BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 4 de novembre de 2017

LA PRIMERA VEGADA



Per tot hi ha una primera vegada i algunes acostumen a ser inoblidables. La primera vegada que vaig anar a esquiar tenia quinze anys i, us he de confessar d’entrada, que mai he estat un noi gaire esportiu. Per mi la classe de gimnàstica sempre va ser un veritable infern. Encara ara, entrar a un gimnàs i veure la pila de màquines que hi ha per allà és, als meus ulls, el més semblant a una sala de tortura. La natació obligatòria de l’escola va ser durant anys un malson que es repetia just quan acabava d’oblidar la darrera classe. L’aigua em fa pànic i saber que sota meu n’hi ha un munt em fa donar manotades per arribar a la vora de la piscina a la qual m’aferro amb ungles, i dents si cal.
El meu pare havia estat un home molt esportiu i, amb bona intenció, va intentar inculcar-me la seva passió. Em va apuntar cada any a un esport diferent amb el propòsit d’encertar-ne algun dia algun. Futbol, ciclisme, karate, escalada, tenis, handbol... van convertir-se en un fracàs darrere l’altre. Va quedar més que clar que jo era un negat en aquest tema.
Finalment va optar per un esport més suau i em va apuntar a excursionisme. Vaig arribar a pujar a alguns cims emblemàtics amb penes i treballs, però sí, ho vaig aconseguir.
I un dia la colla de muntanya em van convidar a esquiar. D’entrada vaig dir que no, em conec i endevinava que ho passaria malament, però tant i tant van insistir que vaig acabar cedint. Ja havia sospitat que tothom en sabria més que jo però, els feia tanta il·lusió que hi anés, que em van assegurar que estarien per mi i que s’adaptarien.
La veritat és que l’arribada a l’estació d’esquí em va semblar preciosa. Aquell paisatge cobert d’un blanquíssim mantell blanc amb gent abillada amb roba de colors lliscant per totes bandes era molt bonic.
Els meus companys van ensenyar-me a posar els esquís, a fer cunya i poca cosa més. Tots estaven tan impacients per començar a esquiar que deu minuts més tard ja estava fent cua al tele-esquí que pujava a pistes de no sé quins colors. Cada vegada que em tocava a mi deixava passar a un dels companys, i al final, inevitablement, vaig ser l’últim. Em vaig posar aquell estri estrany sota el cul, ho havia vist a fer als altres quinze i em va semblar que me’n sortiria. D’entrada així ho va semblar i vaig anar pujant bastant amunt però, quan m’hi vaig repenjar una mica massa, vaig caure de cul per terra. El paio que venia al meu darrere va començar a donar cops de braços i a cridar que m’apartés del mig, que feia nosa, em deia. Em vaig arrossegar per la neu per sortir del mig del pas i no va ser gens fàcil amb l’embolic de pals i esquís que portava. Imbècil!, em va dir quan em fa passar a fregar. Vaig alçar la vista i els meus companys eren lluny, ni tan sols m’havien vist a caure. Així que em vaig quedar sol. Que llarg que se’m faria aquell matí. Ai Senyor...
Vaig tardar una bona estona a posar-me dret. Era complicat mantenir l’equilibri perquè el desnivell de la pista era considerable i no em feia gens de gràcia encarar els esquís avall. Per tant, em vaig posar cara amunt i em vaig anar movent fent petites passes de costat. La idea era aconseguir apartar-me tant com fos possible del lloc de pas dels esquiadors.
Em vaig xafar i vaig ensopegar tantes vegades amb mi mateix que, tot d’un plegat, un esquí va sortir de les fixacions i el vaig perdre de vista. Vaig girar-me i estava cinquanta metres més avall. Per baixar-lo a buscar més lliure se’m va ocórrer deixar els pals a la neu. No sé encara ben bé com va anar, però vaig baixar lliscant amb un sol esquí i sense mans dos-cents metres!!... I no vaig caure!! Si no estigués inventat ja, diria que aquell dia vaig descobrir l’snowboard. Durant uns breus minuts vaig poder entendre perquè a la gent li agrada esquiar. La pega va ser que em vaig passar de llarg l’esquí que venia a buscar i llavors no sabia com pujar. Pot ser fora millor treure’m el que duia i caminar. No era fàcil, la neu s’havia quedat tan glaçada entre les fixacions i aquestes sí que estaven ben fixades, reconxo... Em vaig haver de treure els guants i vaig esgarrapar una bona estona amb les ungles per aconseguir treure’m l’esquí.
A quatre grapes vaig anar pujant i recollint ara l’altre esquí, ara els pals, i amb tot plegat em vaig adonar que m’havia anat desplaçant tant que tenia un petit bosc a tocar. Ja no es veia esquiadors per enlloc i em vaig quedar allà assegut, decidint cap on anar.
