dijous, 31 de juliol del 2014

RESET

En Ramon es mou mandrós al llit. S’acaba de despertar i quan estira els braços dóna un cop contra algú que està jaient al seu costat. A les palpentes busca l’interruptor, encén el llum i d’un bot queda assegut:

—Hòstia!!!—crida sorprès quan veu una dona. Se la mira. No sap qui és. La toca i comprova que està viva, simplement dorm. Qui deu ser?... Què fa aquí?... Quina edat deu tenir?... Jove no és i, guapa?... Guapa tampoc, així escabellada, amb la boca oberta i amb un pijama d’ossets de color vermell... Li aparta els cabells de la cara i no li ve al cap ni poc ni molt de qui es tracta. Després de mirar-se-la una estona, la comença a sacsejar movent-li el braç.—Eh! Tu! Desperta’t!!— li diu, però ella no es belluga. Insisteix amb més força fins que ella obre els ulls, uns ulls ben blaus del mateix color d’un cel d’estiu. Per un moment en Ramon té com un dejà vu i pel seu cap passa una ombra del que podria ser un record, però només és un instant.— Va!! Que hi fots al meu llit?—li demana acostant-s’hi a gairebé a un pam. Ella li empeny la cara i s’hi tomba d’esquena amb intenció de seguir dormint.— Qui ets tu? Què hi fas aquí?...
—Calla, Ramon... Deixa’m dormir—diu ella amb la veu ronca.
—Com que: Calla, Ramon ? Es pot saber qui ets tu? Eh??
—Vaja, ja hi tornem... – es lamenta sense ni tan sols obrir els ulls. – Tindrem un dia mooolt llarg, avui – afegeix mentre es tomba cap a ell i sospira.

En Ramon se la mira assegut al llit amb els ulls ben oberts i completament atent a les seves paraules. Ella el troba graciós i li venen ganes de riure, però no ho fa, el metge li va recomanar que no ho fes, que es carregués de paciència i que les seves paraules fossin creïbles, sinó en Ramon es queda desconcertat per tot el dia. De fet, ara portava mesos que no li passava...

—Sóc l’Antònia, la teva dona.
Ell es queda parat, aixeca les celles i es queda rumiant. En el seu cap no és capaç de trobar cap record de cap Antònia...
—Ens vam conèixer fa vint anys en una discoteca. Vam festejar-ne tres i ens vam casar. Mira la foto de la paret. Va ser un dia molt bonic.
S’aixeca i es posa dret davant una foto d’una parella vestida de nuvis asseguts en una platja.
—Som nosaltres?—li demana a l’Antònia. Ella fa que sí amb el cap i en Ramon afegeix— No ens hi assemblem gaire. T’has engreixat,oi?
—Sí, noi. Amb l’edat tots canviem—diu mentre s’aixeca i puja la persiana. – Hauré d’actualitzar la foto i així m’estalviaré de sentir que m’he engreixat cada vegada que se la mira—fa per ella mateixa i el deixa davant el mirall comprovant amargament que allà on hi tenia cabells ara hi ha una desafortunada calva.

Quan torna de la dutxa, l’Antònia deixa caure la tovallola i en Ramon se la mira encuriosit. A ella li agrada aquesta part, quan a ell se li desperta l’atracció. S’aixeca cap a ella embadalit i li demana infantilment:
—Et puc tocar?
L’Antònia fa que sí. En Ramon li toca suament els pits, com si fos la primera vegada i ella s’estremeix de dalt a baix. S’abracen i ella li busca la boca i li fa un petó dolç i llaaaarg, d’aquells que s’havien fet fa molts anys. L’Antònia nota com el cos d’en Ramon s’anima: hi ha coses que tenen memòria per si soles, pensa somrient. Es miren als ulls.
—Aquests ulls... On he vist abans aquests ulls?—li demana ell estranyat.
—A la meva cara... Tinc uns ulls molt bonics i únics, jo—diu l’Antònia somrient molt cofoia.
—Els recordo...
—Va ser l’última cosa que vas veure abans d’entrar en coma i la primera quan et vas despertar.
—Ho dius de debò?—demana en Ramon preocupat.—He estat fotut?... Quan?

