BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dimarts, 14 de març de 2017

FETA POLS



Aquí estic, feta pols... Mai m’hauria passat pel cap haver d’acabar la meva existència d’aquesta manera tan absurda i indesitjable: tancada amb gent estranya i sense una minsa esperança de canvi. Deixeu-me però, que us faci cinc cèntims de com he arribat a aquest atzucac perquè no tragueu conclusions precipitades.
Em dic, o em deien, Liberada. El nom se les porta... ho sé. N’he aguantat brometes tota la vida. Es veu que mon pare era del morro fort, després de passar deu mesos a presó durant la guerra civil, li devia quedar una espina pendent, perquè quan vaig treure el nas a aquest món es va entossudir que m’havia de dir així. La mare, pobreta, va protestar; deia que no era un nom per una criatura, però el pare no es va deixar convèncer i amb aquest nom em va anar a inscriure. Vaig ser filla única. La mare devia trobar una manera de fer-li pagar la seva marraneria i no es va voler arriscar a un segon fill o filla. Vés a saber amb quin nom hauria sortit de nou si n’hagués tingut oportunitat...
No us vull omplir el cap amb la meva infantesa, perquè a part de l’anècdota del nom, vaig gaudir d’una vida senzilla però feliç.
A vint anys vaig conèixer l’Armand, que era ferroviari, i després de cinc anys de festeig pel mig de les vies i vagons aturats, ens vam casar. Vam tenir tres filles precioses com flors: la Rosa, la Margarida i l’Hortènsia. No rigueu no... Em devia quedar una arrel del pare a l’hora de triar noms, ell pobret no les va arribar a conèixer, per tant no hi va tenir res a veure. Tampoc som noms tan estranys i són molt millor que el meu.
Les nenes van créixer sanes i joioses però la tranquil·litat dura just una temporada. Ma mare, que era molt sàvia, sempre deia: Quan la felicitat és a la sala, la tristesa puja a l’escala. Així que un matí de novembre el pobre Armand la va palmar mentre manipulava la catenària. Va quedar-ne només un polsim damunt un vagó. El cap d’estació el va recollir amb la pala i me’l van portar dins un pot de melmelada. Durant anys el vaig tenir damunt la rapissa de la cuina i li parlava mentre feia el sopar.
Em vaig haver de posar a treballar, el sou de vídua no donava per a mantenir tres nenes. Vaig estar de sort i a l’estació on treballava l’Armand em van oferir feina per despatxar bitllets a la taquilla. Feia el torn seguit i a les cinc podia passar a recollir les nenes a l’escola i estar per elles. Eren generosos amb nosaltres i sovint ens regalaven bitllets de tren; els aprofitàvem ben contentes: anàvem a la capital a passejar per les rambles, a l’estiu ens acostàvem a la platja de la Barceloneta, a l’hivern ens arribaven a Ripoll i a Núria a tocar la neu. 
Però la vida passa com una ventada... Les filles es van fer grans i ja sabeu que al jovent el món se’ls fa petit. La Rosa, la més llaminera, va conèixer a un pastisser de Lleida i va marxar a pastar la seva pròpia família. La Margarida va estudiar econòmiques i va trobar feina a Madrid. Ja em direu!... com si no pogués trobar un despatxet més a prop. I l’Hortènsia, que sempre ha set la més romàntica de les tres, es va enamorar d’un sevillano i cap a Sevilla falta gent. En fi...
De fet, un cop mirat amb fredor, no les tenia tan lluny: si agafava l’Ave, podia anar a veure-les a les tres sense complicar-me gaire la vida. Vaig aconseguir un abonament molt econòmic pels treballadors i cada divendres al vespre me n’anava a veure una de les filles. Les visitava a totes cada tres setmanes i totes estàvem contentes.
I així vaig anar vivint, fins que un dia no em vaig trobar gaire fina i vaig visitar el metge. Mala peça al teler... Una malaltia d’aquelles que no fan mal però minen per dintre i quan un se’n dóna compte ja només li queda la carcassa. No em vaig encaparrar... Tampoc serviria de res.
Vaig avisar les filles. Aquesta vegada van ser elles les que es van anar ajuntant dins l’Ave durant el trajecte i em van venir a visitar. Vaig exposar el cas sense embuts. L’Hortènsia va ser la que se li va posar pitjor, pobreta. Però jo, amb el cap ben clar, els vaig anar cantant el meu seguit de peticions: volia que es vengessin el vell pisot amb totes les andròmines i els diners que en fessin, juntament amb els meus estalvis, tot per elles a dividir entre les tres. Un cop fos morta, res d’exhibir-me dins el fèretre: que si sembla més jove, que ben arreglada que l’han deixada... Res, tapa posada i una foto que ja tenia triada al damunt. Les flors, lliris blancs, que sempre m’han agradat. La música, només dos temes: Un núvol blanc de Lluís Llach i Somewhere over the rainbow i prou. I incinerar-me...
En aquesta darrera petició hi havia el requisit més important. No volia que em posessin dins un nínxol. El meu desig era poder estar amb elles, visitar-les com ho havia fet en vida, cada tres setmanes. Ja havia parlat amb un encarregat de l’Ave, la meva urna viatjaria cada divendres en el primer vagó just darrere del conductor. A l’estació, a l’hora acordada,  la filla que li toqués el torn, s’acostaria a l’andana a recollir l’urna. El divendres següent l’enviaria a sa germana i així successivament de manera rotatòria. Totes hi van estar d’acord.
I un mes i mig més tard, vaig tancar els ulls per sempre. La cerimònia va ser preciosa, pell de gallina se’m va posar. Deu n’hi do la de gent que semblava haver-hi... I en acabat tota la parafernàlia, les filles van obrir un moment el fèretre per veure’m per última vegada i cap al forn.
D’entrada vaig notar un lleugereta escalfor als peus, ja m’anava bé perquè els tenia ben glaçats. Després la calor va pujar per les cames i el cos i vaig començar a suar com un pollastre. No m’agradava gaire. A mi la xafogor em mata, ho havia d’haver pensat abans això... I quan es va començar a fer inaguantable, es va produir un estat de catarsi tan estrany que em va deixar feta pols, mai tan ben dit.
Fins aquí tot era previsible, però el que va venir després no m’ho esperava.
Resulta que un cop incinerat la cendra cau en una galleda i amb una pala n’omplen l’urna. Però el problema està que la cendra conté les restes de totes les persones que han incinerat aquell matí, no separen fulano de mangano, no, tot és cendra per ells i els familiars poc en sabran mai res.
O sia, que ara estic dins l’urna amb la mà d’un vell verd que em grapeja cada dos per tres, amb els peus d’un karateka que, no m’atreveixo a dir-li, li fan un tuf de formatge agre que tomba d’esquena, i amb la llengua d’una aspirant a cantant d’òpera que es passa el dia refilant com una garsa.
Tinc el cap com un timbal, estic estreta i, a més, el vell aquest em toca a cada moment i em té fregida...
El més estrany és que fa dos dies m’havia de recollir-me l’Hortènsia i se’m va descuidar. I ara estic aquí dins l’Ave, fent dos viatges diaris a Barcelona i em trobo la panxa regirada.
Avui la veu de l’encarregat no és la de sempre, aquest vailet no sé què diu d’un pot abandonat, i de tirar-lo per la finestra. Hi ha un altre que li diu que sí...
Valga’m Déu, com volo!!!...
La patacada ha estat sonada i l’urna s’ha obert. Quina sort, fugir d’aquest calvari... Al final el pare em va encertar el nom, ara sí que em sento: Liberada!!
Iuju!!!...



