dijous, 28 d’agost del 2014

ESTOCOLM

L’Anne està dinant asseguda a l’herba del parc de l’oest de la ciutat d’Estocolm. Ha aparcat la bicicleta en l’arbre del costat i ara contempla el tupper que té a la falda: una amanida verda de tonyina i una poma. Hi clava la forquilla i comença a menjar. Sí, s’ho menjarà, sembla que se li posa bé i finalment serà capaç d’aguantar alguna cosa a l’estómac després d’una setmana vomitant. Rossega i gaudeix del sabor de l’amanida.

Està contenta... Fa mitja hora que acaba de sortir de la consulta de la seva ginecòloga i sap que a finals de novembre serà mare. Somriu. La mà se li en va cap al ventre i s’acaricia. Que bé! Li fa tanta il·lusió.

S’ha menjat l’amanida, tapa el tupper i s’estira a l’herba a menjar-se la poma. De tant en tant el sol s’insinua darrera uns núvols prims i la seva escalfor la reconforta. Té ganes de veure l’Ian i dir-li que serà pare. Li podria enviar un whatsapp però una noticia tan important mereix un moment íntim: l’esperarà a casa amb un sopar a taula, espelmes enceses i música suau...

Tanca els ulls i s’adorm. Quan l’Anne es desperta s’adona que l’aire del parc ha canviat. El dia s’ha encapotat. Hi ha un silenci sobtat, com si els arbres han deixat de moure’s i  els ocells ha aturat la seva xerrameca. Una sensació estranya, un pressentiment de que alguna cosa passarà i no serà res de bo, segur. I després ho sent...

Un lament de sirenes d’ambulàncies omplen el cel i un seguit de cotxes de polícia i bombers passen rabent pel costat del parc. La gent que hi ha al parc es mira entre ella i ningú sap què ha passat fins que veuen dos nois esverats corrents darrera el seguici i diuen la notícia: “Un boig ha entrat en una escola de primària i ha començat a disparar!”.”Quina escola?” demana l’Anne intentant que un del nois s’aturi. Pensa:”Per favor,  que no sigui l’escola on treballa l’Ian...” i el noi diu exactament el nom de l’escola que ella no vol sentir i marxa a empaitar el seu company.

L’Anne es queda un moment paralitzada, s’acosta a unes mates i vomita tot el que acabava de menjar. Una suor freda li baixa per l’esquena i li sembla que tot li volta. D’una revolada, ho fica tot dins la bossa i s’enfila a la bicicleta. Pedala en direcció a l’escola, com si a cada pedalada li anés la vida. Murmura en veu baixa una lletania:”Que no li hagi passat res a l’Ian, que no li hagi passat res a l’Ian...”. Prega. Maleeix els semàfors vermells i se’ls salta. En un li va de poc que un cotxe no l’enganxi per la roda del darrera. El conductor l’escridassa però ella només pensa en l’Ian. Per un moment visualitza la foto d’ell amb tots els nens de p3 que té penjada a la nevera. Déu meu, els nens!!. Pobrets!!...

Accelera encara més la seva desesperada carrera. Hi ha molta gent que córrer en direcció a l’escola. Arriba i salta de la bicicleta, abandonant-la sense mirar. Veu pares i mares retinguts darrera el cordó policial, alguns realment desesperats.  El desplegament no pot ser més espectacular. La tensió de l’ambient és corprenedora. Un escamot de policies assalta l’escola per intentar aturar a l’homicida. L’Anne creua les mans i tanca els ulls. D’altres l’imiten. Se senten crits, trets i després silenci. L’espera és angoixant i alguna persona cau desmaiada... Finalment la porta s’obre i una policia els comunica que tot s’ha acabat:ha mort l’homicida, el director i el conserge de l’escola, dos professors estan greus i dos de lleus. Els nens estan il·lesos... 

Hi ha un respir entre els espectadors, però l’Anne encara no sap si l’Ian està dins dels greus. S’apropa a un dels policies i li diuen que s’esperi, per favor, que encara no tenen els noms i que primer s’han d’atendre els ferits.  L’Anne el busca però llavors veu a l’Ian sortint de l’escola amb un nen a coll i la resta de petits darrera seu. Arrenca a córrer i es llença als seus braços omplint-li la cara de petons...


dimarts, 19 d’agost del 2014

L'ESTIU

A la Conxita ja no se li posa bé l’estiu. Abans, quan era petita, li encantava la deixadesa de les hores llargues i mandroses, vagarejant per casa o al jardí. Es llevava tard, sense horaris, quan acabava la són. Es gronxava sota al cirerer i, amb una mà, abastava cireres dolces i vermelles que es menjava goluda sense aturar el balanceig. Empaitava el gat i n´hi feia set i una a la pobra bèstia que, resignada, es deixava martiritzar. Llegia estesa al llit a l’hora de la migdiada i, si el llibre l’absorbia, molt sovint se li ajuntava amb el berenar. Jugava a nines i inventava històries familiars fàcilment reconeixibles del seu dia a dia. Va construir amb caixes de fruita sobreposades, una casa de quatre pisos per una família de plàstic de tres membres. Mai acabava de posar-hi detalls, reciclant tot el que trobava per casa.

