els més descarats eren prou decidits per apropar-se-li. Va tenir tants noviets com va voler...  Algunes noies l’odiaven sense ni tant sols conèixer-la només perquè físicament no tenia rival.  I encara que no ho admetrà mai davant de ningú, algun professor l’havia aprovat amb un 4’5,  només per la seva cara bonica.

Va estudiar idiomes i ara treballa d’hostessa de fires i congressos. Vestida d’uniforme, amb la seva planta i amb un somriure etern al rostre no és difícil de creure que triomfa; tot el dia envoltada d’homes elegantment vestit, nets i ben cuidats, i tenint en compte que la majoria fan de comercials, són també molt educats i afalagadors...

Però la primera vegada que la Sílvia va fer d’hostessa  va quedar sorpresa: després de passar-se tot un dia somrient malgrat tenir els peus destrossats per les sabates i la moqueta,  a mitja tarda se li va acostar un home d’uns quaranta anys que tenia un stand al congrés i de manera molt discreta li va oferir mil euros per una nit... Ella es va quedar pensant i li va demanar mitja hora per rumiar-s’ho. Les companyes, ja més experimentades,  li van picar l’ullet i una d’elles li va dir a cau d’orella:”Aprofita-ho, no siguis tonta...”

L’home va tornar exactament mitja hora més tard i ella va acabar dient que sí. Era un home agradable i no li suposava cap esforç excessiu passar-hi la nit. De fet, la majoria de les seves companyes van marxar aparellades amb altres homes semblants. Ell la va portar a la seva suite,  van sopar i després d’unes copes li va oferir un bany al jacuzzi. La Sílvia es va deixar portar i envoltada de bombolles, ell la va estimar... Al matí va passar pel pis a canviar-se i va guardar els mil euros en una capsa de bombons, sense que això la fes capficar massa.

Després d’aquella inesperada sortida n’hi ha hagut moltes d’altres, no totes tan generoses però amb homes igualment agradables. Pensa que podia haver acabat sortint amb els mateixos homes per iniciativa pròpia sense cobrar.


Fa sis mesos que treballa  i els diners extres que li arriben li permeten portar un nivell de vida impensable en qualsevol altra feina. Ja en té cinc caixes de bombons plenes ... Mai ho ha dit a cap amiga i menys a la seva mare, què pensarien d’ella?... Ni que fos una prostituta... Quin mal hi ha?...  Només és una part més de la feina i serà durant un temps curt de la seva vida, just per aconseguir uns quants diners més i prou. I quan ella vulgui ho aturarà... Segur, no?...

dimecres, 23 d’octubre del 2013

EL PRÍNCEP BLAU.

La Laura jau al terra de la cuina en posició fetal. No sap quanta estona fa que està així, però a poc a poc el fred del mosaic la retorna... Aparta les mans que li tapaven el cap i lentament es passa els dits per la cara: se la troba inflada i adolorida... Fent força amb els braços es redreça i queda asseguda. Es mira les mans, el terra és moll: la major part és orina  i la resta llàgrimes, moltes llàgrimes... Estira un braç i s’agafa al marbre de la cuina i s’aixeca. S’acosta a la pica i escup una glopada de sang... Intenta posar-se ben dreta però no pot...

Recolzant-se a les parets del passadís, cargolada, arriba al lavabo. Té por a emmirallar-se... Fa una respiració fonda i aixeca els ulls cap el mirall. Quasi no hi veu però quan arriba a enfocar, no es reconeix... S’acosta més i s’espanta: veu un monstre que la mira... Té els cabells esbullats, una parpella inflada que li costa d’obrir amb sang a l’interior de l’ull, el llavi de dalt tan botit i que en prou feines pot obrir la boca... Quan ho fa comprova que té dues dents que li ballen i li deixen aquest gust de sang... Al coll hi té un vermell que li volteja com si fos un buff... Es descorda la camisa i té blaus per tot el cos. Quan respira fondo sent una fiblada molt dolorosa en un costat, potser té alguna costella fracturada...

S’asseu al wàter i plora. Es pensava que ja havia plorat tot el què havia de plorar a la cuina, però s’adona que encara li queden llàgrimes i les exprimeix... Sanglota i es sent tan desgraciada, tan poca cosa...

No hi ha res més dolorós que ser maltractat per la persona que més estimes...

