Per tot hi ha una
primera vegada i algunes acostumen a ser inoblidables. La primera vegada que
vaig anar a esquiar tenia quinze anys i, us he de confessar d’entrada, que mai
he estat un noi gaire esportiu. Per mi la classe de gimnàstica sempre va ser un
veritable infern. Encara ara, entrar a un gimnàs i veure la pila de màquines
que hi ha per allà és, als meus ulls, el més semblant a una sala de tortura. La
natació obligatòria de l’escola va ser durant anys un malson que es repetia just
quan acabava d’oblidar la darrera classe. L’aigua em fa pànic i saber que sota
meu n’hi ha un munt em fa donar manotades per arribar a la vora de la piscina a
la qual m’aferro amb ungles, i dents si cal.
El meu pare havia
estat un home molt esportiu i, amb bona intenció, va intentar inculcar-me la
seva passió. Em va apuntar cada any a un esport diferent amb el propòsit d’encertar-ne
algun dia algun. Futbol, ciclisme, karate, escalada, tenis, handbol... van convertir-se
en un fracàs darrere l’altre. Va quedar més que clar que jo era un negat en
aquest tema.
Finalment va optar
per un esport més suau i em va apuntar a excursionisme. Vaig arribar a pujar a
alguns cims emblemàtics amb penes i treballs, però sí, ho vaig aconseguir.
I un dia la colla
de muntanya em van convidar a esquiar. D’entrada vaig dir que no, em conec i
endevinava que ho passaria malament, però tant i tant van insistir que vaig
acabar cedint. Ja havia sospitat que tothom en sabria més que jo però, els feia
tanta il·lusió que hi anés, que em van assegurar que estarien per mi i que s’adaptarien.
La veritat és que
l’arribada a l’estació d’esquí em va semblar preciosa. Aquell paisatge cobert
d’un blanquíssim mantell blanc amb gent abillada amb roba de colors lliscant
per totes bandes era molt bonic.
Els meus companys van
ensenyar-me a posar els esquís, a fer cunya
i poca cosa més. Tots estaven tan impacients per començar a esquiar que deu
minuts més tard ja estava fent cua al tele-esquí que pujava a pistes de no sé
quins colors. Cada vegada que em tocava a mi deixava passar a un dels companys,
i al final, inevitablement, vaig ser l’últim. Em vaig posar aquell estri
estrany sota el cul, ho havia vist a fer als altres quinze i em va semblar que
me’n sortiria. D’entrada així ho va semblar i vaig anar pujant bastant amunt
però, quan m’hi vaig repenjar una mica massa, vaig caure de cul per terra. El
paio que venia al meu darrere va començar a donar cops de braços i a cridar que
m’apartés del mig, que feia nosa, em deia. Em vaig arrossegar per la neu per sortir
del mig del pas i no va ser gens fàcil amb l’embolic de pals i esquís que
portava. Imbècil!, em va dir quan em
fa passar a fregar. Vaig alçar la vista i els meus companys eren lluny, ni tan
sols m’havien vist a caure. Així que em vaig quedar sol. Que llarg que se’m
faria aquell matí. Ai Senyor...
Vaig tardar una
bona estona a posar-me dret. Era complicat mantenir l’equilibri perquè el
desnivell de la pista era considerable i no em feia gens de gràcia encarar els
esquís avall. Per tant, em vaig posar cara amunt i em vaig anar movent fent petites
passes de costat. La idea era aconseguir apartar-me tant com fos possible del
lloc de pas dels esquiadors.
Em vaig xafar i vaig
ensopegar tantes vegades amb mi mateix que, tot d’un plegat, un esquí va sortir
de les fixacions i el vaig perdre de vista. Vaig girar-me i estava cinquanta
metres més avall. Per baixar-lo a buscar més lliure se’m va ocórrer deixar els
pals a la neu. No sé encara ben bé com va anar, però vaig baixar lliscant amb
un sol esquí i sense mans dos-cents metres!!... I no vaig caure!! Si no
estigués inventat ja, diria que aquell dia vaig descobrir l’snowboard. Durant
uns breus minuts vaig poder entendre perquè a la gent li agrada esquiar. La
pega va ser que em vaig passar de llarg l’esquí que venia a buscar i llavors no
sabia com pujar. Pot ser fora millor treure’m el que duia i caminar. No era
fàcil, la neu s’havia quedat tan glaçada entre les fixacions i aquestes sí que
estaven ben fixades, reconxo... Em vaig haver de treure els guants i vaig esgarrapar
una bona estona amb les ungles per aconseguir treure’m l’esquí.
