BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

divendres, 22 de novembre de 2013

MAGALÍ, 4 ª PART.

La Magalí està feinejant, però té el cap trasbalsat. Primer per l’ensurt dels dos homes que han vingut aquest matí; sort n’ha tingut que hi hagués l’Arnau, sinó podia haver acabat tot molt malament. I llavors pel petó...

Aquest petó inesperat ha estat un gest molt bonic per part de l’Arnau. Distreta, amb la punta dels dits es ressegueix els llavis, primer el de dalt i després lleugerament el de baix, unes quantes vegades... Se’ls mossega i creu trobar-hi el gust de l’Arnau... Sospira. Es gira i el contempla adormit al seu jaç.  Aixecar-se a defensar-la l’ha deixat esgotat. No entén com estant tan dèbil ha sabut aprofitar la seva destresa per foragitar-los. Somriu contenta,  sabia que aquest noi li portaria sort...

Al capvespre el noi es desperta i la Magalí li pregunta si té gana. L’Arnau diu que sí i ella li porta el caldo que ha fet amb una de les gallines que li quedaven. També li dóna una cuixa. Ell s’ho menja al jaç mateix ,mentre ella l’observa des de l’escambell. Quan se li atansa a recollir el plat, l’Arnau li agafa una mà i la fa seure al seu costat. Es miren somrient i la Magalí es perd en la blavor dels seus ulls: quan els té tan a prop té la mateixa sensació de pau que quan mira el cel en un matí clar d’estiu... Està tan absorta que no reacciona quan ell li acaricia el contorn de la cara amb l’índex. “Ets el meu àngel” diu com un murmuri l’Arnau i ella tanca els ulls abandonada. Llavors nota la pressió dels seus llavis sobre els seus i com una llengua forta i potent s’obre pas a la seva boca i li acaricia la seva. Ella obre els ulls una mica espantada i recula. L’Arnau se la mira amb dolçor i li pregunta xiuxiuejant:”Confies en mi?”.  La Magalí es miralla en la seva mirada transparent i fa que sí amb un lleuger moviment de cap.

L’Arnau la fa jaure i a poc a poc li besa les parpelles, el nas, la barbeta... Puja pel coll i s’atura a les orelles, els hi llepa i la Magalí s’estremeix amb les pessigolles. Li pentina amb la mà la llarga cabellera castanya i li segueix amb els dits uns quants rínxols. Ella somriu i tanca els ulls, però de tant en tant els obre perquè l’intriga saber per on va. Li besa les mans i li arremanga les mànigues fins als colzes i els hi ressegueix com si l’estigués donant forma. De les mànigues, les seves mans passen a l’escot i li desfan el cordó de la brusa. A poc a poc, una ma  es fa camí cap a l’estómac. Instintivament la Magalí es contrau i nota una escalfor que se li escampa per tot el cos. L’Arnau li acaricia molt suament un pit i amb els llavis li tiba el mugró. La Magalí es tensa com una corda i deixa anar un gemec. Ell se li col·loca a sobre i com un nadó se li agafa a l’altre mugró i xucla amb força. Ella s’encén i s’arqueja esbufegant...

El noi no té pressa i  s’obre pas cap el ventre i amb la llengua s’entreté amb el melic. La Magalí riu recuperant una mica els sentits. Li desfà el cordó de la faldilla i l’Arnau continua baixant... Passa per sobre del sexe, però es distreu en els engonals i baixa per les cuixes, cap a les cames fins els peus. La descalça... Juga amb els dits dels peu i li fa pessigolles. La Magalí es retorça rient fins que ell li xucla el dit gros del peu. Ella es torna a estovar i tanca els ulls gemegant...

Retorna pujant per les cames, les cuixes i quan arriba al sexe, fa estrebada a la faldilla i deixa a la Magalí boca terrosa. Ella riu sorpresa de la seva rapidesa i es relaxa tranquil·la... L’Arnau li palpa les natges i com si hagués quedat amb gana li fa una queixalada. Ella xiscla intentant incorporar-se però l’Arnau es deixa caure damunt seu. A la Magalí li agrada sentir el seu cos sobre el d’ella. Llavors ell li aparta els cabells del clatell i li recorre amb la llengua fent-la estremir. Baixa cap a les espatlles i li fa petites mossegadetes a l’esquena. La Magalí està perdudament  abandonada a les mans d’un noi que li fa descobrir un món nou i embruixador.