L’Antònia es comença a vestir mentre li explica com va caure de la teulada un dia que es va encaparrar a pujar a arreglar l’antena perquè la televisió no es veia. Traumatisme cranio-encefàlic amb lesions a la regió de la memòria i els records. Vuit mesos en coma. Vida més o menys normal, però amb “resets “ periòdics com el d’avui, on cal tornar a reiniciar.
—Collons!! –diu en Ramon. Es queda parat intentant recordar. Quan veu que s’arregla li demana—I on vas, ara?— Cada cop la troba més guapa i pensa que està de sort, té una dona que té el seu puntet, la troba atractiva i tot ...
—A treballar. Algú ha de mantenir la família i tu, evidentment, no pots, rei... – li diu tocant-li la barbeta.
Entra al lavabo a donar-se uns cops de rímel a les pestanyes. En Ramon la segueix i l’abraça per darrera. L’Antònia se’l mira pel mirall i la commou veure’l així, tan dúctil i submís.

Des de que va tenir l’accident és la tercera llacuna en dos anys. Al contrari del que podria semblar, aquestes llacunes són per ella gairebé una benedicció. En Ramon es torna a enamorar d’ella una vegada i una altra, l’omple d’atencions i de detalls. Ella li coneix tots els gustos i ell mai deixa de sorprendre’s, il·lusionat com una criatura davant un regal encertat. Eternament agraït, eternament amorós i eternament apassionat... No recorda res d’abans de l’accident, ni que el seu matrimoni estava apunt de fer aigües perquè el seu amor s’havia gastat... No hi ha retrets de res anterior. Confia en el que ella li explica i a vegades l’Antònia s’inventa alguna mentideta que ell s’empassa convençut. És començar de nou, com si la vida li donés més d’una oportunitat per ser feliç amb la mateixa persona. Reinventar la mateixa parella una vegada i una altra...

Se sent un soroll. En Ramon obre la porta del menjador i veu un vailet assegut al sofà amb un comandament als dits que ni se’l mira. Torna al costat de l’Antònia i li demana amb veu baixa:
—I aquell nano del sofà, qui és?
—El nostre fill, en Pol. Té tretze anys. M’he descuidat aquest detall...—diu l’Antònia somrient.

Junts es planten davant del noi i ella li diu:
—Pol, avui el pare té un “reset” d’aquells. Truca a l’àvia que et doni un cop de mà i no el deixeu sol. Val?
—Okey, mare. –Es mira al seu pare amb un somriure i donant uns copets al sofà li diu – Seu pare. Vols jugar a la Play amb mi? T’encanta.

En Ramon dubta un moment i es mira l’Antònia. Ella li fa un suau petó als llavis i li diu a cau d’orella:
—A la nit jugarem tu i jo i això sí que t’encantarà...
Li mossega lleugerament el lòbul i ell es desconcerta. Es perd en aquells ulls de color blau i somriu. Ja té ganes que sigui la nit...

S’asseu al costat del noi que diuen que és el seu fill i ell li diu:
—Saps que ahir em vas prometre que avui em compraries un joc nou?
—Ah sí?
L’Antònia respon des del rebedor mentre agafa la jaqueta.
—Pooool! T’he sentit!! No et passis de llest amb el teu pobre pare!
—Era una broma, mare. Només una broma—diu mentre se'l mira amb cara de circumstàncies.

