diumenge, 25 de gener del 2015

SABATES

Necessitava unes sabates. Portava tot el matí buscant-ne fins que va clavar els ulls en aquell aparador. Hi havia molt per triar, però només unes el van seduir. Va entrar, se les va provar i, sorprenentment, li van encaixar a la perfecció. Ho va saber de seguida, aquelles sabates li canviarien la vida. Aquella nit a la festa, la més atractiva als seus ulls, va sucumbir als seus encants... i tot va venir rodat.

Els primers anys de convivència van esdevenir meravellosos moments de rialles i desig, les sabates tretes amb presses, abandonades de manera desordenada camí de l’habitació, o, fins i tot sense treure, van ser testimonis d’un amor que cremava amb una passió boja que clamava immediatesa... Còmplices de xiuxiuejos i gemecs, de caps de setmanes perdudes sota el llit esperant inútilment sortir al carrer.


Assadollada la bogeria dels primers temps, les sabates van encalçar un període d’il·lusions i de projectes: passos de ball per la pista de la vida, alguns amb classe, llargs i elegants on tot semblava pur gaudi, combinat amb llargues caminades per indrets costeruts i difícils, relliscades i caigudes fins arribar a fer algun cim.

Dolors, corredisses i passes inquietes a l’hospital esperant l’arribada d’unes sabatetes roses de purpurina. Dies de descontrol i de nits sense dormir, de voltes circulars pel carrer empenyent un cotxet fins a les tantes esperant un son que mai arribava. Glopades de llet damunt la pell van deixar-hi unes taques que mai més marxarien. Temps de córrer a urgències a mig calçar per qualsevol tonteria. Fins que un dia uns peuets nuus es van posar damunt i imitant unes passes curtes van despertar la mateixa eufòria de les petjades del primer home damunt la Lluna.

Van venir uns anys d’estar asseguts, conduint amunt i avall, portant les sabatetes roses a l’escola, a natació i a ballet. Picant de taló amb un tic nerviós perquè tot sortís bé i res li trenqués la màgia a aquells peus juganers. Anys d’acompanyar més que caminar, de seguir de prop i amb cautela com les sabatetes creixien ràpidament i mudaven de mida i de color. Com d’un dia per l’altre es relacionaven amb vambes foradades i sabatots poc endreçats. Enrabiades i cops de peu a terra demanant llibertat per sortir a córrer i fer el seu propi camí. Fins que arribat el moment, convertides ja en sabates de taló i precedint una maleta, van tancar la porta  i ... les petites sabatetes roses van quedar de record en un calaix.

I llavors van arribar els silencis... Silencis que ja no són molestos, que igual que les passes conegudes, ja no fan girar ni sobresalten... Tots dos sols altre cop però diferent, ara van donant voltes en rodó, incapaços d’enfilar un nou camí... I és que amb els anys saben quin peu calcen, saben previsiblement les respostes de l’altre i fins i tot les sortides de to que han après a passar de puntetes.

Avui trist i avorrit, surt sol a caminar. Es mira les sabates gastades de tant fer-les servir, amb plecs que ja s’han fet durs i difícilment modificables, amb taques i les soles erosionades de manera irregular. Sabates de tota una vida que porten damunt seu quilòmetres de sentiments i d’emocions. S’han fet velles als seus peus i ell també es sent vell...

Es planteja canviar-les, renovar i posar-ne unes de noves a la seva vida. Mira l’aparador i en veu de boniques i seductores... Començar altra vegada amb unes sabates noves de trinca, modernes i de pell suau i fresca, amb mil racons per descobrir i un nou desig que el faci córrer... Agafar un altre camí i perdre’s per nous horitzons. Hi pensa molta estona. Canviar sempre és més fàcil que cuidar i mantenir...

Se les torna a mirar amb tendresa. Potser si les repassa...  Si hi fa petites reparacions... Potser una embolada per continuar veient en elles allò que el va enlluernar el dia que les va veure a l’aparador... Tapar les arrugues i les ferides i continuar...

I és que aquestes alçades, el millor és la comoditat i evitar les sorpreses. Difícilment viurà amb cap més sabates el que ha viscut amb aquestes, que amb el temps s’han adaptat perfectament als seus defectes, tant, que gairebé com un guant, ni les nota. Una relació que s’ha anat modelant i que la fa única i diferent a totes les altres parelles... (de sabates?).


dissabte, 17 de gener del 2015

L'ALFRED

L’Alfred està estirat al sofà mirant la tele tot amorriat. De sobte sent girar unes claus a la porta del pis que el posen en alerta i s’asseu. Una veu d’home diu:”Passin, passin... Un moment, si us plau. Ara vinc” i un home d’uns cinquanta anys entra amb grans gambades al menjador i li tanca la televisió tot remugant:”Cony de tele!” i torna al rebedor.

