EL TRACK DE LA COVA MÀGICA

Fitxa tècnica:

-Quilòmetres: ni idea, tot camí comença amb un primer pas.  -Dificultat: Uff! La dificultat principal és arribar aquí.  -Moment recomanable: preferible sota la llum de la lluna. -Punts recomanables: tots!! Les llacunes bessones, el pou dels desitjos... -Coordenades: caminaré sempre sota l’esguard de la lluna. -Comentari: M’abstindré de penjar fotos, però compartiré les emocions viscudes.

Som-hi:

Aparco el cotxe i admeto que estic il·lusionat; fa molt de temps que espero aquesta nit. Des del petit turó on em trobo, em quedo mirant embadocat, a banda i banda, les llacunes bessones de blau turquesa que espurnegen expectants sota la llum de la lluna. Somric i veig el meu reflex en les seves aigües quietes. Em sento, en aquest instant, l’home més afortunat del món. Si no pogués fer un pas més, ja em donaria per satisfet amb aquesta encisadora imatge. Podria quedar-me aquí, quiet, mirant aquestes llacunes que em retornen la millor versió de mi mateix i deixar passar les hores fins a l’albada, però el meu cor ansiós em porta, inevitablement, a moure’m.

Davant meu s’obre un desert d’una geografia sinuosa que em té corprès. Les meves cames volen anar de pressa i vaig tan esverat que, en prou feines he fet unes passes, ja ensopego amb unes arestes molsudes vermelloses. Caic en uns aiguamolls i quedo submergit en un líquid dolç de gust afruitat. Dues fileres de perles blanques brillen als costats i, mentre se separen, s’obre un gran forat d’on apareix del fons una bèstia carnuda. Es refrega rasposa a mi i, d’entrada, m’esgarrifo d’angúnia. Quan m’adono que no és perillosa, em deixo fer. S’estableix entre nosaltres un joc estimulant que ens agrada als dos però no sé com aturar-la quan la meva integritat perilla, sobretot en els moments que les perles col·lisionen entre elles. Tardo a reaccionar perquè reconec que gaudeixo del risc. Només quan en sóc capaç, reculo arrapant-me amb els braços on puc i m’escapo massejat, amarat tot jo.

Continuo feliç, ensomniat, amb uns peus que van sols. A partir d’aquí ve una baixada pronunciada i llisco per un camí sedós. Un coll llarg i estret s’obre davant meu esquitxat d’una carrandella de petites llavors escampades a terra. Les ressegueixo. Un lleuger tremolor em sacseja l’espinada i noto com se m’arrissen els pèls del clatell. M’estarrufo sorprès per aquesta nova emoció...

No m’aturo. La claror de la lluna m’ensenya de lluny unes siluetes arrodonides i generoses amb un pic dret i orgullós en cadascun dels dos cims. M’ho prenc amb parsimònia per coronar-los i, gaudint de cada petit pas, els dibuixo a poc a poc fent ziga-zagues. Noto una palpitació subterrània, una mena de cloc-cloc rítmic que s’accelera a cada instant sota la meva pressió. Hi poso l’orella atenta i el meu cap es belluga compassat amb batec. No hi ha dubte de la vida que bull a sota d’aquest paisatge meravellós. Tanco els ulls i em deixo bressolar en aquest indret tan maternal, tants anys enyorat. Hi trobo el consol i l’assossec que feia temps que  buscava.

Abandono apesarat els cims on em sentia tan acotxat, i un ai... em surt al mig d’un sospir. La meva aventura no acaba aquí, encara em queda tant camí per recórrer.

A continuació m’esperen unes petites terrasses que baixen gradualment, esglaó a esglaó, cap a una esplanada. Les descendeixo content, fent passes de gegant, i, de sobte, apareix una sorpresa... Just al bell mig de la plana n’emergeix un pou! Hi trec al nas. Està sec i no sembla profund. I, sóc tan beneït, que m’hi fico dintre sense por i el repasso per dintre i per fora. No hi ha cap tresor ocult però fa una oloreta apetitosa. Acluco els ulls i rumio un desig. Hi abocaria sencera la meva saca de monedes per tal que se’m compleixi. De fet, només en demano un: poder-hi tornar un altre dia. El penso amb tanta intensitat que crec que el meu cervell el diu a crits. Calla, que no els desitjos no es poden dir en veu alta, schssstt...