En Ramon també se’l mira. Tot és ben estrany i per molt que ho intenti no es recorda de res en absolut. No cal posar-se nerviós, total... per què?






dissabte, 19 de juliol del 2014

HAMBURGUESES D'AMOR

En Felip es va convertir en un assidu del Mc Donalds de Manresa, des del dia que hi va descobrir la Mercè fent de cambrera. Cada dimarts s’afanyava a acabar la missa de vuit a St Vicenç, entrava a la sagristia i amb gest àgil es treia la sotana. Travessava de pressa el carrer i pujava amb quatre gambades a la rectoria. Es dutxava cantant a ple pulmó sense ni tant sols atinar que entonava cançons d’església. Es vestia amb roba moderna, unes gotes de colònia i enfilava carretera amunt a veure la Mercè.

De nou tornava a estar assegut amb una hamburguesa entre les mans mentre la contemplava com atenia als clients. La veia a moure’s d’una taula a una altra talment com si surés, atrafegada però amb un somriure etern dibuixat als llavis. Un rínxol ros se li escapava de la gorra i li queia graciosament a la cara; ella de tant en tant se’l bufava sense ser conscient de l’atractiu que despertava en el Felip aquest simple gest. L’uniforme se li ajustava perfectament a la seva silueta però el botó de dalt de la camisa amenaçava d’obrir-se en qualsevol moment i ell no podia de deixar de mirar aquell botó. Quan els seus ulls es van trobar, ella va envermellir , en Felip es va ennuegar amb la hamburguesa i va apartar la mirada avergonyit.

Allargava l’àpat expressament des del dia que va saber que la Mercè acabava el torn de les onze. L’esperava. Feia dos mesos que es trobaven amb l’excusa que marxaven al mateix moment i ell ronsejava pel pàrquing fins que la veia acostar-se al cotxe. I llavors, parlaven...

Es coneixien des de petits i havien estat grans amics. Havien anat junts a l’escola fins que la família d’en Felip va marxar a viure a seixanta quilòmetres de distància. Quan es van separar tenien catorze anys i ella ja era un esbós de la dona que acabaria essent; sempre li havia semblat preciosa i encantadora... I ara l’atzar havia fet possible el retrobament.

En aquests dos mesos de hamburgueses s’havien posat al dia de la vida de cadascú. El matrimoni de la Mercè havia estat un fracàs i ara intentava tirar endavant ella sola un fill. Li explicava els seus problemes i ell, devotament, l’escoltava. Però en Felip li havia mentit, li havia amagat que era capellà, i és que s’havia il·lusionat tant amb aquestes trobades que es deixava  portar sense pensar.

I aquell dia, mentre engolia la segona hamburguesa i devorava amb la mirada a la Mercè, va sentir una veu de nen que deia:
– Mare, mira! Hi ha mossèn Felip.
El cor li va fer salt quan va aparèixer del no res un nen de la parròquia assenyalant-lo amb el dit acompanyat de la seva mare. El petit se li va llençar als braços i en Felip va quedar sorprès.
– Quina sorpresa, Biel!- va dir una mica trasbalsat— Digue’m Felip, només Felip, ja ho saps.

I mentre amb una mà li esbullava els cabells, amb els ulls buscava la Mercè esperançat que fos prou lluny per no haver sentit la paraula mossèn. Per sort, ella estava enfeinada a l’altra banda del local i no s’havia adonat de res. Però quan ells van marxar, li va caure el món a sobre. “Mossèn Felip”, havia dit el petit. “Mossèn”... Què diantre estava fent cada dimarts al Mc Donalds esperant a la Mercè?... Però què hi tenia al cap? S’havia begut l’enteniment o què?...

Ridícul, es va sentir en aquell precís instant. Últimament s’havia sorprès pensant amb la Mercè a totes hores i encara no havia pres la decisió de dir-li que era capellà. No era capaç de revelar-li aquest detall, aquest petit i insignificant detall que ho canviava tot, ho trencava tot, que li feia perdre-ho  tot... I avui, que  ella estava especialment meravellosa, avui li havia de dir. No podia allargar més aquesta absurda farsa que un dia o altre ella acabaria sabent.