La Laura sempre havia estat una nena amb molta fantasia i que somiava amb un príncep blau que la cuidaria i protegiria, que seria el seu heroi... Somnis romàntics i absurds d’infantesa... 

I un dia va aparèixer l’Ivan que complia tots els requisits per ser un excel·lent príncep blau. La Laura se’n va enamorar de seguida, tan guapo, tan passional, tan mascle... La tractava com una reina, al seu costat es sentia valorada i estimada.

Era una mica gelós perquè era molt possessiu i la Laura només era seva, li pertanyia... Alguna vegada s’havia enfrontat amb algun noi que se la mirava i no li agradava que ella parlés amb altres nois quan ell no hi era. Però a la Laura no li semblava tampoc tan estrany, ser la nòvia d’un príncep blau demanava certs sacrificis que calia acceptar.

Els tres primers anys van ser una lluna de mel, un amor sense fi...  La Laura creia que havia estat de sort, la seva ànima bessona, la mitja taronja, l’afinitat d’horòscops... A ella li agradava ser tan important per una altra persona i només li veia virtuts.

Fins que un dia van decidir anar a viure junts. Aquella emoció va durar poc menys d’unes setmanes. Conviure amb l’Ivan va resultar ser una història totalment diferent. S’involucrava poc en les tasques domèstiques i amb un copet al cul l’enviava a ella a fer totes les feines que no li venien de gust, que eren quasi totes... Va resultar ser un gandul i un masclista acabat, es passava les hores assegut al sofà amb una cervesa a les mans... Un dia que la Laura estava molt cansada li va retreure que no feia brot, a l’Ivan se li va escapar la mà...

Per ella aquella bufeta va ser una novetat... Va quedar tan parada que no va saber reaccionar. L’Ivan va aprofitar el seu esbalaïment per agafar-li les mans i començar a besar-les-hi. Es va agenollar davant d’ella i li va demanar perdó. La Laura es va deixar fer. En braços la va portar al llit i amorosament la va despullar i la va estimar de la manera més tendra i bonica que mai cap home ha pogut estimar una dona... Havia estat un mal moment, un cop de geni que va saber rectificar... Els dies que van venir després van ser deliciosos... L’Ivan es va esmerçar fins i tot en algunes feines de la casa i li va portar flors deu dies seguits...

Però mesos més tard es va repetir una altra bufetada. I li va seguir una altra lluna de mel...

Es va convertir en una dinàmica normal de la relació: un dia tonto de tant en tant que a ell se li anava la mà... Tampoc era tan greu, pensava la Laura i li permetia aquest comportament. Ho atribuïa al seu fort caràcter masculí que en el fons era el que a ella tant li agradava. A vegades reconeixia que interiorment desitjava una altra bufetada per gaudir de la consegüent setmana d’atencions i compliments.

Però les bufetades es van anar multiplicant en número i en intensitat, per contra els episodis de reconciliació cada vegada eren més curts i menys treballats.

Fa només un mes endarrere que ell li va deixar un ull morat uns dies. A la feina va mentir dient que s’ho havia fet amb un armari de la cuina, però la seva companya de feina no s’ho va creure. La Laura li va demanar silenci.

Però això d’avui supera totes les anteriors: l’Ivan s’ha tornat boig... En prou feines sap com ha anat la conversa però recorda com la seva cara ha anat canviant: desencaixada i amb ulls ferotges. Ho ha vist en càmera lenta, incapaç d’aturar cap cop, de fugir, com una presa hipnotitzada davant del seu devorador... Li ha donat un cop de puny a l’ull i un segon al mig de la boca... Quan ella s’ha doblat endavant, l’ha tibada pels cabells endarrere i li ha engrapat el coll... Li apretava tan fort que pensava que es moria: no li arribava aire als pulmons, ha començat a veure llumetes i sentia els seus crits molt llunyans... Quan l’ha deixada, la Laura s’ha desplomat al terra de la cuina...  I ell, acarnissant-se, li ha donat coces a les costelles i al cap fins que se n’ha cansat... Un fort cop de porta ha fet trontollar les parets i ella s’ha desmaiat...

Què se n’ha fet del seu príncep blau?... Les històries de princeses tenien finals feliços i aquest final no té res de feliç... Quina estafa!

