BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Un petó!

dimecres, 25 de febrer de 2015

EL PRODUCTE ESTRELLA

Quan va començar a treballar a un restaurant de menjar ràpid es va trobar descobrint un món que mai s’havia plantejat. Va firmar un contracte escombraries que és el que qualsevol jove estudiant pot aspirar i li van oferir un torn de cap de setmana bastant improvisat i inútilment programable amb cap mena d’activitat lúdica personal: sis hores seguides, descansar-ne quatre i tornar-hi sis més i l’endemà quatre hores al matí i dues al vespre.

Potser de tot plegat el més amè era l’ambient. Darrera el taulell i els fogons nois i noies treballaven amb ganes per aconseguir diners per les seves despeses personals, per pagar-se un pis d’estudiant o contribuir en una economia familiar bastant ajustada. Agraïts, enllestien la feina amb eficàcia i un gran somriure. N’hi havia alguns, pocs, que intentaven a cops de colze ser el treballador del mes a canvi d’una minsa recompensa en efectiu i la mirada envejosa dels companys, però, en general, l’ambient era agradable.

La seva primera feina va ser treballar al servei auto, on la gent sense baixar del cotxe demanaven les comandes parlant per un intèrfon mentre triaven d’un panell tot el que el restaurant oferia. Sovint la clientela demanava productes que eren d’altres cadenes de restaurants semblants i llavors s’adonaven que s’havien equivocat i amb un cop de volant marxaven sense ni acomiadar-se. També li resultava divertit escoltar les converses que li arribaven des de dins els cotxes perquè la gent no era conscient que en aquell moment una enorme orella era testimoni de la seva intimitat. Més d’una vegada es va veure obligat a tossir per reclamar una atenció que no li oferien. Un cop fet l’encàrrec, les clients feien la volta al local des de dins el cotxe, i a l’altra banda, ell personalment que donava cos a la veu abans oferta, els hi entregava la comanda.

Després d’un temps a l’auto, el van passar al taulell, recollint comandes cara a cara i passant-les als companys de darrera. Es va equivocar més d’una vegada amb la caixa, segurament va ser l’estrés de tenir al davant trenta persones impacients i afamades, el què li va fer prémer una tecla per una altra. Per ell el millor de tot eren els clients indecisos perquè li permetien respirar un moment i tranquilitzar-se. Tot i així, a les hores punta la tensió era màxima.

El següent pas va ser preparar el menjar. El curs accelerat que li van fer el van convertir en una espasa preparant amanides encapsades amb gust a plàstic, amb enciam, tomàquets cherris i blat de moro, amb l’opció  a ceba, tonyina o  pollastre. Si no fos per les salses variades amb què es podia condimentar, l’amanida per si mateixa li va semblar ben eixuta.  Va aprendre a fregir unes patates congelades sense gust a res si no es submergien amb molta maionesa o ketxup, però que increïblement la gent es menjava sense pensar, per allò de ficar-se quelcom a la boca i rossegar mentre es parlava. També va aprendre a coure una cosa triturada amb essència de pollastre que n’hi deien: pollastre.

Però el producte estrella era sens dubte l’hamburguesa, una massa de carn de procedència incerta però amb un gust estranyament refinat. Alguna cosa havia de tenir si era el producte més demanat i amb diferència. Acompanyada de ceba, enciam, tomàquet i formatge calent , col·locada dins un panet torradet i passat per la planxa, feia posar els ulls en blanc als clients i era per aquest motiu que repetien i tornaven novament al restaurant. Era la marca de la casa!!

Un vespre de diumenge li va tocar fer l’últim torn que s’acabava a les dotze de la nit. El restaurant tancava unes hores i fins a les vuit del matí del dilluns, eren les úniques hores a la setmana que no estava obert al públic.

Quedaven uns sis clients a dins, tres parelles per ser exactes, que semblaven no tenir cap pressa a marxar. Quan faltaven pocs minuts per l’hora del tancament, l’encarregat el va cridar al seu costat. “Te’n recordes quan vas firmar el contracte que hi havia una clàusula de silenci professional sobre les activitats internes del restaurant?” li va dir amb un posat extremadament seriós. “Sí” va contestar amb un fil de veu. “Doncs el que passi a partir d’aquest moment no ho pots explicar a ningú. Ho has entès?” el va advertir. Ell va fer que sí amb un cop de cap enèrgic.

Eren només tres treballadors. L’encarregat  els va entregar unes màscares i els hi va fer posar el morrió. Va prémer un botó i del sostre van baixar uns panells transparents que van deixar les tres parelles tancades en un habitacle. Tot es va produir amb tanta suavitat que ni els clients engrescats en les converses van adonar-se del que acabava de succeir.

Va mirar nerviós els altres treballadors que miraven al terra amb un posar resignat. No va entendre què passava fins que l’encarregat va pitjar un segon botó  i va començar a sortir gas pels conductes de l’aire acondicionat. Els clients es van sorprendre i posant-se drets van començar a cridar i estossegar. Van girar la mirada cap a el personal del restaurant demanant explicacions i, en aquell precís instant, l’encarregat va tancar els llums.

Un minut més tard, quan els llums es van tornar a encendre, els clients jeien a terra amb les mans agafades al coll i els ulls mirant el cel. Els panells de vidre van tornar silenciosament al sostre. L’encarregat, sense treure’s encara la mascareta, va  arremangar-se les mànigues i els va dir:”Som-hi nois, a fer hamburgueses...”

I en aquell moment, esverat i suat, es va despertar del malson...