Aquesta nit vinc envalentit i amb ganes de no perdre’m res. Metres enllà comença un bosc espès que em crida bojament l’atenció. El meu instint em diu que és on s’amaga la cova màgica, però no goso. Faré l’excursió circular, m’hi adreçaré de tornada. Ara hauria de fer un tomb avall encara. Cap on? Miro a banda i banda i els dos camins s’assemblen com dues gotes d’aigua, una geografia simètrica que em fa dubtar.

Em decanto cap a la dreta.

El camí em convida a ressolar per un pendent que acaba en una petita aresta que sobresurt  desafiant. M’hi enfilo arriscant-me i per un segon em balancejo al buit. Recupero l’equilibri estenent els braços i reprenc l’itinerari que he triat. Un corriol molt llarg, fins on m’arriba la vista, ple de bellesa serena i vellutada.

A mig trajecte trobo un turó rocós i hi descanso una mica. Miro a la llunyania i albiro al final del terreny un espadat que s’aixeca enlaire amb cinc mitges llunes resplendents. Em vénen ganes de córrer i em llenço a una carrera gairebé a càmera lenta amb un somriure d’orella a orella exagerant, conscientment, cada moviment exempt de gravetat en aquest viatge sideral.

M’enfilo de puntetes per arribar a tocar la lluna més gran. Ella es belluga inquieta i m’adono que té: pessigolles!!... Les altres ja esperen enriolades el seu torn i, com criatures juganeres, es mouen nervioses per cridar-me l’atenció. Ric. Les toco mentre elles xisclen esverades. Passo d’una a l’altra, acariciant-les com tecles d’un piano. Se m’arramben festoses i m’amanyaguen la cara. Estan ben esbojarrades... Que divertit!

Encavallat en la lluna gran agito els braços com un genet. Llavors em fixo que hi ha cinc llunes més, a poca distància, que em miren geloses. Les seves cares em fan pena, pobretes... Podria fer un salt i anar amb elles també. I d’un bot, aprofito l’embranzida, i floto pels aires. Aterro damunt les altres cinc que em reben amb alegrois. Hi ha un enrenou considerable, xiscles i mastegots varis. Totes volen ser tocades les primeres i jo sóc un, només. Intento estar per totes per acontentar-les. Són divertides però al final m’esgoten.

Decideixo marxar. A poques passes noto el pes de les seves mirades a la meva esquena i giro el cap. Veig les seves carones tristes que m’observen. A les deu llunes de cara blanca se’ls ha fet curta l’estona que hem passat junts i sé que esperen alguna cosa més de mi. I se m’acut que... Faig una cabriola de saltimbanqui, voltejo dos tombs en l’aire i caic a terra amb els peus junts. Quan recupero l’equilibri saludo acotant el cap amb un braç sota l’estómac. Totes criden con boges i m’envien núvols de petons amb gust de llimona. Faig adéu amb les dues mans i, ara sí, m’allunyo.

Com era de suposar, cap a la meitat del camí, em trobo de nou amb altre turó rocós aproximadament paral·lel a l’altre. Aquesta vegada no m’aturo, estic impacient per continuar. Ja m’acosto al bosc i tremolo, però no és de fred, sinó d’emoció.

Davallo amb cautela cap a l’esquerra quan el terreny esdevé un de sol. Em fico per primera vegada per indrets acotats i m’hi atanso amb reserva. Sóc conscient que trepitjo territori sagrat i cada passa la faig amb molta de cura. Sé que només uns pocs privilegiats han gaudit de la gràcia d’arribar fins aquí; si noto el mínim indici de rebuig, hauré d’abandonar.

M’obro pas entre el bosc aguantant la respiració, però amb el cor bategant a les orelles com un tambor. Trobo un petit fondal que s’obre pas fins a la cova. M’hi fico dins, a poc a poc, i  ressegueixo la trinxera que hi mena. La humitat m’enganxa la camisa a la pell. Hi sóc a prop, tan a prop...

Una espècie de campana vermella penja del llindar de l’entrada i, curiós com sóc, no em puc estar de tocar-la. No emet cap soroll però produeix, en canvi, una forta vibració que fa que tot al meu voltant trontolli. Hi torno i la campana augmenta de mida considerablement i, alhora, l’estremiment puja d’intensitat. A cada carícia meva, ella creix mentre origina un terratrèmol de múltiples rèpliques. Per primera vegada experimento el poder de la meva tendresa i em faig meva la dita de què: l’amor pot moure muntanyes quan m’adono que la porta de la cova s’ha entreobert.

Aguanto l’alè i respiro.

Ja hi sóc i s’ha obert sense haver dit: Abracadabra.

