BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Un nou conte per aquest llarg cap de setmana.

Bon profit!

divendres, 28 d’octubre de 2016

PERDRE EL CAP



Fa estona que està avorrit en una mena de letargia ensopida en aquesta tarda de finals d’estiu. Sent com el seu cos llarg i esprimatxat s’escalfa sota els potents rajos d’un sol que crema com mai. Tot i tenir els ulls clucs, una intensa llum vermella li travessa les parpelles i el fa fixar en una mena de cucs negres que es belluguen d’un costat a l’altre del seu camp de visió i  li impedeixen adormir-se.  De fet, no s’hauria d’adormir, al contrari, hauria d’estar al cas per si la veu venir. Alguna cosa molt a dins seu li recorda que avui pot ser l’última oportunitat de tornar-la a veure.
No té noció del temps que fa que espera però intenta posar el metabolisme al mínim per no gastar energia de manera absurda i innecessària. Només es permet, molt de tant en tant, fer espetegar les mandíbules, una mania que ha agafat últimament i que repeteix sense pensar.
De sobte s’adona que té gana, seria una pena que el seu estómac malbaratés l’esforç que porta fent des de bon matí. No és cap urgència, pot esperar...
Una lleugera remor de fulles el posa en alerta i obre els ulls. Un borinot negre i pelut passa arran de la seva cara i emet un soroll molest i impertinent. Sort que desapareix amb la mateixa rapidesa que ha aparegut.
Un núvol fosc i espès es col·loca davant el sol i la temperatura baixa uns graus durant uns minuts. El seu cos tremola. Es comença a neguitejar, potser està fent el préssec... Valdria més  deixar-ho córrer i anar a fer un mos.
Fa dos dies que la va veure i els seus peus l’han manat inconscientment cap aquí, al mateix lloc. No té la certesa que ella torni. Potser només va ser una casualitat que es trobessin en aquest racó del parc, potser ella estava de passada, potser...
No en sap res d’ella, senzillament, la va mirar i li va agradar. Va despertar en ell una mena d’atracció inexplicable i irracional que l’ha portat a esperar-la, pacientment, i ha convertit aquesta trobada en una prioritat vital durant aquest parell de dies.
No busca res, pensa, ... o sí?... 
Seria absurd enganyar-se ell mateix, espera el què esperen tots, però reconèixer-ho el converteix de manera irremeiable en un ésser primari. Sap amb certesa que busca una  passió boja i desenfrenada, que vol desfermar els instints més animals i sadollar d’una vegada la seva ànsia de sexe, que vol satisfer una necessitat delirant que no aconsegueix calmar. Només això, res més...
Està tan absort en els seus pensaments que no s’ha fixat que està acompanyat. Quan gira el cap té un sobresalt que el fa posar dret de cop. La veu allà, dreta, esplèndida, fitant-lo amb uns ulls immensos. És ella, sí.
Impossible oblidar aquests ulls preciosos, enormes, que contenen un univers sencer. Ostres... Que bonica que és! Dubta que hi pugui haver al món res més encisador i ara la té al davant, just a dues passes, mirant-lo. Increïble.
No es diuen res. S’observen.
No deixa traspuar la seva alegria i així, hermètic, s’escuda sota un rostre que es manté inexpressiu. Té por a mostrar-se massa vulnerable.
Ella tampoc fa cap mena de gest de simpatia però s’acosta una mica. Ell interpreta aquest moviment  com un senyal de confiança i fa un pas endavant. Se situen cara a cara però ella és més alta del que esperava i es veu obligat a alçar lleugerament la vista per seguir mirant-la als ulls.
Guiat per un instint que no sap d’on surt, pren la iniciativa amb molta tendresa, i s’arrisca a tocar-li la cara amb els seus llargs dits. Ho fa molt a poc a poc, temorenc que ella fugi al mínim moviment brusc. Ella roman quieta i quan tanca els ulls durant uns segons creu superada la primera prova.
Ara és l’altra qui col·loca la mà damunt l’espatlla i l’empeny suaument cap a terra. Es deixa caure complagut quan veu que ella el segueix fins a tocar l’herba. Amb els dits entrellaçats, es queden estirats cara el sol mentre els seus cossos afluixen la tensió. Respiren rítmicament.
