BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Molt agraïda a l'Institut del Ter de Manlleu per haver triat 2 dels meus llibres com a lectura per als seus alumnes aquest curs passat.

V PREMI GUILLEM DE BELIBASTA: Un segon premi sempre és un meravellós reconeixement! Moltes gràcies!!


Us ve de gust un microconte d'estiu ben fresquet? Doncs, endavant! Que vagi de gust. Un petonàsss!

divendres, 6 de setembre de 2019

MICROCONTE D'ESTIU: AEROPORT


Estic de vacances però, com que no disposo de diners suficients per a anar enlloc, intento entretenir-me com puc durant aquests quinze dies que tinc festa. Per veure una mica de món, se m’acut d’anar a passar unes hores a l’aeroport.  
M’encanta veure el tragí de gent amunt i avall arrossegant maletes, anant i tornant de països llunyans i exòtics que mai visitaré. Tantes cares i totes diferents; algunes de bronzejades, altres terriblement pàl·lides, ulleroses, rialleres, cansades, somiadores... Jugo a endevinar d’on venen o a on van, per com vesteixen, per com parlen, per com es comporten...
M’acosto a les portes de les arribades i em repenjo a la barana. És un degoteig constant de gent que surt i, sovint, apareixen impressionants riuades de persones. M’agrada veure els retrobaments. N’hi ha de ben emotius, n’hi ha de sonats i escandalosos, n’hi ha de discrets, n’hi ha de freds... De sobte, un home ve somrient de dret cap a mi i, penso, que voldrà? Llavors veig que m’esquiva i besa als llavis a la dona que tinc just al costat. La dona marxa emocionada darrere el besador i el seu lloc l’ocupa una joveneta. Minuts després, apareix per la porta una noieta que s’abraona, esbocada, cap a la del meu costat i es besen arrambades malgrat la barana que les separa. Carai! Quanta passió!! Aquesta deu ser la barana dels petons!
El pròxim petó serà per mi, segur! Porto una hora esperant amb els ulls tancats i els llavis a punt. Ha d’estar al caure...

dimarts, 27 d’agost de 2019

MICROCONTE D'ESTIU: LA LLUNA


Estem ajaguts en una hamaca a la terrassa, el meu fill de 5 anys i jo, contemplant a les fosques l’eclipsi de lluna. De sobte, el nen em demana:
—Mare, la lluna és la que fa de les marees, oi? Com ho fa?
I, ho sento, però no me’n puc estar:
—Amb un comandament a distància. Des d’allà dalt, clica i la marea puja, torna a clicar i la marea baixa. La lluna és molt..., com en diríem sense repetir la mateixa paraula? Inestable. És tremendament rampelluda; tant la veiem esplèndida i riallera com, de cop, desapareix una setmana sencera. A més, té una cara oculta que ningú coneix i això la fa encara més enigmàtica. Surt de nit però hi ha dies que es despista i el sol l’ha de despertar perquè s’ha oblidat de marxar. Està a la ll..., amb ella mateixa. Amb l’única cosa que és constant és amb els seus canvis d’humor, cada vint-i-vuit dies es repeteix. Ara, és complicada, complicada.
—Oh, mare! Saps tantes coses! Quan sigui gran vull ser astrònoma com tu.—em diu amb adoració.
—No, fill. Jo soc gastrònoma. L’única cosa astronòmica que hi ha aquí és el nostre amor.
Li estampo un petó al front i ens arrambem una mica més.