BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

A partir d'ara el 20 de gener del 2017 serà un altre dia important en la meva vida: la presentació de la primera novel·la. Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat en aquest moment tan màgic per mi. Us estimo!

dijous, 26 de gener de 2017

EL PROBLEMA D' Y



L’Y estava acovardit, acoquinat, apallissat... esmaperdut, esgarrifat, esporuguit... desconcertat, descol·locat, desorientat... En definitiva: destrempat. Mai a la vida li havia passat res semblant, tot i que sabia que un dia, tard o d’hora, li havia d’arribar, doncs ara ja hi era... Toca’t els nassos!!
 
Ningú se n’escapava. Encara que tothom preferia mantenir-ho en silenci, amb la màxima discreció i sense fer soroll, com si pel fet de no esmentar-ho, el problema no hi fos. Era un tema massa personal, massa privat, massa íntim... i no sabia com afrontar-ho. Ho reconeixia, estava acollonit...

Potser en podria parlar amb els amics. Però on? Al bar? Ni pensar-ho... I com? Deixar-ho anar com aquell que parla del temps o del resultat de la Lliga de futbol? No s’hi veia... Podria dir aquella frase tan feta servir de: ”Tinc un amic que sabeu què li passa?...” Tampoc... De seguida el clissarien. “De quin amic parles?” li demanarien estranyats. Si ell només es relacionava amb aquell parell d’ençà que tenia dotze anys... A més, coneixent-los, sobretot en Z que sempre se les donava de sobrat, encara se n’hi fotria a la cara... I en W, que era una mica més sensible però poc decidit, potser li donaria el condol com si se li hagués mort un parent llunyà. I de parent sí, però de llunyà res de res, al contrari, era de ben a prop el traspassat. 

Vés a saber, potser a ells també els hi passava i s’ho duien ben callat. No sortiria ell ara a destapar la caixa dels trons. Millor callar, i que cadascú ho passi com pugui. Eren homes drets i fets i no es posarien a hores d’ara a explicar-se intimitats. No ells no eren d’aquests.

Per sort la X s’ho havia agafat bastant bé. Oh, ella rai!... Les dones no tenien aquest problema. Potser en el fons encara n’estava contenta, així no l’emprenyaria tan sovint... Bé, sovint. Què és sovint?... Un cop a la setmana? Cada quinze dies? Un cop al mes?... Collons, un cop al mes són dotze vegades l’any!!  Abans era la comptabilitat que portaven al mes. D’acord que eren altres temps, eren més joves i el cos demanava. 

Estava sol a casa i no parava de barrinar. No portava gens bé aquella jubilació avançada que li havien fet a la feina, se sentia vell abans d’hora, una mica inútil, mai tan ben dit. La X era a treballar. Ella era set anys més jove i encara era una persona productiva i atractiva. Es va veure ell mateix marcint-se, arrugant-se com una pansa, mentre la X es mantenia tendra i fresca, envoltada de vida social i d’homes que potser la trobarien desitjable mentre a casa l’esperava un estaquirot que no li podia oferir res. Uff... Es tornaria boig...
 
Va engegar la televisió per distreure’s. Va començar a fer zapping. Programes matinals de tertúlies, repeticions de sèries empolsinades, receptes de la iaia... Quin avorriment! Anuncis... Anuncis?  “Això li pot passar a qualsevol, amor. Sí, però m’ha passat a mi...” deia l’anunci. Què passava avui? Que ja ho sabia tothom??... Ofès, va tancar amb el comandament i el va llençar.

Va anar decidit a trucar al seu nou metge de capçalera i li van donar hora per aquell matí mateix. Quina sort! Millor posar-se en mans d’un professional i anar al gra. Potser encara hi havia motius per l’esperança. 

