En Jacint es lleva d’hora i surt
a fora. En aquesta nit hivernal la lluna il·lumina tremolosa el camí que avança
cap al darrera de la casa i s’enfila turó amunt. Tot és silenci, tret dels
petits sorolls dels seus peus trepitjant la fullaraca congelada. En mig de la
boscúria, hi ha moments que no veu res i camina de nord per un indret tan
conegut. Després del primer turó s’obre una clariana que sota la llum lunar
adquireix un aspecte indòmit. Imagina que aquest paisatge fa centenars de anys
era pràcticament el mateix; en aquest racó de món la civilització l’ha deixat
bastant tranquil, tret de la seva cabana que abans era una borda, no hi ha
pràcticament ningú en quilòmetres a la rodona.
Continua pujant amunt, sempre
amunt... Aquell afany de l’home a escalar posicions, a pensar que més amunt hi
haurà quelcom que val la pena descobrir i malgrat que el camí està ple de
dificultats, amunt s’ha dit... Somriu i badant amb els seus pensaments,
s’entrompassa i cau a terra. No ha estat res, ha ensopegat amb una pedra. Tot i
sabent-se el camí, aquesta petita pedra l’ha sorprès. S’adona que és talment la
vida, quan creiem saber per on anem, una ensopegada i ... tornar a posar-se
dempeus.
El cel comença aclarir-se i el sender
es fa més senzill a seguir; és la tendència natural que ho posa tot al seu
lloc. Quatre passes i topa novament amb el bosc feréstec. Sota el seu brancatge
una fina boirina s’hi arrapada com el vel d’una núvia. Un calfred li recórrer
l’espinada, les ànimes dels perduts que ningú enyora s’emparen en aquest
indret, sempre ho ha sabut. Nota que està profanant un lloc sagrat. Sent una
presència darrera seu i es gira espantat, però no veu res. Per la cua de l’ull,
la boira es remou juganera i un xiuxiueig a cau d’orella el desconcerta. Un
altre moviment i una branca es balanceja al seu costat. Té por, ho admet. Sent
la mateixa inquietud de quan era petit i es despertava sol a casa: es colgava
sota els llençols i esperava amb el cor esverat que tornés la mare aviat. Aquí
no hi ha la mare però interiorment la crida... Per anys que passin, quan hom té
por, el primer pensament que passa pel cap és cridar la mare. És l’instint...
Malgrat la inquietud del bosc, no
ha deixat de caminar. Un home fet i dret no es pot frenar pels seus temors i
amb el cor encongit però el cap ben alt, ha seguit la ruta que porta marcada.
Queda un darrer esforç, la darrera empenta per assolir la fita. S’haurà
d’afanyar si vol aconseguir el premi, des de Nadal que el dia ja s’allarga i no
pot perdre més temps. Treu forces que no sabia que guardava i amb gambades
decidides s’agafa el darrer turó amb ganes. S’adona que quan es deixa la por de
banda un se sent més lleuger i el món que s’obre al davant ofereix tantes
possibilitats que no es poden desaprofitar. Recolzant la mà sobre al genoll
mentre exhala el darrer esbufec, arriba a temps per recollir el regal. Dalt del
cim veu com surt el sol, majestuós i radiant que inunda d’escalfor aquest món
glaçat que l’esperava amb frissança. S’asseu i contempla meravellat l’espectacle
que cada primer dia de l’any es reserva. I es deixa enganyar pensant que
aquesta gran obra és només per ell, l’únic espectador.
Que el sol radiant del dia d'avui sigui preludi d'un any on puguem fer una mica el què volguem. On els somnis es puguin fer realitat, com deia el nostre amic Doraemon.
ResponEliminaUna abraçada i fins molt aviat.
Xevi C.