M’estava quedant amb el cul moll quan, de cop i volta, ziuuuuu... A l’altra banda dels arbres vaig veure passar rabent a un esquiador. Olé!... Segur que allà hi havia una pista i potser trobaria als meus companys. Només calia travessar pels arbres, tampoc seria tan difícil.
A penes havia fet dues passes que em vaig enfonsar tot jo amb neu fins a la cintura. Amb els esquís i els pals a l’espatlla vaig tardar hora i mitja a creuar el bosc! Suava com un beneit... Mai hauria dit que es pogués suar tan gairebé colgat de neu. Però per sort, cada vegada que em desmoralitzava, sentia ziuuuu i com una aparició entreveia passar de nou un altre esquiador.
Per fi vaig acabar arribant a la pista. I des de allà vaig veure a baix, molt lluny, una mena de porteria vermella inflable i tot de gent quieta que mirava no sé què. Vaig mirar amunt i no vaig veure res. En fi... Jo a la meva, que prou feina tenia a tornar-me a posar els esquís, agafar els pals, fer cunya i tota la resta.
No baixava ningú més que jo. Ho vaig trobar estrany... A més, la pista estava plena de banderetes plantades dalt uns pals bastant llargs i flexibles. Sé del cert que eren flexibles perquè quan vaig anar a espetegar sobre un pal d’aquests, m’hi vaig agafar ben fort per no caure i em va acompanyar arran de terra sense trencar-se.
Cada dos per tres queia però el que em feia més ràbia era que hi hagués tanta gent mirant-me. No sé què hi feien? No tenien res més a fer? I, com més m’hi acostava, semblava que em volien dir alguna cosa però el gorro em tapava tant les orelles que no entenia res de què em deien. De mica en mica em vaig anar posant cap al mig, sense voler, ésclar. Jo ja intentava fer cunya, però ara esquivava un pal ara topava amb un altre. A més, la gentada cridava i gesticulava de manera tan exagerada que no m’ajudava gaire, al contrari, encara aconseguien tots plegats fotre’m més nerviós.
I mentre estava abraçat a un pal d’aquests fent equilibris per no caure un altre cop, de sobte, ziuuuu... i del no-res va aparèixer un esquiador que, amb molta destresa per part seva, em va esquivar. Va baixar sortejant amb gràcia als pals de les banderetes fins a arribar a la porteria inflable mentre la gent aplaudia embogida.
Però, on cony m’havia fotut???
Em van començar a tremolar els genolls. A veure si acabaria baixant fet una bola i fent gol a la porteria. Redéu...
Com vaig poder em vaig anar desplaçant cap a un lateral de la pista i, just quan m’acostava a la gentada, vaig fer una forta empenta amb els pals i vaig poder travessar esquiant, dret i amb la cara ben alta, però sense mirar a ningú, això sí. Crec que va ser el tros més llarg que vaig fer en tot el matí sense anar per terra. I va ser una sort! Tot de xiulets i aplaudiments van acompanyar la meva arribada. No repetiré les paraules que em van arribar a les orelles per respecte a la meva mare però us puc assegurar que no eren paraules gaire boniques...
Dos-metres més enllà vaig veure la cafeteria i no m’hi vaig rumiar dues vegades. Amb un cop sec i decidit em vaig llevar els esquís, vaig agafar els pals i em vaig anar a esmorzar, tot i que eren les tres del migdia.
Amb l’anorac girat del revés perquè ningú em reconeixes i amb el gorro encasquetat fins al nas em van trobar els meus companys a la taula més arraconada de la cafeteria.
–On eres?? No saps pas el que t’has perdut!! Un beneït que no sabia esquiar s’ha colat al Concurs de Slaloms que estaven fent. Ha sortit per totes les televisions que ho retransmetien. Que fort!! Quin fart de riure!!... Qui devia ser??... I tu aquí, avorrit, perdent-ho tot!
En fi... Com us podeu imaginar va ser" la primera i única vegada” que vaig anar a esquiar.

dimecres, 23 d’agost de 2017

EL TRACK DE LA COVA MÀGICA



Fitxa tècnica:
-Quilòmetres: ni idea, tot camí comença amb un primer pas.  -Dificultat: Uff! La dificultat principal és arribar aquí.  -Moment recomanable: preferible sota la llum de la lluna. -Punts recomanables: tots!! Les llacunes bessones, el pou dels desitjos... -Coordenades: caminaré sempre sota l’esguard de la lluna. -Comentari: M’abstindré de penjar fotos, però compartiré les emocions viscudes.

