BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dijous, 23 de novembre de 2017

EN POL, EL CARGOL: L’1 O

1 d’octubre de 2017

En Pol, el Cargol, d’ençà del 9N del 2014 que no ha deixat de seguir l’actualitat, però ha de reconèixer que hi hagut moments que la seva bava independentista s’ha assecat una mica.
L’11 de setembre del 2015 no va poder participar en la Via Lliure de Barcelona perquè estava en una estada de dues setmanes al País Basc que no ho va poder canviar. Va seguir al punter gegant des d’una taverna de Donostia. I el dia 27 ja era aquí per anar a votar. Això sí que seria imperdonable per un independentista com ell! Els resultats van ser molt positius i va córrer a celebrar-los una vegada més amb l’Oriol.
L’11 de setembre del 2016 va ser a Berga i el del 2017 va cridar: VOTAREM!! a Barcelona fins a quedar esgargamellat.
Ara feia temps que no se sentia tan útil pel seu país com aquests darrers mesos: forma part d'un CDR i l’1 d’octubre es va passar tot el dia, i també la nit abans, protegint els col·legis electorals per poder anar a votar. 
En Pol va ser un dels que van rebre, però va poder salvar una urna i van continuar votant la resta del dia. No li van trencar les dents perquè no en té i tardarà uns temps a tenir la closca refeta del tot. De fet, l’exterior l’importa poc, és de l’interior que se sent malament. Arrossega una tristesa que el porta a passar-se el dia mirant la pluja i això que no plou...

