Estic de vacances
però, com que no disposo de diners suficients per a anar enlloc, intento
entretenir-me com puc durant aquests quinze dies que tinc festa. Per veure una
mica de món, se m’acut d’anar a passar unes hores a l’aeroport.
M’encanta veure el
tragí de gent amunt i avall arrossegant maletes, anant i tornant de països
llunyans i exòtics que mai visitaré. Tantes cares i totes diferents; algunes de
bronzejades, altres terriblement pàl·lides, ulleroses, rialleres, cansades,
somiadores... Jugo a endevinar d’on venen o a on van, per com vesteixen, per
com parlen, per com es comporten...
M’acosto a les
portes de les arribades i em repenjo a la barana. És un degoteig constant de
gent que surt i, sovint, apareixen impressionants riuades de persones. M’agrada
veure els retrobaments. N’hi ha de ben emotius, n’hi ha de sonats i
escandalosos, n’hi ha de discrets, n’hi ha de freds... De sobte, un home ve somrient de dret cap a mi i, penso, que voldrà? Llavors veig que m’esquiva i besa als
llavis a la dona que tinc just al costat. La dona marxa emocionada darrere el
besador i el seu lloc l’ocupa una joveneta. Minuts després, apareix per la
porta una noieta que s’abraona, esbocada, cap a la del meu costat i es besen
arrambades malgrat la barana que les separa. Carai! Quanta passió!! Aquesta deu
ser la barana dels petons!
El pròxim petó serà
per mi, segur! Porto una hora esperant amb els ulls tancats i els llavis a punt. Ha
d’estar al caure...