Poc després es tomba cap a un costat i la contempla. Ella li respon amb un somriure esbiaixat que tradueix com un permís i, sense perdre temps, comença a acariciar-la. Com un vent amable i lleuger la despulla de totes les pors, li treu les capes de vergonya, li llepa les esgarrinyades i borra totes les llàgrimes del passat.
La deixa nua i pura com si tornés a néixer, com si tot comencés ara i aquí. No existeix res més que aquest present, aquest regal... Els dos tremolen.
Agosarat, s’enfila damunt d’ella i es miren. Queda absort en el mar dels seus ulls tan rodons, tan humits, tan transparents que li sembla veure-hi peixos que neden en un anar venir interminable; uns ulls que tenen una força d'atracció tan forta que mirant-los creu que s’hi podria ofegar. S’espanta  i es veu obligat a desviar la mirada.
Ella aprofita el seu astorament i en un descuit, el subjecta fort per les espatlles i el col·loca  d’esquena a terra en un moviment extraordinàriament ràpid. S’han intercanviat els papers, ara ell està a sota. Sorprès per aquesta decisió, s’adona de l’empenta que té i de la força amb què el subjecta. El seu cos queda cobert sota el d’ella. L’ha subestimada. A ella no li queda el mínim vestigi de fragilitat mentre que ell es reconeix ínfim. La nova posició el perjudica a l’hora de portar la iniciativa d’aquest joc seductor i perillós. Se sent empresonat.
Inexplicablement, s’excita...
Ella li manté les extremitats atrapades amb força mentre l’olora. El ressegueix de cap a peus, a escassos centímetres, i ell nota l’alè calent que li recorre el cos. El cor li batega tan fort que no dubta gens que ella el pugui sentir. Mai abans havia estat en una situació semblant ni havia sentit res així tan salvatge.
Quan intenta moure’s ella el priva. Veu en la seva mirada una agressivitat que el fa embogir encara més. Té ganes d’ella, d’anar al gra, de clavar-s’hi com un clau roent però ella, maliciosa,  posposa l’acte una vegada i una altra mentre allarga l’estona.
Es deixa de fer, vençut. És una derrota agradable, la millor que ha viscut de totes les batalles anteriors. Tanca els ulls i s’abandona.
Es nota la gola seca i té set.
Com si li hagués endevinat el pensament, ella pivota damunt seu i li dóna a beure del seu sexe. Una maniobra ràpida que no li ha donat temps a reaccionar, ni a canviar de posició, però ara ja no li importa. Satisfà la seva ànsia i calma el seu deler mentre xarrupa el nèctar del seu cos.
Ella es retorça melosa. El seu cos vibra. De la seva gola en surt un ronc profund que s’escampa parc enllà.
Ella es tomba i li llença una mirada encesa. Ell no sap què més fer, en canvi l’altra té ben clar cada pas que fa i es demana quantes vegades deu haver repetit el mateix amb altres amants. No importa, ara és l’afortunat.
Amb una agilitat esborronadora, l’abraça bruscament mentre els sexes es complementen amb facilitat. Ell fa un gemec gutural, sorprès per aquesta sobtada onada de goig que li recórrer d’una punta a l’altra el seu cos menut.
Tanca els ulls i assaboreix el premi. Oh, sí... oh sí!
Els seus cossos convulsen en un únic batec extasiant durant uns llargs minuts.
El plaer pot esdevenir dolorós?
No té clara la frontera però una terrible fiblada li fa obrir els ulls. S’esgarrifa. Ella està mastegant quelcom que podria ser part de la seva anatomia.
Queda petrificat però no fa el mínim intent de moure’s o defensar-se. Ella somriu amb la boca plena. La seva expressió esdevé monstruosa i una nova queixalada se li emporta un tros de cara. Ell fa un crit que ella emmudeix quan d’una estrebada li arrenca el cap.
Malgrat està decapitat, el seu cos encara es manté sexualment actiu una hora llarga.
Quan ella s’ha menjat tot el cap, es desfà de la despulla del seu amant i busca un recer per passar la nit.
D’això se’n diu: “Perdre el cap per una femella”, pobres mantis mascles...

