Sovint m’agrada buscar al
diccionari paraules que descriuen el món que m’envolta i aquests dies he buscat:
“IL·LUSIÓ: 1 Alegria, entusiasme,
que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable. 2
Esperança sense fonament real. 3 Error de percepció, de judici o raonament
provocat per una aparença”.
La primera definició m’agrada
perquè si un mot es defineix com alegria o entusiasme amb l’esperança de que passarà quelcom bonic, em
sembla realment preciós. La segona definició em crea una mica de neguit pel fet de que
digui que no hi ha un fonament real cap aquesta esperança. I la tercera és la
que menys satisfà, perquè diu que, en el fons, només és un error de percepció i
la realitat no té res a veure amb el que esperem que passi. ...Carai!
Me n’he anat a buscar el
diccionari de sinònims, a veure si m’anima una mica, i he trobat: “IL·LUSIÓ:
Miratge. Quimera, utopia, al·lucinació. Somni”. M’he quedat parada... D’entrada
sembla que la il·lusió és més mentida que realitat, que només és un desig que
sembla bastant impossible. Ai! Que trist... Em quedo amb l’últim sinònim:
Somni. I és que si hi ha una cosa que no se’ns pot negar són els somnis i el
dret a somniar.
Somniar és gratis, de moment, i a
mi m’encanta fer-ho. Sovint me’n vaig a dormir amb l’expectativa de: a veure
què somniaré avui?... Com aquell que va al cinema i espera amb ganes una
pel·lícula que el sorprengui i el captivi. I mentre visc el somni tot és real i
tot és possible: les portes de la imaginació s’obren i conviuen de costat els
móns més oposats i estrambòtics. Sóc jo la protagonista i al cap d’un moment em
veig a mi mateixa de lluny. Puc ser un home, una criatura, o fins i tot un
animaló: canvio de cos i de personalitat a plaer. Faig i desfaig: sense ordre
ni llei. És per mi una altra realitat.
Estic segura que en un futur no
massa llunyà s’inventarà una màquina a on ens podrem connectar per somniar.
Podrem decidir amb qui volem compartir els somnis aquella nit i l’altra persona
somniarà el mateix que nosaltres i viurem la mateixa aventura. Serà una
transformació nocturna que ens deixarà volar i donarà peu segurament a moltes
transgressions i infidelitats, però tot
s’acabarà tan bon punt ens despertem. Serà com viure dues vides i passarem
d’una a l’altra només tancant els ulls. Però encara falta per això...
Tornem a la Il·lusió que és una
paraula clau a la vida que a partir d’ara escriuré amb majúscules: IL·LUSIÓ.
Què és una vida sense Il·lusió? És...
mitja vida. Sense un motiu per llevar-nos cada dia, anar treballar, esperar el
cap de setmana i així, mes a mes, any darrera any, fins a la fi dels nostres dies.... això no és
viure,... és subsistir o sobreviure,... anar tirant, res més.
“D’Il·lusió també es viu” diu un
refrany. I tant! Les il·lusions han de ser el motor que ens fan avançar: aconseguir
petites o grans fites. Quan morirem ens passaran pel davant les imatges dels
bons moments viscuts, de les il·lusions complertes, dels somnis realitzats. De
tot allò que ens va fer feliç i pel qual ha valgut la pena viure.
Quan som joves pensem que podem
menjar-nos el món, però a mesura que de les nostres expectatives no es
compleixen i, a base d’algunes frustracions, aprenem a baixar el llistó de les
nostres il·lusions. Toquem més de peus a terra i decidim que no importa que els
guapos i rics no ens facin cas, que hi ha portes que mai se’ns obriran i que
potser picàvem massa alt.
No cal posar un llistó tan amunt:
un dinar amb família, un trobada amb un amic, una caminada de cap de setmana,
la lectura d’un nou llibre, una nova recepta de cuina... Qualsevol cosa que ens
desperti alegria i que esperem amb frissança ho és, com deia la primera
definició, i d’entrada és un sentiment positiu que ens fa anar pel carrer amb
un somriure.
Però quan una Il·lusió s’encomana
i es comparteix és genial. Provoca tanta quantitat d’energia positiva que la
gent se sent com alliberada. Això és el que he viscut aquests dies, la sensació
d’estar fent història, de lluitar pacíficament i amb armes honestes: amb
somriures... És la ben bé la primera
definició.
Avui no em vull creure la segona:
” L’esperança sense fonament real”. Em nego a pensar que tot aquesta Il·lusió
acabi sent una utopia. No, no vull.
I de la tercera definició: ”L’error
de percepció provocat per una aparença” no va per nosaltres. Si de cas, va per
les persones que no veuen més enllà del seu nas i es posen d’esquena a les
Il·lusions dels altres. Va pels que no volen escoltar, que no tenen la més mínima empatia per ningú
i creuen que tot és una al·lucinació que es desfarà.
I és que a vegades, si les
circumstàncies són idònies, quan les Grans Il·lusions es converteixen en el
desig d’un poble no hi ha res que ho aturi...