Quan nota que l’Arnau s’atura, ella es gira de cara enlaire i veu com es treu pel cap la camisa. La llum que desprèn el foc de terra il·lumina el tors del noi i  les nafres són ben visibles. La Magalí es creu en deute amb ell,  se li acosta i li besa cadascuna de les ferides amb molta tendresa. Ara és l’Arnau qui s’estremeix i quan d’una li regalima una gota de sang, la noia li llepa amb suavitat. Ell s’estira i la Magalí el contempla nu. Mai havia vist un cos semblant, tan bell i ben format. Ella es vincla damunt seu i amb els cabells li frega lleugerament el cos. Ell tremola. El sexe de l’Arnau esguarda erecte i ell la dirigeix cap allà. La Magalí besa i llepa, fins que ell li suggereix:”Xucla...” .Ella ho fa i l’Arnau gemega... De sobte s’incorpora i li aixeca la cara agafant-la per la barbeta. Es besen amb passió, encesos i desenfrenats... Ell l’obliga a estirar-se i llavors es perd en el seu sexe...

La Magalí crida de plaer i es retorça i, quan ja creu que no pot més, l’Arnau la penetra. No li fa cap mal i amb tanta excitació, ni recorda que era allò que tant temia. Es deixa anar i quan creu que això mai s’aturarà, un esclat de sensacions i una mena de descàrrega la travessa tota, talment com un llampec,  i la fa caure extenuada abraçada a l’Arnau...

S’adormen abatuts i rendits.

A la matinada, uns cops a la porta els desperten. Es miren despullats i en un breu instant recorden la nit anterior. Es vesteixen ràpids mentre els cops no paren. Una veu de noia crida: ”Magalí, Magalí! Obre’m”. Ella reconeix la Blanca, una noia del poble. S’acosta  a la porta i mirant l’Arnau, obre. “Magalí, venen per tu... “ diu la noia i llavors veu l’Arnau:”Per vosaltres... Els homes del poble... Heu de fugir! Ràpid!”.

La Magalí no sap què agafar i en un farcell hi embolica tot el menjar que té i es penja la bossa que fa servir per collir herbes. L’Arnau pren el bastó i la tiba mentre ella rumia què més li pot faltar. S’escapen pel mig del bosc i caminen força ràpid, malgrat que ell ranquegi. La Magalí es coneix tan bé el seu bosc que, en pocs moments, s’endinsen per racons invisibles a simple vista. De lluny senten cavalls i veus d’homes. Poc després una olor d’herbes aromàtiques impregna el bosc. La Magalí es posa a plorar. La cabana crema... I s’ha oblidat la gata...

(Estic investigant context històric: localitzacions i espais exteriors... Després, continuarà)


dimarts, 12 de novembre de 2013

PENSAMENTS DE TARDOR.

Dies de tardor, de fred i de sol espantat. Passejo pel bosc enmig d’arbres altíssims amb fulles de mil matisos. Sóc plenament conscient de que estic dins una bonica postal i que davant els meus ulls se m’ofereix un món de quietud i de pau. Un ventet fi provoca una pluja de fulles que em cau al cap i s’afegeixen a les del terra encatifat; em cobreixen les sabates i ,sense adonar-me’n , els hi dono puntades de peu mentre camino obrint-me pas. Amb les mans entaforades a les butxaques del meu abric i amb la bufanda embolicada amb els meus cabells, em protegeixo del fred i inevitablement em poso trista...

La tardor sempre em provoca una tristor necessàriament transitòria. Em remet a un temps passat, un temps alegre i radiant, el final d’una etapa ja viscuda i superada amb més o menys èxit.  No puc defugir de pensar que la vida m’està passant i que , sense treva, em vaig fent gran. Tinc la sensació que estic en un compte enrere i que el meu temps s’escola... Tinc la certesa de la poca importància del meu pas per aquest món, de la meva petitesa. Em fa pensar que igual que les fulles, jo també cauré i potser en alguna tardor, ... moriré.  Espero que encara sigui lluny aquest moment però,tard o d’hora, serà una cita inevitable.

