No era cap
àngel però estava volant. En Josep Maria corria una cursa boja i desenfrenada amb
una lleugeresa sorprenent pel seu centenar i pico de quilos. Fugia amb ulls
esperitats, com si el mateix diable en persona l’empaités. En cinc minuts mal
comptats ja portava a les seves cames un quilometratge digne de medalla
olímpica, no obstant però, eren metres malaguanyats en un cercle inacabable al
voltant de la plaça de Vic. De tant en tant torçava el coll per veure si la
dona el seguia. El darrer cop que s’havia girat li havia semblat que es quedava
enrere, però com que no n’estava segur, no es podia permetre reposar, no fos
cas que aquella harpia l’atrapés. El terror que sentia, lluny de frenar-lo,
donava ales a uns peus diminuts per a un home de la seva envergadura. Per
primera vegada a la vida el seu cos responia amb escreix davant d’una situació
del tot inesperada i n’estava prou cofoi.
De sobte va
notar el cor bategar dins la laringe i, per uns instants, li va semblar que el
paladejava, el mastegava i l’escopia per la boca. Esverat, es va arrencar d’una
estrebada la mascareta que duia posada i va comprovar que no, que el cor encara
era dins la caixa toràcica, com havia de ser. Va llençar amb ràbia el
tapaboques. Mai acceptaria palmar-la al
bell mig del carrer i fer-ne, a més, un espectacle. En aquell moment la seva
vida no depenia d’un refotut virus, sinó d’esquivar a una pervertida que el
perseguia.
Es va aturar
i la va veure allà, plantificada just al mig de la plaça de sorra, i va sentir
vergonya d’ell mateix, fent voltes ridícules en rodó com un hàmster mentre ella
ja feia estona que s’havia parat i l’observava enriolada.
Amb les
cames tremolant va caminar unes poques passes més fins a la plaça del Pes i, en
descobrir-hi una font, s’hi va abraonar com un boig, però l’aixeta no rajava. La
maleïda pandèmia feia que, les coses que abans eren regals senzills i gratuïts,
ara es convertien en luxes inabastables. Hauria donat la vida per un glop
d’aigua, però els bars estaven tancats perquè la població de Catalunya vivia l’enèsim
repic de contagis, i les autoritats i els entesos en sanitat havien pres
aquesta inapel·lable decisió. Ni una ànima enlloc, carrers deserts. Valga’m
Déu... I amb aquest panorama que feia feredat, l’enviaven a ell a fer de
comercial pel país, per intentar vendre a uns pobres botiguers que, amb els
calaixos buits de feia mesos, s’encaminaven a la fase intermèdia entre el
desànim i el suïcidi.
Anava xop
de suor i notava com la camisa i la samarreta d’imperi se li quedaven
enganxades. Es va passar el dit pel coll i, forcejant amb la corbata, no va
parar fins que va aconseguir arrencar-se-la. Llavors es va llevar l’americana i
va aclucar els ulls, uns breus minuts, repenjat a la font de pedra.
Aleshores va
sentir un repic de talons contra les llambordes. Va afinar l’oïda i un mal
presagi li va provocar una esgarrifança. Es va tensar tant tot ell que els
tirants blaus que duia van sortir disparats i van encertar de ple a un gavià
ajocat que en aquells moments feia una capcinada al sol, repenjat al piló de
dalt de tot de la font. La pobra bèstia va llençar un esgarip tan estrident que
la noia de l’Oficina de Turisme, que també feia una becaina damunt el taulell,
es va despertar sobresaltada.
Quan va obrir
els ulls i va girar el cap, va veure a la botiguera de calces i sostenidors a
escassos metres d’ell. No s’ho podia creure... Allà la tenia, farruca i tossuda
com ella sola. L’havia estat empaitant amb el vestit jaqueta granat i les
sabates de taló. Escabellada, cara vermella, amb la mascareta penjada a
l’orella i un somriure guerxo.
Van
fitar-se uns segons, just el temps de veure com ella es desprenia de les
sabates amb gest cadenciós i queien sorollosament al mig del carrer. I en
aquest tret de sortida, en Josep Maria va emprendre de nou una carrera frenètica,
encarant-se cap al fosc carreró de Les Carnisseries.