I només hi trec el nas que una onada de plaer em recorre com un llamp des de la punta dels dits fins als cabells. Quan m’hi endinso, unes sotragades em sacsegen i tot jo quedo banyat d’un elixir màgic que m’esborra. Reneixo... No conec res, no recordo res... Només sé que voldria quedar-me en aquest lloc per sempre.

L’eternitat deu ser quelcom semblant.  

Perdo el sentit del temps però, al final, surto de la cova fent tentines com un nadó que avança per primera vegada per la vida. Desfaig el camí que porto fet i enfilo amunt, cofoi. Passo el dit per les parets del pou i beso amb calma els pics arrodonits, ara un i després l’altre. Esquivo intencionadament la bèstia carnuda dels aiguamolls, no em sento amb forces de fer front a les seves manyagueries en aquest moment. Retorno al petit turonet de l’inici que des d’aquesta perspectiva m’adono que té dues petites coves a la base. M’enfilo i em quedo mirant, de nou, les llacunes bessones. Estan plenes a vessar. Tenen una llum diferent o m’ho sembla a mi? Tinc la sensació que la meva excursió ha estat un goig a dues bandes. La lluna, còmplice, em pica l’ullet del cel estant. Somric.

Torno al cotxe i gravo el track.

Només el temps dirà si hi podré tornar...

FETA POLS

Aquí estic, feta pols... Mai m’hauria passat pel cap haver d’acabar la meva existència d’aquesta manera tan absurda i indesitjable: tancada amb gent estranya i sense una minsa esperança de canvi. Deixeu-me però, que us faci cinc cèntims de com he arribat a aquest atzucac perquè no tragueu conclusions precipitades.

Em dic, o em deien, Liberada. El nom se les porta... ho sé. N’he aguantat brometes tota la vida. Es veu que mon pare era del morro fort, després de passar deu mesos a presó durant la guerra civil, li devia quedar una espina pendent, perquè quan vaig treure el nas a aquest món es va entossudir que m’havia de dir així. La mare, pobreta, va protestar; deia que no era un nom per una criatura, però el pare no es va deixar convèncer i amb aquest nom em va anar a inscriure. Vaig ser filla única. La mare devia trobar una manera de fer-li pagar la seva marraneria i no es va voler arriscar a un segon fill o filla. Vés a saber amb quin nom hauria sortit de nou si n’hagués tingut oportunitat...

No us vull omplir el cap amb la meva infantesa, perquè a part de l’anècdota del nom, vaig gaudir d’una vida senzilla però feliç.

A vint anys vaig conèixer l’Armand, que era ferroviari, i després de cinc anys de festeig pel mig de les vies i vagons aturats, ens vam casar. Vam tenir tres filles precioses com flors: la Rosa, la Margarida i l’Hortènsia. No rigueu no... Em devia quedar una arrel del pare a l’hora de triar noms, ell pobret no les va arribar a conèixer, per tant no hi va tenir res a veure. Tampoc som noms tan estranys i són molt millor que el meu.

Les nenes van créixer sanes i joioses però la tranquil·litat dura just una temporada. Ma mare, que era molt sàvia, sempre deia: Quan la felicitat és a la sala, la tristesa puja a l’escala. Així que un matí de novembre el pobre Armand la va palmar mentre manipulava la catenària. Va quedar-ne només un polsim damunt un vagó. El cap d’estació el va recollir amb la pala i me’l van portar dins un pot de melmelada. Durant anys el vaig tenir damunt la rapissa de la cuina i li parlava mentre feia el sopar.

Em vaig haver de posar a treballar, el sou de vídua no donava per a mantenir tres nenes. Vaig estar de sort i a l’estació on treballava l’Armand em van oferir feina per despatxar bitllets a la taquilla. Feia el torn seguit i a les cinc podia passar a recollir les nenes a l’escola i estar per elles. Eren generosos amb nosaltres i sovint ens regalaven bitllets de tren; els aprofitàvem ben contentes: anàvem a la capital a passejar per les rambles, a l’estiu ens acostàvem a la platja de la Barceloneta, a l’hivern ens arribaven a Ripoll i a Núria a tocar la neu. 

Però la vida passa com una ventada... Les filles es van fer grans i ja sabeu que al jovent el món se’ls fa petit. La Rosa, la més llaminera, va conèixer a un pastisser de Lleida i va marxar a pastar la seva pròpia família. La Margarida va estudiar econòmiques i va trobar feina a Madrid. Ja em direu!... com si no pogués trobar un despatxet més a prop. I l’Hortènsia, que sempre ha set la més romàntica de les tres, es va enamorar d’un sevillano i cap a Sevilla falta gent. En fi...

