divendres, 20 d’agost de 2021

LUXÚRIA

 

No era cap àngel però estava volant. En Josep Maria corria una cursa boja i desenfrenada amb una lleugeresa sorprenent pel seu centenar i pico de quilos. Fugia amb ulls esperitats, com si el mateix diable en persona l’empaités. En cinc minuts mal comptats ja portava a les seves cames un quilometratge digne de medalla olímpica, no obstant però, eren metres malaguanyats en un cercle inacabable al voltant de la plaça de Vic. De tant en tant torçava el coll per veure si la dona el seguia. El darrer cop que s’havia girat li havia semblat que es quedava enrere, però com que no n’estava segur, no es podia permetre reposar, no fos cas que aquella harpia l’atrapés. El terror que sentia, lluny de frenar-lo, donava ales a uns peus diminuts per a un home de la seva envergadura. Per primera vegada a la vida el seu cos responia amb escreix davant d’una situació del tot inesperada i n’estava prou cofoi.

De sobte va notar el cor bategar dins la laringe i, per uns instants, li va semblar que el paladejava, el mastegava i l’escopia per la boca. Esverat, es va arrencar d’una estrebada la mascareta que duia posada i va comprovar que no, que el cor encara era dins la caixa toràcica, com havia de ser. Va llençar amb ràbia el tapaboques. Mai  acceptaria palmar-la al bell mig del carrer i fer-ne, a més, un espectacle. En aquell moment la seva vida no depenia d’un refotut virus, sinó d’esquivar a una pervertida que el perseguia.

Es va aturar i la va veure allà, plantificada just al mig de la plaça de sorra, i va sentir vergonya d’ell mateix, fent voltes ridícules en rodó com un hàmster mentre ella ja feia estona que s’havia parat i l’observava enriolada.

Amb les cames tremolant va caminar unes poques passes més fins a la plaça del Pes i, en descobrir-hi una font, s’hi va abraonar com un boig, però l’aixeta no rajava. La maleïda pandèmia feia que, les coses que abans eren regals senzills i gratuïts, ara es convertien en luxes inabastables. Hauria donat la vida per un glop d’aigua, però els bars estaven tancats perquè la població de Catalunya vivia l’enèsim repic de contagis, i les autoritats i els entesos en sanitat havien pres aquesta inapel·lable decisió. Ni una ànima enlloc, carrers deserts. Valga’m Déu... I amb aquest panorama que feia feredat, l’enviaven a ell a fer de comercial pel país, per intentar vendre a uns pobres botiguers que, amb els calaixos buits de feia mesos, s’encaminaven a la fase intermèdia entre el desànim i el suïcidi.

Anava xop de suor i notava com la camisa i la samarreta d’imperi se li quedaven enganxades. Es va passar el dit pel coll i, forcejant amb la corbata, no va parar fins que va aconseguir arrencar-se-la. Llavors es va llevar l’americana i va aclucar els ulls, uns breus minuts, repenjat a la font de pedra.

Aleshores va sentir un repic de talons contra les llambordes. Va afinar l’oïda i un mal presagi li va provocar una esgarrifança. Es va tensar tant tot ell que els tirants blaus que duia van sortir disparats i van encertar de ple a un gavià ajocat que en aquells moments feia una capcinada al sol, repenjat al piló de dalt de tot de la font. La pobra bèstia va llençar un esgarip tan estrident que la noia de l’Oficina de Turisme, que també feia una becaina damunt el taulell, es va despertar sobresaltada.

Quan va obrir els ulls i va girar el cap, va veure a la botiguera de calces i sostenidors a escassos metres d’ell. No s’ho podia creure... Allà la tenia, farruca i tossuda com ella sola. L’havia estat empaitant amb el vestit jaqueta granat i les sabates de taló. Escabellada, cara vermella, amb la mascareta penjada a l’orella i un somriure guerxo.

