BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dimecres, 1 d’octubre de 2014

SIMÓ 5ª PART

Lentament, va enfilar amunt, ara un esglaó ara un altre. Tenia la certesa que a les golfes s’amagava un secret molt ben guardat i ell, aquell matí, havia pres la decisió d’esbrinar-lo. L’escala acabava amb una porta que li barrava el pas. Va moure inútilment el pany. Va ajupir-se i ficant l’ull al forat de la clau, va poder veure un munt de trastos tapats amb llençols i, en un racó, quelcom semblant a una habitació amb un llit, una tauleta i ... Un moviment ràpid d’una ombra el va sobresaltar i va treure l’ull. Després, la foscor dins el forat. Algú tapava intencionadament la seva visió. Sí, era una persona. En sentia la respiració accelerada i un xiuxiueig que no entenia. Va sentir un soroll d’una cosa que rodolava i va endevinar que era la seva pilota que lliscava pel pis.

—Qui ets? — va dir en Simó amb veu segura—Sé que tens la meva pilota
Només en va sortir un silenci i de sobte...

—Simó!! Simó!!

La veu de la tia el va sobresaltar. El cor li va fer un bot i el va espantar més que el que podia haver-hi darrera la porta. Va pensar en la tia enfadada i, fent el mínim soroll possible, va començar a baixar les escales de fusta.

—Simó!! On t’has ficat? Baixa! Mira qui t’ha vingut a buscar... —deia la tia mentre, desconcertada de no trobar-lo, tornava altra vegada al pis de baix.

A buscar?? A buscar!! Ostres!!... La mare!!! En Simó va baixar el tram d’escales cap a l’entrada rabent i va intuir al mig del portal una figura femenina que no podia ser ningú més que la seva mare. S’hi va llençar i de l’embastida per poc no la tira la per terra... I és que en Simó s’havia fet fort durant aquestes setmanes a la masia i ara deixava sortir tota la seva energia i emoció sense mesura. La mare el va rebre sorpresa i contenta. El va abraçar, el va besar i li va passar les mans pels cabells que li havien crescut i que li donaven un aspecte una mica salvatge i deixat. En Simó l’estrenyia tan fort que el pare, en un segon pla, va acostar-se a dir-li que tractés amb cura a la mare, que encara estava delicada. Pare i nen només es van mirar de manera distant
.
La tia els va fer entrar a la cuina on la Mercè observava amb les mans a la cintura com en Simó es mantenia fermament enganxat a la seva mare. Va fer llimonada i va treure una capsa de galetes que es guardava per moments especials com ara aquest.

Van parlar molt per sobre de com havia anat l’operació i l’estada a l’hospital. La recuperació seria lenta però el futur semblava prometedor. La mare va demanar com s’havia portat en Simó durant aquest temps a la masia i la tia només es va desfer en elogis i en va recordar els bons moments. El nen somreia i es mirava la tia amb una certa complicitat. Poc després van esperonar-lo a que anés a buscar la maleta i decidit va pujar a la seva habitació a recollir els seus objectes personals.

Mentre els adults s’acomiadaven, en Simó va anar a acariciar per última vegada al gosset amic seu. Va donar un darrer cop d’ull a la casa i va semblar-li tan diferent de com la va veure quan va arribar.

Un petó a la Mercè i una abraçada estreta a la tia, va ser la seva manera de dir Adéu. I ja dins el cotxe en marxa va dir al seu pare:
—­­ ­­Un moment!
—Que et deixes alguna cosa?— va dir ell aturant el cotxe i girant el cap.

Els ulls d’en Simó es van dipositar en la finestra de les golfes i es va recordar de la pilota. Però després va afegir:
—Res, pare! Tornem a casa...

VINT ANYS MÉS TARD

En Simó està assegut al cotxe. A fora plou i veu com les gotes de pluja rellisquen pel vidre i l’aïllen de la resta del món. Té un sobre a la falda que li acaba d’entregar el notari. El tomba i li cauen a les mans unes claus enormes. La tia és morta, va morir fa una setmana, i ahir el van trucar perquè fos present a la lectura del testament. És l’hereu universal de la herència de la tia Amàlia. Ara és seva la masia i les terres. De diners pocs n’hi ha després dels tres anys que ha estat la tia amb Alzheimer en una residència. Era l’únic parent que li quedava: la mare mai es va refer del tot i va morir d’una pneumònia cinc anys més tard d’aquella estada llarga a l’hospital; el pare en fa set que va morir en un accident casolà un dia que havia begut massa. Des de que va morir la mare, que el pare no va aixecar cap, va perdre la feina, només tenia deutes i a les venes hi portava més vi que sang.

Poc hi pensava en Simó amb que li vingués una herència, de fet mai s’ho havia plantejat... Com tampoc s’havia parat mai a pensar d’on sortien els diners que van pagar la seva carrera i el màster. Creia que el pare tenia un racó i resulta que al darrera de tot, la tia Amàlia vetllava per ell. I ho sap ara, ara que ja és morta i no pot agrair-li... Li sap greu no haver-la visitat més, de no haver estat més atent amb ella...

Li venen al cap les setmanes que va passar a la masia quan era petit. Engega el cotxe i perdut en els seus pensaments condueix tot el trajecte fins a plantar-se davant de la casa. Encara plou però acosta els ulls al vidre i veu deformada una masia que feia anys que no veia. No li sembla tan gran com la recordava. La contempla molt deixada i abandonada. Què esperava?

Quan mira cap al cobert veu un paraigua vermell i li sobta. Hi ha algú arrecerat en el cobert, potser algú a qui la pluja forta l’ha sorprès i simplement espera a aixopluc que passi el mal temps. Llavors veu que el saluda. Abaixa el vidre i reconeix la cara de la Mercè, més plena d’arrugues, però els mateixos meravellosos ulls. Salta del cotxe i amb una correguda, s’acosta al cobert.

(Continuarà)