 



diumenge, 2 d’octubre de 2016

VA PARIR



La Sílvia està enorme, acaba de complir quaranta setmanes d’embaràs i el seu cos està al límit. S’ha engreixat vint quilos, sembla impossible, però la balança no menteix, per desgràcia…
Es mira al mirall despullada. La seva cara plena li dóna una fesomia de nena que la fa molt bonica però la seva insultant feminitat perilla de desbordar-se a qualsevol moment. Mai més tornarà a tenir el cos que tenia abans, d’això n’està segura.
De perfil li costa reconèixer-se: els pits inflats i els mugrons negres estan preparats per la seva missió, el ventre voluminós i tibant cova una criatura que es presenta gran, la pell amenaça de trencar-se al primer estossec però encara no se li ha dibuixat ni una estria. Sap que el compte enrere està a punt de començar però l’espera s’està eternitzant.

Ahir va anar a veure una companya de les classes de prepart que ja ha parit: una nena menuda que ha sortit en dues empentes. Ella ja està, un part gens complicat ni dolorós.
Mentre era allà de visita, la nena es va embrutar i la recentment estrenada àvia es va oferir a canviar-la. Un cop neta i arreglada, li van deixar agafar la menuda uns minuts. Quan la va tornar a la mare, es va adonar que tenia unes marques vermelles darrera el clatell.
—Què són aquestes taques?— va demanar estranyada.
—Es el pico de la cigüeña—va contestar l’àvia d’origen castellà. La Sílvia va posar cara de no entendre res. La dona va afegir—La cigüeña, cuando los lleva de camino, los sujeta por el cogote y les deja esta marca—I va riure.
Llavors  va entendre que era una manera humorística de dir que era una taca de naixement. Li van assegurar que acaba marxant aquesta taca i que, de fet, quan creixien els cabells quedava  tapada.
Curiós! No ho havia sentit a dir mai…