Van fitar-se uns segons, just el temps de veure com ella es desprenia de les sabates amb gest cadenciós i queien sorollosament al mig del carrer. I en aquest tret de sortida, en Josep Maria va emprendre de nou una carrera frenètica, encarant-se cap al fosc carreró de Les Carnisseries.

Mai de la vida cauria a les urpes d’una pantera afamada, ni d’aquella ni de cap altra!, es deia mentre mirava de recordar on havia aparcat el cotxe. I va tardar uns minuts, els mateixos que li van caldre per tombar cap a la dreta i al carrer següent a la dreta i de nou a la dreta i... Merda! Tornava a ser de nou davant la font. Quina mania de fer voltes en rodó. Mecasum dena...

Tenia el cotxe aparcat al pàrquing subterrani del passeig, però, amb aquells esveraments, no tenia ni idea de quin era el camí més curt per arribar-hi. Havia vingut molt poc a Vic i no coneixia prou bé la ciutat; el pont romànic, els carrers estrets i tortuosos, el coi de plaça porxada i res més. Va seguir corrent i aquesta vegada sí, va trencar cap a l’esquerra i va enfilar carrer dels Argenters enllà. De seguida es va adonar que l’havia espifiada. Ostres, que burro... Se’n tornava de dret a la cotilleria de la boja!

Ara que si ella encara rondava pels carrers buscant-lo, potser podria aprofitar per agafar les seves coses abans de fotre el camp definitivament d’aquesta ciutat de salvatges. Va entrar gairebé de puntetes. Va tibar d’una estrebada la nansa de la seva bossa de pell i va afanyar-se a engrapar els nous models de sostenidors que feien una bona pila damunt el taulell. Per ell era una mica incomodant recórrer comarques amb una maleta plena d’una varietat infinita d’aquelles “cosetes” tan delicades que en prou feines sabia perquè servien i d’altres que poca utilitat devien tenir vista la seva esquifidesa. Pensava en això mentre amb mala traça anava llançant el gènere dins la maleta que badava esventrada a terra. Ja estava. Només li faltava tancar-la i marxar, abans que aquella beneita tornés a la botiga, però li costava encertar la tanca, atribolat com anava i també perquè algunes peces havien quedat mig a dins mig a fora de la maleta i ho feien tot més difícil.

“Clec” va fer finalment la tanca. I quan va anar per posar-se dret, no va poder; alguna cosa el tibava cap a terra i no entenia què carai passava. Va girar una mica la vista i va veure, a menys d’un metre, uns peus bruts amb les ungles mig despintades que li trepitjaven els tirants, unes mitges negres destrossades que penjaven com si fossin restes de pell i un genoll ensangonat. Aleshores un peu juganer es va alçar i, seguidament, ho va fer l’altre. En Josep Maria va aprofitar aquest segon de llibertat per posar-se dret en un pim-pam. I allà la tenia, a dos pams, amb un aspecte ben deplorable, però ella vinga a somriure i a mirar-lo. I com el mirava, la tocada del bolet... Les ganes d’ell empenyien a aquesta femella de manera malaltissa cap al seu objecte de desig.

Ella es va passar la llengua pels llavis amb un posat carregat de luxúria i això el va descol·locar. I va ser llavors que li va fotre una empenta i ell, gros i talòs, va caure com un sac sobre el taulell mentre la dona aprofitava el seu atordiment per saltar-li al damunt. Li va arrancar d’una estrebada la camisa i els botons van sortir disparats cap a totes bandes com els coets d’un castell de foc. I, en aquell precís moment, li va fer una morrejada digna de pel·lícula. 

Va ser plenament conscient de sentir una alegria molt íntima i secreta quan la poca-solta va engrapar-li amb força allà baix. Li va caldre desviar molta sang freda cap al seu cervell i pensar. Seria dir una mentida molt grossa no admetre que va dubtar entre quedar-se i que sigui el què Déu vulgui o fugir.

