Quan la Carmeta va anar per obrir
la porta de casa, es va adonar amb sorpresa que estava oberta. Va creure que
potser no havia tancat bé. Últimament tenia el cap tan despistat que se’n feia
creus dels disbarats que arribava a fer. Començava a preocupar-se, s’estava
fent gran, potser hauria d’anar al metge...
En empènyer la porta, va veure, esgarrifada,
els calaixos del moble del rebedor tirats per terra i tot el seu contingut
abocat... De l’ensurt, li van caure les bosses de la compra dels dits i les
taronges van començar a rodolar pel pis.
—Mecasum!! Lladres!!!—es va posar
la mà a la boca per ofegar un crit – Ohhhh... Quina ràbia!
Va avançar unes passes amb
cautela passant per damunt del desgavell de bufandes, mocadors de coll, guants
i paraigües que guardava en el moble del rebedor.
Va entrar a la cuina; tots els
calaixos oberts i les portes també. El menjar tirat pel marbre: els macarrons
barrejats amb les llenties, l’arròs vessat, la farina escampada... Però quina
mena de gent era capaç de fer una cosa així? Quina mala sombra...
De sobte va sentir un soroll i es
va espantar. I si els lladres encara hi eren?... Com no se li havia ocorregut pensar
abans en això?
Va agafar el primer ganivet d’un
calaix que va trobar i va caminar fins al menjador.
El bufet, que ocupava tota la
paret del fons, tenia totes les portes obertes, però, per sort, li havien
respectat la vaixella i la cristalleria que s’havia comprat pel casament. Es va
mirar amb tendresa aquelles copes i va pensar en el munt d’hores de treballar a
la fàbrica que li havien costat; tot per permetre’s aquest caprici i, en canvi,
no les havia fet servir mai... Un grapat d’anys tancades dins un bufet
acumulant pols, una despesa era en debades però que en el seu moment li havia
fet il·lusió.
Totes les cadires estaven fora
del seu lloc habitual, posades al mig del pas, barrant-li el pas. Sense poder
evitar-ho, es va trobar, col·locant-les al seu lloc i alçant el gerro de flors
seques tombat al mig de la taula. Però, Déu del cel... quin desmanec!
Els coixins ratllats del silló també
estaven tirats damunt la petita taula de centre. Què es pensaven trobar-hi
entre els coixins? És ben bé, Senyor!
La televisió estava intacta, això
sí. Sempre s’havia pensat que els lladres anaven de dret per aquesta mena
d’articles que després es revenien, però en aquest cas no semblava pas que hi estiguessin
interessats.
Va sentir un altre soroll... Es
va mirar les mans i va veure que ja no duia el ganivet, l’havia deixat damunt
la taula quan havia mogut les cadires. Tant li era, estava enfadada.
Quan va treure el cap al
passadís, va veure els armaris esbudellats, i tot el que tenien dintre estava
escampat pel corredor enllà. Els peus se li enredaven amb les tovalloles i les mantes,
els abrics i les jaquetes amb olor de naftalina. Hi havia capses de sabates i
tota mena de coses que ni recordava que tenia. Semblava mentida, no quedava res
penjat ni cap calaix tancat.
Va arribar a la seva habitació
ensopegant.
La sorpresa final va ser colossal...
Una dona gran, d’una edat semblant a la seva, estava asseguda a la punta del
llit, amb tot de papers a la falda.
Va tardar uns moments a
reconèixer-la.
—Maria? Maria??—va dir incrèdula
mentre abaixava el cap i intentava veure la cara de la dona.
Ella va alçar la cara i la va
mirar els ulls. Era la Maria, sí.
Tenia la cara encesa i els ulls
esverats. Uns reguerons de llàgrimes li havien deixat una marca blanca que li
travessava la cara en diferents direccions. Duia els cabells blancs esbullats,
desfets de la pinça que penjava al mig del seu clatell. Anava arremangada i
semblava tenir calor, encara que tremolava.
Va agafar els papers que tenia la
falda amb una mà fortament tancada i els va alçar davant la cara de la Carmeta.
—M’ha costat, eh?... Però finalment les he trobades.
Llavors es va adonar que el què la
Maria tenia entre dits: eren cartes... Les seves cartes!!
En un impuls incontrolat, se li
va abraonar i va intentar prendre-les-hi. En l’estrebada va notar una fiblada
dins seu quan va sentir el lleuger xiulet del paper estripant-se. Estaven fent
malbé les cartes que ella tant apreciava...