Sent que estant tocant insistentment el timbre de la porta. Tremola... Per uns moments té por que l’Ivan torni, llavors recorda que ell té claus... Com pot s’acosta al rebedor i mirant per l’espiera veu la veïna del costat amb una patrulla dels mossos. I obre la porta...




dimecres, 16 d’octubre del 2013

GALETES I TU.

M’agraden les galetes, un menjar ben simple, però què hi farem... m’encanten!. Des de la típica Maria, passant per les galetes daneses, les napolitanes, els pets de monja, els ametllats, els carquinyolis, les que porten xocolata, melmelada o taronja... Hummm! Són totes boníssimes! Amb una condició: que estiguin cruixents, res de galetes estovades...

La meva mare diu que quan estava embarassada de mi tenia molt poca gana i l’única cosa que sempre li venia de gust era un vas de llet amb galetes. Per tant, aquest addicció ja em ve d’abans de néixer. I quan estic malalta, només aconsegueixo fer passar unes galetes acompanyades del seu got de llet calenta. 

I avui he somiat amb galetes... i amb tu.

He somiat que jo arribava i et trobava menjant unes petites ulleres de pasta fullada, ben torradetes i ensucrades. I jo et deia: ”Ei!  Jo també en vull una!...” i tu em miraves somrient i em deies:”És l’última. Si la vols, l’hauràs de venir a buscar...” I et posaves la galeta a la boca desafiant-me, aguantant-la amb les dents per una punta. Sense deixar de mirar-nos, jo m’acostava a tu mentre pensava: “Estem juganers, avui...”. Tu no em treies els ulls de sobre i el teu somriure sorneguer em feia entendrir...  Em posava davant teu i seguint-te el joc posava les dents només en una petita part de la galeta.

Tu,... fent-te l’agosarat,...  avançaves uns centímetres cap al mig de la galeta... Jo imitant-te, també... Els nostres ulls estaven immersos els uns dins dels altres. Jo només veia els teus de color mel, que m’oferien tot un món de dolçor incomparable a la que cap galeta em podia donar...

Un nou pas teu feia més a prop els nostres nassos... El meu següent pas ens posava els teus llavis  a tocar dels meus... Jo, en aquest moment, interiorment, ja estava renunciant a la galeta i el que realment volia era sentir el sucre de la teva boca...  Uns instants eterns, uns moments on només tu i jo érem la continuació d’una galeta... I en el darrer segon, quan esperava un petó apassionat, la teva mirada canviava i amb les dents... trencaves la galeta.

Jo em quedava  parada davant la teva covardia d’acabar malbaratant un joc que tu mateix havies començat i que a mi em seduïa i m’embruixava tant... Em miraves somrient, rosegant la galeta i jo rancuniosa, et maleïa...  per jugar una vegada més al gat i la rata... per prometre’m el que mai em donaràs... per desitjar-te i  acabar, com sempre, afamada de tu...

I tu reies triomfant, tirant el cap enrere, mastegant,...  acabant-te la meitat de la meva galeta,... de la nostra galeta.


Però m’he despertat més contenta que enfadada, perquè en el somni t’he tingut més a prop del que mai et tindré realment. I passant-me la llengua pels llavis he reconegut  el gust a sucre de la galeta compartida...

dimarts, 15 d’octubre del 2013

DESIG

En Lluís es calça les vambes i surt a córrer. Aquesta és l’excusa però en realitat fa temps que s’agafa estones per està sol i s’escapa de la família. Córrer li permet posar el cos al màxim i deixar la ment en blanc... El dolor que experimentava al principi quan no hi estava habituat era difícil de suportar però amb el temps aquest patiment diari s’ha convertit en plaer i també en una evasió...

Després d’uns quants quilòmetres, para. Es posa les mans sobre els genolls i amb el cor gairebé sortint-li per la boca, intenta recuperar l’alè. Camina a un ritme tranquil i un airet fi li eixuga el suor. El cap se li posa a pensar...

Porta vint anys de parella amb la Magda i hi està bé. Sempre s’han avingut i amb ella ha tingut una vida fàcil. De fet, la Magda és l’única dona amb la que ha estat íntimament. De jovenet havia set bastant tallat i quan li agradava una noia no era capaç de dir-li. Amb ella va ser diferent, va anar tot rodat, va ser gairebé màgic, una mena d’enamorament mutu a primera vista...

