Aquí estic, feta
pols... Mai m’hauria passat pel cap haver d’acabar la meva existència d’aquesta
manera tan absurda i indesitjable: tancada amb gent estranya i sense una minsa esperança
de canvi. Deixeu-me però, que us faci cinc cèntims de com he arribat a aquest
atzucac perquè no tragueu conclusions precipitades.
Em dic, o em deien,
Liberada. El nom se les porta... ho sé. N’he aguantat brometes tota la vida. Es
veu que mon pare era del morro fort, després de passar deu mesos a presó durant
la guerra civil, li devia quedar una espina pendent, perquè quan vaig treure el
nas a aquest món es va entossudir que m’havia de dir així. La mare, pobreta, va
protestar; deia que no era un nom per una criatura, però el pare no es va
deixar convèncer i amb aquest nom em va anar a inscriure. Vaig ser filla única.
La mare devia trobar una manera de fer-li pagar la seva marraneria i no es va
voler arriscar a un segon fill o filla. Vés a saber amb quin nom hauria sortit de
nou si n’hagués tingut oportunitat...
No us vull omplir
el cap amb la meva infantesa, perquè a part de l’anècdota del nom, vaig gaudir
d’una vida senzilla però feliç.
A vint anys vaig
conèixer l’Armand, que era ferroviari, i després de cinc anys de festeig pel
mig de les vies i vagons aturats, ens vam casar. Vam tenir tres filles
precioses com flors: la Rosa, la Margarida i l’Hortènsia. No rigueu no... Em
devia quedar una arrel del pare a l’hora de triar noms, ell pobret no les va
arribar a conèixer, per tant no hi va tenir res a veure. Tampoc som noms tan
estranys i són molt millor que el meu.
Les nenes van
créixer sanes i joioses però la tranquil·litat dura just una temporada. Ma mare,
que era molt sàvia, sempre deia: Quan la
felicitat és a la sala, la tristesa puja a l’escala. Així que un matí de
novembre el pobre Armand la va palmar mentre manipulava la catenària. Va
quedar-ne només un polsim damunt un vagó. El cap d’estació el va recollir amb
la pala i me’l van portar dins un pot de melmelada. Durant anys el vaig tenir damunt
la rapissa de la cuina i li parlava mentre feia el sopar.
Em vaig haver de
posar a treballar, el sou de vídua no donava per a mantenir tres nenes. Vaig
estar de sort i a l’estació on treballava l’Armand em van oferir feina per
despatxar bitllets a la taquilla. Feia el torn seguit i a les cinc podia passar
a recollir les nenes a l’escola i estar per elles. Eren generosos amb nosaltres
i sovint ens regalaven bitllets de tren; els aprofitàvem ben contentes: anàvem
a la capital a passejar per les rambles, a l’estiu ens acostàvem a la platja de
la Barceloneta, a l’hivern ens arribaven a Ripoll i a Núria a tocar la
neu.
Però la vida passa
com una ventada... Les filles es van fer grans i ja sabeu que al jovent el món
se’ls fa petit. La Rosa, la més llaminera, va conèixer a un pastisser de Lleida
i va marxar a pastar la seva pròpia família. La Margarida va estudiar
econòmiques i va trobar feina a Madrid. Ja em direu!... com si no pogués trobar
un despatxet més a prop. I l’Hortènsia, que sempre ha set la més romàntica de
les tres, es va enamorar d’un sevillano
i cap a Sevilla falta gent. En fi...
De fet, un cop
mirat amb fredor, no les tenia tan lluny: si agafava l’Ave, podia anar a
veure-les a les tres sense complicar-me gaire la vida. Vaig aconseguir un
abonament molt econòmic pels treballadors i cada divendres al vespre me n’anava
a veure una de les filles. Les visitava a totes cada tres setmanes i totes
estàvem contentes.
