BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Contes Cruixents és ja un llibre amb un recull de 24 contes d'aquest blog.

Gràcies a tots instituts que han triat, un any més, al llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura per als seus alumnes. Fa molta il·lusió!!


Perdoneu que ara no pengi contes, escric cada dia però estic a mig d'una petita novel·la i fent contes que de moment no puc penjar. Un petonàsss!

dimecres, 17 d’abril de 2019

LA PORTERA 007


Les pel·lícules de cinema ens ha fet creure que els espies són homes molt espavilats i astuts que, només acluquen una mica els ulls i ja fan les cavil·lacions més encertades possibles respecte al què pretenen esbrinar. Tots són molt atractius i van vestits molt elegants, amb pantalons i americanes d’un teixit resistent i tan elàstic que no s’estripen mai, per moltes rebolcades i claus de karateka que hi facin. Només una de cada mil bales, que els hi disparen a menys de tres metres, els hi rasca un braç o una cuixa i que, quan es queden sense bales, són capaços d’apallissar, ells sols, a set o vuit homes grossos com armaris i sortir-ne vius. Condueixen cotxes de súper luxe, la majoria descapotables, sempre amb les claus posades i el dipòsit ple de benzina i que, encara que els deixin a qualsevol lloc mal aparcats, ni així, mai ningú se’ls hi emporta. S’enrotllen sempre amb la noia més guapa de la pel·lícula, tot i que es veu d’hores lluny que és la dolenta (en això sí que són burros!).
I, llavors, nosaltres, simples mortals, els mirem embadalits, envejant-los per una vida tan excitant; mentre que, el més estimulant que hem fet últimament, és sortir de casa amb la bateria baixa del mòbil.
Doncs, jo voldria desmentir aquest clixé. La majoria dels homes que conec són tan poc observadors que tarden una setmana llarga a adonar-se que la seva dona s’ha tallat els cabells, que no distingeixen un gris marengo d’un verd maragda, i que els hi fas un somriure forçat, seguit d’un cop de cap en avall, se’t queden mirant amb el front arrugat, sense entendre que els estàs intentant indicant, amb delicadesa, que porten la bragueta oberta.
Veuen més els ulls d’una nena de cinc anys que els de deu homes junts. Quan portava al meu fill a l’escola de primària hi havia nenes que em repassaven cada dia de dalt a baix: que si portes arracades noves, que si avui duus unes sabates diferents, que si t’has tallat el serrell... i els seus pares, homes, em veien sempre igual.
Va, vinga!! Que trobem a un home que es fixa amb quatre detalls i el fem, de pet, cap dels espies. Les dones som molt més observadores, això està més que demostrat.
Us vull confessar que jo sí que conec a “una espia” de debò, de les que ho controla tot i ho sap tot de tothom. Es diu Antònia i és la portera del bloc de casa.
Poca broma! La CIA pagaria un munt de calers per un fitxatge com aquest... No té massa glamur perquè és baixeta, deu pesar quaranta quilos, edat incerta, porta les ulleres guerxes i una diadema lila que li evita que, els pocs cabells que li queden, li vinguin als ulls i perdi pistonades. És molt tremendament eficaç, infal·lible, m’atreviria a puntualitzar.
Fa tants anys que treballa de portera del mateix bloc de pisos que crec que, quan l’estaven fent, al mig dels paletes, ja hi havia l’Antònia donant ordres a tort i a dret. Penseu que no hi ha entrada de pisos, en tot Barcelona, que estigui tan neta i brillant com la nostra. Es passa el dia amb el pla de fregar en mà i, ull a posar els peus fora dels papers de diari que escampa!! Un dia vaig tocar, amb la punta de la sabata, el terra mullat i em va fotre un cop de pal a les costelles que em va fer mal tres dies seguits. El problema és que, a vegades, deixa els fulls tan separats que has de saltar de l’un a l’altre; ella juga amb avantatge, utilitza el pal com a perxa. L’hauríeu de veure amb quina agilitat es mou, reconxo de dona!
