Algú em podria dir
si el Covid19 afecta les muses? Fa dies que les meves muses no apareixen per
casa i sense elles se’m fa tan difícil escriure. Potser hauria de trucar a
urgències però segurament no em faran ni cas si pregunto si últimament han atès
a tres dones esborradisses i translúcides, que van descalces i escabellades, i que
es comporten d’una manera bastant allunyada del que es considera “normal” dins
de la nostra societat.
Potser només estan confinades
com tots nosaltres, però a on? Mai els he demanat on viuen.
Acostumen a
aparèixer per casa travessant la porta del terrat quan estic engrescada
escrivint. No em diuen ni hola ni adeu, només em somriuen. El primer que fan és
saquejar-me la nevera. Es mengen tot el que troben i són capaces de tibar-se
dels cabells per endrapar el darrer tros de la pizza d’ahir. Quan estan tipes,
se m’escarxofen al sofà i es foten pinyes perquè totes tres no hi caben i mira
que ho saben. No cal intervenir en les seves disputes perquè si alguna vegada
ho he fet, només m’emporto una llengota o algun senyal amb el dit no massa
apropiat. Els costa posar-se d’acord en quina de les tres ha d’acabar jaient a
terra a l’estora. Jo vaig escrivint i mentrestant les miro per la cua de l’ull.
Entre elles no hi ha espai personal ni límits: es toquen, es fan pessigolles,
es petonegen... Les sento petar-se de riure i, al cap d’un segon, una pot esclatar
a plorar sense cap motiu aparent que jo pugui entendre. Si m’acosto a
consolar-la, les altres m’obliguen a apartar-me’n. Es cuiden entre elles,
s’acaricien els cabells i canten cançons en veu baixa mentre es gronxen totes
juntes abraçades. Xerrotegen una llengua estranya que no pertany a cap idioma
que jo pugui identificar. A vegades s’adormen però, sempre, en un moment o
altre, una d’elles se m’asseu al costat. Em repenja el seu cap que sembla un
niu d’ocells damunt del meu braç i em mira com un cadell esperant una mica
d’atenció. I llavors és quan apareix la màgia i, sense ni donar una ullada al que
estic escrivint, em comença a xiuxiuejar idees per incorporar a la història que
tinc entre mans. Ocurrències forassenyades i sorprenents que em deixen
garratibada. De debò que vols que faci el protagonista s’estimbi pel barranc? Que
dius, que ara apareix un noi del mig del desert??... I les històries fan uns
girs que mai de la vida se m’haurien acudit.
Les trobo a faltar
tant, com a tantes altres coses que ara no anomenaré, però posats a demanar poc,
reclamo la seva inspiració.
Sort en tinc que
des del terrat albiro el groc enlluernador dels camps de colza que contrasta
amb el maragda de l’ordi encara verd i teixeixen una manta bicolor fins on m’allarga
la vista. Agraeixo moltíssim la visita de les orenetes que em venen a dir,
esvalotades, que ja han tornat però que no entenen per què no hi ha ningú a fora.
El coronavirus? No tenen ni idea de què els parlo. Marxen contentes i enjogassades,
mentre envejo la llibertat que elles tenen i jo no.
Aquest confinament
que, d’entrada havia de suposar un munt de temps disponible per a poder
escriure una novel·la del gruix d’un totxo, ha esdevingut un llarg i tediós silenci,
trencat només pel tic-tac d’un rellotge que estira les hores com un xiclet. Un
temps que es fa eternament insuportable i crec que...
Ah, calla... Mira.
Ara arriben... Ja les tinc aquí! Les meves muses!!
