BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre tinc noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

He estat una temporada sense publicar perquè engegar un projecte demana molt de temps, però ara tinc ganes de continuar. O sigui que, he tornat!!

Una abraçada a tots!

diumenge, 19 de juny de 2016

LA USURPADORA

Quan la Carmeta va anar per obrir la porta de casa, es va adonar amb sorpresa que estava oberta. Va creure que potser no havia tancat bé. Últimament tenia el cap tan despistat que se’n feia creus dels disbarats que arribava a fer. Començava a preocupar-se, s’estava fent gran, potser hauria d’anar al metge...
En empènyer la porta, va veure, esgarrifada, els calaixos del moble del rebedor tirats per terra i tot el seu contingut abocat... De l’ensurt, li van caure les bosses de la compra dels dits i les taronges van començar a rodolar pel pis.
—Mecasum!! Lladres!!!—es va posar la mà a la boca per ofegar un crit – Ohhhh... Quina ràbia!
Va avançar unes passes amb cautela passant per damunt del desgavell de bufandes, mocadors de coll, guants i paraigües que guardava en el moble del rebedor.  
Va entrar a la cuina; tots els calaixos oberts i les portes també. El menjar tirat pel marbre: els macarrons barrejats amb les llenties, l’arròs vessat, la farina escampada... Però quina mena de gent era capaç de fer una cosa així? Quina mala sombra...
De sobte va sentir un soroll i es va espantar. I si els lladres encara hi eren?... Com no se li havia ocorregut pensar abans en això?
Va agafar el primer ganivet d’un calaix que va trobar i va caminar fins al menjador.
El bufet, que ocupava tota la paret del fons, tenia totes les portes obertes, però, per sort, li havien respectat la vaixella i la cristalleria que s’havia comprat pel casament. Es va mirar amb tendresa aquelles copes i va pensar en el munt d’hores de treballar a la fàbrica que li havien costat; tot per permetre’s aquest caprici i, en canvi, no les havia fet servir mai... Un grapat d’anys tancades dins un bufet acumulant pols, una despesa era en debades però que en el seu moment li havia fet il·lusió.
Totes les cadires estaven fora del seu lloc habitual, posades al mig del pas, barrant-li el pas. Sense poder evitar-ho, es va trobar, col·locant-les al seu lloc i alçant el gerro de flors seques tombat al mig de la taula. Però, Déu del cel... quin desmanec!
Els coixins ratllats del silló també estaven tirats damunt la petita taula de centre. Què es pensaven trobar-hi entre els coixins? És ben bé, Senyor!
La televisió estava intacta, això sí. Sempre s’havia pensat que els lladres anaven de dret per aquesta mena d’articles que després es revenien, però en aquest cas no semblava pas que hi estiguessin interessats.
Va sentir un altre soroll... Es va mirar les mans i va veure que ja no duia el ganivet, l’havia deixat damunt la taula quan havia mogut les cadires. Tant li era, estava enfadada.
Quan va treure el cap al passadís, va veure els armaris esbudellats, i tot el que tenien dintre estava escampat pel corredor enllà. Els peus se li enredaven amb les tovalloles i les mantes, els abrics i les jaquetes amb olor de naftalina. Hi havia capses de sabates i tota mena de coses que ni recordava que tenia. Semblava mentida, no quedava res penjat ni cap calaix tancat.
Va arribar a la seva habitació ensopegant.
La sorpresa final va ser colossal... Una dona gran, d’una edat semblant a la seva, estava asseguda a la punta del llit, amb tot de papers a la falda.
Va tardar uns moments a reconèixer-la.
—Maria? Maria??—va dir incrèdula mentre abaixava el cap i intentava veure la cara de la dona.
Ella va alçar la cara i la va mirar els ulls. Era la Maria, sí.
Tenia la cara encesa i els ulls esverats. Uns reguerons de llàgrimes li havien deixat una marca blanca que li travessava la cara en diferents direccions. Duia els cabells blancs esbullats, desfets de la pinça que penjava al mig del seu clatell. Anava arremangada i semblava tenir calor, encara que tremolava.
Va agafar els papers que tenia la falda amb una mà fortament tancada i els va alçar davant la cara de la Carmeta.
—M’ha costat, eh?...  Però finalment les he trobades.
Llavors es va adonar que el què la Maria tenia entre dits: eren cartes... Les seves cartes!!
En un impuls incontrolat, se li va abraonar i va intentar prendre-les-hi. En l’estrebada va notar una fiblada dins seu quan va sentir el lleuger xiulet del paper estripant-se. Estaven fent malbé les cartes que ella tant apreciava...
En aquell moment va decidir atacar directament els cabells de la Maria i se li va agafar a l’esclarissada cabellera. Van caure totes dues del llit fins en un soroll sec i sord. La patacada va ser dolorosa  i van quedar-se quietes uns segons, recuperant-se.
La Carmeta es va refer de pressa i, amb una agilitat sorprenent per una dona de la seva edat, es va asseure d’un bot damunt la panxa de la Maria. La va immobilitzar i va intentar afluixar-li els dits que, com urpes, estrenyien amb força els papers.
Van forcejar una estona però algunes cartes més es van estripar i, com papallones, es van posar a voleiar pel mig de les seves cares vermelles.
La Maria es va posar a riure de manera cruel.
La Carmeta va enretirar-se i va començar a recollir, entre sanglots, tots els paperets que podia mentre les seves llàgrimes relliscaven per les galtes calentes. L’altra cridava:
—Ho sabia!!!... Ho sabia!! Sabia que tu i en Domènec us escrivíeu... Durant anys us heu estat escrivint a la meva esquena i ara que és mort, no m’he pogut estar de saber que us dèieu. He entrat quan has marxat; sé que guardes una clau a sota la torratxa de l’entrada.
Però la Carmeta ni l’escoltava, cada trosset de carta era un bocí del seu cor trencat... La mort d’en Domènec havia estat un cop dur, però això era com si morís per segona vegada. La Maria li esquinçava els únics records que tenia d’ell, les seves cartes.
En Domènec i la Carmeta es coneixien del poble de tota la vida. Havien estat uns anys festejant i s’havien promès.
Un dia va aparèixer la Maria, una forastera que venia a estiuejar, que es va encapritxar d’en Domènec. No va deixar d’assetjar-lo, d’intentar seduir-lo, fins que una nit de Festa Major, ell  havia begut una mica i, després de deixar la Carmeta a casa, la Maria va aconseguir el que volia...
Hauria estat una beneiteria si la Maria no hagués aparegut tres dies abans del casament, acompanyada del seu pare, dient que en Domènec l’havia deixat embarassada.
En un poble petit, allò va ser un gran escàndol... El safareig es va rebaixar amb el casori que es va fer un mes més tard, però amb la núvia canviada.
En Domènc li va explicar tot a la Carmeta i ella s’ho va creure, el coneixia prou bé. Ell va acceptar l’agreujant de la seva irresponsabilitat casant-se amb la Maria i pujant la seva filla.