dissabte, 4 de novembre de 2017

LA PRIMERA VEGADA



Per tot hi ha una primera vegada i algunes acostumen a ser inoblidables. La primera vegada que vaig anar a esquiar tenia quinze anys i, us he de confessar d’entrada, que mai he estat un noi gaire esportiu. Per mi la classe de gimnàstica sempre va ser un veritable infern. Encara ara, entrar a un gimnàs i veure la pila de màquines que hi ha per allà és, als meus ulls, el més semblant a una sala de tortura. La natació obligatòria de l’escola va ser durant anys un malson que es repetia just quan acabava d’oblidar la darrera classe. L’aigua em fa pànic i saber que sota meu n’hi ha un munt em fa donar manotades per arribar a la vora de la piscina a la qual m’aferro amb ungles, i dents si cal.
El meu pare havia estat un home molt esportiu i, amb bona intenció, va intentar inculcar-me la seva passió. Em va apuntar cada any a un esport diferent amb el propòsit d’encertar-ne algun dia algun. Futbol, ciclisme, karate, escalada, tenis, handbol... van convertir-se en un fracàs darrere l’altre. Va quedar més que clar que jo era un negat en aquest tema.
Finalment va optar per un esport més suau i em va apuntar a excursionisme. Vaig arribar a pujar a alguns cims emblemàtics amb penes i treballs, però sí, ho vaig aconseguir.
I un dia la colla de muntanya em van convidar a esquiar. D’entrada vaig dir que no, em conec i endevinava que ho passaria malament, però tant i tant van insistir que vaig acabar cedint. Ja havia sospitat que tothom en sabria més que jo però, els feia tanta il·lusió que hi anés, que em van assegurar que estarien per mi i que s’adaptarien.
La veritat és que l’arribada a l’estació d’esquí em va semblar preciosa. Aquell paisatge cobert d’un blanquíssim mantell blanc amb gent abillada amb roba de colors lliscant per totes bandes era molt bonic.
Els meus companys van ensenyar-me a posar els esquís, a fer cunya i poca cosa més. Tots estaven tan impacients per començar a esquiar que deu minuts més tard ja estava fent cua al tele-esquí que pujava a pistes de no sé quins colors. Cada vegada que em tocava a mi deixava passar a un dels companys, i al final, inevitablement, vaig ser l’últim. Em vaig posar aquell estri estrany sota el cul, ho havia vist a fer als altres quinze i em va semblar que me’n sortiria. D’entrada així ho va semblar i vaig anar pujant bastant amunt però, quan m’hi vaig repenjar una mica massa, vaig caure de cul per terra. El paio que venia al meu darrere va començar a donar cops de braços i a cridar que m’apartés del mig, que feia nosa, em deia. Em vaig arrossegar per la neu per sortir del mig del pas i no va ser gens fàcil amb l’embolic de pals i esquís que portava. Imbècil!, em va dir quan em fa passar a fregar. Vaig alçar la vista i els meus companys eren lluny, ni tan sols m’havien vist a caure. Així que em vaig quedar sol. Que llarg que se’m faria aquell matí. Ai Senyor...
Vaig tardar una bona estona a posar-me dret. Era complicat mantenir l’equilibri perquè el desnivell de la pista era considerable i no em feia gens de gràcia encarar els esquís avall. Per tant, em vaig posar cara amunt i em vaig anar movent fent petites passes de costat. La idea era aconseguir apartar-me tant com fos possible del lloc de pas dels esquiadors.
Em vaig xafar i vaig ensopegar tantes vegades amb mi mateix que, tot d’un plegat, un esquí va sortir de les fixacions i el vaig perdre de vista. Vaig girar-me i estava cinquanta metres més avall. Per baixar-lo a buscar més lliure se’m va ocórrer deixar els pals a la neu. No sé encara ben bé com va anar, però vaig baixar lliscant amb un sol esquí i sense mans dos-cents metres!!... I no vaig caure!! Si no estigués inventat ja, diria que aquell dia vaig descobrir l’snowboard. Durant uns breus minuts vaig poder entendre perquè a la gent li agrada esquiar. La pega va ser que em vaig passar de llarg l’esquí que venia a buscar i llavors no sabia com pujar. Pot ser fora millor treure’m el que duia i caminar. No era fàcil, la neu s’havia quedat tan glaçada entre les fixacions i aquestes sí que estaven ben fixades, reconxo... Em vaig haver de treure els guants i vaig esgarrapar una bona estona amb les ungles per aconseguir treure’m l’esquí.
A quatre grapes vaig anar pujant i recollint ara l’altre esquí, ara els pals, i amb tot plegat em vaig adonar que m’havia anat desplaçant tant que tenia un petit bosc a tocar. Ja no es veia esquiadors per enlloc i em vaig quedar allà assegut, decidint cap on anar.
M’estava quedant amb el cul moll quan, de cop i volta, ziuuuuu... A l’altra banda dels arbres vaig veure passar rabent a un esquiador. Olé!... Segur que allà hi havia una pista i potser trobaria als meus companys. Només calia travessar pels arbres, tampoc seria tan difícil.
A penes havia fet dues passes que em vaig enfonsar tot jo amb neu fins a la cintura. Amb els esquís i els pals a l’espatlla vaig tardar hora i mitja a creuar el bosc! Suava com un beneit... Mai hauria dit que es pogués suar tan gairebé colgat de neu. Però per sort, cada vegada que em desmoralitzava, sentia ziuuuu i com una aparició entreveia passar de nou un altre esquiador.
Per fi vaig acabar arribant a la pista. I des de allà vaig veure a baix, molt lluny, una mena de porteria vermella inflable i tot de gent quieta que mirava no sé què. Vaig mirar amunt i no vaig veure res. En fi... Jo a la meva, que prou feina tenia a tornar-me a posar els esquís, agafar els pals, fer cunya i tota la resta.
No baixava ningú més que jo. Ho vaig trobar estrany... A més, la pista estava plena de banderetes plantades dalt uns pals bastant llargs i flexibles. Sé del cert que eren flexibles perquè quan vaig anar a espetegar sobre un pal d’aquests, m’hi vaig agafar ben fort per no caure i em va acompanyar arran de terra sense trencar-se.
Cada dos per tres queia però el que em feia més ràbia era que hi hagués tanta gent mirant-me. No sé què hi feien? No tenien res més a fer? I, com més m’hi acostava, semblava que em volien dir alguna cosa però el gorro em tapava tant les orelles que no entenia res de què em deien. De mica en mica em vaig anar posant cap al mig, sense voler, ésclar. Jo ja intentava fer cunya, però ara esquivava un pal ara topava amb un altre. A més, la gentada cridava i gesticulava de manera tan exagerada que no m’ajudava gaire, al contrari, encara aconseguien tots plegats fotre’m més nerviós.
I mentre estava abraçat a un pal d’aquests fent equilibris per no caure un altre cop, de sobte, ziuuuu... i del no-res va aparèixer un esquiador que, amb molta destresa per part seva, em va esquivar. Va baixar sortejant amb gràcia als pals de les banderetes fins a arribar a la porteria inflable mentre la gent aplaudia embogida.
Però, on cony m’havia fotut???
Em van començar a tremolar els genolls. A veure si acabaria baixant fet una bola i fent gol a la porteria. Redéu...
Com vaig poder em vaig anar desplaçant cap a un lateral de la pista i, just quan m’acostava a la gentada, vaig fer una forta empenta amb els pals i vaig poder travessar esquiant, dret i amb la cara ben alta, però sense mirar a ningú, això sí. Crec que va ser el tros més llarg que vaig fer en tot el matí sense anar per terra. I va ser una sort! Tot de xiulets i aplaudiments van acompanyar la meva arribada. No repetiré les paraules que em van arribar a les orelles per respecte a la meva mare però us puc assegurar que no eren paraules gaire boniques...
Dos-metres més enllà vaig veure la cafeteria i no m’hi vaig rumiar dues vegades. Amb un cop sec i decidit em vaig llevar els esquís, vaig agafar els pals i em vaig anar a esmorzar, tot i que eren les tres del migdia.
Amb l’anorac girat del revés perquè ningú em reconeixes i amb el gorro encasquetat fins al nas em van trobar els meus companys a la taula més arraconada de la cafeteria.
–On eres?? No saps pas el que t’has perdut!! Un beneït que no sabia esquiar s’ha colat al Concurs de Slaloms que estaven fent. Ha sortit per totes les televisions que ho retransmetien. Que fort!! Quin fart de riure!!... Qui devia ser??... I tu aquí, avorrit, perdent-ho tot!
En fi... Com us podeu imaginar va ser" la primera i única vegada” que vaig anar a esquiar.