Va esperar-la al pàrquing, mentre mentalment buscava una manera suau de dir-li la veritat. Estava nerviós i per un moment va pensar en pujar el cotxe i desaparèixer de la seva vida sense dir res, com un covard. I llavors la va veure venir, amb els cabells al vent i un vestit de flors vaporós que li marcava suaument el contorn dels malucs. “Oh, Déu! Per què m’ho fas això?...” va pensar desarmat. Quan va tenir a prop aquells ulls verds espurnejants i aquell somriure captivador, es va destarotar.

– T’haig de dir una cosa important... – va dir ella decidida sense deixar de somriure.
– Jo també, tinc una cosa important per dir-te... – va fer ell neguitós.  
– Primer, jo. Estic molt contenta que ens haguem retrobat i em sento molt bé al teu costat. Crec que tu també n’estàs de mi i... Et volia demanar si vols que... Si et semblaria que tu i jo... Bé, que... – i prenent la iniciativa, la Mercè li va agafar sobtadament la cara entre les mans i el va besar amb passió.

A en Felip, aquest petó el va trasbalsar... Va tancar els ulls i es va deixar emportar pel caliu de la Mercè, pel seu embruix i la seva olor. Va sentir una corrent elèctrica que li va recórrer tot el cos i les cames li van flaquejar. La seva llengua va respondre àvida al joc que li proposava i es va enroscar i fregar amb la d’ella. Es va rendir completament a allò inaccessible i desitjable que feia tants dies que cobejava. Va enfonsar els dits entre els seus rínxols i les seves mans van buscar afamades el cos de la Mercè. Una escalfor el va inflamar i va notar com el seu jo masculí creixia sense mesura. Va abandonar el tsunami de salives i com un boig va començar a besar-la a la cara i el coll. Ella es va acomodar en el capó del cotxe i va obrir-se els botons del vestit. En Felip va buscar refugi entre els seus pits i en aquell moment de bogeria, una veu dins el seu cap va cridar:”Felip!! Que estàs fent??”. I es va aturar... Avergonyit. Perdut. Glaçat...  La Mercè el va reclamar encesa i famolenca, però en Felip s’havia petrificat...

– Felip, si us plau. No t’aturis.— I mirant-lo als ulls va descobrir que estava fent quelcom que el superava. – Què et passa? – va dir xiuxiuejant mentre li aguantava la barbeta i l’obligava a mirar-la a la cara.
I ell es va posar a plorar, talment com una criatura, totalment desconsolat.
– No pot ser, Mercè. No pot ser... – repetia en veu baixa.— No pot ser...
– Però, per què? Que no t’agrado?—va demanar dolçament ella.
– Sí, sí que m’agrades. Però ...—i buscant dins seu tot el coratge que va trobar, va ser capaç de mussitar —És que... sóc capellà.


Va deixar la Mercè garratibada, amb els cabells esbullats i el vestit descordat. I va enfilar-se al cotxe i plorant, va marxar... 

dimecres, 9 de juliol del 2014

NO HI HA QUI ENTENGUI A LES DONES


“No hi ha qui entengui a les dones” deia en Quico mentre parlava amb en Gustau. “És ben cert! Són ben estranyes... Per què et penses que jo només vaig aguantar sis anys de matrimoni?” li va dir l’altre mirant fixament les bombolles de la cervesa que tenien al davant amb el cap cot.

En Quico s’havia discutit amb la dona per una tonteria: ahir havia estat el seu vint-i-dosè aniversari de casament i se n’havia oblidat. Tampoc era tan estrany, se n’oblidava cada any, però aquesta vegada la Consol s’ho havia agafat més malament.

No entenien perquè les dones donaven tanta importància a les dates. Tan era un dia més com un dia menys, el que era important era els anys en conjunt... però a la Consol no li valia aquesta frase.

