En una tarda de
pluja es compleix la dita de “carrers molls, calaixos eixuts”. Sols, al centre
històric de Vic, els tres companys de sempre. Quan para de ploure, surto de la
botiga i els pregunto si tenen ganes de
jugar. El campanar s’espolsa fent que sí i ens esquitxa amb les gotes del seu
teulat. El bisbe Oliba i jo riem i esperem, ansiosos, a veure si té alguna
idea. Ell fa molts anys que està aquí plantat i ha vist a jugar molts nens a molts
jocs. Fa un posat pensatiu i, finalment, diu: “Jugarem a Terra, mar, cel i
infern”. Sí! Visca!
Ens fa anar a les
escales del Museu i a quatre trams d’escales els posem aquests noms: cel al de dalt, terra, mar i, a l’últim, infern.
Es tracta de saltar d’un tram a l’altre segons l’ordre que ell ens dóna i qui
s’equivoca perd. El bisbe i jo ens posem al tram del cel per començar. El campanar
crida: ”Cel!” i el bisbe Oliba salta decidit cap a terra i ja ha perdut. Jajaja... Em tronxo...
Tornem a començar i
diu: “Mar!” i el bisbe salta tan fort que calcula malament i se’n va de cap a
l’infern. Quin fart de riure, altre
cop!
De tant en tant jo
també em confonc perquè el campanar ens dóna les ordres cada vegada més de
pressa i es fa difícil pensar i saltar ràpidament al tram correcte. És un joc
ben àgil i distret.
Un tro i un ruixat sobtat
ens cau a sobre. Jo corro cap dins mentre ells dos es queden estoicament sota
la pluja. Vaja... Ara que ens ho passàvem tan bé.