Recordo els que vaig estimar i fa un temps em van deixar.  A vegades, en moments així me’ls sento tan a prop, que junt al meu trepig a les fulles hi percebo les seves passes també. Gairebé sento les seus veus i els seus riures i quan aixeco el cap em sorprenc de no veure’ls-hi el rostre... No hi són, no, estic sola...

No estic segura si mai els hi vaig dir que els estimava i ara aquest dubte em rosega l’ànima i em fa ràbia. No sé perquè costa tant demostrar el què sentim? Com és que ens han educat per amagar el més important de la vida?. Tan difícil és dir: T’estimo...? Doncs, sí.

Recordo tardors passades quan junts buscàvem bolets i fèiem bromes. La remor de les fulles i el moviment d’algunes branques em fan creure que potser, tal vegada, encara corren juganers i lliures per racons amagats. Noto una carícia a l’esquena i sobtadament em giro, però no hi ha ningú... Se m’escapen tantes coses que tinc la sensació que el bosc és ben viu i es burla de mi...

El camí s’obre a una clariana cap a ponent i el cel es presenta davant meu meravellós com una magnífica pintura de colors vermells i taronges, de grocs i blaus. El sol ja es vol amagar mandrós, només pensa com jo a tornar al llit, a acotxar-se ben calentó i dormir...

Després de la tardor vindrà el hivern. Un temps gelat que glaça el cor i les llàgrimes, un temps d’espera, un temps de repòs... Es farà llarg i prendrà expressament dies a la primavera, voldrà imposar-se, quedar-se sense remei,...  Fins que un dia el sol sortirà amb ganes a escalfar-ho tot i fondrà la neu. I els primers ocells refilaran anunciant que una altra etapa comença...

I jo continuaré aferrada a la vida, com no potser de cap més manera. És un deute, una promesa de viure per els que no van poder triar i el vent de la mort se’ls va emportar més enllà. I m’esforçaré a somriure, a treure tot allò de bo que hi ha dins meu, a buidar-me del revés com un mitjó, a abocar-ho tot i a no deixar res per fer per l’endemà. I diré t’estimo sense vergonya a els que encara tinc a prop. I viuré cada dia com si fos l’últim, no fos cas que no arribés a la tardor següent... 

dijous, 7 de novembre de 2013

MAGALÍ, 3ª PART.

La Magalí contempla l’home que té a terra i s’adona que no és cap agressor, ans el contrari. El tiba pels braços per deixar-lo a l’interior de la cabana, treu el cap a fora i no veu res ni se sent ningú. Tanca la porta. Encén una espelma i temorenca, s’hi apropa. Veu que és un noi jove i ben plantat, sense poder evitar-ho, el troba molt atractiu. Està desmaiat. Curosament, li aparta la roba i veu que té diferents ferides. S’aixeca a buscar més espelmes per millorar la seva visió i de manera molt lenta i suau comença a netejar-lo. Quan el té net, amb les nafres tapades, l’abriga amb una manta i es torna a ficar al jaç. No sap perquè però té la sensació que aquest noi li portarà sort. S’adorm contenta de tenir-lo a prop.

La desperten uns gemecs i recorda el noi ferit que té dins la cabana. S’hi apropa i veu que té els ulls oberts. Uns ulls d’un blau intens la miren i la Magalí es queda trasbalsada.

-“Dec haver mort... si estic veient un àngel” diu ell amb veu enrogallada.

La Magalí somriu. Li posa la mà al front i nota que crema. Té febre. S’aixeca a fer-li un preparat d’herbes per baixar-li la temperatura. Agenollada, li aguanta el cap perquè pugui beure. Ell somriu i la Magalí sent quelcom dins seu que es remou, com el lleuger aleteig d’unes papallones,... Li aplica draps molls al front, ell tanca els ulls i torna a caure en un món de somnis febrils.