Ella li retreia que era molt poc romàntic, que mai tenia un detall, que era molt poc afectuós... En Quico va dir que no era veritat, que quan ell la buscava a la nit, era ella la que sempre estava cansada... La Consol va dir que no tot era sexe a la vida, que mai es preocupava per ella i que ni tan sols li coneixia els gustos després de tants anys al seu costat... En Quico es va atabalar i va marxar al bar a veure en Gustau.

“Fes-li un regal...” va suggerir-li aquest. “Vols dir?” va dubtar. “Sí, home. A les dones els hi agraden les sorpreses. Li fas un detall i tot s’arreglarà, ja veuràs...” va afegir convençut l’amic. I el va tibar pel braç i van començar a caminar en direcció al centre.

“Compra-li un joia” va fer en Gustau quan va veure a prop el rètol d’una joieria. “Vols dir?” va preguntar ell. Es van quedar tots dos palplantats davant un aparador ple de fermalls, arracades, collarets, polseres i braçalets. D’or, de plata, de níquel... Alguns adornats amb pedres precioses: diamants, zircònies, maragdes, perles, safirs, coralls, ametistes... que omplien de llum i color la vitrina de la joieria. En Quico va sentir un calfred. La discussió li sortiria molt cara i quan la Consol veiés l’extracte de la visa s’emprenyaria com una mona... Van descartar les joies i van seguir caminant amb les mans a les butxaques.

“Compra-li un conjunt de roba interior” va proposar en Gustau. “Vols dir?” va demanar ell. “Sí, home , sí. Que encara tindràs una nit boja!” va dir somrient mentre li donava un cop de colze a les costelles. Embadocats, van aturar-se davant d’una coneguda marca de cotilleria. Amb mirada lasciva contemplaven les models que lluïen conjunts de sostenidors i calcetes plens de blondes i puntetes, de ras o seda, tangues tan infinitament petits, lligacames enganxats a mitges tremendament provocatives... Tot realment bonic, que insinuaven molt i tapaven realment poc. En Quico va intentar imaginar-se la Consol embotida en aquelles cosetes tan delicades i esquifides. Si no li encertava la talla, la bronca seria tremenda... Van aparcar definitivament la nit boja i van continuar caminant desencisats.

“Compra-li unes flors” va dir aquesta vegada l’amic. “Vols dir?” va inquietar-se en Quico. “Sí, les flors no fallen mai” va fer convençut de la seva gran idea. A fora de la floristeria hi havia caixes de fusta reciclades pintades de colors pastel que ressaltaven encara més l’esclat de colors de testos plens de flors de mil colors: petúnies, geranis, hortènsies, orquídies, clavellines, margarites, begònies, surfínies,... A dins, una jungla de plantes de fulla verda omplien fins al sostre la botiga. En Quico va recordar-se en aquell moment que la Consol tenia al·lèrgia a alguna planta, però no sabia quina. L’última vegada que li va comprar flors va acabar a urgències amb el coll inflat i els ulls embotits. Van obviar les flors.

“Compra-li bombons” va ser la següent idea lluminosa d’en Gustau. “Vols dir?” va dubtar un cop més ell. “Sí. A qui no li agraden els bombons?” va fer llepant-se els dits. La vitrina de la bomboneria presentava xocolata de mil maneres possibles i sovint inimaginables pels simples consumidors. Des dels típics bombons de xocolata negra amb licor, xocolata blanca, praliné, cafè amb llet , festuc, ametlles, nous o pètals de rosa... Piruletes, casetes i figuretes, galetes, neules i trufes... En capsetes de colors i paquetets de cel·lofana amb llacets de ras. En Quico va fer memòria que la Consol estava fent règim altra vegada. De fet, gairebé sempre estava a dieta però mai aconseguia baixar més de tres quilos. Si li portava bombons el faria culpable de fer-li trencar el règim que, aquesta vegada sí, s’havia proposat seguir fil per randa. Res, bombons, tampoc.