A quatre grapes
vaig anar pujant i recollint ara l’altre esquí, ara els pals, i amb tot plegat em
vaig adonar que m’havia anat desplaçant tant que tenia un petit bosc a tocar.
Ja no es veia esquiadors per enlloc i em vaig quedar allà assegut, decidint cap
on anar.
M’estava quedant amb
el cul moll quan, de cop i volta, ziuuuuu... A l’altra banda dels arbres vaig
veure passar rabent a un esquiador. Olé!... Segur que allà hi havia una pista i
potser trobaria als meus companys. Només calia travessar pels arbres, tampoc
seria tan difícil.
A penes havia fet
dues passes que em vaig enfonsar tot jo amb neu fins a la cintura. Amb els
esquís i els pals a l’espatlla vaig tardar hora i mitja a creuar el bosc! Suava
com un beneit... Mai hauria dit que es pogués suar tan gairebé colgat de neu.
Però per sort, cada vegada que em desmoralitzava, sentia ziuuuu i com una
aparició entreveia passar de nou un altre esquiador.
Per fi vaig acabar
arribant a la pista. I des de allà vaig veure a baix, molt lluny, una mena de
porteria vermella inflable i tot de gent quieta que mirava no sé què. Vaig
mirar amunt i no vaig veure res. En fi... Jo a la meva, que prou feina tenia a
tornar-me a posar els esquís, agafar els pals, fer cunya i tota la resta.
No baixava ningú
més que jo. Ho vaig trobar estrany... A més, la pista estava plena de
banderetes plantades dalt uns pals bastant llargs i flexibles. Sé del cert que
eren flexibles perquè quan vaig anar a espetegar sobre un pal d’aquests, m’hi
vaig agafar ben fort per no caure i em va acompanyar arran de terra sense trencar-se.
Cada dos per tres
queia però el que em feia més ràbia era que hi hagués tanta gent mirant-me. No
sé què hi feien? No tenien res més a fer? I, com més m’hi acostava, semblava
que em volien dir alguna cosa però el gorro em tapava tant les orelles que no entenia
res de què em deien. De mica en mica em vaig anar posant cap al mig, sense
voler, ésclar. Jo ja intentava fer cunya, però ara esquivava un pal ara topava
amb un altre. A més, la gentada cridava i gesticulava de manera tan exagerada
que no m’ajudava gaire, al contrari, encara aconseguien tots plegats fotre’m
més nerviós.
I mentre estava
abraçat a un pal d’aquests fent equilibris per no caure un altre cop, de sobte,
ziuuuu... i del no-res va aparèixer un esquiador que, amb molta destresa per part
seva, em va esquivar. Va baixar sortejant amb gràcia als pals de les banderetes
fins a arribar a la porteria inflable mentre la gent aplaudia embogida.
Però, on cony
m’havia fotut???
Em van començar a
tremolar els genolls. A veure si acabaria baixant fet una bola i fent gol a la
porteria. Redéu...
Com vaig poder em
vaig anar desplaçant cap a un lateral de la pista i, just quan m’acostava a la
gentada, vaig fer una forta empenta amb els pals i vaig poder travessar
esquiant, dret i amb la cara ben alta, però sense mirar a ningú, això sí. Crec
que va ser el tros més llarg que vaig fer en tot el matí sense anar per terra.
I va ser una sort! Tot de xiulets i aplaudiments van acompanyar la meva
arribada. No repetiré les paraules que em van arribar a les orelles per
respecte a la meva mare però us puc assegurar que no eren paraules gaire
boniques...
Dos-metres més
enllà vaig veure la cafeteria i no m’hi vaig rumiar dues vegades. Amb un cop
sec i decidit em vaig llevar els esquís, vaig agafar els pals i em vaig anar a
esmorzar, tot i que eren les tres del migdia.
Amb l’anorac girat
del revés perquè ningú em reconeixes i amb el gorro encasquetat fins al nas em
van trobar els meus companys a la taula més arraconada de la cafeteria.
–On eres?? No saps
pas el que t’has perdut!! Un beneït que no sabia esquiar s’ha colat al Concurs
de Slaloms que estaven fent. Ha sortit per totes les televisions que ho
retransmetien. Que fort!! Quin fart de riure!!... Qui devia ser??... I tu aquí,
avorrit, perdent-ho tot!
En fi... Com us
podeu imaginar va ser" la primera i única vegada” que vaig anar a esquiar.
