BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

diumenge, 25 de gener de 2015

SABATES

Necessitava unes sabates. Portava tot el matí buscant-ne fins que va clavar els ulls en aquell aparador. Hi havia molt per triar, però només unes el van seduir. Va entrar, se les va provar i, sorprenentment, li van encaixar a la perfecció. Ho va saber de seguida, aquelles sabates li canviarien la vida. Aquella nit a la festa, la més atractiva als seus ulls, va sucumbir als seus encants... i tot va venir rodat.

Els primers anys de convivència van esdevenir meravellosos moments de rialles i desig, les sabates tretes amb presses, abandonades de manera desordenada camí de l’habitació, o, fins i tot sense treure, van ser testimonis d’un amor que cremava amb una passió boja que clamava immediatesa... Còmplices de xiuxiuejos i gemecs, de caps de setmanes perdudes sota el llit esperant inútilment sortir al carrer.


Assadollada la bogeria dels primers temps, les sabates van encalçar un període d’il·lusions i de projectes: passos de ball per la pista de la vida, alguns amb classe, llargs i elegants on tot semblava pur gaudi, combinat amb llargues caminades per indrets costeruts i difícils, relliscades i caigudes fins arribar a fer algun cim.

Dolors, corredisses i passes inquietes a l’hospital esperant l’arribada d’unes sabatetes roses de purpurina. Dies de descontrol i de nits sense dormir, de voltes circulars pel carrer empenyent un cotxet fins a les tantes esperant un son que mai arribava. Glopades de llet damunt la pell van deixar-hi unes taques que mai més marxarien. Temps de córrer a urgències a mig calçar per qualsevol tonteria. Fins que un dia uns peuets nuus es van posar damunt i imitant unes passes curtes van despertar la mateixa eufòria de les petjades del primer home damunt la Lluna.

Van venir uns anys d’estar asseguts, conduint amunt i avall, portant les sabatetes roses a l’escola, a natació i a ballet. Picant de taló amb un tic nerviós perquè tot sortís bé i res li trenqués la màgia a aquells peus juganers. Anys d’acompanyar més que caminar, de seguir de prop i amb cautela com les sabatetes creixien ràpidament i mudaven de mida i de color. Com d’un dia per l’altre es relacionaven amb vambes foradades i sabatots poc endreçats. Enrabiades i cops de peu a terra demanant llibertat per sortir a córrer i fer el seu propi camí. Fins que arribat el moment, convertides ja en sabates de taló i precedint una maleta, van tancar la porta  i ... les petites sabatetes roses van quedar de record en un calaix.

I llavors van arribar els silencis... Silencis que ja no són molestos, que igual que les passes conegudes, ja no fan girar ni sobresalten... Tots dos sols altre cop però diferent, ara van donant voltes en rodó, incapaços d’enfilar un nou camí... I és que amb els anys saben quin peu calcen, saben previsiblement les respostes de l’altre i fins i tot les sortides de to que han après a passar de puntetes.

Avui trist i avorrit, surt sol a caminar. Es mira les sabates gastades de tant fer-les servir, amb plecs que ja s’han fet durs i difícilment modificables, amb taques i les soles erosionades de manera irregular. Sabates de tota una vida que porten damunt seu quilòmetres de sentiments i d’emocions. S’han fet velles als seus peus i ell també es sent vell...

Es planteja canviar-les, renovar i posar-ne unes de noves a la seva vida. Mira l’aparador i en veu de boniques i seductores... Començar altra vegada amb unes sabates noves de trinca, modernes i de pell suau i fresca, amb mil racons per descobrir i un nou desig que el faci córrer... Agafar un altre camí i perdre’s per nous horitzons. Hi pensa molta estona. Canviar sempre és més fàcil que cuidar i mantenir...

Se les torna a mirar amb tendresa. Potser si les repassa...  Si hi fa petites reparacions... Potser una embolada per continuar veient en elles allò que el va enlluernar el dia que les va veure a l’aparador... Tapar les arrugues i les ferides i continuar...

I és que aquestes alçades, el millor és la comoditat i evitar les sorpreses. Difícilment viurà amb cap més sabates el que ha viscut amb aquestes, que amb el temps s’han adaptat perfectament als seus defectes, tant, que gairebé com un guant, ni les nota. Una relació que s’ha anat modelant i que la fa única i diferent a totes les altres parelles... (de sabates?).