dimarts, 12 de novembre del 2013

PENSAMENTS DE TARDOR.

Dies de tardor, de fred i de sol espantat. Passejo pel bosc enmig d’arbres altíssims amb fulles de mil matisos. Sóc plenament conscient de que estic dins una bonica postal i que davant els meus ulls se m’ofereix un món de quietud i de pau. Un ventet fi provoca una pluja de fulles que em cau al cap i s’afegeixen a les del terra encatifat; em cobreixen les sabates i ,sense adonar-me’n , els hi dono puntades de peu mentre camino obrint-me pas. Amb les mans entaforades a les butxaques del meu abric i amb la bufanda embolicada amb els meus cabells, em protegeixo del fred i inevitablement em poso trista...

La tardor sempre em provoca una tristor necessàriament transitòria. Em remet a un temps passat, un temps alegre i radiant, el final d’una etapa ja viscuda i superada amb més o menys èxit.  No puc defugir de pensar que la vida m’està passant i que , sense treva, em vaig fent gran. Tinc la sensació que estic en un compte enrere i que el meu temps s’escola... Tinc la certesa de la poca importància del meu pas per aquest món, de la meva petitesa. Em fa pensar que igual que les fulles, jo també cauré i potser en alguna tardor, ... moriré.  Espero que encara sigui lluny aquest moment però,tard o d’hora, serà una cita inevitable.

Recordo els que vaig estimar i fa un temps em van deixar.  A vegades, en moments així me’ls sento tan a prop, que junt al meu trepig a les fulles hi percebo les seves passes també. Gairebé sento les seus veus i els seus riures i quan aixeco el cap em sorprenc de no veure’ls-hi el rostre... No hi són, no, estic sola...

No estic segura si mai els hi vaig dir que els estimava i ara aquest dubte em rosega l’ànima i em fa ràbia. No sé perquè costa tant demostrar el què sentim? Com és que ens han educat per amagar el més important de la vida?. Tan difícil és dir: T’estimo...? Doncs, sí.

Recordo tardors passades quan junts buscàvem bolets i fèiem bromes. La remor de les fulles i el moviment d’algunes branques em fan creure que potser, tal vegada, encara corren juganers i lliures per racons amagats. Noto una carícia a l’esquena i sobtadament em giro, però no hi ha ningú... Se m’escapen tantes coses que tinc la sensació que el bosc és ben viu i es burla de mi...

El camí s’obre a una clariana cap a ponent i el cel es presenta davant meu meravellós com una magnífica pintura de colors vermells i taronges, de grocs i blaus. El sol ja es vol amagar mandrós, només pensa com jo a tornar al llit, a acotxar-se ben calentó i dormir...

Després de la tardor vindrà el hivern. Un temps gelat que glaça el cor i les llàgrimes, un temps d’espera, un temps de repòs... Es farà llarg i prendrà expressament dies a la primavera, voldrà imposar-se, quedar-se sense remei,...  Fins que un dia el sol sortirà amb ganes a escalfar-ho tot i fondrà la neu. I els primers ocells refilaran anunciant que una altra etapa comença...

I jo continuaré aferrada a la vida, com no potser de cap més manera. És un deute, una promesa de viure per els que no van poder triar i el vent de la mort se’ls va emportar més enllà. I m’esforçaré a somriure, a treure tot allò de bo que hi ha dins meu, a buidar-me del revés com un mitjó, a abocar-ho tot i a no deixar res per fer per l’endemà. I diré t’estimo sense vergonya a els que encara tinc a prop. I viuré cada dia com si fos l’últim, no fos cas que no arribés a la tardor següent... 

dissabte, 2 de novembre del 2013

UN INTRÚS.

Com cada matí el despertador va sonar a les sis. En Toni el va parar i s’hi va tombar cinc minuts més. Al segon avís, la Sandra el va sacsejar: ” Va, Toni. Para el despertador i lleva’t...”. De mala gana en Toni va donar un cop al maleït aparell i amb molta mandra es va aixecar. La Sandra va aprofitar per ocupar tot el llit i va posar bé la manta que com cada nit ell li prenia mentre dormia.

En Toni va tornar de la cuina amb olor a cafè acabat de fer, es va vestir i amb un lleuger petó als llavis es va acomiadar de la Sandra. Ella va sentir el cop de porta i va intentar tornar a agafar el son.  