Viu en un petit habitacle a l’entrada mateix. I no només es cuida de l’entrada, també té les claus dels comptadors, la de l’ascensor i crec que, fins i tot, una còpia de cada pis. I em direu malpensada, però estic segura que, quan no hi som, entra a casa nostra i ens ho repassa tot. Com sinó, un dia que jo baixava escapada per les escales, visc al primer primera i sempre pujo i baixo a peu, em diu: “Ep!! T’has deixat l’ordinador!”. Ostres!! Cert! Em giro i començo a pujar a buscar-lo i sento a la meva esquena: ”El tens carregant-se a la cuina”. I quan entro, el veig endollat a la taula de la cuina i penso: ”Com ho sabia???”
I és que ella ho sap tot! Els seus ulls són càmeres i la seva oïda tan fina que ho sent tot amplificat. Si alguna hora trobes alguna cosa per l’escala: una gorra, un guant, un mocador... ella sap de seguida qui n’és l’amo o la mestressa. I si ho perds, igualment. Un dia em va caure el mòbil, se’m va desmuntar i vaig perdre la targeta Sim. Li vaig dir i, l’endemà, ja me l’havia trobat; no em va voler dir on, potser era sota el meu llit...
Va ser la primera a felicitar-me pel segon fill. Feia, a penes, dos dies que sabíem que estava embarassada i encara no ho havíem dit a ningú; doncs, em va barrar el pas amb el pal de fregar, al matí, i se’m va quedar mirant. “Tu... estàs embarassada!”, em va dir. Conxo!! Vaig fer un bot i tot. Em podia haver estalviat el predictor. Vaig estar a punt de demanar-li si em podia dir si seria nen o nena, però no vaig voler abusar.
Intento no donar-li massa conversa però no pot evitar enrotllar-se. Sovint m’explica les intimitats dels meus veïns i, llavors, em fa vergonya mirar-me’ls quan ens creuem a la porta. Segur que els altres també saben coses sobre mi, per com em somriuen.
Sé que al bloc hi ha un matrimoni que dormen en habitacions separades i que porten als seus respectius amants a casa. Es veu que no tenen diners per separar-se però fan com si ja ho fossin. Sé que hi ha dos nois cuperos que comparteixen el llit amb la noia que viu amb ells, i que als trios, sovint, s’hi apunten altres convidats que també practiquen això del poli-amor. Hi ha una veïna que té una nena, el pare de la qual és el veí de dos pisos més amunt, no pas l’home que viu amb ella. Es veu que teníem uns xinesos que en una habitació hi criaven ànecs. Un dia se’ls va trobar a la terrassa de dalt, amb tot d’ànecs decapitats, penjats de l’estenedor de la roba. Els va denunciar a la policia pel merder que li van fer, no pas per res més. Ara els segueix vigilant de prop per si hi tornen. També assegura que tenim un pis-pastera on, segons ella, dormen per torns, en els mateixos llits, diverses persones cada dia. Són d’origen africà i no els distingeix del tot, però afirma que en són més de deu. Sospita que la veïna del tercer sego... (ai, que això no ho puc dir!) està enverinant, de mica en mica, al seu marit. Fa temps, aquesta dona li va confessar que el seu home tenia molt mal caràcter i que es volia separar però el marit no volia i la va amenaçar. Últimament, a ell se’l veu molt consumit i, a ella, en canvi, cada dia més reviscolada. Assegura que se’l va carregant a còpia de fer-li crema catalana. Diàriament li regira les escombraries (ai, Déu meu!) i ha descobert que hi llença un sobre amb una pols indefinida, a granel, que certifica que li dissolt al mig de la crema. Em diu que ja ho sentirem a dir, ja...  No allargarà gaire aquest home.
Valga’m Déu! Quina una, l’Antònia! No se li escapa res! No hi ha cap agent 007 que li arribi a la sola de la sabata. I és que la gràcia dels espies és que passin desapercebuts mentre ells es fixen en tot. Per tant, els espies de les pel·lícules són més falsos que “un duro sevillano”.