Després d’uns instants d’incertesa, se la va treure del damunt d’una manotada tan forta que la va esclafar contra les estanteries. Llavors li va saber greu haver sigut tan brusc i va esperar uns segons per veure si es retornava, però just ella va obrir els ulls amb el seu somriure malèfic intacte, va fugir cames ajudeu-me altra vegada.

Va córrer de nou en direcció cap a la plaça Major, però aquesta vegada va trencar cap al carrer Estret. Tenia el cotxe bastant lluny, al principi de l’aparcament, i va seguir corrent amb els tirants al vent i la maleta engalanada a la mà. Es va girar i aquell descuit va fer que es tirés a sobre d’una senyora d’edat avançada que havia sortit a comprar. L’anciana, sorpresa i emprenyada en trobar-se al damunt a aquell homenàs, va aixecar el bastó que duia i li va fotre garrotada.

En Josep Maria es va posar dret d’un bot i va intentar protegir-se endebades amb la maleta, però la tanca, forçada de feia estona, va cedir justament llavors, deixant a la pobra iaia colgada de calcetes de blonda i sostenidors de colors tardorencs. Va sentir de lluny que li cridava: “Pervertit” però ell ja tornava a córrer perquè, per la cua de l’ull, havia entrevist al diable vestit de femella venint en la seva direcció. Panteixant, es va ficar dins l’ascensor just al moment de veure com la botiguera passava de llarg als cops de braços que li feia la vella que encara jeia en un jaç de roba interior.

Va sortir esperitat de l’ascensor, va pitjar el botó de les claus del cotxe i, a sis o set metres més enllà, el seu Citroën blanc va fer-li l’ullet. Gràcies a Déu... Se sentia a prop del col·lapse, però ara ja estava quasi salvat. A punt d’arribar al cotxe, un crit el va deixar glaçat: “Ratolí! Ratolinet! Et deixes això...” Colloooons... Caminava fent rodar un tanga a la punta del dit. El rímel corregut li pintava unes ombres negres sota els ulls que se li escampaven galtes avall. Així i tot, encara reia d’alguna cosa divertida que li devia passar pel cap.

Es va ajupir de cop i es va encabir entre un cotxe i una furgoneta aparcats a escassos metres del seu vehicle. La folla s’aproximava perillosament. L’opció més ràpida era arribar al seu cotxe passant entre els cotxes aparcats i la paret, però la furgoneta era molt llarga i havia deixat molt poc espai i no li permetia esmunyir-se per aquest costat. Mentrestant ella l’estava buscant pel mig dels cotxes aparcats, a quatre grapes. Semblava ben bé una bestiola amb aquell caire tan salvatge i, només de contemplar-la, se li van arrissar els pèls de la nuca. 

El cor li bategava tan fort que per força ella havia de sentir-lo. Es va deixar caure a terra i es va posar a plorar però a través de les llàgrimes va veure l’única sortida possible: arrossegar-se com un Rambo per sota dels cotxes. I així ho va fer. Un cop va haver tret la pols dels baixos de dos cotxes, ja era davant del seu. Anava tan ple de grassa que quan es va fregar amb la màniga, ja no semblava ni ell.

Va obrir la porta d’una revolada, va tirar-hi l’americana i la bossa de pell. Es va asseure al volant fent un sospir. El cotxe va arrencar al primer cop de clau i va anar amb la marxa enrere a tota llet. I mentre canviava de marxa i posava la primera: plaf! La cara de la clienta més viciosa amb qui s’havia topat en aquests tres mesos va quedar esclafada contra el vidre. Cony de dona!!

Es van mirar uns segons, els suficients perquè ella se’l mirés lasciva mentre es llepava luxuriosament els llavis amb la llengua en un gest que pretenia ser seductor. Ell, valent amb la seguretat que li proporciona el vidre, va iniciar un gest que mai s’hauria cregut capaç de fer: va aixecar la mà dreta a l’alçada de la seva cara i va cloure els dits, tots menys un, i va deixar dret i ben remarcat el dit del mig. 