Mentre s’esperava assegut a la sala la cama no parava de bellugar-se sola. No sabia com li explicaria el seu problema. Es va remoure neguitós però de seguida el doctor el va cridar de la cadira estant: “Senyor Y?... Passi”. El va mirar seriós mentre s’acomodava en el seient. Amb un cop de cap li va donar peu a què s’expliqués. Va escurar-se el coll i llavors li va venir una rancior seguida d’un atac incontrolat de tos. El metge va estudiar-lo arrufant el nas, sense ni aixecar-se. Ell intentava respirar. Li ploraven els ulls i com més provava de dir quelcom més estossegava. El doctor no es va immutar. Va començar a escriure una recepta, sense tenir ni idea que la preocupació d' Y no tenia res a veure amb els seus pulmons. Ell feia que no amb el dit, que no venia per la tos, que no... Es va assenyalar l’entrecuix i va dir amb veu trencada que allò no... no... “No orina? Provarem un diürètic i si no millora farem un control als ronyons”. “No, no...” repetia amb el dit sense deixar de tossir. Estava acalorat i esgargamellat. “Un got... d’aigua... si us plau” va demanar suplicant. Amb els ulls plens de llàgrimes va acceptar agraït el got d’aigua que li va allargar. Per fi la tos havia calmat... El doctor el mirava impacient fent picar els dits a la taula, la visita s’allargava massa. Però Y s’havia quedat sense veu de l’esforç i no li sortia res intel·ligible. Va tornar a senyalar les seves parts íntimes i gesticulant li va fer entendre que allò no... no! El metge es va tirar endavant i va mirar-lo fixament als ulls. “D’acord. Sí, ja l’entenc”. Va expedir la tercera recepta en cinc minuts i per assegurar el tanto les hi va donar totes tres i el va empènyer molt amablement cap a la porta. 

L’Y es va trobar caminant cap a la farmàcia a buscar un xarop per la tos, un diürètic i una capsa de pastilles miraculoses. Ostres... Va recordar la vergonya que passava quan era jove i havia d’anar a comprar preservatius. En aquell temps la X va decidir prendre’s pastilles perquè ell no hagués de passar sovint per aquest mal tràngol. Si havia d’anar a la farmàcia, no aniria pas a la del barri, caminaria una bona estona per no trobar-se cap conegut.

Finalment va veure’n una on no havia entrat mai i li va semblar prou lluny de casa. Hi havia dues dependentes. De seguida una el va atendre. Ell va posar les receptes damunt el taulell i va mirar cap a una altra banda fent el despistat. La noia, tota una professional, no va dir res, va agafar-les i va entrar al magatzem a buscar els medicaments corresponents. 

Mentre s’esperava l’estona se li feia eterna. A més tenia al costat a un senyor petit andalús que era atès per l’altra dependenta. Era d’aquella gent que no saben callar, parlen i parlen sense sentit i sense necessitat que ningú els doni conversa, que van d’un tema a un altre de manera irremeiable. L’Y ni se’l mirava, no volia pas alimentar aquell lloro que garlava sol. Quan va tornar la farmacèutica amb els tres medicaments, l’homenet li va agafar el braç, amb una familiaritat com si es coneguessin de tota la vida, i li va dir amb to burleta: “¿Qué? ¿Comprando alpiste para el pajarito?”. L’Y es va posar de tots colors... Va pagar amb tanta rapidesa que ni es va esperar a rebre el canvi.
 
De tornada a casa es va anar ensopint. Es va asseure en un banc i va treure el medicament de la bossa vigilant que ningú el veiés. Va separar-ne el prospecte i va llegir que se l’havia de prendre vint minuts abans. Les pastilles li van semblar les bales d’una escopeta, de la seva  escopeta que ja no es carrega. 

Llavors hi va caure: li havien clavat vuitanta euros! Vuitanta euros per deu pastilles!!! 

