MICROCONTE D'ESTIU: CIUTAT DESERTA

Aquesta setmana la ciutat està pràcticament deserta. Al centre històric de Vic només quedem el campanar i jo fent-nos companyia. Fins i tot el bisbe Oliba ha fet la maleta i ha marxat a Ripoll a veure uns coneguts. Es veu que va ser abat del monestir fa molts anys i aprofita dies així anar-hi. Ningú es fixa ni troba estrany que damunt del pedestal que diu: “Bisbe Oliba - Pare de la Pàtria - Vic-2002” ell no hi sigui.  

El campanar, en canvi, em confessa que no es veu en cor de marxar. S’ha fet gran i li fa mal tota la carcanada. Res, que l’edat no perdona. Per ell, arribar-se a Boí i Taüll a veure els seus cosins seria tota una odissea. Ho posposa un any rere l’altre. Li dic que podrien fer un Skype però es lamenta  que els cosins no tenen internet. Ah, vaja...

Ens hem fet ben amics ell i jo. Podríem jugar però, sense el bisbe, no és el mateix. Així doncs, m’assec sota la seva ombra i escolto les històries que m’explica. Allò de: “si les pedres parlessin”, doncs, és cert que saben moltes coses. M’encanta sentir-lo! A vegades s’engresca tant amb els relats que es despista i s’oblida de tocar les hores però com que no hi ha ningú...

Com que ell és molt alt, diu que ja m'avisarà quan vegi a tornar els cotxes. De moment, tot és quietud.

MICROCONTE D'ESTIU: TARDA DE PLUJA

En una tarda de pluja es compleix la dita de “carrers molls, calaixos eixuts”. Sols, al centre històric de Vic, els tres companys de sempre. Quan para de ploure, surto de la botiga i els pregunto si tenen ganes de jugar. El campanar s’espolsa fent que sí i ens esquitxa amb les gotes del seu teulat. El bisbe Oliba i jo riem i esperem, ansiosos, a veure si té alguna idea. Ell fa molts anys que està aquí plantat i ha vist a jugar molts nens a molts jocs. Fa un posat pensatiu i, finalment, diu: “Jugarem a Terra, mar, cel i infern”. Sí! Visca!

Ens fa anar a les escales del Museu i a quatre trams d’escales els posem aquests noms: cel al de dalt, terra, mar i, a l’últim, infern. Es tracta de saltar d’un tram a l’altre segons l’ordre que ell ens dóna i qui s’equivoca perd. El bisbe i jo ens posem al tram del cel per començar. El campanar crida: ”Cel!” i el bisbe Oliba salta decidit cap a terra i ja ha perdut. Jajaja... Em tronxo...

Tornem a començar i diu: “Mar!” i el bisbe salta tan fort que calcula malament i se’n va de cap a l’infern. Quin fart de riure, altre cop!

De tant en tant jo també em confonc perquè el campanar ens dóna les ordres cada vegada més de pressa i es fa difícil pensar i saltar ràpidament al tram correcte. És un joc ben àgil i distret.

Un tro i un ruixat sobtat ens cau a sobre. Jo corro cap dins mentre ells dos es queden estoicament sota la pluja. Vaja... Ara que ens ho passàvem tan bé.