dijous, 26 de gener de 2017

EL PROBLEMA D' Y



L’Y estava acovardit, acoquinat, apallissat... esmaperdut, esgarrifat, esporuguit... desconcertat, descol·locat, desorientat... En definitiva: destrempat. Mai a la vida li havia passat res semblant, tot i que sabia que un dia, tard o d’hora, li havia d’arribar, doncs ara ja hi era... Toca’t els nassos!!
 
Ningú se n’escapava. Encara que tothom preferia mantenir-ho en silenci, amb la màxima discreció i sense fer soroll, com si pel fet de no esmentar-ho, el problema no hi fos. Era un tema massa personal, massa privat, massa íntim... i no sabia com afrontar-ho. Ho reconeixia, estava acollonit...

Potser en podria parlar amb els amics. Però on? Al bar? Ni pensar-ho... I com? Deixar-ho anar com aquell que parla del temps o del resultat de la Lliga de futbol? No s’hi veia... Podria dir aquella frase tan feta servir de: ”Tinc un amic que sabeu què li passa?...” Tampoc... De seguida el clissarien. “De quin amic parles?” li demanarien estranyats. Si ell només es relacionava amb aquell parell d’ençà que tenia dotze anys... A més, coneixent-los, sobretot en Z que sempre se les donava de sobrat, encara se n’hi fotria a la cara... I en W, que era una mica més sensible però poc decidit, potser li donaria el condol com si se li hagués mort un parent llunyà. I de parent sí, però de llunyà res de res, al contrari, era de ben a prop el traspassat. 

Vés a saber, potser a ells també els hi passava i s’ho duien ben callat. No sortiria ell ara a destapar la caixa dels trons. Millor callar, i que cadascú ho passi com pugui. Eren homes drets i fets i no es posarien a hores d’ara a explicar-se intimitats. No ells no eren d’aquests.

Per sort la X s’ho havia agafat bastant bé. Oh, ella rai!... Les dones no tenien aquest problema. Potser en el fons encara n’estava contenta, així no l’emprenyaria tan sovint... Bé, sovint. Què és sovint?... Un cop a la setmana? Cada quinze dies? Un cop al mes?... Collons, un cop al mes són dotze vegades l’any!!  Abans era la comptabilitat que portaven al mes. D’acord que eren altres temps, eren més joves i el cos demanava. 