I així vaig anar
vivint, fins que un dia no em vaig trobar gaire fina i vaig visitar el metge. Mala
peça al teler... Una malaltia d’aquelles que no fan mal però minen per dintre i
quan un se’n dóna compte ja només li queda la carcassa. No em vaig
encaparrar... Tampoc serviria de res.
Vaig avisar les
filles. Aquesta vegada van ser elles les que es van anar ajuntant dins l’Ave durant
el trajecte i em van venir a visitar. Vaig exposar el cas sense embuts.
L’Hortènsia va ser la que se li va posar pitjor, pobreta. Però jo, amb el cap
ben clar, els vaig anar cantant el meu seguit de peticions: volia que es
vengessin el vell pisot amb totes les andròmines i els diners que en fessin,
juntament amb els meus estalvis, tot per elles a dividir entre les tres. Un cop
fos morta, res d’exhibir-me dins el fèretre: que si sembla més jove, que ben
arreglada que l’han deixada... Res, tapa posada i una foto que ja tenia triada
al damunt. Les flors, lliris blancs, que sempre m’han agradat. La música, només
dos temes: Un núvol blanc de Lluís
Llach i Somewhere over the rainbow i
prou. I incinerar-me...
En aquesta darrera
petició hi havia el requisit més important. No volia que em posessin dins un
nínxol. El meu desig era poder estar amb elles, visitar-les com ho havia fet en
vida, cada tres setmanes. Ja havia parlat amb un encarregat de l’Ave, la meva
urna viatjaria cada divendres en el primer vagó just darrere del conductor. A
l’estació, a l’hora acordada, la filla
que li toqués el torn, s’acostaria a l’andana a recollir l’urna. El divendres
següent l’enviaria a sa germana i així successivament de manera rotatòria.
Totes hi van estar d’acord.
I un mes i mig més
tard, vaig tancar els ulls per sempre. La cerimònia va ser preciosa, pell de
gallina se’m va posar. Deu n’hi do la de gent que semblava haver-hi... I en
acabat tota la parafernàlia, les filles van obrir un moment el fèretre per
veure’m per última vegada i cap al forn.
D’entrada vaig
notar un lleugereta escalfor als peus, ja m’anava bé perquè els tenia ben
glaçats. Després la calor va pujar per les cames i el cos i vaig començar a
suar com un pollastre. No m’agradava gaire. A mi la xafogor em mata, ho havia d’haver
pensat abans això... I quan es va començar a fer inaguantable, es va produir un
estat de catarsi tan estrany que em va deixar feta pols, mai tan ben dit.
Fins aquí tot era
previsible, però el que va venir després no m’ho esperava.
Resulta que un cop
incinerat la cendra cau en una galleda i amb una pala n’omplen l’urna. Però el
problema està que la cendra conté les restes de totes les persones que han
incinerat aquell matí, no separen fulano
de mangano, no, tot és cendra per ells i els familiars poc en sabran mai
res.
O sia, que ara
estic dins l’urna amb la mà d’un vell verd que em grapeja cada dos per tres,
amb els peus d’un karateka que, no m’atreveixo a dir-li, li fan un tuf de
formatge agre que tomba d’esquena, i amb la llengua d’una aspirant a cantant d’òpera
que es passa el dia refilant com una garsa.
Tinc el cap com un
timbal, estic estreta i, a més, el vell aquest em toca a cada moment i em té
fregida...
El més estrany és
que fa dos dies m’havia de recollir-me l’Hortènsia i se’m va descuidar. I ara
estic aquí dins l’Ave, fent dos viatges diaris a Barcelona i em trobo la panxa
regirada.
Avui la veu de l’encarregat
no és la de sempre, aquest vailet no sé què diu d’un pot abandonat, i de
tirar-lo per la finestra. Hi ha un altre que li diu que sí...
Valga’m Déu, com
volo!!!...
La patacada ha
estat sonada i l’urna s’ha obert. Quina sort, fugir d’aquest calvari... Al
final el pare em va encertar el nom, ara sí que em sento: Liberada!!
Iuju!!!...
