divendres, 3 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: UNA TARDA MÉS


Aquestes tardes són matadores amb tanta calor. Quin ensopiment... Em miro els meus companys del centre històric de Vic: el campanar fa capcinades i, de tant en tant, quan es desperta, de la batzegada, fa sonar una campana; el bisbe Oliba sembla que dormi però, els seus llavis xiuxiuegen molt fluixet una lletania, crec que resa. 
Sóc inquieta de mena. Surto de la botiga i els sacsejo: “Vaaa!!  Juguem a alguna cosa, si us plau...”
Els dos em miren amb poques ganes. El campanar s'estira en tota la seva envergadura i fa cruixir la seva estructura de pedra de dalt a baix. El bisbe Oliba es frega la suor del front amb un mocador groc que algú li ha penjat aquesta nit i somriu tot brillant.
“Juguem al mocador” proposa el campanar. I, dit això, li pren al bisbe. “Vinga, jo l’aguanto. Feu una línia a terra a uns tres metres i, quan cridi, veniu corrent. Qui l’agafi ha de córrer fins a la seva línia i l’altre el pot perseguir per agafar-lo". Aplaudeixo contenta. 
Passem la tarda fent curses. Com córrer el bisbe Oliba per l’edat que té! Va com una bala!! Ep, però jo tampoc quedo enrere.
El campanar, de tant en tant, ens fa gabiejar i ens aixeca el mocador ben enlaire i, per molt que saltem, no el toquem. Que divertit! 
Acabem tots tres per terra amb mal de panxa de tant riure.