A partir d’ara, ja no se’n podia escapar... Hauria de pagar per tenir sexe!!... Collons...

divendres, 28 d’octubre de 2016

PERDRE EL CAP



Fa estona que està avorrit en una mena de letargia ensopida en aquesta tarda de finals d’estiu. Sent com el seu cos llarg i esprimatxat s’escalfa sota els potents rajos d’un sol que crema com mai. Tot i tenir els ulls clucs, una intensa llum vermella li travessa les parpelles i el fa fixar en una mena de cucs negres que es belluguen d’un costat a l’altre del seu camp de visió i  li impedeixen adormir-se.  De fet, no s’hauria d’adormir, al contrari, hauria d’estar al cas per si la veu venir. Alguna cosa molt a dins seu li recorda que avui pot ser l’última oportunitat de tornar-la a veure.
No té noció del temps que fa que espera però intenta posar el metabolisme al mínim per no gastar energia de manera absurda i innecessària. Només es permet, molt de tant en tant, fer espetegar les mandíbules, una mania que ha agafat últimament i que repeteix sense pensar.
De sobte s’adona que té gana, seria una pena que el seu estómac malbaratés l’esforç que porta fent des de bon matí. No és cap urgència, pot esperar...
Una lleugera remor de fulles el posa en alerta i obre els ulls. Un borinot negre i pelut passa arran de la seva cara i emet un soroll molest i impertinent. Sort que desapareix amb la mateixa rapidesa que ha aparegut.
Un núvol fosc i espès es col·loca davant el sol i la temperatura baixa uns graus durant uns minuts. El seu cos tremola. Es comença a neguitejar, potser està fent el préssec... Valdria més  deixar-ho córrer i anar a fer un mos.
Fa dos dies que la va veure i els seus peus l’han manat inconscientment cap aquí, al mateix lloc. No té la certesa que ella torni. Potser només va ser una casualitat que es trobessin en aquest racó del parc, potser ella estava de passada, potser...
No en sap res d’ella, senzillament, la va mirar i li va agradar. Va despertar en ell una mena d’atracció inexplicable i irracional que l’ha portat a esperar-la, pacientment, i ha convertit aquesta trobada en una prioritat vital durant aquest parell de dies.
No busca res, pensa, ... o sí?... 
Seria absurd enganyar-se ell mateix, espera el què esperen tots, però reconèixer-ho el converteix de manera irremeiable en un ésser primari. Sap amb certesa que busca una  passió boja i desenfrenada, que vol desfermar els instints més animals i sadollar d’una vegada la seva ànsia de sexe, que vol satisfer una necessitat delirant que no aconsegueix calmar. Només això, res més...
Està tan absort en els seus pensaments que no s’ha fixat que està acompanyat. Quan gira el cap té un sobresalt que el fa posar dret de cop. La veu allà, dreta, esplèndida, fitant-lo amb uns ulls immensos. És ella, sí.
Impossible oblidar aquests ulls preciosos, enormes, que contenen un univers sencer. Ostres... Que bonica que és! Dubta que hi pugui haver al món res més encisador i ara la té al davant, just a dues passes, mirant-lo. Increïble.
No es diuen res. S’observen.
No deixa traspuar la seva alegria i així, hermètic, s’escuda sota un rostre que es manté inexpressiu. Té por a mostrar-se massa vulnerable.
Ella tampoc fa cap mena de gest de simpatia però s’acosta una mica. Ell interpreta aquest moviment  com un senyal de confiança i fa un pas endavant. Se situen cara a cara però ella és més alta del que esperava i es veu obligat a alçar lleugerament la vista per seguir mirant-la als ulls.
Guiat per un instint que no sap d’on surt, pren la iniciativa amb molta tendresa, i s’arrisca a tocar-li la cara amb els seus llargs dits. Ho fa molt a poc a poc, temorenc que ella fugi al mínim moviment brusc. Ella roman quieta i quan tanca els ulls durant uns segons creu superada la primera prova.
Ara és l’altra qui col·loca la mà damunt l’espatlla i l’empeny suaument cap a terra. Es deixa caure complagut quan veu que ella el segueix fins a tocar l’herba. Amb els dits entrellaçats, es queden estirats cara el sol mentre els seus cossos afluixen la tensió. Respiren rítmicament.