dissabte, 1 de setembre de 2018

NENES DE SÍRIA


Soc tan petita, tant, que podria ser minúscula, més menuda que un gra de sorra, més que una volva de pols que balla a contrallum. Soc un imperceptible alè d'aire que surt d’un cor que batega. Només això. I avui, aquesta misèria que represento, ha pres la decisió d’aventurar-se a l’exterior. M’és igual el que em pugui passar. Aquí estic, fent-me pas entre edificis esventrats, en un espai tan desolat com jo mateixa.
La maleïda guerra ha arrasat qualsevol rastre de vida, ha enrunat el paisatge i ha esborrat les persones. Si la intenció de l'enemic era fer-me sentir poca cosa, puc dir-li que l'objectiu està més que aconseguit. Ja pot donar el joc per acabat. Ho ha fet perfecte. I que no es preocupi, què de mi no ha quedat ni tan sols desig de venjança, ni odi, ni ràbia... Res. Sóc la viva estampa de la derrota. Ha guanyat. Enhorabona!
I ara només vull que marxi i que em deixi estar. Estar... Perquè ser, el que se’n diu ser, crec que a hores d’ara sóc un humil esbós desdibuixat, una imatge borrosa en un mirall trencat, una tènue ombra d’allò que un dia vaig ser: una càndida nena.
Els set anys que fa que dura aquesta barbàrie se m’han emportat tantes coses que mai podré recuperar. Se m’ha endut el meu do més preuat, el que em feia ser especial, la meva innocència. Jo només era criatura de cinc anys, riallera i enjogassada, que confiava plenament que els adults sabrien aturar aquest desgavell i que em protegirien. Però no...
Aquí fora no hi ha ningú. Només un sol furiós que incendia la meva pell esblanqueïda i em cou amb tanta violència que em sap greu que ell també descarregui sobre mi la seva ira. Un soroll em fa girar el cap. Qui hi ha?? Potser no sóc tan valenta com em vull creure.
Una pila de rocs s’ha esllavissat i, de sota, entreveig el morro d’una rata. Surt tranquil·lament i s’asseu. Ni em mira. Està ben grassa. Es llepa els bigotis i es frega el musell amb les potes. Em fa un fàstic... Quan penso que les rates fan un tiberi amb els cossos que no hem pogut recuperar, se’m regira tot. Quines bèsties més podrides!!!
Li llenço una pedra però tinc tan mala punteria que no la toco però fuig esperitada, això sí. Torno a estar sola. Aquesta rata era l’únic ésser viu que he vist en una setmana.
I des del darrer bombardeig, el més eixordador és el silenci...
Camino sense rumb. Se’m fa difícil recordar com era la ciutat abans d’aquest desastre. Ja no hi ha cap construcció més alta de dos metres. No queda res d’aquella ciutat alegre i moderna. Ni rastre dels carrers plens de botigues, dels cinemes, teatres, cafeteries i restaurants. Els jardins han quedat colgats de runa. No hi ha ni un dels arbres centenaris que feien ombra a les avingudes, ni cap de les fonts on anàvem a berenar algunes tardes.
Reconec un tros de paret del mural de l’escola fet amb mans pintades de colors. M’hi acosto i ressegueixo aquests dibuixos amb la punta del dit. Em ve a la memòria una cançó que cantàvem a l’escola. La taral·lejo... On deuen ser els nens i les nenes que van fer aquest mural? Qui sap... No queda ni un pupitre, ni un llibre. L’escola va ser dels primers llocs que van atacar, una matinada quan encara era buida. Van partir la rutina de la canalla amb un cop de destral i vam quedar castigats a casa. Hi vaig anar tan poc. Sort de la mare i de la tia que em van ensenyar a llegir i a escriure.
Ara elles tampoc hi són. Aquesta guerra se m’ha endut tota la gent que estimava.
La mort del pare va ser la primera de les nostres desgràcies. Sembla que faci tant de temps que diria que fa segles. Era al principi, al primer any del conflicte, quan encara ens pensàvem que duraria poc. Va sortir de casa un matí a treballar i no va tornar. Recordo l’olor de la seva galta en el darrer petó.
A partir de llavors la germana petita de la mare, la Sarah, va venir a viure amb nosaltres. Quan els bombardejos van sovintejar, vam decidir arreglar-nos el soterrani. El vam equipar amb menjar, espelmes, matalassos, mantes, jocs i alguns llibres. A cada bombardeig, corríem les quatre a posar-nos a recer. Un dia una bomba ens va esquerdar la casa i vam instal·lar-nos definitivament al soterrani. Teníem una petita finestra exterior que permetia seguir una mínima rutina diària. Només pujàvem a la casa per buidar les gibrelletes o per rentar-nos una mica al lavabo. Als capvespres sortíem al pati interior i albiràvem les postes de sol taronges entre dos edificis esfondrats. 
Quan portàvem quatre anys de guerra, ma germana va agafar una pneumònia. La mare la va portar a l’hospital ple a vessar de ferits, mutilats, malalts, nadons... I, mentre elles eren allà, van caure-hi dues bombes. Mai vam recuperar els seus cossos. I jo em demano encara ara: Per què atacar a una gent que ja està patint prou amb les seves malalties i problemes de salut? Quin mèrit té? No ho puc entendre... Se m’entelen els ulls quan hi penso.
