BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dimecres, 15 d’octubre de 2014

PERSONATGES DE NIT

     Estic escrivint. El silenci de la nit em va bé. Després d’enllestir el sopar, endreçar la cuina, preparar maletes i deixar als nanos colgats al llit, és la meva hora. L’hora que el meu marit aprofita per fer zapping i jo, d’esquena a la tele, escric. Però el millor és quan ell se’n va al llit i veient-me inspirada, em fa un petó resignat i dedueix que avui li faré el salt i em quedaré a escriure. Llavors és el meu moment. El moment en que les mans van soles, les tecles sembla que es premin amb el pensament i el cap córrer. La imaginació vola i fuig tan enllà que a vegades tinc por que no sabrà tornar. Hi ha dies que és tan genial i divertit que, segurament, és pecat i tot. Una acció que dóna tan plaer ha d’estar prohibida, o ha de ser de pagament o és una degeneració, segur.

     I aquest món pervers em perdo... I desapareixo en el temps i en l’espai i passo a viure en un món paral·lel, o en una mena de submón, on la realitat i la ficció no es posen d’acord i em confonen. Els personatges dels meus contes surten de la pantalla i se’m passegen pel menjador. A vegades se’m barallen, em saquegen la nevera i se’m apalanquen al sofà. Parlen entre ells i em monten uns tinglados...

     Sempre n’hi ha algun que es queixa i se’m asseu al costat mentre escric, em recolza el cap a l’espatlla i amb cara de pena es lamenta... N’hi ha que no els agrada com són i volen que els hi doni una personalitat més potent, que els faci més bonics físicament o que la història que els hi vaig muntar no els hi agrada i la volen diferent. A vegades m’atabalen... Jo dic que el què està escrit i penjat al Bloc, ja no ho canvio, que no es pot estar dubtant tota la vida i que no hi ha volta endarrere. Però ells insisteixen, pesats...

     Hi ha la “Magalí”, escabellada que es rasca tot el dia i crec que porta polls, que em retreu ullerosa que no li faig cas. Com em pot dir això? Si li estic fent una novel·la que em porta una feinada i un munt d’hores que no sé si serviran per res... En “Simó” que ara que ja sap qui s’amagava a les golfes de la masia, em demana què n’ha de fer d’una masia vella i destartalada. Que sé jo!  Vés a una immobiliària, segur que trobes algú de peles que li encantarà restaurar-la i te la compra... En Quico del conte “No hi ha qui entengui a les dones”, que s’ha tornat a barallar amb la dona i no sap com arreglar-ho. Noi, no sé, treballa-t’ho una mica... La Mercè de “Dones casades i sexe” que des de que sap que el seu conte és el més llegit del Bloc amb diferència, es mou per casa amb un glamour i uns aires de diva que no hi ha qui l’aguanti. Tinc “Mitjons desaparellats” per tot arreu: al sofà, darrera les cortines, sota el llit... L’altre dia en vaig trobar un parell al calaix del pa. Per favor! Aquí no! Busqueu intimitat en un altre lloc, si us plau... Hi ha la Laura de “El Príncep Blau” que sí que em fa patir. Torna portar un ull morat i el llavi inflat. No hi ha manera que es desenganxi de l’Ivan, crec que un dia me la matarà, pobreta... Mira, en “El gat i la rata” , el gat ja fa dies que es va cruspir la rata i ja n’ha trobat una altra igual de submisa, igual d’enamorada, igual de bleda... No hi ha manera, mentre hi hagi gats, sempre hi haurà rates disposades a sacrificar-se per uns ulls bonics... La que està la mar de bé és “La Princesa”. Es veu que amb el drac es fan d’allò més. Qui ho havia de dir! Tants anys buscant un príncep i al final resulta que com un drac apassionat no hi ha res... Ufff!! La vida! Com ens la podem arribar a complicar!... Per cert, l’àvia amb Alzheimer del “No recordo” fa pocs dies va traspassar. Últimament vivia en el buit total, aïllada del món, en un lloc difícilment classificable... Al cel sia.

     I les hores passen que n’hi me n’adono i quan un badall m’interrompeix retinc la vista en el rellotge i veig que ja són les quatre. Valga’m Déu!! Com passa el temps quan un es diverteix! La teoria de l’Einstein la puc realment corroborà.

     Em costa una feinada fer-los entrar novament a l’ordinador, d’un en un, sense empentes ni discussions! L’altra nit, l’Eva de “La vida al paradís” se’m va quedar clapada al sofà. Es veu que  al paradís no tenen res tan còmode com un sofà i vaig haver de cridar a l’Adam que sortís a ajudar-me. Pesa com roc aquesta mossa, crec que últimament menja massa pomes...

     I quan ja ho tinc tot endreçat, me’n vaig al llit. I ahir, pel passadís veig a venir algú. Ostres! Algun personatges que se m’ha colat i no l’he vist?... Però quan m’hi apropo m’adono que sóc jo mateixa??!!... Jo mateixa,... amb pijama,... despentinada que entra al quarto de bany. De debò??... Estic duplicada????... Sense fer soroll, em trec la roba, agafo un altre pijama del calaix i em fico al llit. Quan torni l’altra JO del lavabo ja m’agradarà veure on ens fiquem tres en un llit de metro trenta-cinc?... I sense capficar-m’hi més, quan el cap em toca el coixí, m’adormo.