dijous, 13 de novembre del 2014

DIES D'IL·LUSIÓ

Sovint m’agrada buscar al diccionari paraules que descriuen el món que m’envolta i aquests dies he buscat:
“IL·LUSIÓ: 1 Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable. 2 Esperança sense fonament real. 3 Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença”.

La primera definició m’agrada perquè si un mot es defineix com alegria o entusiasme amb l’esperança de que passarà quelcom bonic, em sembla realment preciós. La segona definició em crea una mica de neguit pel fet de que digui que no hi ha un fonament real cap aquesta esperança. I la tercera és la que menys satisfà, perquè diu que, en el fons, només és un error de percepció i la realitat no té res a veure amb el que esperem que passi. ...Carai!

Me n’he anat a buscar el diccionari de sinònims, a veure si m’anima una mica, i he trobat: “IL·LUSIÓ: Miratge. Quimera, utopia, al·lucinació. Somni”. M’he quedat parada... D’entrada sembla que la il·lusió és més mentida que realitat, que només és un desig que sembla bastant impossible. Ai! Que trist... Em quedo amb l’últim sinònim: Somni. I és que si hi ha una cosa que no se’ns pot negar són els somnis i el dret a somniar.

Somniar és gratis, de moment, i a mi m’encanta fer-ho. Sovint me’n vaig a dormir amb l’expectativa de: a veure què somniaré avui?... Com aquell que va al cinema i espera amb ganes una pel·lícula que el sorprengui i el captivi. I mentre visc el somni tot és real i tot és possible: les portes de la imaginació s’obren i conviuen de costat els móns més oposats i estrambòtics. Sóc jo la protagonista i al cap d’un moment em veig a mi mateixa de lluny. Puc ser un home, una criatura, o fins i tot un animaló: canvio de cos i de personalitat a plaer. Faig i desfaig: sense ordre ni llei. És per mi una altra realitat.

Estic segura que en un futur no massa llunyà s’inventarà una màquina a on ens podrem connectar per somniar. Podrem decidir amb qui volem compartir els somnis aquella nit i l’altra persona somniarà el mateix que nosaltres i viurem la mateixa aventura. Serà una transformació nocturna que ens deixarà volar i donarà peu segurament a moltes transgressions  i infidelitats, però tot s’acabarà tan bon punt ens despertem. Serà com viure dues vides i passarem d’una a l’altra només tancant els ulls. Però encara falta per això...

Tornem a la Il·lusió que és una paraula clau a la vida que a partir d’ara escriuré amb majúscules: IL·LUSIÓ.

Què és una vida sense Il·lusió? És... mitja vida. Sense un motiu per llevar-nos cada dia, anar treballar, esperar el cap de setmana i així, mes a mes, any darrera any,  fins a la fi dels nostres dies.... això no és viure,... és subsistir o sobreviure,... anar tirant, res més.

“D’Il·lusió també es viu” diu un refrany. I tant! Les il·lusions han de ser el motor que ens fan avançar: aconseguir petites o grans fites. Quan morirem ens passaran pel davant les imatges dels bons moments viscuts, de les il·lusions complertes, dels somnis realitzats. De tot allò que ens va fer feliç i pel qual ha valgut la pena viure.

Quan som joves pensem que podem menjar-nos el món, però a mesura que de les nostres expectatives no es compleixen i, a base d’algunes frustracions, aprenem a baixar el llistó de les nostres il·lusions. Toquem més de peus a terra i decidim que no importa que els guapos i rics no ens facin cas, que hi ha portes que mai se’ns obriran i que potser picàvem massa alt.

No cal posar un llistó tan amunt: un dinar amb família, un trobada amb un amic, una caminada de cap de setmana, la lectura d’un nou llibre, una nova recepta de cuina... Qualsevol cosa que ens desperti alegria i que esperem amb frissança ho és, com deia la primera definició, i d’entrada és un sentiment positiu que ens fa anar pel carrer amb un somriure.

Però quan una Il·lusió s’encomana i es comparteix és genial. Provoca tanta quantitat d’energia positiva que la gent se sent com alliberada. Això és el que he viscut aquests dies, la sensació d’estar fent història, de lluitar pacíficament i amb armes honestes: amb somriures...  És la ben bé la primera definició.

Avui no em vull creure la segona: ” L’esperança sense fonament real”. Em nego a pensar que tot aquesta Il·lusió acabi sent una utopia. No, no vull.

I de la tercera definició: ”L’error de percepció provocat per una aparença” no va per nosaltres. Si de cas, va per les persones que no veuen més enllà del seu nas i es posen d’esquena a les Il·lusions dels altres. Va pels que no volen escoltar,  que no tenen la més mínima empatia per ningú i creuen que tot és una al·lucinació que es desfarà.

I és que a vegades, si les circumstàncies són idònies, quan les Grans Il·lusions es converteixen en el desig d’un poble no hi ha res que ho aturi...