Passes lleugeres i talons de fusta rellisquen pel parquet. Xiuxiuejos i rialletes... L’Alfred encuriosit s’aixeca i treu el cap darrera la porta. Unes set dones d’esquena segueixen a l’home de les claus que les convida a seguir-lo. ”Si els hi sembla bé començarem per aquí... Quatre habitacions individuals, perfectament moblades i totes amb llum natural” diu mentre obre les persianes. Les convidades acluquen els ulls enlluernades mentre s’adapten al sol que entra per les finestres d’aquell matí de juliol. “I al costat dos banys completament reformats per compartir”afegeix obrint també les portes perquè puguin xafardejar.

Quatre noies entren i surten d’una habitació a l’altra. Riuen divertides, tantegen i escullen. “A mi m’agrada aquesta! Té una taula enorme per estudiar que m’anirà molt bé per posar-hi els meus dissenys” diu una amb veu alta. Tres mares, des del passadís estant, opinen i valoren si les habitacions compleixen les expectatives. Un parell de noies es tiren en planxa al llit de matrimoni de la habitació més gran i provoquen un esgarip del somier que fa que el front de l’home s’arrugui de manera desagradable... Les dues volen la mateixa habitació amb el llit de matrimoni per compartir-lo amb el nòvio quan vingui de visita. Els sembla molt temptador, però les mares els hi recorden que els nòvios se’n van a dormir a casa. Elles riuen alegrament, no pensaven pas en dormir precisament...

L’Alfred les espia divertit. Quines unes,  aquestes!! Llavors una noia diu:”Ei! Aquesta habitació ja està ocupada... L’armari és ple de roba de noi”. L’home s’acosta per comprovar-ho i mou el cap disculpant-se:” Em sap greu! Em pensava que ho havien deixat tot enllestit... No pateixin! Avui ho recollim tot i ho llencem a les escombraries”. La noia diu:”Com llençar-ho? Deu tenir un amo, tot això, no?”. L’home aclaparat, s’escura la gola i afegeix: “Bé, sí, tenia un amo... Però fa temps que no el veiem que, per tant, crec que ja es pot llençar...”. L’Alfred es tensa des del menjador.

El comentari ha aconseguit cridar l’atenció a les altres i ara totes estan remenant els objectes de l’habitació. Les tres mares es repengen tafaneres al portal. “Ei! Si hi ha una foto i tot... Mireu que guapo!” diu unes de les esverades. “Uauau!! “ fan les altres, però la noia que ha fet la descoberta dels objectes li pren dels dits i li diu:”Fes el favor!... I com és que no l’han vist més? Que se n’ha anat a una altra universitat o està malalt o què?”. L’home s’acalora i s’afluixa la corbata: “No ho sabem. Un dia va desaparèixer... I ningú l’ha tornat a veure més”. Els ulls de les set dones s’obren esbatanats i més d’una no pot amagar la seva sorpresa deixant la boca entreoberta. “Cooooom?? Què vol dir desaparèixer?” demana una de les altres noies. “Doncs això: que mai més se n’ha sabut res més...” intenta convèncer l’home.”Però... i la seva família? Els seus amics? I els companys de pis?” pregunta una de les mares intrigada. “No tenia família. Tampoc era massa sociable, es veu. I els companys de pis... ningú ha volgut parlar-ne més. Ja ho sé, sona estrany, però...” fa l’home clarament incomodat. “Quin mal rotllo, no?” diu una de les noies movent la mà com un ventall.

“Si volen veure la cuina” diu l’home per canviar de conversa i d’habitació. Les mares el segueixen i l’Alfred s’aparta de la porta del menjador i s’asseu molt quiet al sofà. Sent com la cuina s’omple de dones que obren i tanquen portes i calaixos. “Perfectament equipada: nevera amb congelador, microones, vitroceràmica, forn... Només hi falta el menjar” fa l’home ufanós. “Amb una taula per els àpats: que pràctic i endreçat!” diu una mare convençuda.

“I per últim, la sala d’estar- menjador...” i l’Alfred fa un bot i s’amaga darrera el sofà. “Aquí el sol hi entra per la tarda” i mentre ho diu s’adona estranyat que la persiana ja estava pujada quan ha entrat. “Dos sofàs amb una taula de centre i el racó del menjador. La televisió té un petit problema tècnic que en pocs dies el farem reparar.” diu. “Què li passa?” pregunta una mare que abatuda es deixa caure al sofà. “Sovint s’engega sola, però es pot arreglar. És un petit desajust del polsador” fa convençut. Una altra mare s’asseu al costat de la primera i es descalça les sabates. ”Aquestes sandàlies em maten...” diu per ella mateixa mentre es frega el taló. La tercera mare obre la bossa i treu un ventall mentre crida:”Nenes?... Què fem? Us agrada aquest pis o no?”. Se sent de lluny un murmuri de veus femenines que semblen posar-se d’acord i acaben cridant al mateix temps:”Síiiii!!!”. “Gràcies a Déu” diu la mateixa mare i les altres posen els ulls al cel en senyal d’agraïment després de tres dies de veure més de deu pisos.