La Sarah em va cuidar i em va estimar molt. Entre totes dues vam crear una petita illa de calma lluny del foll món exterior. Matàvem les llargues hores llegint, inventant històries i cantant. Ens disfressàvem i interpretàvem petits fragments d’obres que llegíem. Rèiem molt. Sí, rèiem... Sembla estrany, oi? Ho fèiem per no pensar, per oblidar el dolor i l’absència dels que havien marxat. Però també teníem dies de desànim que no ens venia de gust fer res i jèiem abraçades en silenci.
Abans de la guerra la Sarah treballava a la biblioteca de la ciutat i coneixia tants llibres que jo no m’avorria mai escoltant-la. Una vegada vam llegir una història d’una papallona i, un matí, quan em vaig despertar, m’havia cosit unes ales en una vella samarreta del pare. Jo corria amunt i avall pel soterrani, fent anar les ales i ella aplaudia encantada. “Que mai ningú et talli les ales, ho sents? No permetis que res ni ningú t’impedeixi ser una ànima lliura”. És la meva samarreta de la sort, la que porto avui.
Tres cops a la setmana la tia sortia cap al tard a buscar nous tresors. Era tanta l’ànsia de la seva tornada que l’espera se’m feia eterna. Trigava poc menys d’una hora a sentir el seu trepig per les escales. Baixava triomfal amb un somriure d’orella a orella. Sempre apareixia amb un nou llibre que havia anat a requisar a la biblioteca. ”Aliment pel cos i aliment per l’ànima” em deia mentre deixava a la meva falda una fruita mústia o unes galetes una mica ràncies acompanyant el nou llibre. Jo ho devorava tot de manera afamada.
Recordo el dia que em va portar El Diari d’Anna Frank. Era d’una noia que vivia també amagada en un amagatall. “Que xulo, Sarah! I com va acabar? Es va salvar, oi?” li vaig demanar esperançada. Els seus ulls riallers es van enfosquir. “No importa com acaba. El que és important és saber que la seva petjada perviu”.
Perduda en els meus pensaments he trobat un trosset d’herba verda entre tanta porqueria i m’hi estiro.
Un dia, però, la nostra illa va ser profanada. La Sarah havia sortit i, a penes havien passat deu minuts, que vaig sentir passes a l’escala. M’hi vaig atansar confiada: “Què t’has deixat? Ets una despistada”. No era el seu vestit el que apuntava al capdamunt de l’escala, no, eren les cames d’un home... Vaig córrer pel soterrani però hi havia pocs llocs on arraulir-me que em vaig ficar dins de l’únic armari que teníem. L’home va venir de dret cap a mi. No recordo què deia, només sé que reia i aquella rialla em va fer orinar a sobre. Va obrir d’una revolada la porta de l’armari i va aconseguir engrapar-me una cama amb les seves manasses. Jo m’agafava fort a la roba penjada i em resistia tant com podia però la seva força era quatre vegades la meva. Va arrossegar-me a mi i armari fins a mig soterrani. De l’estrebada que va fer, l’armari va caure enrere i jo vaig sortir disparada contra la pota de la taula. Em vaig desmaiar...
I llavors va passar una cosa que mai entendré: jo ho contemplava tot des de dalt, suspesa, i em veia a mi mateixa damunt la taula, estesa, plana i desinflada, com si el meu cos fos un globus sense aire. L’home s’havia descordat el pantaló però jo no sentia res, com si res de què li passava en aquell cos m’afectés a mi. Vaig desviar els ulls i vaig adonar-me que la Sarah havia tornat i baixava silenciosament l’escala, agafava el cassó més gros de la cuina i l’estavellava diverses vegades damunt el cap de l’home que estava absent amb els ulls girats en blanc. Va caure desplomat enmig d’un bassal de sang.
Immediatament ella es va abocar damunt meu, plorant i cridant el meu nom. Va començar a sacsejar el meu cos esverada. I vaig creure que era moment de tornar. Em vaig introduir de nou dins la meva pell com aquell que es posa una samarreta i vaig respirar... Llavors ho vaig notar tot: el cop del cap, el foc de l’entrecuix i el gust de les llàgrimes de Sarah relliscant pels meus llavis.
Em va portar a coll fins al bany de dalt. Va omplir la banyera i va buidar-hi tot el sabó que teníem. Va ensabonar-me amb delicadesa els cabells ensangonats i va bufar-me el trau del cap. Va netejar-me els braços, la panxa, l’esquena... Ella cantava somicant. Les dues tremolàvem com fulles d’arbre.
No recordo quant vaig dormir, si van ser hores o van ser dies... Quan vaig despertar el soterrani era net, l’armari al seu lloc i l’home no hi era. Mai vam parlar del que va passar. Però a partir de llavors, cada vegada que ella marxava, jo m’amagava dins l’armari fins que sentia la seva veu que em cridava a la tornada.  

