diumenge, 22 de desembre del 2013

ELLA

Ella balla al mig de la pista. Amb els ulls tancats es deixa envoltar per la melodia i el seu cos segueix compassat el ritme de la música. És el seu moment, és quan s’oblida de tot i es deixa anar i el seu cos es torna lleuger i vola, com quan era petita i el seu pare la feia girar tan ràpid que sentia a fregar els núvols amb els seus peus... Ballar és la seva passió.

El seu cos es contorneja i s’abraça ella mateixa. Fa pujar una mà lentament fins el coll i la  desvia cap el seu clatell. Aixeca els braços per damunt del seu cap. El seu cabell curt li dona un cert aire masculí però la seva cara menuda i els seus bonics ulls verds li configuren una expressió angelical. És petita i d’aparença feble però quan balla es fa gegant... És conscient de l’expectació que desperta.


Li encanta la música i en aquesta discoteca li estan encadenant les seves cançons preferides. No pot deixar de moure’s, el seu cos vibra en cada nota i canta mentalment totes les lletres. Tants anys de dansa li han  donat una elasticitat i una manera de ballar que la fan brillar. Són uns minuts sublims...

Quan s’acaben les cançons i el dj es decanta cap un altre estil, ella obre els ulls i s’adona de la quantitat de persones que l’estan observant. Algunes noies critiquen que no es manera de ballar, així,  en una discoteca, mortes de ràbia i enveja. I molts nois embadocats no deixen de seguir-la amb la vista quan s’acosta a la barra i demana un gintònic.

Ella exhausta fa un glop a la beguda i nota com una cama li flaqueja, però ho dissimula. Repassa al seu voltant i veu que encara bastants nois l’espien. No sap cap a quin dirigir-se, li agrada ser ella la que escull. Li agraden els tímids que s’atabalen quan ella se’ls hi adreça i esquiva als més llençats deixant-los amb la paraula a la boca.

Fa un altre xarrup i veu un noi assegut a l’altre extrem de la barra que se la mira. Li agrada el seu aspecte físic d’estudiant de filosofia,  perdut i fora del seu ambient. Té el cabell despentinat i una mirada molt bonica i magnètica. Ella li somriu  però el noi la segueix mirant absort en els seus pensaments. Decidida va cap a ell i se li planta al davant, i ell gairebé cau del tamboret de l’impacte de la seva presència, però refà la situació amb un somriure de compromís. 

Ella no torna a ballar, malgrat que les cançons que sonen li agraden, de fet, la cama se li enrampa i li costa fins i tot estar-se dreta. S’acaba seient al costat d’ell i dos gintònics després, el noi tímid s’ha embalat en una conversa filosòfica que a ella li sembla interessant i divertida. S’ho està passant bé, ell és encantador i té un cert aire de savi despistat que el fa molt atractiu.

Va passant la nit i al tercer gintònic, les seves cares estan tan a prop que mentre ell li està explicat Kant, ella, que ja fa estona que no l’escolta, li ressegueix la cara amb el dit i en un moviment impulsiu li besa els llavis. Ell calla obligat per la boca d’ella damunt la seva i li correspon amb un petó passional. Després del primer, s’encadenen un seguit de petons fins que ell acaba baixant del tamboret i s’arramba al seu cos.

Encesos d’amor surten de la discoteca i caminen cap un motel que hi ha carrer avall. La noia té feina a fer seguir la cama, però ell riu perquè pensa que està beguda.

Pugen a l’habitació i despullats es rebreguen i s’exprimeixen fins que s’adormen. Quan el sol entra per la finestra, ella el desperta i l’empeny cap sota la dutxa. Ell rondina mandrós però s’acaba desvetllant sota el raig de l’aigua i juguen.  Molls cauen damunt el llit. Ella se li asseu a sobre i el sotmet a una tanda de pessigolles que el deixa baldat... Ell no pot parar de riure i d’una batzegada la tomba i es col·loca damunt seu. Li aguanta els braços quiets al costat del cos i s’adona del rastre de moltes punxades. “Et drogues?” li pregunta ell una mica parat. “He estat malalta, però ja estic bé” diu ella.  Llavors, s’hi fixa i amb la claror veu un munt de cicatrius que fan dibuixos en el seu cos i li pregunta com és que porta tantes operacions. Ella diu que no en vol parlar i es posa seriosa. Però el noi es llença juganer damunt seu i  li llepa totes les cicatrius. Ella riu i tornen a rebolcar-se amb desesper.

Més tard jauen estirats i posen les mans una damunt de l’altra, la d’ella és molt més petita. En aquell moment ell s’adona que encara no sap el seu nom. “Com et dius?” li pregunta. “Res de noms” diu ella, com si fos una norma. Ell no ha parat de xerrar en tota la nit, ell que li costa tant obrir-se, li ha explicat a ella tot: què estudia, què li agrada, els seus projectes d’any nou... I ella només l’ha escoltat, no ha explicat res de res, ni tan sols sap el seu nom. Estranyat se la mira i diu:”Per què?”.