“I l’Estel?... Què hi diu?” pregunta una de les mares que està asseguda. L’home les mira interrogant i ella li diu en veu baixa:”És òrfena, pobreta...”.Ell assenteix i la noieta que ha triat la habitació del noi desaparegut entra per la porta. Porta el retrat del noi abraçat al pit i se les mira dolçament. “Em vull quedar aquí. No sé què té aquest pis que m’agrada” diu. “Doncs, perfecte!! Ens el quedem!” diu la mare que porta la veu cantant mentre s’aixeca decidida del sofà i tiba a la seva companya. “Som-hi! Marxem cap a l’oficina a signar el contracte de lloguer i acabem ja d’una vegada” fa mentre marxa cap a la porta. Tothom la segueix.
L’Alfred s’aixeca del racó on s’ha amagat i es sorprèn de veure que l’Estel encara està al mig del menjador amb la seva foto contra el seu pit. Ella es gira lentament i els seus ulls es troben. La noia queda parada uns segons i un somriure se li dibuixa als llavis. L’Alfred fa temps que s’ha acostumat a que ningú el veu i la mirada de l’Estel el fa sentir viu, altre cop.

De la porta estant, una veu crida:”Estel? Va! Que marxem...” La noia li fa Adéu movent la mà d’una manera infantil sense deixar de mirar-lo i lentament marxa emportant-se el seu retrat. L’Alfred es desploma al sofà... Coneix aquella sensació, ja no està mort: s’acaba d’enamorar...


dijous, 1 de gener del 2015

ANY NOU

En Jacint es lleva d’hora i surt a fora. En aquesta nit hivernal la lluna il·lumina tremolosa el camí que avança cap al darrera de la casa i s’enfila turó amunt. Tot és silenci, tret dels petits sorolls dels seus peus trepitjant la fullaraca congelada. En mig de la boscúria, hi ha moments que no veu res i camina de nord per un indret tan conegut. Després del primer turó s’obre una clariana que sota la llum lunar adquireix un aspecte indòmit. Imagina que aquest paisatge fa centenars de anys era pràcticament el mateix; en aquest racó de món la civilització l’ha deixat bastant tranquil, tret de la seva cabana que abans era una borda, no hi ha pràcticament ningú en quilòmetres a la rodona.

Continua pujant amunt, sempre amunt... Aquell afany de l’home a escalar posicions, a pensar que més amunt hi haurà quelcom que val la pena descobrir i malgrat que el camí està ple de dificultats, amunt s’ha dit... Somriu i badant amb els seus pensaments, s’entrompassa i cau a terra. No ha estat res, ha ensopegat amb una pedra. Tot i sabent-se el camí, aquesta petita pedra l’ha sorprès. S’adona que és talment la vida, quan creiem saber per on anem, una ensopegada i ... tornar a posar-se dempeus.

El cel comença aclarir-se i el sender es fa més senzill a seguir; és la tendència natural que ho posa tot al seu lloc. Quatre passes i topa novament amb el bosc feréstec. Sota el seu brancatge una fina boirina s’hi arrapada com el vel d’una núvia. Un calfred li recórrer l’espinada, les ànimes dels perduts que ningú enyora s’emparen en aquest indret, sempre ho ha sabut. Nota que està profanant un lloc sagrat. Sent una presència darrera seu i es gira espantat, però no veu res. Per la cua de l’ull, la boira es remou juganera i un xiuxiueig a cau d’orella el desconcerta. Un altre moviment i una branca es balanceja al seu costat. Té por, ho admet. Sent la mateixa inquietud de quan era petit i es despertava sol a casa: es colgava sota els llençols i esperava amb el cor esverat que tornés la mare aviat. Aquí no hi ha la mare però interiorment la crida... Per anys que passin, quan hom té por, el primer pensament que passa pel cap és cridar la mare. És l’instint...

Malgrat la inquietud del bosc, no ha deixat de caminar. Un home fet i dret no es pot frenar pels seus temors i amb el cor encongit però el cap ben alt, ha seguit la ruta que porta marcada. Queda un darrer esforç, la darrera empenta per assolir la fita. S’haurà d’afanyar si vol aconseguir el premi, des de Nadal que el dia ja s’allarga i no pot perdre més temps. Treu forces que no sabia que guardava i amb gambades decidides s’agafa el darrer turó amb ganes. S’adona que quan es deixa la por de banda un se sent més lleuger i el món que s’obre al davant ofereix tantes possibilitats que no es poden desaprofitar. Recolzant la mà sobre al genoll mentre exhala el darrer esbufec, arriba a temps per recollir el regal. Dalt del cim veu com surt el sol, majestuós i radiant que inunda d’escalfor aquest món glaçat que l’esperava amb frissança. S’asseu i contempla meravellat l’espectacle que cada primer dia de l’any es reserva. I es deixa enganyar pensant que aquesta gran obra és només per ell, l’únic espectador.