Amb una mica de sort, venia alguna amiga a jugar o la mare la deixava anar a casa de la seva cosina amb la bicicleta. Sola per camins de pagès anava a l’aventura i imaginava travesses pel desert del Gobi, per boscos frondosos de Noruega i l’ Amazones, dins del seu cap inventiu. Aparcava al costat dels camps de blat i s’endinsava en aquell mar d’espigues acariciant-les suaument amb la mà oberta. Una vegada, en una baixada plena de pedres, va frenar poruga i va caure; es va pelar els genolls i el colze. Va plorar de ràbia per ser tan poc destra, però passada la humiliació, va mirar-se: semblava que tornava d’una guerra tan ensangrentada... I va arribar a casa feta un Sant Guim però amb el cap ben alt.

Gairebé tres mesos de vacances semblaven una eternitat. No anaven enlloc, a casa sempre hi havia feina, com a molt a visitar a alguna tieta els diumenges a la tarda o a treure el cap en alguna festa major del voltant. Quan tornava a l’escola tothom explicava viatges interessants i estades a la platja, ella només els somiava.  

A l’adolescència, l’estiu es va convertir en tardes de piscina com a recompensa de matins que ajudava a la mare. Algun diumenge: cinema. Primers amors, coquetejos i miradetes. Als divuit va marxar quinze dies amb unes amigues a la platja: per fi, la llibertat!! Com els anuncis de cervesa que ens regalen cada estiu: tots joves, tots guapos, tot fantàstic... Tardes prenent el sol i discoteques fins a la matinada. Va conèixer nois estrangers i el món semblava a l’abast. Tant per fer, tant per recórrer... Però la volada va ser curta: aviat es va enamorar, casar i tenir fills.

I ara ja no li veu el què a l’estiu. Li toca treballar i de vacances poques essent autònoma. Surt cada matí cansada, i quan al migdia treu el cap al carrer, se li desfà el cervell. L’asfalt desprèn una escalfor ofensiva. El transport públic va ple de gent suada que fa hores que el desodorant l’ha abandonat. No suporta que ningú la toqui. Li atabala tanta humanitat enxubada. Enyora quan vivia al poble, la solitud de les hores calmoses on semblava que el temps s’aturava i fins passades les cinc de la tarda, ningú sortia de casa a no ser que fos realment necessari. Aquí a la ciutat, la gent es mou a totes hores. Això és la selva...

Arriba a casa i la troba de potes enlaire, envaïda pels seus fills: massa grans per anar a cap casal i massa petits per treballar. Els plats del dinar damunt el sofà, bosses de patates esberlades, xancletes desaparellades i abandonades,... La tele encesa literalment, la Play cremant... Cap norma complerta, cap treball realitzat... L’ordre de la resta de l’any ha desaparegut. Crits, discussions, i moltes i moltes raons... Es posa molt agressiva. Li cansa tot i tothom.

Emprenyada es tanca al bany. Sota l’aigua deixa que les llàgrimes es barregin amb el sabó i desfoga la tensió acumulada. Surt embolicada amb la tovallola i obre la porta del balcó. Les cortines que onegen la tapen dels ulls dels veïns i nua espera que el vent l’eixugui. Abaixa la persiana, s’estira al llit i en la penombra s’adorm buscant la persona que era i que ara no troba, buscant l’assossec dels estius de la seva infantesa. I, lentament, es reconcilia amb ella i el món.

dijous, 7 d’agost del 2014

SIMÓ 4ª PART

En Simó va obrir uns ulls com taronges. Els cops es van repetir, lents i pausats, com fets per una mà oberta, però alhora contundents. No hi havia dubte, eren reals. Algú estava picant insistentment a la porta de la seva habitació. Assegut al llit es va quedar tremolant tot ell de cap a peus. Una veu baixa, gairebé un murmuri, mussitava quelcom, acompanyat d’una respiració accelerada. Malgrat la por, va baixar del llit i s’hi va acostar. Dins seu la curiositat lluitava per ser més gran que el pànic. Va acostar l’orella per aconseguir entendre el significat d’aquella lletania intel·ligible. De sobte, uns passos accelerats i dues veus, la segona més ronca i seca. Esbufecs, plantofades, gemecs, grunys... Va mirar pel forat del pany però no va poder veure-hi res. Recolzat d’esquena a la porta, només patia per si s’obria i allò terrorífic envaïa l’únic racó on se sentia segur. Uns minuts llargs,... fins que va semblar que el soroll s’allunyava. Quan es va fer el silenci en Simó va trobar el coratge per treure el cap al passadís.