En aquell moment va decidir
atacar directament els cabells de la Maria i se li va agafar a l’esclarissada
cabellera. Van caure totes dues del llit fins en un soroll sec i sord. La
patacada va ser dolorosa i van quedar-se
quietes uns segons, recuperant-se.
La Carmeta es va refer de pressa
i, amb una agilitat sorprenent per una dona de la seva edat, es va asseure d’un
bot damunt la panxa de la Maria. La va immobilitzar i va intentar afluixar-li
els dits que, com urpes, estrenyien amb força els papers.
Van forcejar una estona però
algunes cartes més es van estripar i, com papallones, es van posar a voleiar pel
mig de les seves cares vermelles.
La Maria es va posar a riure de
manera cruel.
La Carmeta va enretirar-se i va
començar a recollir, entre sanglots, tots els paperets que podia mentre les
seves llàgrimes relliscaven per les galtes calentes. L’altra cridava:
—Ho sabia!!!... Ho sabia!! Sabia
que tu i en Domènec us escrivíeu... Durant anys us heu estat escrivint a la
meva esquena i ara que és mort, no m’he pogut estar de saber que us dèieu. He
entrat quan has marxat; sé que guardes una clau a sota la torratxa de l’entrada.
Però la Carmeta ni l’escoltava, cada
trosset de carta era un bocí del seu cor trencat... La mort d’en Domènec havia
estat un cop dur, però això era com si morís per segona vegada. La Maria li
esquinçava els únics records que tenia d’ell, les seves cartes.
En Domènec i la Carmeta es
coneixien del poble de tota la vida. Havien estat uns anys festejant i s’havien
promès.
Un dia va aparèixer la Maria, una
forastera que venia a estiuejar, que es va encapritxar d’en Domènec. No va
deixar d’assetjar-lo, d’intentar seduir-lo, fins que una nit de Festa Major,
ell havia begut una mica i, després de
deixar la Carmeta a casa, la Maria va aconseguir el que volia...
Hauria estat una beneiteria si la
Maria no hagués aparegut tres dies abans del casament, acompanyada del seu
pare, dient que en Domènec l’havia deixat embarassada.
En un poble petit, allò va ser un
gran escàndol... El safareig es va rebaixar amb el casori que es va fer un mes
més tard, però amb la núvia canviada.
En Domènc li va explicar tot a la
Carmeta i ella s’ho va creure, el coneixia prou bé. Ell va acceptar l’agreujant
de la seva irresponsabilitat casant-se amb la Maria i pujant la seva filla.
Durant uns mesos, la Carmeta i en
Domènec, evitant-se i trobant-se pel poble. Fins que ella no va suportar-ho més
i un dia va marxar deixant el pis parat.
Va tornar dotze anys més tard quan
va morir la seva mare. Va obrir la bústia i va trobar-hi dotze cartes d’en Domènec, una per cada
aniversari que havia passat.
No es va veure en cor de tornar a
marxar. Va quedar-se a casa per cuidar
del pare, però cada vegada passava més estones sola al pis que amb tant d’amor
s’havien arreglat.
I un dia va topar-se amb en
Domènec pel carrer i, tot i la distància i els anys transcorreguts, a l’instant
va recordar perquè li agradava i mai cap altre home li havia fet ombra. Va ser
com refer un dibuix, com si totes les peces d’un puzle es posessin màgicament en
ordre. Li va agrair les cartes i ell li va dir que, si li volia escriure, podia
deixar-li les cartes a la bústia de la feina, només ell l’obria.
A partir d’aquell moment, la
Carmeta li va començar a escriure cartes sense una freqüència acordada, simplement
quan li sortia o en tenia moltes ganes; al principi, curtes i vergonyoses, però
amb el temps van acabar essent llargues i íntimes.
En Domènec tenia una vida
aparentment normal. Era feliç? Qui és capaç de saber si algú ho és realment o
representa el paper que la societat espera que faci? Era un home reservat,
discret i poc donat a fer confidències, com molta altra gent.
Només la Carmeta sabia a través
de les seves cartes què sentia i què es callava. Segurament que enfrontar-se a
un paper era, per en Domènec, més senzill que verbalitzar-ho.
Aquest va estar el seu secret, però
els secrets arriba un dia que se saben.
I per segona
vegada a la vida, la Maria li usurpava el què més estimava.