Però ella s’aixeca i busca la seva roba interior. Ell li agafa les mans i l’atura. “D’acord. No em diguis el teu nom, però donem el teu número de mòbil...” demana ell. Ella l’aparta i continua vestint-se. “Si us plau, m’agrades molt... Podem quedar un altre dia?” suplica . Però ella fa que no i quan es calça nota un altre cop com la cama se li enrampa. “Però... i això que ha passat? No significa res?” diu ell agenollat nu sobre el llit. Ella li agafa la cara entre les mans i li diu amb un somriure: ”Pren-t’ho com un regal de Nadal!” i li fa un últim i llarg bes als llavis.

Quan és a fora el carrer nota com la cama li fa més mal. Camina una estona ranquejant i recorda les paraules del metge: ”Quan la rampa sigui constant i dolorosa, hauràs de tornar ingressar. Llavors ja saps quin serà el desencadenant...”. Les llàgrimes li cauen cara avall i pensa en el noi que ha deixat. “Puc regalar el meu cos mentre encara em funcioni, però el meu cor no el puc donar a ningú”. I recolzada a la paret,  es deixa caure a terra i amb el mòbil truca a una ambulància que la porti a l’hospital...



dilluns, 9 de desembre del 2013

ÀNGELS

La vida es fa de moments, ja ho deia una cançó, moments que ens queden gravats en el nostre interior i després recordem. A vegades passen molts dies que res extraordinari succeeix en la nostra rutina habitual i semblem empesos en una inèrcia del dia a dia absurda i avorrida. Però de sobte, un moment, i la vida es torna bonica i ens somriu.

A vegades no ha de ser un gran esdeveniment,  petites coses senzilles: una trucada, un missatge, una mirada, una abraçada, un petó, ...  Petits gestos que ens posen contents, que ens fan valorar el què tenim i les persones que tenim a prop. Són moments reconfortants que ens donen pau. Moments molt gratificants que ens omplen el cor i ens recordem que val la pena viure. I viure al màxim, esprémer la vida i beure’ns el millor suc. Moments que ens sentim protagonistes, que sembla que el món gira al voltant nostre  i ens fan creure que som importants, si més no per algú.

Personalment crec que a prop meu hi ha un àngel que em vetlla i procura que sigui feliç. Que es preocupa per mi, perquè res i ningú em faci mal. I em regala de tant en tant aquests moments deliciosos,  tocant la fibra sensible a algú del meu entorn perquè em  recordi que tot va bé.

L’àngel és de natura lleugera i etèria i encara que no es deixa veure, en percebo la seva presència. Quan em sento desgraciada i sola, m’eixuga les llàgrimes amb un petit bes.  I quan estic feliç s’allunya discretament i em contempla satisfet.

Però l’àngel també em renya quan sóc massa dura amb els demés. Em demana tolerància i m’exigeix que doni més d’una segona oportunitat,... totes les que faci falta perquè tots ens mereixem moltes oportunitats per esdevenir millors. Em recorda les meves mancances i les meves imperfeccions i em fa pensar que tots som extremadament vulnerables i sensibles.

I és que al nostre entorn hi ha més màgia a la vida de la que la gent creu, però nosaltres anem massa atabalats, estem massa envoltats de sorolls i cabòries per fixar-nos-hi. Ens creiem massa importants i excessivament ocupats. 

Aturem-nos a pensar... Quan ens enamorem, què és sinó màgia allò que sentim? Per què aquella persona i no qualsevol altra? Per què aquell dia i en aquell lloc? Les coincidències no existeixen. El destí ens posa els uns davant dels altres i ens converteix en algú especial. L’amor ens trastoca,  ens sentim a tocar el cel, tan il·lusionats,  tan excelsos i sublims,... És  màgia en estat pur.

Per què no pot ser l’amor una conxorxa dels nostres àngels, que ens aparellen amb les seves fletxes de cupido? I nosaltres, simples víctimes mortals,  hi caiem sense pensar, sense triar-ho, deixant que senzillament passi.

Hi ha una munió d’ àngels escampats pel món que intenten que visquem en pau, que calmen tensions, que resolen mals entesos, que ens amanseixen... Hauríem d’estar més receptius ja que ells només procuren  pel nostre benestar i la nostra felicitat. Però nosaltres ens resistim, insensibles als seus embats.

Ara que s’acosta el Nadal, oblideu-vos de regals absurds i innecessaris. Feu cas als àngels i doneu-vos, regaleu-vos vosaltres mateixos a els que estimeu. Donar és la paraula clau de la vida, recordeu que és sempre més feliç qui dona que qui rep.

I pareu l’orella i sentireu el vostre àngel. El teniu a tocar. Sé que hi és... Només us cal una mica de sensibilitat.  Busqueu un moment de solitud i quietud, obriu bé el cor i els sentits i deixeu-vos portar.














dimecres, 4 de desembre del 2013

VESTIDA DE GAMBA.