Només una llum sortia d’una escletxa d’una habitació i el nen no va poder evitar sentir-s’hi atret. Va avançar fins al davant  i hi va entrar. No s’assemblava en res a la seva, aquesta era gran i plena de mobles bells. Devia ser la de la tia Amàlia. Feia una recambra amb una alcova al fons, on un llit de fusta treballada amb dosser l’ocupava gairebé sencera deixant just l’espai per una tauleta de nit. A la recambra, a la dreta, un enorme armari mirall de quatre portes, un tocador i una cadira, tot del mateix conjunt. Al sostre una làmpada amb llàgrimes de cristall escampava els seus reflexes brillants per les parets i el terra. En Simó, bocabadat, se la mirava oblidant-se de la por i l’enrenou que l’havia despertat feia uns instants. La llum proporcionava meravellosament a la habitació una màgia que mai enlloc havia trobat abans...

Una Mare de Déu tancada dins una urna, estava al damunt d’una calaixera. Els ulls d’en Simó van copsar la mirada de la verge. Va agafar la cadira i s’hi va acostar, enfilant-se davant seu. Tota ella anava coberta amb un vestit blau cel i un pom de flors a les mans. El seu rostre blanc simulava un somriure malgrat els ulls eren tristos. De seguida li va recordar a la seva mare, tan bonica i ,alhora, tan trista per estar malalta. Una malaltia que els havia allunyat un de l’altre. Li va semblar que la verge el mirava fixament... Li volia dir alguna cosa? Potser li mancava aire allà dins tancada? Va buscar una nansa o quelcom per poder treure aquella urna que l’empresonava. No va trobar res. La verge se’l mirava esperançada. El nen va posar els dits per la ranura que unia el vidre amb el peu de fusta però en va... De la imatge va començar a caure una llàgrima que relliscant per la cara va creuar-li el pit i es va aturar en el ram de flors. Una segona va brollar de l’altre ull i va començar a plorar de manera incontrolada. En Simó va veure com la verge deixava caure les flors i posava les mans al vidre i, donant cops amb els palmells, reclamava sortir en un gest desesperat. S’ofegava... El terror es va apoderar del nen que veia com la seva mare moria davant seu sense que ell pogués fer res per evitar-ho, incapaç de socórrer-la.  Just en el moment abans de defallir, va mirar-se en Simó i va posar els seus diminuts llavis en el vidre, mentre el seu cos s’esfondrava fins al terra de l’urna.

En Simó cridava i plorava abraçat a la campana de vidre, tan trasbalsat que no va sentir entrar a la tia. Ella, enfadada, va obrir la boca en un intent de renyar el nen per la intrusió a la seva habitació, però va quedar muda quan ell se li va tirar als braços.
–La mare s’ha mort!!! La meva mare és morta!! – deia entre sanglots enfonsant el cap en l’espatlla de l’Amàlia que duia els cabells deixats anar. – La mare de Déu també és morta i jo també em vull morir... – cridava desesperat.
L’Amàlia va intentar desfer-se del nen, però s’havia agafat a ella com una taula de salvació. En braços el va tornar al seu llit. No parava de plorar i cada cop que ella provava de deixar-lo, se li aferrava. Ella li acariciava els cabells en un únic gest de tendresa, incapaç de dir-li cap paraula de consol que el pogués apartar del seu convenciment. Cap a la matinada es va adormir entre sanglots i respiracions entretallades. L’Amàlia amb el dit li va resseguir la piga de la galta i el va deixar sol.

Al matí es va llevar confós i esgotat. Va recordar la nit. Una tristor li pesava dins el cor com si  hi tingués una pedra. Li va tornar al cap la idea que sa mare havia mort i va tornar a plorar abraçat al coixí. Quan va decidir baixar a esmorzar, va passar davant la cambra de la seva tia i va mirar pel forat de la clau. Va entreveure a la Mare de Déu dreta dins l’urna...

A la cuina la Mercè l’esperava amb l’esmorzar preparat. La tia havia sortit al poble. No es van dir res fins que l’Amàlia va entrar com si vingués d’una carrera. Va agafar aire i va dir:
–La teva mare està bé. Acabo de parlar per telèfon amb el teu pare.—El rostre d’en Simó va canviar en un segon i la tristesa es va volatilitzar.—Dues setmanes més i et vindran a buscar.
El nen es va aixecar d’un bot i va córrer a abraçar-se a les faldilles de la seva tia. La Mercè reia contemplant la cara de l’Amàlia, tan poc acostumada a donar i rebre gestos afectuosos, que se la mirava incòmoda. S’havia trencat una barrera... A partir d’aquell dia la relació entre nebot i tia es va suavitzar.

Però un matí quan en Simó es va despertar, tenia la porta oberta i la seva pilota havia desaparegut. Sense pensar-s’ho dues vegades, va pujar cap a les golfes...

(Continuarà)