Ja bastant farts de pensar i caminar en Quico i en Gustau es van asseure en una terrassa a prendre una orxata. Va ser en Gustau,quan escurant el got, se li va ocórrer la idea brillant definitiva: ”Compra-li un gelat”. “Ostres! Sí. Bona idea! Li encanten els gelats” va dir content en Quico. Finalment havien trobat el regal ideal i es van mirar satisfets. Quan es van acostar al taulell i van veure la gran varietat de gustos que hi havia en Quico va atabalar. “Quin gust li agrada?” va demanar-li amb veu baixa el seu amic. “No sé” va respondre amb la mà tocant-se als llavis indecís i, en un gest d’empenta, va treure el mòbil de la butxaca, va marcar el número de casa i va dir: ”Escolta, Consol. Quin gust de gelat t’agrada?... Sí, de gelat... De menta?... Val, val... Vinga, fins ara... “ i va veure en Gustau mirant-lo estranyat. “Què?...Què passa?” va preguntar sorprès. “Té raó la Consol. Ets un DESASTRE!!!” i va marxar emprenyat, xerrant sol i gesticulant mentre en Quico va quedar mirant-se’l sense entendre encara què havia passat...


dimarts, 1 de juliol del 2014

SIMÓ - 3ª PART

L’endemà el foc de terra de la cuina era encès i la Mercè el va rebre amb un vol de farinetes i un somriure dibuixat al rostre. La tia se’l va mirar i ni tant sols li tornar el bon dia. Quan ella va sortir, en Simó es va asseure a esmorzar i amb la boca plena es va atrevir a preguntar:
—Mercè? Qui més hi viu en aquesta casa?—Ella se’l va mirar seriosa.
—Ningú més que l’Amàlia. Per què ho demanes?
—Ahir a la nit vaig sentir sorolls, com si algú plorés...
La Mercè es va asseure al banc i posant les mans damunt la taula, va afegir:
—És la casa, Simó —va fer una breu pausa.— Totes les cases respiren, però sovint no ens hi fixem perquè tenim el cap ocupat amb les nostres cabòries i passem per alt aquests sorolls.  Però aquesta casa a més de respirar, gemega... i no és per falta de motius.—En Simó va parar de menjar i se l’escoltava amb uns ulls ben oberts. La Mercè va pensar que es mereixia una explicació. Va mirar un moment cap a la porta. L’Amàlia encara trigaria a tornar.—Els Senyors Pladelasala eren els teus avis, els amos d’aquesta casa i la majoria de les terres del voltant. Eren rics. El teu avi va ser alcalde del poble i també el teu rebesavi  durant molt anys. Eren persones molt respectades i influents a la comarca. Aquesta casa va ser la més bonica i senyorial en quilòmetres a la rodona i molta gent amb diners la va intentar imitar. Hi treballaven mossos i minyones, i també llogaven temporers en temps de sega. Una època esplendorosa que semblava que no havia d’acabar mai, però no hi ha res que duri sempre...
—Què va passar?—va preguntar mentre escurava el plat. Fins aquell instant la seva vida començava en un humil pis de setanta metres d’un barri de Barcelona. Es va adonar que aquella història era, en part, la seva història i mai ningú n’hi havia parlat abans. En volia saber més...
—Una tragèdia, Simó... – va dir lamentant-se la Mercè. – El teu avi va entestar-se a comprar un cotxe i conduir-lo. Mai havia estat massa traçut. Una nit, tornant de Barcelona, es van estimbar. Van caure a baix a un riu i ningú els va veure. Van passar dos dies abans no els van localitzar al fons del barranc: el teu avi havia mort a l’acte, però la teva àvia encara era viva, pobreta... Va morir l’endemà de ser rescatada.—La Mercè va fer un gest compungit. Semblava afectada en recordar aquesta desgràcia.—Va ser molt sentida la mort dels teus avis... I llavors van venir problemes d’herència. No havien deixat un testament reglat i la família de la teva àvia volia la casa, però la família del teu avi no volien ni parlar-ne. Els teus pares eren jovenets i l’Amàlia havia de ser la pubilla, però encara era menor. Tothom va tibar del pastís: un batibull d’advocats i procuradors s’ho van menjar tot en plets i distorsions... I res!—va dir sacsejant les espatlles—.  L’Amàlia va ser hereva de les sobres d’aquests rapinyaires i al teu pare només li va quedar el piset de Barcelona— va dir mentre feia un sospir.
La Mercè es va aixecar just en el moment que l’Amàlia entrava renegant.
—La vaca no s’aixeca. Maleïda!! I ara com la munyiré jo, eh?
—Hauràs d’avisar en Badó. Ell sabrà que fer—va dir la Mercè mentre es posava a endreçar la cuina.
—Ja saps que no m’agrada que vingui gent estranya a casa— va afegir rampelluda.
—En Badó és un bon home i et pot ajudar. Ell hi entén de vaques, però si tu no vols, que no vingui...
La tia es va posar la mà esquerra a la boca i nerviosa s’esgarrapava els llavis amb les ungles. En Simó va aprofitar per aixecar-se i demanar permís per sortir a fora. Ella amb un cop de mà el va aviar.

