Hi ha persones que vivim
enganyades. Ens pensem que en aquest món es pot viure dient la veritat i essent
sincer i autèntic. Ens pensem que essent bones persones com som, no hi pot
haver problemes, perquè no tenim res a amagar, però aquesta idea és sovint errònia.
A vegades la franquesa topa amb persones
amb qui creies que podies obrir-te, però quan ho fas la seva reacció no té res
a veure amb l’esperada: es tanquen en banda amb un sonor cop de porta que et
deixen glaçat. Dir la veritat no vol dir ser honestament cruel,
ans el contrari, em refereixo a parlar en veu alta de les coses bones que
aquella persona t’aporta a la teva vida. Hi ha persones que aquest gest l’interpreten
com una intrusió a la seva intimitat. No tots busquem el mateix en les relacions i ens costa entendre-ho... Haurem d'aprendre a respectar que per alguns la sinceritat és excessiva.
“Qui diu les veritats, perd les
amistats” em deia la meva àvia. Doncs, que trist... Em sembla patètic haver de
viure en un món ple de farsants. Que fingir o aparentar sigui la cara que es
vol oferir als demés. De petons forçats a les galtes, d’abraçades poc estretes,
de somriures mentiders...
Aquests dies passejant per les
botigues he vist :”Amics Invisibles a 5 euros”. Em sembla una idea genial... Qui
no té un amic és perquè no té cinc euros... Crec que entraré a la botiga i me’n
compraré un. No sé quin ventall d’estoc tenen, espero que n’hi hagin per triar.
Vull un amic sincer, que em digui les coses tendrament clares i que me’n pugui
refiar. No vull ni que me l’emboliquin, me l’emportaré de braçet!
Hola, soc en Quim. Si dona, el teu amic invisible.........., No no, el teu amic visible, ara ja em pots regalar aquest obsequi de cinc euros. ; -)
ResponEliminaBé, si no me'l regales continuarem sent amics !!!