Em cal deixar passar el temps i veure què puc recuperar, reparar i sargir de mi mateixa. No és cert que el temps tot ho cura, simplement un s’acostuma al dolor i, amb els anys allò que era insofrible, es fa suportable per la seva quotidianitat. Les ferides es tanquen però les cicatrius queden inesborrables a la pell i a la memòria.
La Sarah va morir fa poc més d’una setmana. Una tarda va tornar ferida al soterrani. Duia a penes menjar i cap llibre nou. L’havien assaltada. No em va voler explicar més detalls. Sagnava d’algun lloc imprecís que no em va deixar mirar. Va començar a afeblir-se i un matí vaig llevar-me suada. Ella bullia al meu costat. “Perdona’m, perdona’m per deixar-te sola...” em va dir.
El seu cos està tan botit que ja no podia quedar-me més amb ella. Sóc també un cadàver dempeus.
He plorat tant que de tant plorar m’he quedat seca i corsecada que crec que m'esberlaré en qualsevol moment de cap a peus.
Paro l’orella. Sento una veu de criatura? Escolto de nou. Canta? Una estiba de runa tapa un portal. M’ajupo i miro per una petita escletxa. Calla. Un moviment acompanyat d’un gemec. M’assec i espero. Minuts més tard torna a cantar molt baixet. És una cançó de bressol. La mare ens la cantava a cau d’orella per no sentir les bombes i les sirenes dels bombardejos.
Canto també. Una mica més tard, una maneta, uns ulls esbatanats i una cara bruta surten de l’escletxa. Un peu descalç i, a poc a poc, el cos sencer. Una nena d’uns dos anys amb un vestit vermell. Porta alguna cosa al braç semblant a un nadó. És una nina llardosa amb cos de roba i amb braços, cames i cap de plàstic. Està espantada però d’ella surt un gest que em deixa glaçada: amb la seva mà tapa els ulls de la nina perquè no vegi aquest paisatge dantesc. Veig tanta humanitat en aquest petit gest que els ulls se m’omplen de llàgrimes. No la vull espantar, me les empasso darrere un somriure.
Ella em mira i em dóna la mà.
Som dues, ara. Ens en sortirem. Jo seré la seva Sarah. De seguida que pugui li haig de cosir unes ales...