De fet, un cop mirat amb fredor, no les tenia tan lluny: si agafava l’Ave, podia anar a veure-les a les tres sense complicar-me gaire la vida. Vaig aconseguir un abonament molt econòmic pels treballadors i cada divendres al vespre me n’anava a veure una de les filles. Les visitava a totes cada tres setmanes i totes estàvem contentes.

I així vaig anar vivint, fins que un dia no em vaig trobar gaire fina i vaig visitar el metge. Mala peça al teler... Una malaltia d’aquelles que no fan mal però minen per dintre i quan un se’n dóna compte ja només li queda la carcassa. No em vaig encaparrar... Tampoc serviria de res.

Vaig avisar les filles. Aquesta vegada van ser elles les que es van anar ajuntant dins l’Ave durant el trajecte i em van venir a visitar. Vaig exposar el cas sense embuts. L’Hortènsia va ser la que se li va posar pitjor, pobreta. Però jo, amb el cap ben clar, els vaig anar cantant el meu seguit de peticions: volia que es vengessin el vell pisot amb totes les andròmines i els diners que en fessin, juntament amb els meus estalvis, tot per elles a dividir entre les tres. Un cop fos morta, res d’exhibir-me dins el fèretre: que si sembla més jove, que ben arreglada que l’han deixada... Res, tapa posada i una foto que ja tenia triada al damunt. Les flors, lliris blancs, que sempre m’han agradat. La música, només dos temes: Un núvol blanc de Lluís Llach i Somewhere over the rainbow i prou. I incinerar-me...

En aquesta darrera petició hi havia el requisit més important. No volia que em posessin dins un nínxol. El meu desig era poder estar amb elles, visitar-les com ho havia fet en vida, cada tres setmanes. Ja havia parlat amb un encarregat de l’Ave, la meva urna viatjaria cada divendres en el primer vagó just darrere del conductor. A l’estació, a l’hora acordada,  la filla que li toqués el torn, s’acostaria a l’andana a recollir l’urna. El divendres següent l’enviaria a sa germana i així successivament de manera rotatòria. Totes hi van estar d’acord.

I un mes i mig més tard, vaig tancar els ulls per sempre. La cerimònia va ser preciosa, pell de gallina se’m va posar. Deu n’hi do la de gent que semblava haver-hi... I en acabat tota la parafernàlia, les filles van obrir un moment el fèretre per veure’m per última vegada i cap al forn.

D’entrada vaig notar un lleugereta escalfor als peus, ja m’anava bé perquè els tenia ben glaçats. Després la calor va pujar per les cames i el cos i vaig començar a suar com un pollastre. No m’agradava gaire. A mi la xafogor em mata, ho havia d’haver pensat abans això... I quan es va començar a fer inaguantable, es va produir un estat de catarsi tan estrany que em va deixar feta pols, mai tan ben dit.

Fins aquí tot era previsible, però el que va venir després no m’ho esperava.

Resulta que un cop incinerat la cendra cau en una galleda i amb una pala n’omplen l’urna. Però el problema està que la cendra conté les restes de totes les persones que han incinerat aquell matí, no separen fulano de mangano, no, tot és cendra per ells i els familiars poc en sabran mai res.

O sia, que ara estic dins l’urna amb la mà d’un vell verd que em grapeja cada dos per tres, amb els peus d’un karateka que, no m’atreveixo a dir-li, li fan un tuf de formatge agre que tomba d’esquena, i amb la llengua d’una aspirant a cantant d’òpera que es passa el dia refilant com una garsa.

Tinc el cap com un timbal, estic estreta i, a més, el vell aquest em toca a cada moment i em té fregida...

El més estrany és que fa dos dies m’havia de recollir-me l’Hortènsia i se’m va descuidar. I ara estic aquí dins l’Ave, fent dos viatges diaris a Barcelona i em trobo la panxa regirada.

Avui la veu de l’encarregat no és la de sempre, aquest vailet no sé què diu d’un pot abandonat, i de tirar-lo per la finestra. Hi ha un altre que li diu que sí...

Valga’m Déu, com volo!!!...

La patacada ha estat sonada i l’urna s’ha obert. Quina sort, fugir d’aquest calvari... Al final el pare em va encertar el nom, ara sí que em sento: Liberada!!

Iuju!!!...