Durant tres dies i tres nits el noi delira. La febre el convulsiona i hi ha moments que xerroteja paraules sense sentit.  La Magalí no el deixa gaire estona sol, només per sortir a buscar quatre herbes. Un munt de preguntes li volten pel cap però haurà d’esperar que es desperti per saber més coses d’ell. Li agrada i ni tan sols el coneix, però el cor li diu que es pot refiar d’ell.

El quart matí la Magalí està triant unes herbes i té una gran olla que bull damunt el foc. Amb uns esmolls mou la llenya. La gata miola i ella li parla i en aquell moment té la sensació que algú la mira. El noi està despert i l’esguarda amb els seus preciosos ulls.  Ella s’enrajola, no sap quanta estona fa que l’espia...

-“Ei! Com et trobes?” –li demana la Magalí una mica torbada.
-“Molt millor gràcies a tu. Tens bones mans...” –li respon ell amb agraïment.
-“Ens dediquem a això: a curar la gent. Bé, si més no, fins ara...”- diu dubitativa ella.
-“Tu i qui més? M’he perdut algú?”- demana el noi.
-“La meva àvia va morir la setmana passada...” – diu tristament la Magalí.
-“Em sap greu”- fa ell. La mira i li allarga la mà amb un preciós somriure.-“Comencem pel principi: em dic Arnau”.

Encaixen les mans i la Magalí també es presenta. L’Arnau està afamat i ella li porta per començar una sopa lleugera i un tros de pa.

Passen tres dies i l’Arnau es va recuperant. Cada vegada que la Magalí li demana què li va passar, ell prefereix no donar-li masses detalls. A ella l’hi intriga, però ho respecta. Està contenta amb la seva companyia.

Un matí ella canta tot fent bugada i de sobte arriben a la cabana dos homes a cavall. Llavors recorda que avui havia d’haver anat al poble a portar els remeis que cada quinze ofereix a la seva clientela. Mai havien faltat... L’àvia s’enfadaria davant un descuit com aquest...

Els homes pregunten per l’àvia, com de costum,  i ella els hi explica que va morir fa uns dies. Primer es sorprenen però després se la miren d’una manera que a la Magalí li fa por... Riuen... S’assembla a com miraven a la mare aquells homes que la van maltractar...Maleïts siguin! Perquè sempre aquesta superioritat davant una dona sola?... La Magalí s’espanta i comença a córrer cap a la cabana, però l’agafen per la cintura abans de que hi arribi... Ella forceja i els pega amb els punys, mentre ells no paren de riure...

Però sobtadament s’obre la porta de la cabana i apareix dret l’Arnau. Els homes queden parats davant la seva presència, dubten un instant que la Magalí aprofita per entrar a la cabana. Un d’ells aixeca un ganivet, però de darrera la porta, l’Arnau treu un llarg bastó que desarma l’home d’un cop ràpid. Mentre el primer s’espolsa els dits masegats, el segon agafa una forca del costat del galliner. S’encara decidit a l’Arnau però la seva agilitat deixa estorat a l’home que cau a terra desplomat d’un cop al cap sense haver vist ni tan sols moure’s el bastó... Els dos homes munten atordits els cavalls i marxen escopint renecs.

La Magalí surt per darrera l’Arnau i s’hi abraça. Ell es gira i  li aixeca la cara agafant-li la barbeta. I dolçament li estampa als llavis el primer petó de la Magalí...

(Continuarà)


dissabte, 2 de novembre de 2013

UN INTRÚS.

Com cada matí el despertador va sonar a les sis. En Toni el va parar i s’hi va tombar cinc minuts més. Al segon avís, la Sandra el va sacsejar: ” Va, Toni. Para el despertador i lleva’t...”. De mala gana en Toni va donar un cop al maleït aparell i amb molta mandra es va aixecar. La Sandra va aprofitar per ocupar tot el llit i va posar bé la manta que com cada nit ell li prenia mentre dormia.

En Toni va tornar de la cuina amb olor a cafè acabat de fer, es va vestir i amb un lleuger petó als llavis es va acomiadar de la Sandra. Ella va sentir el cop de porta i va intentar tornar a agafar el son.  