Però ara hi ha una altra persona. No creia que això pogués tornar a passar i veu que sí. Amb la Magda a vegades criticaven parelles amigues que s’han separat i no entenien com podien engegar-ho tot a dida per un moment “calent” cap una tercera persona. Ara s’adona de que això pot passar a qualsevol i ja no es veu tan clara la decisió a prendre.

Ell mai de la vida li seria infidel a la Magda, almenys això es pensava fins fa poc. Però en aquest moment està molt confús. De pensament... a vegades... sí .

Des de que coneix aquesta persona se li ha despertat un desig, un desig irrefrenable que li costa molt de retenir. Sovint es descobreix a ell mateix distret i perdut en aquest món imaginari on tot hi té cabuda.

Imagina com seria fer l’amor amb aquesta persona: fondre’s en una abraçada, olorar-la, besar-la... Perdre’s per una geografia totalment ignorada, enfonsar-se en les seus profunditats, beure del seu manà,... Resseguir-li el contorn, llepar-la de cap a peus,.. Tastar un gust diferent, sentir uns gemecs nous,... Seria una gran descoberta... i això se’l menja per dintre: una passió que crema en somort... Corrent al límit es flagel·la es certa manera.

I com l’estimaria a ell? Ho desconeix. Potser li desvetllaria sensacions adormides, posicions impensables, plaers inimaginables... Només pensar en les seves mans sobre la seva pell ja s’excita i reconeix que últimament amb la Magda, a vegades li costa està a l’alçada. Potser és cosa de l’edat però quan està sol no té cap problema per posar-se en situació.

Fins quan li durarà aquest fixació? Fa un any llarg que s’ha anat coent... Mai serà capaç de dir-li res perquè aquesta persona també està ocupada i dubta que senti el mateix que ell. Qualsevol insinuació seria realment molt desencaminada i podria portar conseqüències insospitades. Però últimament hi somia, i els somnis són tan reals i excitants... Es passaria el dia somiant,de fet, es passa el dia fent-ho...

Però el que més el sorprèn és que aquesta persona és un home, igual que ell... I en Lluís mai s’havia fixat en cap home, mai havia tingut tendències homosexuals i ara, de cop i volta, se li desperta aquesta passió i la vida li fa un gir de 180º...


dimecres, 9 d’octubre del 2013

LA TRUCADA.

La Núria està dormint quan de sobte sona el telèfon. Amb un cop de mà encén el llum de la tauleta i amb les mans balbes intenta agafar l’aparell que li acaba caient a l’estora. Incorporant-se i remugant aconsegueix agafar-lo al tercer truc i contesta mentre mira amb el front arrugat el despertador, són les tres en punt de la matinada! En Pau es belluga al seu costat...

-“Digui?” diu amb veu enrogallada.

-“Hola, Núria! Sóc la mare” sent que diu una veu coneguda a l’altra banda de l’aparell.

-“Mare! Què fas trucant a aquestes hores? Que passa alguna cosa?” demana mig adormida la Núria.

-“No, res, reina. Només volia saber com estaves. Com estàs?” la sent animada a la mare.

-“Ai, mare... I m’has de trucar a aquestes hores?” diu una mica molesta fregant-se els ulls.

-“Filla, sempre estàs tan ocupada que no trobo mai el moment de parlar amb tu... Com va tot?...  Com aneu amb en Pau?”

-“Mare, ja ho saps com anem... Anem tan de bòlit amb els nens, la feina,... i els diners que costen de fer-los allargar fins a final de mes.” diu la Núria mentre es mira pesarosa el seu marit.

-“Em sembla que us equivoqueu corrent tant. La vida us passa pel davant sense gaudir-la... I, potser només m’ho sembla a mi, però crec que us esteu distanciant...”

La mare l’ha clavat. La Núria i en Pau porten una temporada desmotivats i fa temps que res és el què era... Hi ha pocs moments per estar junts i parlar. Ara tot son crits i presses, amb els nens pel mig...  Últimament en Pau està apagat, llunyà, ... trist. Abans reien molt, sembla que fa segles...

-“Mare, les coses canvien i ara ens toca viure això...” es conforma tristament.

-“Ai, Núria! L’amor s’ha de cuidar cada dia, si el descuides arriba que es mor.”