Som-hi:
Aparco el cotxe i admeto que estic il·lusionat; fa molt de temps que espero aquesta nit. Des del petit turó on em trobo, em quedo mirant embadocat, a banda i banda, les llacunes bessones de blau turquesa que espurnegen expectants sota la llum de la lluna. Somric i veig el meu reflex en les seves aigües quietes. Em sento, en aquest instant, l’home més afortunat del món. Si no pogués fer un pas més, ja em donaria per satisfet amb aquesta encisadora imatge. Podria quedar-me aquí, quiet, mirant aquestes llacunes que em retornen la millor versió de mi mateix i deixar passar les hores fins a l’albada, però el meu cor ansiós em porta, inevitablement, a moure’m.
Davant meu s’obre un desert d’una geografia sinuosa que em té corprès. Les meves cames volen anar de pressa i vaig tan esverat que, en prou feines he fet unes passes, ja ensopego amb unes arestes molsudes vermelloses. Caic en uns aiguamolls i quedo submergit en un líquid dolç de gust afruitat. Dues fileres de perles blanques brillen als costats i, mentre se separen, s’obre un gran forat d’on apareix del fons una bèstia carnuda. Es refrega rasposa a mi i, d’entrada, m’esgarrifo d’angúnia. Quan m’adono que no és perillosa, em deixo fer. S’estableix entre nosaltres un joc estimulant que ens agrada als dos però no sé com aturar-la quan la meva integritat perilla, sobretot en els moments que les perles col·lisionen entre elles. Tardo a reaccionar perquè reconec que gaudeixo del risc. Només quan en sóc capaç, reculo arrapant-me amb els braços on puc i m’escapo massejat, amarat tot jo.
Continuo feliç, ensomniat, amb uns peus que van sols. A partir d’aquí ve una baixada pronunciada i llisco per un camí sedós. Un coll llarg i estret s’obre davant meu esquitxat d’una carrandella de petites llavors escampades a terra. Les ressegueixo. Un lleuger tremolor em sacseja l’espinada i noto com se m’arrissen els pèls del clatell. M’estarrufo sorprès per aquesta nova emoció...
No m’aturo. La claror de la lluna m’ensenya de lluny unes siluetes arrodonides i generoses amb un pic dret i orgullós en cadascun dels dos cims. M’ho prenc amb parsimònia per coronar-los i, gaudint de cada petit pas, els dibuixo a poc a poc fent ziga-zagues. Noto una palpitació subterrània, una mena de cloc-cloc rítmic que s’accelera a cada instant sota la meva pressió. Hi poso l’orella atenta i el meu cap es belluga compassat amb batec. No hi ha dubte de la vida que bull a sota d’aquest paisatge meravellós. Tanco els ulls i em deixo bressolar en aquest indret tan maternal, tants anys enyorat. Hi trobo el consol i l’assossec que feia temps que  buscava.
Abandono apesarat els cims on em sentia tan acotxat, i un ai... em surt al mig d’un sospir. La meva aventura no acaba aquí, encara em queda tant camí per recórrer.
A continuació m’esperen unes petites terrasses que baixen gradualment, esglaó a esglaó, cap a una esplanada. Les descendeixo content, fent passes de gegant, i, de sobte, apareix una sorpresa... Just al bell mig de la plana n’emergeix un pou! Hi trec al nas. Està sec i no sembla profund. I, sóc tan beneït, que m’hi fico dintre sense por i el repasso per dintre i per fora. No hi ha cap tresor ocult però fa una oloreta apetitosa. Acluco els ulls i rumio un desig. Hi abocaria sencera la meva saca de monedes per tal que se’m compleixi. De fet, només en demano un: poder-hi tornar un altre dia. El penso amb tanta intensitat que crec que el meu cervell el diu a crits. Calla, que no els desitjos no es poden dir en veu alta, schssstt...
Aquesta nit vinc envalentit i amb ganes de no perdre’m res. Metres enllà comença un bosc espès que em crida bojament l’atenció. El meu instint em diu que és on s’amaga la cova màgica, però no goso. Faré l’excursió circular, m’hi adreçaré de tornada. Ara hauria de fer un tomb avall encara. Cap on? Miro a banda i banda i els dos camins s’assemblen com dues gotes d’aigua, una geografia simètrica que em fa dubtar.
Em decanto cap a la dreta.
El camí em convida a ressolar per un pendent que acaba en una petita aresta que sobresurt  desafiant. M’hi enfilo arriscant-me i per un segon em balancejo al buit. Recupero l’equilibri estenent els braços i reprenc l’itinerari que he triat. Un corriol molt llarg, fins on m’arriba la vista, ple de bellesa serena i vellutada.
A mig trajecte trobo un turó rocós i hi descanso una mica. Miro a la llunyania i albiro al final del terreny un espadat que s’aixeca enlaire amb cinc mitges llunes resplendents. Em vénen ganes de córrer i em llenço a una carrera gairebé a càmera lenta amb un somriure d’orella a orella exagerant, conscientment, cada moviment exempt de gravetat en aquest viatge sideral.