Durant uns mesos, la Carmeta i en Domènec, evitant-se i trobant-se pel poble. Fins que ella no va suportar-ho més i un dia va marxar deixant el pis parat.
Va tornar dotze anys més tard quan va morir la seva mare. Va obrir la bústia i va trobar-hi  dotze cartes d’en Domènec, una per cada aniversari que havia passat.
No es va veure en cor de tornar a marxar.  Va quedar-se a casa per cuidar del pare, però cada vegada passava més estones sola al pis que amb tant d’amor s’havien arreglat.
I un dia va topar-se amb en Domènec pel carrer i, tot i la distància i els anys transcorreguts, a l’instant va recordar perquè li agradava i mai cap altre home li havia fet ombra. Va ser com refer un dibuix, com si totes les peces d’un puzle es posessin màgicament en ordre. Li va agrair les cartes i ell li va dir que, si li volia escriure, podia deixar-li les cartes a la bústia de la feina, només ell l’obria.
A partir d’aquell moment, la Carmeta li va començar a escriure cartes sense una freqüència acordada, simplement quan li sortia o en tenia moltes ganes; al principi, curtes i vergonyoses, però amb el temps van acabar essent llargues i íntimes.
En Domènec tenia una vida aparentment normal. Era feliç? Qui és capaç de saber si algú ho és realment o representa el paper que la societat espera que faci? Era un home reservat, discret i poc donat a fer confidències, com molta altra gent.
Només la Carmeta sabia a través de les seves cartes què sentia i què es callava. Segurament que enfrontar-se a un paper era, per en Domènec, més senzill que verbalitzar-ho.
Aquest va estar el seu secret, però els secrets arriba un dia que se saben.
I per segona vegada a la vida, la Maria li usurpava el què més estimava.


dilluns, 30 de maig de 2016

LA PROTAGONISTA

Estava cansada de ser la protagonista de la història. No era tan emocionant com li havien pintat quan li van oferir aquest lloc de feina. Feia molts dies ja de tot plegat, ni recordava quants... De fet, era una història intemporal i per tant mesurar-ho en temps era una pèrdua de... temps?

Des de petita havia desitjant amb tota l’ànima aquesta feina.

