La Judit té un dia trist avui i
és que: avui fa un any que va morir l’Héctor... L’Héctor era un dels seus
millors amics juntament amb en Gil. De fet, eren un trio d’allò més ben avingut.
Anaven junts a tot arreu, sortien de copes, anaven a la muntanya... La Judit
se’ls estimava tant als dos que mai s’havia vist capaç de triar-ne només un.
Portaven junts en el mateix grup
d’esplai des dels deu anys i cada cap de setmana es veien i participaven en
totes les activitats. Es van anar fent grans i quan l’esplai va quedar aparcat,
la seva amistat va continuar.
Sempre anaven els tres i la Judit
s’hi sentia còmode entre els dos nois. L’Héctor era alt i prim, de caràcter una mica
tímid i reservat, però amb idees genials que li venien al cap de tant en tant.
En Gil era de totalment al revés de l’altre, més baixet i corpulent, tot ell
força física i de caràcter obert i alegre. Ella creia que els dos junts feien
l’home ideal, ja el què li mancava a un, ho trobava a l’altre i al revés.
Un dia que l’Héctor estava malalt,
en Gil li va demanar per sortir com a parella. Va ser una sorpresa... Ella no
va saber què dir, era un afalac evidentment, però llavors què passaria amb l’Héctor?...
El deixarien tirat i sol? Pobre!... En
Gil es va emprenyar i li va dir que això era problema d’ell, a veure si l’havien
de portar d’espelma tota la vida darrera seu, que ja era grandet per buscar-se
la vida...
La Judit no sabia què fer i va anar
a veure l’Héctor a casa. Estava molt enfebrat i feia molt mala cara. De sobte,
ell li va agafar la mà i li va començar a dir paraules boniques. Ella ho va
atribuir a la febre i s’ho va prendre somrient. Encara no sap si emportada per
la tendresa o per veure’l desvalgut, ella li va agafar la cara amb les dues
mans i el va besar. L’Héctor, malgrat està malalt, va respondre àvidament.
Van estar uns dies despenjats
tots tres. La Judit havia de pensar i no es veia en cor de decidir res sense
fer-los mal. Els tenia a tots dos pendents i no sabia com encarar aquesta nova
situació.
I va venir el pont de primers de
desembre i tenien per costum passar-lo a la muntanya. Però en l’últim moment,
la Judit va agafar una passa i li va ser impossible aixecar-se. Els va obligar
a anar-hi ells dos sols, va pensar que, fins i tot, els hi aniria bé parlar
sense ella al davant.
Ningú es pensava que un d’ells no
tornaria. Què va passar? Un accident, un absurd i estúpid accident a la
muntanya com n’hi ha tants: una relliscada, un mareig o un vertigen que va
provocar una caiguda que va malbaratar una vida que encara prometia llarga.
Avui la Judit té un pes dins seu
que fa que li costi llevar-se. Quan finalment s’aixeca, busca en Mixu. Troba
estrany que no estigui miolant i fregant-li les cames com sempre. On carai s’ha
ficat?
Fa dos mesos que viu amb en Gil,
i ell i el gat no es porten gaire bé. Des de l’accident de l’Héctor, en Gil ha
canviat; ja no és aquell noi alegre que la feia riure. Quan li va demanar per anar a viure junts, la
Judit no va gosar negar-s’hi, però la convivència no està sent com ella esperava.
Hi ha alguna cosa que la fa està intranquil·la i hi ha dies que no es treu
l’Héctor del cap... Sovint somia que ell la crida i l’avisa que estigui alerta,
però no entén a què es refereix.
Tothom es va creure la versió del
supervivent, per què no se l’havien de creure? Eren amics, no? Bé, amics... No
sabem els matisos d’aquesta paraula: dos homes enamorats d’una mateixa dona
poden ser amics o ja han deixat de ser-ho si abans ho eren? A vegades la Judit
es mira de reüll en Gil i dubte...
Però aquest matí intenta fer fora
aquests mals pensaments que no porten enlloc i es disposa a fer una mica de
feina per distreure’s.
Mixu?? Mixu??? El crida per tot
el pis i no el troba. Que estrany... Recull tota la roba bruta i surt a la
galeria. Obre la rentadora i veu una cosa peluda en el tambor i,... en aquell
instant, reconeix el cadàver del gat asfixiat.
