BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba.
L'estiu és molt bonic si fas vacances però, pels que treballem, hi ha moments d'avorriment i de letargia que et fan sentir molt sol. Principalment, després de dinar quan l'escalfor que desprèn el terra crea una mena de miratge que distorsiona la realitat. Són en aquests moments ebris quan em venen al cap aquests Microcontes d'Estiu. A veure si els trobeu divertits...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Aquest any, com a novetat, hi hagut un institut de La Garriga i un d'Olot que l'han llegit en castellà. M'han enviat, fins i tot, un video fet pels mateixos alumnes! Fa molta il·lusió!!


M'ha vingut de gust canviar una mica la imatge del blog i deixar el nom només en: Contes Cruixents. Espero que us agradi.
Un petó.

divendres, 17 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: CIUTAT DESERTA


Aquesta setmana la ciutat està pràcticament deserta. Al centre històric de Vic només quedem el campanar i jo fent-nos companyia. Fins i tot el bisbe Oliba ha fet la maleta i ha marxat a Ripoll a veure uns coneguts. Es veu que va ser abat del monestir fa molts anys i aprofita dies així anar-hi. Ningú es fixa ni troba estrany que damunt del pedestal que diu: “Bisbe Oliba - Pare de la Pàtria - Vic-2002” ell no hi sigui.  
El campanar, en canvi, em confessa que no es veu en cor de marxar. S’ha fet gran i li fa mal tota la carcanada. Res, que l’edat no perdona. Per ell, arribar-se a Boí i Taüll a veure els seus cosins seria tota una odissea. Ho posposa un any rere l’altre. Li dic que podrien fer un Skype però es lamenta  que els cosins no tenen internet. Ah, vaja...
Ens hem fet ben amics ell i jo. Podríem jugar però, sense el bisbe, no és el mateix. Així doncs, m’assec sota la seva ombra i escolto les històries que m’explica. Allò de: “si les pedres parlessin”, doncs, és cert que saben moltes coses. M’encanta sentir-lo! A vegades s’engresca tant amb els relats que es despista i s’oblida de tocar les hores però com que no hi ha ningú...
Com que ell és molt alt, diu que ja m'avisarà quan vegi a tornar els cotxes. De moment, tot és quietud.

divendres, 10 d’agost de 2018

MICROCONTE D'ESTIU: TARDA DE PLUJA


En una tarda de pluja es compleix la dita de “carrers molls, calaixos eixuts”. Sols, al centre històric de Vic, els tres companys de sempre. Quan para de ploure, surto de la botiga i els pregunto si tenen ganes de jugar. El campanar s’espolsa fent que sí i ens esquitxa amb les gotes del seu teulat. El bisbe Oliba i jo riem i esperem, ansiosos, a veure si té alguna idea. Ell fa molts anys que està aquí plantat i ha vist a jugar molts nens a molts jocs. Fa un posat pensatiu i, finalment, diu: “Jugarem a Terra, mar, cel i infern”. Sí! Visca!
Ens fa anar a les escales del Museu i a quatre trams d’escales els posem aquests noms: cel al de dalt, terra, mar i, a l’últim, infern. Es tracta de saltar d’un tram a l’altre segons l’ordre que ell ens dóna i qui s’equivoca perd. El bisbe i jo ens posem al tram del cel per començar. El campanar crida: ”Cel!” i el bisbe Oliba salta decidit cap a terra i ja ha perdut. Jajaja... Em tronxo...
Tornem a començar i diu: “Mar!” i el bisbe salta tan fort que calcula malament i se’n va de cap a l’infern. Quin fart de riure, altre cop!
De tant en tant jo també em confonc perquè el campanar ens dóna les ordres cada vegada més de pressa i es fa difícil pensar i saltar ràpidament al tram correcte. És un joc ben àgil i distret.
Un tro i un ruixat sobtat ens cau a sobre. Jo corro cap dins mentre ells dos es queden estoicament sota la pluja. Vaja... Ara que ens ho passàvem tan bé.