Sovint imaginava que vivia històries de conte.
Quan tenia set anys, cada matí després esmorzar, la mare la feia anar a buscar el pa abans d’anar a l’escola. En el curt trajecte de casa seva fins al forn de pa, poc menys d’un centenar de metres, acostumava a trobar-se amb un home que, dret en una cantonada, l’observava. La mirava quan passava a l’anada i li somreia d’una manera estranya i res més, però a ella la feia posar molt nerviosa. Un matí que plovia, es va posar una capel·lina vermella i va suposar que ell no hi seria. Anava tota decidida i alleujada quan ell va sortir d’un portal i se li va plantar al davant. “Bon dia, Caputxeta!” li va dir arrossegant les paraules amb una veu molt gutural. A ella, de l’ensurt, li va caure el moneder a terra. Es va ajupir a agafar-lo i fa fugir cames ajudeu-me... De tornada a casa es va mirallar en la vitrina de la porta de l’entrada i es va veure ben bé igual que la Caputxeta. Encara tremolava i tenia el cor esverat.
Els matins que van venir després, l’home tornava a ser a la cantonada habitual i va passar a  saludar-la cada dia de la mateixa manera: ”Bon dia, Caputxeta”. En el moment en que ell es posava a somriure, ella apretava a córrer sense mirar enrere. Era una mena de joc que no li feia cap mena de gràcia. Fins que un dia, va veure com es passava la llengua pels ullals mentre la mirava i això li va despertar una mena de por i fàstic alhora.
A partir de llavors va suplicar a la seva mare que no la fes més a anar a buscar el pa, que faria qualsevol altra cosa a casa per ajudar, menys això... La mare mai va saber-ne el motiu, si li hagués dit que el llop l’assetjava cada matí tampoc l’hauria cregut...   

Durant un temps molt breu va oblidar-se de viure moments de conte. Passava molt temps a casa tancada a la seva habitació com fan la majoria dels adolescents. No li venia gens de gust relacionar-se. Llegia totes les històries que li queien a les mans.

La seva imaginació la portava a veure’s  a ella mateixa com una mena de Rapunzel tancada dalt la seva torre esperant al cavaller que vindria a rescatar-la. S’havia recollit els cabells en una llarga trena i els capvespres d’estiu es passava estones asseguda al terrat de l’àtic, mirant en algú punt de l’horitzó, i somiant que algun lloc remot hi havia un noi que estava esperant el moment oportú per venir a alliberar-la del seu captiveri.
Recolzada a la barana, una tarda d’estiu es va adormir. Quan es va despertar el seu cabell s’havia desfet de la trena i s’havia cabdellat de tal manera amb els fils d’estendre que no es podia moure. Va començar a cridar fins que la mare va venir a socórrer-la. No hi va haver altra sol·lució que agafar unes tisores i tallar els nusos que se li havien fet.
Amb el cabell un pam i mig més curt, va intentar oblidar el conte de la Rapunzel durant bastant temps...

Va decidir estudiar art dramàtic i durant uns anys va poder satisfer les seves ganes de viure altres vides.

I un dia li va sortir aquesta feina... Una feina estranya que li suposava un repte fascinant: ser la protagonista d’una història.

Va veure l’anunci penjat en el suro de l’escola d’art dramàtic. Se’l va llegir unes quantes vegades per arribar a entendre què buscaven exactament. Va arrencar una pestanya, de fet la primera, amb el telèfon de l’interessat i se la va guardar.
Al vespre, amb el paperet als dits, va trucar agitada. Va pensar en la possibilitat que es tractés d’una broma o una enredada. Va respondre una veu seriosa d’home i van quedar per trobar-se a l’endemà en un bar molt conegut a prop de la rambla.
L’home devia tenir uns cinquanta anys llargs i no semblava estar de broma. Era un escriptor que estava innovant. La feina era per un mes, a jornada completa, millor dit, trenta dies seguits amb les seves trenta nits. La remuneració era considerable i, a més, les dietes estaven incloses.
Què havia de fer? No estava massa clar, ell escriuria una història i ella seria la seva inspiració. Una mena de musa?, va preguntar tota contenta... No ben bé, va tallar-la ell... D’entrada era un experiment que s’aniria elaborant sobre la marxa... S’ho havia de pensar, va dir ella... Ell no tenia pressa, tampoc hi havia més candidates...

Finalment va dir que sí. Va inventar una mentida que la seva mare es va creure. Un mes fora en una estada de pràctiques... No s’havia de pagar res, ja entrava dins la carrera. Es trucarien cada dia al vespre. I així ho feia... La mare la feia a Argentina i ella en realitat estava a Argentona, en una casa d’una urbanització dels afores.

