BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dijous, 7 d’agost de 2014

SIMÓ 4ª PART

En Simó va obrir uns ulls com taronges. Els cops es van repetir, lents i pausats, com fets per una mà oberta, però alhora contundents. No hi havia dubte, eren reals. Algú estava picant insistentment a la porta de la seva habitació. Assegut al llit es va quedar tremolant tot ell de cap a peus. Una veu baixa, gairebé un murmuri, mussitava quelcom, acompanyat d’una respiració accelerada. Malgrat la por, va baixar del llit i s’hi va acostar. Dins seu la curiositat lluitava per ser més gran que el pànic. Va acostar l’orella per aconseguir entendre el significat d’aquella lletania intel·ligible. De sobte, uns passos accelerats i dues veus, la segona més ronca i seca. Esbufecs, plantofades, gemecs, grunys... Va mirar pel forat del pany però no va poder veure-hi res. Recolzat d’esquena a la porta, només patia per si s’obria i allò terrorífic envaïa l’únic racó on se sentia segur. Uns minuts llargs,... fins que va semblar que el soroll s’allunyava. Quan es va fer el silenci en Simó va trobar el coratge per treure el cap al passadís.

Només una llum sortia d’una escletxa d’una habitació i el nen no va poder evitar sentir-s’hi atret. Va avançar fins al davant  i hi va entrar. No s’assemblava en res a la seva, aquesta era gran i plena de mobles bells. Devia ser la de la tia Amàlia. Feia una recambra amb una alcova al fons, on un llit de fusta treballada amb dosser l’ocupava gairebé sencera deixant just l’espai per una tauleta de nit. A la recambra, a la dreta, un enorme armari mirall de quatre portes, un tocador i una cadira, tot del mateix conjunt. Al sostre una làmpada amb llàgrimes de cristall escampava els seus reflexes brillants per les parets i el terra. En Simó, bocabadat, se la mirava oblidant-se de la por i l’enrenou que l’havia despertat feia uns instants. La llum proporcionava meravellosament a la habitació una màgia que mai enlloc havia trobat abans...

Una Mare de Déu tancada dins una urna, estava al damunt d’una calaixera. Els ulls d’en Simó van copsar la mirada de la verge. Va agafar la cadira i s’hi va acostar, enfilant-se davant seu. Tota ella anava coberta amb un vestit blau cel i un pom de flors a les mans. El seu rostre blanc simulava un somriure malgrat els ulls eren tristos. De seguida li va recordar a la seva mare, tan bonica i ,alhora, tan trista per estar malalta. Una malaltia que els havia allunyat un de l’altre. Li va semblar que la verge el mirava fixament... Li volia dir alguna cosa? Potser li mancava aire allà dins tancada? Va buscar una nansa o quelcom per poder treure aquella urna que l’empresonava. No va trobar res. La verge se’l mirava esperançada. El nen va posar els dits per la ranura que unia el vidre amb el peu de fusta però en va... De la imatge va començar a caure una llàgrima que relliscant per la cara va creuar-li el pit i es va aturar en el ram de flors. Una segona va brollar de l’altre ull i va començar a plorar de manera incontrolada. En Simó va veure com la verge deixava caure les flors i posava les mans al vidre i, donant cops amb els palmells, reclamava sortir en un gest desesperat. S’ofegava... El terror es va apoderar del nen que veia com la seva mare moria davant seu sense que ell pogués fer res per evitar-ho, incapaç de socórrer-la.  Just en el moment abans de defallir, va mirar-se en Simó i va posar els seus diminuts llavis en el vidre, mentre el seu cos s’esfondrava fins al terra de l’urna.

En Simó cridava i plorava abraçat a la campana de vidre, tan trasbalsat que no va sentir entrar a la tia. Ella, enfadada, va obrir la boca en un intent de renyar el nen per la intrusió a la seva habitació, però va quedar muda quan ell se li va tirar als braços.
–La mare s’ha mort!!! La meva mare és morta!! – deia entre sanglots enfonsant el cap en l’espatlla de l’Amàlia que duia els cabells deixats anar. – La mare de Déu també és morta i jo també em vull morir... – cridava desesperat.
L’Amàlia va intentar desfer-se del nen, però s’havia agafat a ella com una taula de salvació. En braços el va tornar al seu llit. No parava de plorar i cada cop que ella provava de deixar-lo, se li aferrava. Ella li acariciava els cabells en un únic gest de tendresa, incapaç de dir-li cap paraula de consol que el pogués apartar del seu convenciment. Cap a la matinada es va adormir entre sanglots i respiracions entretallades. L’Amàlia amb el dit li va resseguir la piga de la galta i el va deixar sol.

Al matí es va llevar confós i esgotat. Va recordar la nit. Una tristor li pesava dins el cor com si  hi tingués una pedra. Li va tornar al cap la idea que sa mare havia mort i va tornar a plorar abraçat al coixí. Quan va decidir baixar a esmorzar, va passar davant la cambra de la seva tia i va mirar pel forat de la clau. Va entreveure a la Mare de Déu dreta dins l’urna...

A la cuina la Mercè l’esperava amb l’esmorzar preparat. La tia havia sortit al poble. No es van dir res fins que l’Amàlia va entrar com si vingués d’una carrera. Va agafar aire i va dir:
–La teva mare està bé. Acabo de parlar per telèfon amb el teu pare.—El rostre d’en Simó va canviar en un segon i la tristesa es va volatilitzar.—Dues setmanes més i et vindran a buscar.
El nen es va aixecar d’un bot i va córrer a abraçar-se a les faldilles de la seva tia. La Mercè reia contemplant la cara de l’Amàlia, tan poc acostumada a donar i rebre gestos afectuosos, que se la mirava incòmoda. S’havia trencat una barrera... A partir d’aquell dia la relació entre nebot i tia es va suavitzar.

Però un matí quan en Simó es va despertar, tenia la porta oberta i la seva pilota havia desaparegut. Sense pensar-s’ho dues vegades, va pujar cap a les golfes...

(Continuarà)