M’enfilo de puntetes per arribar a tocar la lluna més gran. Ella es belluga inquieta i m’adono que té: pessigolles!!... Les altres ja esperen enriolades el seu torn i, com criatures juganeres, es mouen nervioses per cridar-me l’atenció. Ric. Les toco mentre elles xisclen esverades. Passo d’una a l’altra, acariciant-les com tecles d’un piano. Se m’arramben festoses i m’amanyaguen la cara. Estan ben esbojarrades... Que divertit!
Encavallat en la lluna gran agito els braços com un genet. Llavors em fixo que hi ha cinc llunes més, a poca distància, que em miren geloses. Les seves cares em fan pena, pobretes... Podria fer un salt i anar amb elles també. I d’un bot, aprofito l’embranzida, i floto pels aires. Aterro damunt les altres cinc que em reben amb alegrois. Hi ha un enrenou considerable, xiscles i mastegots varis. Totes volen ser tocades les primeres i jo sóc un, només. Intento estar per totes per acontentar-les. Són divertides però al final m’esgoten.
Decideixo marxar. A poques passes noto el pes de les seves mirades a la meva esquena i giro el cap. Veig les seves carones tristes que m’observen. A les deu llunes de cara blanca se’ls ha fet curta l’estona que hem passat junts i sé que esperen alguna cosa més de mi. I se m’acut que... Faig una cabriola de saltimbanqui, voltejo dos tombs en l’aire i caic a terra amb els peus junts. Quan recupero l’equilibri saludo acotant el cap amb un braç sota l’estómac. Totes criden con boges i m’envien núvols de petons amb gust de llimona. Faig adéu amb les dues mans i, ara sí, m’allunyo.
Com era de suposar, cap a la meitat del camí, em trobo de nou amb altre turó rocós aproximadament paral·lel a l’altre. Aquesta vegada no m’aturo, estic impacient per continuar. Ja m’acosto al bosc i tremolo, però no és de fred, sinó d’emoció.
Davallo amb cautela cap a l’esquerra quan el terreny esdevé un de sol. Em fico per primera vegada per indrets acotats i m’hi atanso amb reserva. Sóc conscient que trepitjo territori sagrat i cada passa la faig amb molta de cura. Sé que només uns pocs privilegiats han gaudit de la gràcia d’arribar fins aquí; si noto el mínim indici de rebuig, hauré d’abandonar.
M’obro pas entre el bosc aguantant la respiració, però amb el cor bategant a les orelles com un tambor. Trobo un petit fondal que s’obre pas fins a la cova. M’hi fico dins, a poc a poc, i  ressegueixo la trinxera que hi mena. La humitat m’enganxa la camisa a la pell. Hi sóc a prop, tan a prop...
Una espècie de campana vermella penja del llindar de l’entrada i, curiós com sóc, no em puc estar de tocar-la. No emet cap soroll però produeix, en canvi, una forta vibració que fa que tot al meu voltant trontolli. Hi torno i la campana augmenta de mida considerablement i, alhora, l’estremiment puja d’intensitat. A cada carícia meva, ella creix mentre origina un terratrèmol de múltiples rèpliques. Per primera vegada experimento el poder de la meva tendresa i em faig meva la dita de què: l’amor pot moure muntanyes quan m’adono que la porta de la cova s’ha entreobert.
Aguanto l’alè i respiro.
Ja hi sóc i s’ha obert sense haver dit: Abracadabra.
I només hi trec el nas que una onada de plaer em recorre com un llamp des de la punta dels dits fins als cabells. Quan m’hi endinso, unes sotragades em sacsegen i tot jo quedo banyat d’un elixir màgic que m’esborra. Reneixo... No conec res, no recordo res... Només sé que voldria quedar-me en aquest lloc per sempre.
L’eternitat deu ser quelcom semblant.  
Perdo el sentit del temps però, al final, surto de la cova fent tentines com un nadó que avança per primera vegada per la vida. Desfaig el camí que porto fet i enfilo amunt, cofoi. Passo el dit per les parets del pou i beso amb calma els pics arrodonits, ara un i després l’altre. Esquivo intencionadament la bèstia carnuda dels aiguamolls, no em sento amb forces de fer front a les seves manyagueries en aquest moment. Retorno al petit turonet de l’inici que des d’aquesta perspectiva m’adono que té dues petites coves a la base. M’enfilo i em quedo mirant, de nou, les llacunes bessones. Estan plenes a vessar. Tenen una llum diferent o m’ho sembla a mi? Tinc la sensació que la meva excursió ha estat un goig a dues bandes. La lluna, còmplice, em pica l’ullet del cel estant. Somric.
Torno al cotxe i gravo el track.
Només el temps dirà si hi podré tornar...