Tan bon punt obria els ulls, veia l’escriptor observant-la darrera unes ulleres i escrivint en un petit ordinador. Ella s’estirava, ell escrivia. Ella badallava, ell escrivia. Ella tancava els ulls i el sentia teclejar amb dits incansables. S’aixecava i anava descalça fins la cuina... i ell la seguia descrivint tots els seus gestos i moviments. Estava avorrida... Portaven ja bastants dies escrivint, bé, ell escrivia, ella no feia res en especial... 
Havien baixat al poble algunes vegades, a comprar menjar i... res més.

Ella li va proposar una mica d’acció, el llibre estava quedant molt tediós i ensopit.
I si ella s’enamorava d’algú? Un idil·li boig i apassionat d’aquells que et trastoquen la vida i et sacsegen l’ànima?... Ell va dir que d’acord. De qui?... S’hauria de buscar un candidat. Van recórrer amunt i avall Argentona, buscant algun xicot que li fes”til·lin”, però no era senzill...
Hi havia un noi guapot en una cafeteria. Va, aquest mateix...  Ella va anar-hi esmorzar uns quants dies seguits i se’l va guanyar ràpidament, però va resultar ser gay... Idea descartada.

I si mataven a algú? Així, pim pam, sense cap motiu especial. Resultaria ser el crim perfecte, el que porten intentant tants escriptors... A qui podien matar?... Van estar pensant-hi tot un matí... A la casa del costat hi vivia una iaia menuda de mirada entranyable envoltada de gats. No costaria gens donar-li una empenteta quan sortia a agafar l’aigua del pou que tenia al pati per regar les plantes. L’àvia ja els saludava habitualment i seria fàcil que a ella li fes confiança.
Va aconseguir amb desimboltura que la deixés a entrar al pati quan regava, mentre l’escriptor escrivia vigilant des del jardí del costat. Anotava tot el que elles feien i deien. Però quan va ser el moment d’empènyer-la... no s’hi va veure en cor. Li va saber greu. Era tan bona i poca cosa aquella doneta... Tampoc va servir aquesta proposta.

Havia de ser una idea original, una que mai se li hagués ocorregut a cap escriptor...

I si?...
Llavors ella va aixecar els ulls i et va veure a tu. Te la miraves amb interès, expectant... Per un moment es va aturar l’acció i es va fer un silenci etern.
Tu vas esternudar... i ella et va dir:  “Salut!!”, però ni la vas sentir.
Maleïda al·lèrgia primaveral!—vas murmurar.
Et va veure uns ulls plorosos i vermells i un nas humit amb una gota oscil·lant. Estaves com una sopa... Et vas sonar amb un mocador de paper i vas tancar el llibre.
I ella va anar a dormir amb una nova idea que li rondava pel cap.

Vas tardar tres dies a tornar a obrir el llibre. Ella mentrestant havia preparat una aventura deliciosa per encandilar-te, però tu, estirat al llit i amb febre, vas aguantar poc més de mitja pàgina i et vas adormir. El llibre va quedar obert damunt del teu pit.
Et va mirar hores i hores. Navegava dins el llibre en l’onatge de la teva respiració: ara amunt... ara avall... Absorta en el teu rostre, va recórrer, una vegada i una altra, cada contorn, cada solc, cada arruga... fins que es va aprendre de memòria la teva geografia.
Es va perdre en el bosc del teu cabell i va descobrir-te una ferida antiga al costat esquerra, just en el naixement del serrell.
Va creure que els caragols de les teves orelles eren d’una simetria exquisida i per un moment va imaginar-se que eren la porta d’entrada al teu cervell. En què estaries somiant? I, sorprenentment, llavors vas somriure adormit.
Ella anhelava que obrissis els ulls, aquells ulls d’un blau intens com el cel d’un dia brillant d’estiu, però no podies... La febre et consumia i tot tu cremaves.
Va posar-se de puntetes i va mirar de resseguir tota l’envergadura del teu llarg cos.
Es va fer de nit i va esperar asseguda al llom del llibre, mirant bocabadada el poc que veia de tu, fins que finalment també es va adormir.
En una petita convulsió teva, el llibre va caure al terra fent un soroll sec. I es va tancar...

L’endemà et vas despertar millor i et vas vestir. Amb un cop de peu, sense voler, vas empènyer el llibre sota el llit. Te’n vas anar a treballar...

Ara ella espera impacient: la protagonista enamorada del seu lector. 
Una història d’amor mai contemplada que no se sap com pot acabar...

L’escriptor està satisfet.