La cara d’ella es va tòrcer decebuda i en Josep Maria es va allunyar prement el gas, tant envelat que ni tan sols va parar a la barrera. La va passar per damunt mentre duia pintat al rostre un somriure, el somriure del guanyador.

 

 

 

dilluns, 20 d’abril de 2020

LES MUSES AGAFEN EL COVID19?


Algú em podria dir si el Covid19 afecta les muses? Fa dies que les meves muses no apareixen per casa i sense elles se’m fa tan difícil escriure. Potser hauria de trucar a urgències però segurament no em faran ni cas si pregunto si últimament han atès a tres dones esborradisses i translúcides, que van descalces i escabellades, i que es comporten d’una manera bastant allunyada del que es considera “normal” dins de la nostra societat.
Potser només estan confinades com tots nosaltres, però a on? Mai els he demanat on viuen.
Acostumen a aparèixer per casa travessant la porta del terrat quan estic engrescada escrivint. No em diuen ni hola ni adeu, només em somriuen. El primer que fan és saquejar-me la nevera. Es mengen tot el que troben i són capaces de tibar-se dels cabells per endrapar el darrer tros de la pizza d’ahir. Quan estan tipes, se m’escarxofen al sofà i es foten pinyes perquè totes tres no hi caben i mira que ho saben. No cal intervenir en les seves disputes perquè si alguna vegada ho he fet, només m’emporto una llengota o algun senyal amb el dit no massa apropiat. Els costa posar-se d’acord en quina de les tres ha d’acabar jaient a terra a l’estora. Jo vaig escrivint i mentrestant les miro per la cua de l’ull. Entre elles no hi ha espai personal ni límits: es toquen, es fan pessigolles, es petonegen... Les sento petar-se de riure i, al cap d’un segon, una pot esclatar a plorar sense cap motiu aparent que jo pugui entendre. Si m’acosto a consolar-la, les altres m’obliguen a apartar-me’n. Es cuiden entre elles, s’acaricien els cabells i canten cançons en veu baixa mentre es gronxen totes juntes abraçades. Xerrotegen una llengua estranya que no pertany a cap idioma que jo pugui identificar. A vegades s’adormen però, sempre, en un moment o altre, una d’elles se m’asseu al costat. Em repenja el seu cap que sembla un niu d’ocells damunt del meu braç i em mira com un cadell esperant una mica d’atenció. I llavors és quan apareix la màgia i, sense ni donar una ullada al que estic escrivint, em comença a xiuxiuejar idees per incorporar a la història que tinc entre mans. Ocurrències forassenyades i sorprenents que em deixen garratibada. De debò que vols que faci el protagonista s’estimbi pel barranc? Que dius, que ara apareix un noi del mig del desert??... I les històries fan uns girs que mai de la vida se m’haurien acudit.
Les trobo a faltar tant, com a tantes altres coses que ara no anomenaré, però posats a demanar poc, reclamo la seva inspiració.
Sort en tinc que des del terrat albiro el groc enlluernador dels camps de colza que contrasta amb el maragda de l’ordi encara verd i teixeixen una manta bicolor fins on m’allarga la vista. Agraeixo moltíssim la visita de les orenetes que em venen a dir, esvalotades, que ja han tornat però que no entenen per què no hi ha ningú a fora. El coronavirus? No tenen ni idea de què els parlo. Marxen contentes i enjogassades, mentre envejo la llibertat que elles tenen i jo no.
Aquest confinament que, d’entrada havia de suposar un munt de temps disponible per a poder escriure una novel·la del gruix d’un totxo, ha esdevingut un llarg i tediós silenci, trencat només pel tic-tac d’un rellotge que estira les hores com un xiclet. Un temps que es fa eternament insuportable i crec que...
Ah, calla... Mira. Ara arriben... Ja les tinc aquí! Les meves muses!!