Quan gairebé s’adormia va sentir un soroll...  Va obrir els ulls, com si el fet de tenir-los oberts li servís per sentir millor... Era el grinyol de la porta del carrer. “Ostres!... Algú està entrant a casa... Merda!... Algú que ha estat pendent de que en Toni fos fora...  Algú que sap que  estic sola...”

Estava espantada... S’havia desvetllat de cop i tenia les orelles ben obertes... La Sandra intentava deduir a través dels petits sorolls, què estava fent l’intrús... Era una persona sola, només es sentien unes passes... Potser només havia entrat a robar i agafaria la bossa amb el moneder i marxaria... “Merda, dins la bossa hi ha el mòbil i ahir no vaig pensar a deixar-lo a carregar a la tauleta com cada nit... Si ara el tingués podria trucar a en Toni...”

Ella s’estava quieta dins al llit amb el cor que li bategava tan fort que li semblava que es podia sentir a cinquanta metres.

Va sentir que entrava a la cuina... “Ai, quin neguit!!... I si en realitat és un assassí que em vol  matar i està triant l’arma adequada??... Merda, perquè coi vaig comprar a Ikea aquell joc de ganivets tan grans que tinc posats damunt del marbre?? ... Això, que carai!!... Posem-ho fàcil a l’assassí , que no s’entretingui a buscar... “  s’esvarava ràpidament...

Intentava pensar què podia fer... I si s’amagava a dins l’armari?... “Quin armari ?... Si el vestidor de la habitació no té portes... Aquestes habitacions d’ara tan modernes no hi ha on amagar-se...”

I si sortia sense fer soroll , corria fins al lavabo i es tancava per dintre?... Però ara recordava que la balda de la porta estava espatllada feia mesos i no s’havien entretingut a reparar-la... “Perquè res funciona quan ho necessites?...” pensava desesperada.

Ara va sentir que entrava al despatx... Aquest paio buscava alguna cosa, no en tenia pas prou en agafar el moneder... La buscava a ella...  La Sandra s’anava posant tensa per moments...

Va pensar amb què es podria defensar si l’atacava?... Va obrir els calaixos de la seva  tauleta i només hi tenia calcetes i sostenidors... Què li podia fer? Llençar-li una càrrega de roba interior?... “Calla!”... Llavors va recordar-se que hi havia un aro d’uns sostenidors que li sortia cada dos per tres.  I si el feia servir com a arma ?... “Millor això que res!”

Es va tapar ben tapada, amb el cap colgat i tot.... Potser si no feia cap soroll el lladre es pensaria que no hi havia ningú i agafaria les joies i els diners del tocador i marxaria ... Si feia veure que dormia, potser no li diria res... “Això si no és un assassí!... “

Ara el sentia més malament... Tan tapada no li arribava bé la fressa i no tenia clar per on passava l’intrús i encara es posava més histèrica... A més s’ofegava de calor!... “Oh, Déu meu, quin mal tràngol!!”

Intentava asserenar-se, però tremolava tant que el llit gronxava i tot.

De cop va sentir-lo a la porta... “Oh, mare!!  Quina por!!! ... Que no em vegi, que no em vegi!!“ es repetia mentalment.  Va sentir les seves passes... Sí, remenava al tocador... “Que agafi els diners i les joies i que marxi, que marxi....” Tenia els ulls tancats i apretava amb força l’aro dels sostenidors com si fos una gran arma...  Sense adonar-se’n però,  picava amb els peus...

Però de sobte va notar una mà que se li posava sobre la cuixa i una altra que li apartava la manta del cap i va cridar com una boja: “AHHHHHHHHHH!!!!! “  empunyant l’aro a la cara del seu agressor...

“AHHHHHHHHHH!!!” va cridar també ell espantat... “Ostres!!!... Sandra, quin espant que m’has fotut!!! Estàs boja!!.... Que has vist les claus del meu cotxe???”  va dir esverat en Toni.

La Sandra encara estava histèrica quan el seu marit li va prendre l’aro  de les mans i la va immobilitzar. Després, quan finalment el va reconèixer... se li va abraçar posant-se a plorar i a riure tot a l’hora.