Estava sol a casa i no parava de barrinar. No portava gens bé aquella jubilació avançada que li havien fet a la feina, se sentia vell abans d’hora, una mica inútil, mai tan ben dit. La X era a treballar. Ella era set anys més jove i encara era una persona productiva i atractiva. Es va veure ell mateix marcint-se, arrugant-se com una pansa, mentre la X es mantenia tendra i fresca, envoltada de vida social i d’homes que potser la trobarien desitjable mentre a casa l’esperava un estaquirot que no li podia oferir res. Uff... Es tornaria boig...
 
Va engegar la televisió per distreure’s. Va començar a fer zapping. Programes matinals de tertúlies, repeticions de sèries empolsinades, receptes de la iaia... Quin avorriment! Anuncis... Anuncis?  “Això li pot passar a qualsevol, amor. Sí, però m’ha passat a mi...” deia l’anunci. Què passava avui? Que ja ho sabia tothom??... Ofès, va tancar amb el comandament i el va llençar.

Va anar decidit a trucar al seu nou metge de capçalera i li van donar hora per aquell matí mateix. Quina sort! Millor posar-se en mans d’un professional i anar al gra. Potser encara hi havia motius per l’esperança. 

Mentre s’esperava assegut a la sala la cama no parava de bellugar-se sola. No sabia com li explicaria el seu problema. Es va remoure neguitós però de seguida el doctor el va cridar de la cadira estant: “Senyor Y?... Passi”. El va mirar seriós mentre s’acomodava en el seient. Amb un cop de cap li va donar peu a què s’expliqués. Va escurar-se el coll i llavors li va venir una rancior seguida d’un atac incontrolat de tos. El metge va estudiar-lo arrufant el nas, sense ni aixecar-se. Ell intentava respirar. Li ploraven els ulls i com més provava de dir quelcom més estossegava. El doctor no es va immutar. Va començar a escriure una recepta, sense tenir ni idea que la preocupació d' Y no tenia res a veure amb els seus pulmons. Ell feia que no amb el dit, que no venia per la tos, que no... Es va assenyalar l’entrecuix i va dir amb veu trencada que allò no... no... “No orina? Provarem un diürètic i si no millora farem un control als ronyons”. “No, no...” repetia amb el dit sense deixar de tossir. Estava acalorat i esgargamellat. “Un got... d’aigua... si us plau” va demanar suplicant. Amb els ulls plens de llàgrimes va acceptar agraït el got d’aigua que li va allargar. Per fi la tos havia calmat... El doctor el mirava impacient fent picar els dits a la taula, la visita s’allargava massa. Però Y s’havia quedat sense veu de l’esforç i no li sortia res intel·ligible. Va tornar a senyalar les seves parts íntimes i gesticulant li va fer entendre que allò no... no! El metge es va tirar endavant i va mirar-lo fixament als ulls. “D’acord. Sí, ja l’entenc”. Va expedir la tercera recepta en cinc minuts i per assegurar el tanto les hi va donar totes tres i el va empènyer molt amablement cap a la porta. 

L’Y es va trobar caminant cap a la farmàcia a buscar un xarop per la tos, un diürètic i una capsa de pastilles miraculoses. Ostres... Va recordar la vergonya que passava quan era jove i havia d’anar a comprar preservatius. En aquell temps la X va decidir prendre’s pastilles perquè ell no hagués de passar sovint per aquest mal tràngol. Si havia d’anar a la farmàcia, no aniria pas a la del barri, caminaria una bona estona per no trobar-se cap conegut.

Finalment va veure’n una on no havia entrat mai i li va semblar prou lluny de casa. Hi havia dues dependentes. De seguida una el va atendre. Ell va posar les receptes damunt el taulell i va mirar cap a una altra banda fent el despistat. La noia, tota una professional, no va dir res, va agafar-les i va entrar al magatzem a buscar els medicaments corresponents. 

Mentre s’esperava l’estona se li feia eterna. A més tenia al costat a un senyor petit andalús que era atès per l’altra dependenta. Era d’aquella gent que no saben callar, parlen i parlen sense sentit i sense necessitat que ningú els doni conversa, que van d’un tema a un altre de manera irremeiable. L’Y ni se’l mirava, no volia pas alimentar aquell lloro que garlava sol. Quan va tornar la farmacèutica amb els tres medicaments, l’homenet li va agafar el braç, amb una familiaritat com si es coneguessin de tota la vida, i li va dir amb to burleta: “¿Qué? ¿Comprando alpiste para el pajarito?”. L’Y es va posar de tots colors... Va pagar amb tanta rapidesa que ni es va esperar a rebre el canvi.
 
De tornada a casa es va anar ensopint. Es va asseure en un banc i va treure el medicament de la bossa vigilant que ningú el veiés. Va separar-ne el prospecte i va llegir que se l’havia de prendre vint minuts abans. Les pastilles li van semblar les bales d’una escopeta, de la seva  escopeta que ja no es carrega. 

Llavors hi va caure: li havien clavat vuitanta euros! Vuitanta euros per deu pastilles!!! 

A partir d’ara, ja no se’n podia escapar... Hauria de pagar per tenir sexe!!... Collons...