Es fica al llit i intenta agafar una postura còmoda que li permeti poder dormir una mica. Cada dia es belluga més la criatura  i sovint no coincideixen en les hores de descans. En Marcel dorm ben tranquil ocupant més espai del que li correspon i ella es veu obligada a empènyer-lo i  guanyar-se així un pam més de matalàs.
S’adorm ràpidament però, cap a les dues de la nit, una forta fiblada la desperta. Agafa aire… Potser només ha estat un cop de peu del nen. Però dos minuts més tard en ve un altre. Bufa!!... I un tercer s’ encadena poc després. Collons!!!
S’incorpora i sacseja el seu marit per les espatlles.
—Marcel! Marcel! Desperta!!
Però ell ni es mou. Una nova contracció li fa mossegar-se els llavis i l’engrapa fortament pel braç.
—Marcel!! Hòoooostia!!!—brama entre dents.
En Marcel fa un xiscle i es mira sorprès a una Sílvia que sembla posseïda.
—Au va!! Que ha arribat l’hora!!— crida mentre s’aguanta la panxa cargolada davant una nova envestida.
Ell, nerviós, es posa els pantalons del revés, no troba les sabates i busca desesperat unes ulleres que ja duu posades. Ella es treu la camisa de dormir i  agafa el primer vestit que  troba a l’armari. Entre una contracció i l’altra aconsegueix arribar a l’habitació del petit per agafar la bossa que té preparada des de fa dies. Les fiblades són tan seguides que gairebé no li dóna temps a refer-se.
Mentre esperen l’ascensor, ella s’agafa fort a la barana de l’escala. A en Marcel li costa ensopegar les claus del cotxe i li cauen al mig dels pedals. Ella se’l mira callada però interiorment l’està maleint.
De camí a hospital pensa que potser hauria hagut d’anar al lavabo quan nota una mullena a la part baixa. S’adona que està trencant aigües i xiscla espantada. Ell fa un cop de volant de l’ensurt.
—Cony, Sílvia!! La tapisseria!!—exclama molest.
Ella intenta aixecar el cul del seient però no sap com aturar-ho.
—A prendre pel cul la tapisseria i el cotxe i... tot!! Afanyat a arribar d’una vegada!!!
Cinc minuts més tard estan davant de l’hospital. En Marcel surt esperitat a buscar ajuda i torna amb una infermera i una cadira de rodes.
Tres hores més tard la Sílvia creu que no podrà aguantar. Es tenia per una dona soferta però mai havia sentit un dolor tan acarnissat i ferotge. Hi ha moment que és ben conscient de com els seus ossos es desplacen i té la sensació que es partirà pel mig. Ajupida i agafada al capdavall del llit de la sala de dilatació està xopa i nota com un regalim verd li baixa per les cames.
De tant en tant l’obliguen a estirar-se per comprovar el grau de dilatació. El ginecòleg, la llevadora i una infermera... tots mirant, se sent com una vaca parint i ells són els veterinaris.
Com pot ser que en el segle XXI encara les dones pareixin com en el temps de les cavernes?
 Deixa anar un udol ben ancestral i en Marcel se la mira espantat.
—No em tocaràs mai més! T’ho juro!!!—diu rabiosa—. L’epidural!! Vull l’epidural!! –crida perdent la mica de dignitat que li quedava.
La llevadora corre al seu costat i intenta animar-la. Ella perd els papers i els engega tots a la merda.
La fan ajaure a la llitera però ella crida esverada. La criatura ja ve diuen però ella està farta que l’enganyin. Aquesta criatura no sortirà mai...
La Sílvia està a punt del col·lapse. En un gest ràpid enganxa la mà d’en Marcel i li estreny tan fort que a la seva cara es dibuixa una ganyota de dolor, amb l’altra mà aferra a la llevadora per la bata i no els deixa com si en aquells punys tancats li anés la vida. 
Un moviment estrany al mig de les cames li fa creure que li estan sortint els budells però en realitat acaba de donar llum a un nen preciós de quatre quilos llargs.
Ja està!! Ja ha sortit! Valga’m Déu...
En Marcel plora de content. Tallen el cordó umbilical i li donen el nen perquè de seguida li acosti a la mare. Però ella no els fa gaire cas, encara esbufega i les contraccions no s’han aturat. La llevadora diu que li falta expulsar la placenta.
Minuts més tard la placenta cau directament a terra fent un soroll esmorteït però el dolor no s’atura.
El ginecòleg troba estrany el desesper de la dona que s’agafa a les barres de ferro de la llitera  i continua gemegant com si encara hagués de parir. Un rebombori dins el ventre la fa retorçar de mal.
Tothom s’oblida del nen i de l’alegria que fa uns instants omplia la sala. S’aboquen a calmar la partera. Alguna cosa anormal està passant i no hi troben una explicació científica.
La Sílvia brama embogida.
La llevadora es fa creus de què està veient... El metge no s’havia trobat mai en res semblant...
Entre tots dos tiben amb força alguna cosa que li surt de dins.
Llavors s’adonen esglaiats que el què tenen entre mans és el coll d’una au que treu el cap.
De dins la Sílvia en surt un ocellot moll de sang i de líquid amniòtic. La bestiassa s’espolsa les ales i amb el bec es treu les restes que té enganxades a les ales.
La cigonya emprèn el vol dins la sala de parts davant la consternació del personal mèdic i dels crits enfollits de la pobra partera.

La Sílvia s’aixeca d’un salt del llit... Suada i alarmada.
Només era un somni!
Un somni, un somni... es repeteix una vegada i una altra mentre el seu cor desbocat amenaça de sortir-li per la boca.
Una humitat li baixa per les cames mentre en Marcel se la mira endormiscat.
Acaba de trencar aigües...