La Marta treballa en un supermercat des de fa poc temps, de fet l’han agafada de cara a festes perquè hi ha més feina. Ella es pensava que li tocaria posar bé els productes dels prestatges dels infinits passadissos que té el supermercat, però no. Amb la feina que li han donat no hi comptava, i se li està fent una mica gran: l’han vestida de gamba.  Amb un vestit taronja i una caputxa amb antenes i dos ulls a cada banda es passa vuit hores disfressada de marisc. I amb uns fulletons als dits fa publicitat de la gamba congelada que està d’oferta per aquestes festes.

Ja fa dues setmanes que va vestida així. També té una part positiva, amb la tonteria aquesta de la disfressa, no ha de treballar gaire, simplement passejar-se. La Marta que és de caràcter més aviat reservat, que no li ha agradat mai disfressar-se, millor dit, odia el carnestoltes, li costa superar el ridícul. Les companyes de feina se’n foten d’ella tot el dia, i com que no les coneix, li fa ràbia i ja comença a odiar-les.

Llavors hi ha la gent: n’hi ha de simpàtica que li acaben comprant la caixa, alguns perquè realment la necessiten i d’altres perquè l’expressió de la seva cara desperta una certa tendresa que fa que es quedin amb les gambes. També n’hi ha que es riuen davant seu sense massa sensibilitat i n’hi ha que simplement... l’avien. La canalla també són un terreny perillós, alguns jugant li tiben la cua o li volen tocar les antenes i li acaben fent mal. L’altre dia un parell d’adolescents li van fer un placatge que la van tirar per terra. Patètica,... així és com es sent la Marta.

Però des de fa un parell de dies, a la secció de begudes hi ha un noi nou. Es veu que una casa de caves molt coneguda ha tingut la mateixa brillant idea que els venedors de gambes i han vestit un xicot d’ampolla de cava. Allà dins ficat, portant el tap per barret i amb els braços sortint per cada costat hi ha un noi amb uns ullassos verds com l’ampolla que l’embolcalla. Té un somriure tan bonic i encisador que no és d’estranyar que gairebé totes les fèmines a les que s’adreça acabin marxant amb una caixa d’ampolles de cava. Està en la seva salsa, ha nascut per fer d’ampolla de cava...

La Marta se’l mira envejosa  des de la secció de congelats. No sap com s’ho manega per engalipar les clientes d’aquesta manera. Plena de coratge, quan pot s’acosta a veure’l. Ell la rep amb un somriure tan espaterrant que a ella li tremola fins i tot la cua. És encantador i de seguida es cauen bé. Ell sap agafar-se aquesta feina amb alegria i això ajuda a la Marta que li marxi una mica la vergonya... Passa l’encarregada i els avisa que s’ha d’estar per la feina i es separen forçosament, cadascú a la seva secció.

Però de tant es miren d’una punta a l’altra del llarg passadís i la Marta riu quan ell la saluda movent els braços d’un costat a l’altre de manera exagerada. Un cop per fer-la riure una mica, fa un salt enlaire i de l’embranzida li marxa el tap disparat al cap d’una clienta que passava per allí. La Marta no pot deixar de riure en tot el dia i amb aquest nou posat acaba venent més caixes de gambes que els dies anteriors.

Ara va a treballar contenta i les vuit hores vestida de gamba se li fan curtes. De fet, pateix per quan hagin passat les festes, el noi marxarà a fer publicitat a un altre supermercat i ella haurà de reposar els milers de productes de la secció de congelats. La feina no tindrà cap mena d’al·licient si ell no hi és.

A més, aquests últims dies han aconseguit ensarronar l’encarregada fent-li creure que passejant-se els dos de costat pels passadissos poden fer marxar els clients amb una capsa de gambes i de cava alhora. Les vendes són un èxit i l’encarregada està més que satisfeta. I així, junts tantes hores s’han fet molt amics i el millor de tot és que s’agraden...

I el dissabte, a última hora es troben al magatzem, endreçant les caixes que han quedat per vendre de cara la setmana vinent. La Marta encara disfressada, està dins la cambra, comptant les caixes de gambes que queden, quan el noi vestit d’ampolla de cava li ve pel darrera i l’abraça. De l’empenta se li mou la caputxa i li tapa la cara. Es gira i ell li busca els seus llavis per sota la roba. Sorpresa es deixa fer i es besen llargament... El noi impetuós fica les mans per sota la caputxa i el cap de gamba cau per terra i li desfà la trena dels cabells. Ella li treu el tap del cap i li passa els dits pel mig dels seus cabells esbullats que li han quedat drets. Riuen. Li fica les mans per dins la disfressa i li diu a cau l’orella: ”M’encanten les gambes. Són afrodisíaques...”. Ella s’estremeix i es tornen a besar a la boca. S’estiren damunt de les caixes i les mans corren ansioses a trobar la pell sota les disfresses. Allà mateix, a la cambra frigorífica,  fan l’amor d’una manera boja i desenfrenada... Una barreja explosiva de gambes i cava.

El dilluns tots dos falten a la feina. Un refredat de campionat els ha obligat a fer llit dos dies seguits.