Té raó. Fa temps que troba que han perdut la il·lusió i les ganes de fer res junts amb en Pau. Després de dotze anys de vida en parella ara s’adona que el seu matrimoni comença a desfer-se com un castell de sorra, molt a poc a poc però de manera irreparable. Veu que en Pau ja no la busca mai i ni es recorda de l’última vegada que van fer l’amor... Creu que potser ja no la troba bonica, es va fent gran i no es pot cuidar com feia abans, però ella veu com encara molts homes se la miren... molts, menys el seu.

-“Tot és molt complicat, mare... Hi ha dies que em poso molt nerviosa i crido massa, ho reconec... Però és que m’haig de fer càrrec de tot i en Pau arriba cansat i s’asseu al sofà... Que no ho veu que vaig com una boja? Banyo el petit, ajudo a l’altre a fer els deures mentre faig el sopar i el dinar de l’endemà... Tinc un munt de roba per planxar... Em cau tot a sobre, mare...” diu traient tot això de dintre la Núria. En Pau es gira de banda adormit, haurà de baixar la veu si no el vol despertar...

-“Demana ajuda, filla. Quan un no pot, ha de demanar ajuda... Digues-li a en Pau que intenti plegar més d’hora un parell de dies a la setmana. Potser serà millor això que les hores extres que fa. Estareu més tranquils... A la teva sogra saps que li encantaria que li portessis els nens a casa seva un parell de tardes. Ella té temps i li agrada estar amb ells, mentre tu podries fer altres coses... Fins i tot quedar amb en Pau i anar a sopar sols un cop el mes...” li aconsella sàviament.

-“Potser sí, que tens raó. Estem passant una etapa complicada i no me’n surto...” admet la Núria.

-“És normal. Però el que no pot ser és que no canviïs res. D’aquí uns anys tornarà la calma i us tornareu a quedar sols tu i en Pau. La flama ha de mantenir-se fins llavors. Feu bona parella, vosaltres dos: sou un per l’altre... “ diu convençuda.

-“No sé. Hi ha moments que no recordo què li vaig veure... El veig tan diferent de quan estàvem sols.” mormoleja en veu baixa per ella mateixa mentre l’observa com dorm.

-“És el mateix, en pots estar segura. És bona persona, la millor per estar amb tu!. L’has de recuperar abans no sigui massa tard. L’estimes?” demana la mare.

-“Sí, és clar que sí. Suposo, vaja.” I mentalment pensa amb un noi que hi ha a la feina que cada dia li tira floretes. És un imbècil acabat, però està tan necessitada d’afecte que quasi li comença a fer cas... Veu que està caient molt baix...

-“Si l’estimes, lluita per ell... “ li aconsella la mare.

-“Ho faré, mare.” Fa la Núria i es queda pensant.

-“M’ha agradat sentir-te i parlar amb tu. Et trobo tant a faltar: a tu , als nens...” diu la mare.

-“Jo també, mare. T’estimo” s’acomiada la Núria.

-“T’estimo” sent com ella diu i penja.

Li han vingut ganes d’abraçar en Pau. Tanca el llum i s’arramba a ell. En Pau es gira i correspon a l’abraçada. Li fa un suau petó al nas i n’hi fa més per la cara fins que en Pau li acosta els llavis i les dues llengües comencen a entortolligar-se.... Una calor sobtada se’ls escampa per tot el cos i les mans busquen per sota la roba i s’engrapen amb força... La Núria pren la iniciativa, es treu les calcetes i se li asseu al damunt mentre amb una sola mà es treu la camisola. En Pau li agafa els pits i els hi ressegueix amb la llengua... La Núria s’esmuny i abaixant-li els pantalons del pijama li fa el què sap que a en Pau el torna boig... Quan el té ben excitat se li asseu al damunt, deixant-se penetrar... I mentre galopa damunt seu, en Pau li pessiga els mugrons... L’orgasme arriba just en el moment que en Pau explota i la Núria cau desplomada damunt seu...

Tots dos, feliços i retrobats respiren alleugerits de tanta càrrega alliberada.

Minuts més tard la Núria li diu a en Pau:
-“M’ha anat bé parlar per telèfon amb la meva mare...”

En Pau, s’incorpora i  es mira la Núria de fit a fit i diu sorprès:
-“Núria, la teva mare és morta fa nou mesos!”

I ella, recorda en aquell moment, que és cert: la mare fa nou mesos que un càncer se la va emportar...