Es va cordar la jaqueta i, sense atrevir-se  a moure gaire, va quedar-se contemplant la casa que evidentment lluïa un vestit gastat. Aclucant els ulls va imaginar-se-la amb la façana pintada, les bigues fermes i el perfil altiu. La masia devia haver estat preciosa i radiant durant uns anys. Dalt de l’arc de l’entrada hi havia una data: 1771. Va estar-se una estona pensant en tot allò que li havia explicat la Mercè.  

Al davant de la casa hi havia una bassa amb ànecs i oques, amb una aigua verdosa que pudia bastant. Va posar-se a jugar amb la pilota: la feia botar contra la paret de la bassa i la recollia. Quan la pilota li va marxar disparada, es va girar i va veure un moviment a la finestra de les golfes. Va deixar-la escapar a posta unes quantes vegades més per girar-se de manera improvisada, però no va veure res.

Quan es va avorrir, va decidir anar a explorar. Al costat dret de la casa hi havia una figuera i un caminet que menava cap a l’ hort. I a la banda esquerra, un cobert obert amb un sostre molt alt. Les eines que en penjaven no tenien cap sentit per en Simó i, amenaçadores, li van provocar un calfred a l’esquena. També hi va trobar cistells, sacs de pinso, bales de palla i tres gossos lligats que no paraven de bordar. El gos petit que la nit abans li havia llepat la mà, va sortir al seu encontre i se li va fer amic.

Finalment, cap al migdia va venir en Badó i van poder fer aixecar la vaca. En Simó mai n’havia vist una de tan a prop i li va semblar una bestiassa. Va quedar parat amb quina decisió la tia Amàlia va agafar un escambell i, en un tres i no res, va omplir una galleda de llet.  

El dia li va passar de pressa i la nit va ser plàcida.

De mica en mica, va començar a gaudir de la seva estada a la masia. Disposava de llibertat per campar per fora tant com volgués i descobrir nous racons al voltant de la casa acompanyat sempre del gos i la seva inseparable pilota. A vegades donava un cop de mà a la Mercè i ella, a canvi, li explicava històries de la gent que apareixia en els retrats descolorits de la cuina. Només li estava prohibit pujar a les habitacions durant el dia; de fet la porta estava tancada amb una clau que reposava en el fons de la butxaca del davantal que portava la tia. En Simó, dins del que li era possible, intentava evitar-la tant com podia.

Va ser a la segona setmana, una nit, quan ja creia que els plors de la primera havia estat un malson, que uns cops a la seva porta el van despertar...

(Continuarà)