L'ALFRED

L’Alfred està estirat al sofà mirant la tele tot amorriat. De sobte sent girar unes claus a la porta del pis que el posen en alerta i s’asseu. Una veu d’home diu:”Passin, passin... Un moment, si us plau. Ara vinc” i un home d’uns cinquanta anys entra amb grans gambades al menjador i li tanca la televisió tot remugant:”Cony de tele!” i torna al rebedor.

Passes lleugeres i talons de fusta rellisquen pel parquet. Xiuxiuejos i rialletes... L’Alfred encuriosit s’aixeca i treu el cap darrera la porta. Unes set dones d’esquena segueixen a l’home de les claus que les convida a seguir-lo. ”Si els hi sembla bé començarem per aquí... Quatre habitacions individuals, perfectament moblades i totes amb llum natural” diu mentre obre les persianes. Les convidades acluquen els ulls enlluernades mentre s’adapten al sol que entra per les finestres d’aquell matí de juliol. “I al costat dos banys completament reformats per compartir”afegeix obrint també les portes perquè puguin xafardejar.

Quatre noies entren i surten d’una habitació a l’altra. Riuen divertides, tantegen i escullen. “A mi m’agrada aquesta! Té una taula enorme per estudiar que m’anirà molt bé per posar-hi els meus dissenys” diu una amb veu alta. Tres mares, des del passadís estant, opinen i valoren si les habitacions compleixen les expectatives. Un parell de noies es tiren en planxa al llit de matrimoni de la habitació més gran i provoquen un esgarip del somier que fa que el front de l’home s’arrugui de manera desagradable... Les dues volen la mateixa habitació amb el llit de matrimoni per compartir-lo amb el nòvio quan vingui de visita. Els sembla molt temptador, però les mares els hi recorden que els nòvios se’n van a dormir a casa. Elles riuen alegrament, no pensaven pas en dormir precisament...

L’Alfred les espia divertit. Quines unes,  aquestes!! Llavors una noia diu:”Ei! Aquesta habitació ja està ocupada... L’armari és ple de roba de noi”. L’home s’acosta per comprovar-ho i mou el cap disculpant-se:” Em sap greu! Em pensava que ho havien deixat tot enllestit... No pateixin! Avui ho recollim tot i ho llencem a les escombraries”. La noia diu:”Com llençar-ho? Deu tenir un amo, tot això, no?”. L’home aclaparat, s’escura la gola i afegeix: “Bé, sí, tenia un amo... Però fa temps que no el veiem que, per tant, crec que ja es pot llençar...”. L’Alfred es tensa des del menjador.

El comentari ha aconseguit cridar l’atenció a les altres i ara totes estan remenant els objectes de l’habitació. Les tres mares es repengen tafaneres al portal. “Ei! Si hi ha una foto i tot... Mireu que guapo!” diu unes de les esverades. “Uauau!! “ fan les altres, però la noia que ha fet la descoberta dels objectes li pren dels dits i li diu:”Fes el favor!... I com és que no l’han vist més? Que se n’ha anat a una altra universitat o està malalt o què?”. L’home s’acalora i s’afluixa la corbata: “No ho sabem. Un dia va desaparèixer... I ningú l’ha tornat a veure més”. Els ulls de les set dones s’obren esbatanats i més d’una no pot amagar la seva sorpresa deixant la boca entreoberta. “Cooooom?? Què vol dir desaparèixer?” demana una de les altres noies. “Doncs això: que mai més se n’ha sabut res més...” intenta convèncer l’home.”Però... i la seva família? Els seus amics? I els companys de pis?” pregunta una de les mares intrigada. “No tenia família. Tampoc era massa sociable, es veu. I els companys de pis... ningú ha volgut parlar-ne més. Ja ho sé, sona estrany, però...” fa l’home clarament incomodat. “Quin mal rotllo, no?” diu una de les noies movent la mà com un ventall.

“Si volen veure la cuina” diu l’home per canviar de conversa i d’habitació. Les mares el segueixen i l’Alfred s’aparta de la porta del menjador i s’asseu molt quiet al sofà. Sent com la cuina s’omple de dones que obren i tanquen portes i calaixos. “Perfectament equipada: nevera amb congelador, microones, vitroceràmica, forn... Només hi falta el menjar” fa l’home ufanós. “Amb una taula per els àpats: que pràctic i endreçat!” diu una mare convençuda.

“I per últim, la sala d’estar- menjador...” i l’Alfred fa un bot i s’amaga darrera el sofà. “Aquí el sol hi entra per la tarda” i mentre ho diu s’adona estranyat que la persiana ja estava pujada quan ha entrat. “Dos sofàs amb una taula de centre i el racó del menjador. La televisió té un petit problema tècnic que en pocs dies el farem reparar.” diu. “Què li passa?” pregunta una mare que abatuda es deixa caure al sofà. “Sovint s’engega sola, però es pot arreglar. És un petit desajust del polsador” fa convençut. Una altra mare s’asseu al costat de la primera i es descalça les sabates. ”Aquestes sandàlies em maten...” diu per ella mateixa mentre es frega el taló. La tercera mare obre la bossa i treu un ventall mentre crida:”Nenes?... Què fem? Us agrada aquest pis o no?”. Se sent de lluny un murmuri de veus femenines que semblen posar-se d’acord i acaben cridant al mateix temps:”Síiiii!!!”. “Gràcies a Déu” diu la mateixa mare i les altres posen els ulls al cel en senyal d’agraïment després de tres dies de veure més de deu pisos.

“I l’Estel?... Què hi diu?” pregunta una de les mares que està asseguda. L’home les mira interrogant i ella li diu en veu baixa:”És òrfena, pobreta...”.Ell assenteix i la noieta que ha triat la habitació del noi desaparegut entra per la porta. Porta el retrat del noi abraçat al pit i se les mira dolçament. “Em vull quedar aquí. No sé què té aquest pis que m’agrada” diu. “Doncs, perfecte!! Ens el quedem!” diu la mare que porta la veu cantant mentre s’aixeca decidida del sofà i tiba a la seva companya. “Som-hi! Marxem cap a l’oficina a signar el contracte de lloguer i acabem ja d’una vegada” fa mentre marxa cap a la porta. Tothom la segueix.

L’Alfred s’aixeca del racó on s’ha amagat i es sorprèn de veure que l’Estel encara està al mig del menjador amb la seva foto contra el seu pit. Ella es gira lentament i els seus ulls es troben. La noia queda parada uns segons i un somriure se li dibuixa als llavis. L’Alfred fa temps que s’ha acostumat a que ningú el veu i la mirada de l’Estel el fa sentir viu, altre cop.

De la porta estant, una veu crida:”Estel? Va! Que marxem...” La noia li fa Adéu movent la mà d’una manera infantil sense deixar de mirar-lo i lentament marxa emportant-se el seu retrat. L’Alfred es desploma al sofà... Coneix aquella sensació, ja no està mort: s’acaba d’enamorar...