Poc després es tomba cap a un costat i la contempla. Ella li respon amb un somriure esbiaixat que tradueix com un permís i, sense perdre temps, comença a acariciar-la. Com un vent amable i lleuger la despulla de totes les pors, li treu les capes de vergonya, li llepa les esgarrinyades i borra totes les llàgrimes del passat.
La deixa nua i pura com si tornés a néixer, com si tot comencés ara i aquí. No existeix res més que aquest present, aquest regal... Els dos tremolen.
Agosarat, s’enfila damunt d’ella i es miren. Queda absort en el mar dels seus ulls tan rodons, tan humits, tan transparents que li sembla veure-hi peixos que neden en un anar venir interminable; uns ulls que tenen una força d'atracció tan forta que mirant-los creu que s’hi podria ofegar. S’espanta  i es veu obligat a desviar la mirada.
Ella aprofita el seu astorament i en un descuit, el subjecta fort per les espatlles i el col·loca  d’esquena a terra en un moviment extraordinàriament ràpid. S’han intercanviat els papers, ara ell està a sota. Sorprès per aquesta decisió, s’adona de l’empenta que té i de la força amb què el subjecta. El seu cos queda cobert sota el d’ella. L’ha subestimada. A ella no li queda el mínim vestigi de fragilitat mentre que ell es reconeix ínfim. La nova posició el perjudica a l’hora de portar la iniciativa d’aquest joc seductor i perillós. Se sent empresonat.
Inexplicablement, s’excita...
Ella li manté les extremitats atrapades amb força mentre l’olora. El ressegueix de cap a peus, a escassos centímetres, i ell nota l’alè calent que li recorre el cos. El cor li batega tan fort que no dubta gens que ella el pugui sentir. Mai abans havia estat en una situació semblant ni havia sentit res així tan salvatge.
Quan intenta moure’s ella el priva. Veu en la seva mirada una agressivitat que el fa embogir encara més. Té ganes d’ella, d’anar al gra, de clavar-s’hi com un clau roent però ella, maliciosa,  posposa l’acte una vegada i una altra mentre allarga l’estona.
Es deixa de fer, vençut. És una derrota agradable, la millor que ha viscut de totes les batalles anteriors. Tanca els ulls i s’abandona.
Es nota la gola seca i té set.
Com si li hagués endevinat el pensament, ella pivota damunt seu i li dóna a beure del seu sexe. Una maniobra ràpida que no li ha donat temps a reaccionar, ni a canviar de posició, però ara ja no li importa. Satisfà la seva ànsia i calma el seu deler mentre xarrupa el nèctar del seu cos.
Ella es retorça melosa. El seu cos vibra. De la seva gola en surt un ronc profund que s’escampa parc enllà.
Ella es tomba i li llença una mirada encesa. Ell no sap què més fer, en canvi l’altra té ben clar cada pas que fa i es demana quantes vegades deu haver repetit el mateix amb altres amants. No importa, ara és l’afortunat.
Amb una agilitat esborronadora, l’abraça bruscament mentre els sexes es complementen amb facilitat. Ell fa un gemec gutural, sorprès per aquesta sobtada onada de goig que li recórrer d’una punta a l’altra el seu cos menut.
Tanca els ulls i assaboreix el premi. Oh, sí... oh sí!
Els seus cossos convulsen en un únic batec extasiant durant uns llargs minuts.
El plaer pot esdevenir dolorós?
No té clara la frontera però una terrible fiblada li fa obrir els ulls. S’esgarrifa. Ella està mastegant quelcom que podria ser part de la seva anatomia.
Queda petrificat però no fa el mínim intent de moure’s o defensar-se. Ella somriu amb la boca plena. La seva expressió esdevé monstruosa i una nova queixalada se li emporta un tros de cara. Ell fa un crit que ella emmudeix quan d’una estrebada li arrenca el cap.
Malgrat està decapitat, el seu cos encara es manté sexualment actiu una hora llarga.
Quan ella s’ha menjat tot el cap, es desfà de la despulla del seu amant i busca un recer per passar la nit.
D’això se’n diu: “Perdre el cap per una femella”, pobres mantis mascles...