Quan gairebé s’adormia va sentir un soroll...  Va obrir els ulls, com si el fet de tenir-los oberts li servís per sentir millor... Era el grinyol de la porta del carrer. “Ostres!... Algú està entrant a casa... Merda!... Algú que ha estat pendent de que en Toni fos fora...  Algú que sap que  estic sola...”

Estava espantada... S’havia desvetllat de cop i tenia les orelles ben obertes... La Sandra intentava deduir a través dels petits sorolls, què estava fent l’intrús... Era una persona sola, només es sentien unes passes... Potser només havia entrat a robar i agafaria la bossa amb el moneder i marxaria... “Merda, dins la bossa hi ha el mòbil i ahir no vaig pensar a deixar-lo a carregar a la tauleta com cada nit... Si ara el tingués podria trucar a en Toni...”

Ella s’estava quieta dins al llit amb el cor que li bategava tan fort que li semblava que es podia sentir a cinquanta metres.

Va sentir que entrava a la cuina... “Ai, quin neguit!!... I si en realitat és un assassí que em vol  matar i està triant l’arma adequada??... Merda, perquè coi vaig comprar a Ikea aquell joc de ganivets tan grans que tinc posats damunt del marbre?? ... Això, que carai!!... Posem-ho fàcil a l’assassí , que no s’entretingui a buscar... “  s’esvarava ràpidament...

Intentava pensar què podia fer... I si s’amagava a dins l’armari?... “Quin armari ?... Si el vestidor de la habitació no té portes... Aquestes habitacions d’ara tan modernes no hi ha on amagar-se...”

I si sortia sense fer soroll , corria fins al lavabo i es tancava per dintre?... Però ara recordava que la balda de la porta estava espatllada feia mesos i no s’havien entretingut a reparar-la... “Perquè res funciona quan ho necessites?...” pensava desesperada.

Ara va sentir que entrava al despatx... Aquest paio buscava alguna cosa, no en tenia pas prou en agafar el moneder... La buscava a ella...  La Sandra s’anava posant tensa per moments...

Va pensar amb què es podria defensar si l’atacava?... Va obrir els calaixos de la seva  tauleta i només hi tenia calcetes i sostenidors... Què li podia fer? Llençar-li una càrrega de roba interior?... “Calla!”... Llavors va recordar-se que hi havia un aro d’uns sostenidors que li sortia cada dos per tres.  I si el feia servir com a arma ?... “Millor això que res!”

Es va tapar ben tapada, amb el cap colgat i tot.... Potser si no feia cap soroll el lladre es pensaria que no hi havia ningú i agafaria les joies i els diners del tocador i marxaria ... Si feia veure que dormia, potser no li diria res... “Això si no és un assassí!... “

Ara el sentia més malament... Tan tapada no li arribava bé la fressa i no tenia clar per on passava l’intrús i encara es posava més histèrica... A més s’ofegava de calor!... “Oh, Déu meu, quin mal tràngol!!”

Intentava asserenar-se, però tremolava tant que el llit gronxava i tot.

De cop va sentir-lo a la porta... “Oh, mare!!  Quina por!!! ... Que no em vegi, que no em vegi!!“ es repetia mentalment.  Va sentir les seves passes... Sí, remenava al tocador... “Que agafi els diners i les joies i que marxi, que marxi....” Tenia els ulls tancats i apretava amb força l’aro dels sostenidors com si fos una gran arma...  Sense adonar-se’n però,  picava amb els peus...

Però de sobte va notar una mà que se li posava sobre la cuixa i una altra que li apartava la manta del cap i va cridar com una boja: “AHHHHHHHHHH!!!!! “  empunyant l’aro a la cara del seu agressor...

“AHHHHHHHHHH!!!” va cridar també ell espantat... “Ostres!!!... Sandra, quin espant que m’has fotut!!! Estàs boja!!.... Que has vist les claus del meu cotxe???”  va dir esverat en Toni.

La Sandra encara estava histèrica quan el seu marit li va prendre l’aro  de les mans i la va immobilitzar. Després, quan finalment el va reconèixer... se li va abraçar posant-se a plorar i a riure tot a l’hora.