Mai de la
vida cauria a les urpes d’una pantera afamada, ni d’aquella ni de cap altra!,
es deia mentre mirava de recordar on havia aparcat el cotxe. I va tardar uns
minuts, els mateixos que li van caldre per tombar cap a la dreta i al carrer
següent a la dreta i de nou a la dreta i... Merda! Tornava a ser de nou davant
la font. Quina mania de fer voltes en rodó. Mecasum dena...
Tenia el
cotxe aparcat al pàrquing subterrani del passeig, però, amb aquells
esveraments, no tenia ni idea de quin era el camí més curt per arribar-hi.
Havia vingut molt poc a Vic i no coneixia prou bé la ciutat; el pont romànic,
els carrers estrets i tortuosos, el coi de plaça porxada i res més. Va seguir
corrent i aquesta vegada sí, va trencar cap a l’esquerra i va enfilar carrer
dels Argenters enllà. De seguida es va adonar que l’havia espifiada. Ostres,
que burro... Se’n tornava de dret a la cotilleria de la boja!
Ara que si
ella encara rondava pels carrers buscant-lo, potser podria aprofitar per agafar
les seves coses abans de fotre el camp definitivament d’aquesta ciutat de
salvatges. Va entrar gairebé de puntetes. Va tibar d’una estrebada la nansa de
la seva bossa de pell i va afanyar-se a engrapar els nous models de sostenidors
que feien una bona pila damunt el taulell. Per ell era una mica incomodant
recórrer comarques amb una maleta plena d’una varietat infinita d’aquelles
“cosetes” tan delicades que en prou feines sabia perquè servien i d’altres que
poca utilitat devien tenir vista la seva esquifidesa. Pensava en això mentre amb
mala traça anava llançant el gènere dins la maleta que badava esventrada a
terra. Ja estava. Només li faltava tancar-la i marxar, abans que aquella
beneita tornés a la botiga, però li costava encertar la tanca, atribolat com
anava i també perquè algunes peces havien quedat mig a dins mig a fora de la
maleta i ho feien tot més difícil.
“Clec” va
fer finalment la tanca. I quan va anar per posar-se dret, no va poder; alguna
cosa el tibava cap a terra i no entenia què carai passava. Va girar una mica la
vista i va veure, a menys d’un metre, uns peus bruts amb les ungles mig
despintades que li trepitjaven els tirants, unes mitges negres destrossades que
penjaven com si fossin restes de pell i un genoll ensangonat. Aleshores un peu
juganer es va alçar i, seguidament, ho va fer l’altre. En Josep Maria va
aprofitar aquest segon de llibertat per posar-se dret en un pim-pam. I allà la
tenia, a dos pams, amb un aspecte ben deplorable, però ella vinga a somriure i
a mirar-lo. I com el mirava, la tocada del bolet... Les ganes d’ell empenyien a
aquesta femella de manera malaltissa cap al seu objecte de desig.
Ella es va
passar la llengua pels llavis amb un posat carregat de luxúria i això el va descol·locar.
I va ser llavors que li va fotre una empenta i ell, gros i talòs, va caure com
un sac sobre el taulell mentre la dona aprofitava el seu atordiment per
saltar-li al damunt. Li va arrancar d’una estrebada la camisa i els botons van
sortir disparats cap a totes bandes com els coets d’un castell de foc. I, en
aquell precís moment, li va fer una morrejada digna de pel·lícula.
Va ser
plenament conscient de sentir una alegria molt íntima i secreta quan la
poca-solta va engrapar-li amb força allà baix. Li va caldre desviar molta sang
freda cap al seu cervell i pensar. Seria dir una mentida molt grossa no admetre
que va dubtar entre quedar-se i que sigui el què Déu vulgui o fugir.
Després
d’uns instants d’incertesa, se la va treure del damunt d’una manotada tan forta
que la va esclafar contra les estanteries. Llavors li va saber greu haver sigut
tan brusc i va esperar uns segons per veure si es retornava, però just ella va
obrir els ulls amb el seu somriure malèfic intacte, va fugir cames ajudeu-me
altra vegada.
