BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 2 de novembre de 2013

UN INTRÚS.

Com cada matí el despertador va sonar a les sis. En Toni el va parar i s’hi va tombar cinc minuts més. Al segon avís, la Sandra el va sacsejar: ” Va, Toni. Para el despertador i lleva’t...”. De mala gana en Toni va donar un cop al maleït aparell i amb molta mandra es va aixecar. La Sandra va aprofitar per ocupar tot el llit i va posar bé la manta que com cada nit ell li prenia mentre dormia.

En Toni va tornar de la cuina amb olor a cafè acabat de fer, es va vestir i amb un lleuger petó als llavis es va acomiadar de la Sandra. Ella va sentir el cop de porta i va intentar tornar a agafar el son.  

Quan gairebé s’adormia va sentir un soroll...  Va obrir els ulls, com si el fet de tenir-los oberts li servís per sentir millor... Era el grinyol de la porta del carrer. “Ostres!... Algú està entrant a casa... Merda!... Algú que ha estat pendent de que en Toni fos fora...  Algú que sap que  estic sola...”

Estava espantada... S’havia desvetllat de cop i tenia les orelles ben obertes... La Sandra intentava deduir a través dels petits sorolls, què estava fent l’intrús... Era una persona sola, només es sentien unes passes... Potser només havia entrat a robar i agafaria la bossa amb el moneder i marxaria... “Merda, dins la bossa hi ha el mòbil i ahir no vaig pensar a deixar-lo a carregar a la tauleta com cada nit... Si ara el tingués podria trucar a en Toni...”

Ella s’estava quieta dins al llit amb el cor que li bategava tan fort que li semblava que es podia sentir a cinquanta metres.

Va sentir que entrava a la cuina... “Ai, quin neguit!!... I si en realitat és un assassí que em vol  matar i està triant l’arma adequada??... Merda, perquè coi vaig comprar a Ikea aquell joc de ganivets tan grans que tinc posats damunt del marbre?? ... Això, que carai!!... Posem-ho fàcil a l’assassí , que no s’entretingui a buscar... “  s’esvarava ràpidament...

Intentava pensar què podia fer... I si s’amagava a dins l’armari?... “Quin armari ?... Si el vestidor de la habitació no té portes... Aquestes habitacions d’ara tan modernes no hi ha on amagar-se...”

I si sortia sense fer soroll , corria fins al lavabo i es tancava per dintre?... Però ara recordava que la balda de la porta estava espatllada feia mesos i no s’havien entretingut a reparar-la... “Perquè res funciona quan ho necessites?...” pensava desesperada.

Ara va sentir que entrava al despatx... Aquest paio buscava alguna cosa, no en tenia pas prou en agafar el moneder... La buscava a ella...  La Sandra s’anava posant tensa per moments...

Va pensar amb què es podria defensar si l’atacava?... Va obrir els calaixos de la seva  tauleta i només hi tenia calcetes i sostenidors... Què li podia fer? Llençar-li una càrrega de roba interior?... “Calla!”... Llavors va recordar-se que hi havia un aro d’uns sostenidors que li sortia cada dos per tres.  I si el feia servir com a arma ?... “Millor això que res!”

Es va tapar ben tapada, amb el cap colgat i tot.... Potser si no feia cap soroll el lladre es pensaria que no hi havia ningú i agafaria les joies i els diners del tocador i marxaria ... Si feia veure que dormia, potser no li diria res... “Això si no és un assassí!... “

Ara el sentia més malament... Tan tapada no li arribava bé la fressa i no tenia clar per on passava l’intrús i encara es posava més histèrica... A més s’ofegava de calor!... “Oh, Déu meu, quin mal tràngol!!”

Intentava asserenar-se, però tremolava tant que el llit gronxava i tot.

De cop va sentir-lo a la porta... “Oh, mare!!  Quina por!!! ... Que no em vegi, que no em vegi!!“ es repetia mentalment.  Va sentir les seves passes... Sí, remenava al tocador... “Que agafi els diners i les joies i que marxi, que marxi....” Tenia els ulls tancats i apretava amb força l’aro dels sostenidors com si fos una gran arma...  Sense adonar-se’n però,  picava amb els peus...

Però de sobte va notar una mà que se li posava sobre la cuixa i una altra que li apartava la manta del cap i va cridar com una boja: “AHHHHHHHHHH!!!!! “  empunyant l’aro a la cara del seu agressor...

“AHHHHHHHHHH!!!” va cridar també ell espantat... “Ostres!!!... Sandra, quin espant que m’has fotut!!! Estàs boja!!.... Que has vist les claus del meu cotxe???”  va dir esverat en Toni.

La Sandra encara estava histèrica quan el seu marit li va prendre l’aro  de les mans i la va immobilitzar. Després, quan finalment el va reconèixer... se li va abraçar posant-se a plorar i a riure tot a l’hora.