Va córrer
de nou en direcció cap a la plaça Major, però aquesta vegada va trencar cap al
carrer Estret. Tenia el cotxe bastant lluny, al principi de l’aparcament, i va
seguir corrent amb els tirants al vent i la maleta engalanada a la mà. Es va
girar i aquell descuit va fer que es tirés a sobre d’una senyora d’edat
avançada que havia sortit a comprar. L’anciana, sorpresa i emprenyada en
trobar-se al damunt a aquell homenàs, va aixecar el bastó que duia i li va
fotre garrotada.
En Josep
Maria es va posar dret d’un bot i va intentar protegir-se endebades amb la
maleta, però la tanca, forçada de feia estona, va cedir justament llavors,
deixant a la pobra iaia colgada de calcetes de blonda i sostenidors de colors
tardorencs. Va sentir de lluny que li cridava: “Pervertit” però ell ja tornava
a córrer perquè, per la cua de l’ull, havia entrevist al diable vestit de
femella venint en la seva direcció. Panteixant, es va ficar dins l’ascensor
just al moment de veure com la botiguera passava de llarg als cops de braços
que li feia la vella que encara jeia en un jaç de roba interior.
Va sortir
esperitat de l’ascensor, va pitjar el botó de les claus del cotxe i, a sis o
set metres més enllà, el seu Citroën blanc va fer-li l’ullet. Gràcies a Déu... Se
sentia a prop del col·lapse, però ara ja estava quasi salvat. A punt d’arribar
al cotxe, un crit el va deixar glaçat: “Ratolí! Ratolinet! Et deixes això...” Colloooons...
Caminava fent rodar un tanga a la punta del dit. El rímel corregut li pintava
unes ombres negres sota els ulls que se li escampaven galtes avall. Així i tot,
encara reia d’alguna cosa divertida que li devia passar pel cap.
Es va
ajupir de cop i es va encabir entre un cotxe i una furgoneta aparcats a
escassos metres del seu vehicle. La folla s’aproximava perillosament. L’opció
més ràpida era arribar al seu cotxe passant entre els cotxes aparcats i la
paret, però la furgoneta era molt llarga i havia deixat molt poc espai i no li
permetia esmunyir-se per aquest costat. Mentrestant ella l’estava buscant
pel mig dels cotxes aparcats, a quatre grapes. Semblava ben bé una bestiola amb
aquell caire tan salvatge i, només de contemplar-la, se li van arrissar els
pèls de la nuca.
El cor li
bategava tan fort que per força ella havia de sentir-lo. Es va deixar caure a
terra i es va posar a plorar però a través de les llàgrimes va veure
l’única sortida possible: arrossegar-se com un Rambo per sota dels cotxes. I
així ho va fer. Un cop va haver tret la pols dels baixos de dos cotxes, ja era
davant del seu. Anava tan ple de grassa que quan es va fregar
amb la màniga, ja no semblava ni ell.
Va obrir la
porta d’una revolada, va tirar-hi l’americana i la bossa de pell. Es va asseure
al volant fent un sospir. El cotxe va arrencar al primer cop de clau i va anar
amb la marxa enrere a tota llet. I mentre canviava de marxa i posava la
primera: plaf! La cara de la clienta més viciosa amb qui s’havia topat en
aquests tres mesos va quedar esclafada contra el vidre. Cony de dona!!
Es van mirar
uns segons, els suficients perquè ella se’l mirés lasciva mentre es llepava
luxuriosament els llavis amb la llengua en un gest que pretenia ser seductor.
Ell, valent amb la seguretat que li proporciona el vidre, va iniciar un gest
que mai s’hauria cregut capaç de fer: va aixecar la mà dreta a l’alçada de la
seva cara i va cloure els dits, tots menys un, i va deixar dret i ben remarcat
el dit del mig.
La cara d’ella
es va tòrcer decebuda i en Josep Maria es va allunyar prement el gas, tant
envelat que ni tan sols va parar a la barrera. La va passar per damunt mentre
duia pintat al rostre un somriure, el somriure del guanyador.
