BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

dissabte, 28 de setembre de 2013

INSOMNI.

Estic al llit i no puc dormir. Una absurda discussió m’ha deixat sense son. Darrera la persiana entra un clar de lluna espaterrant. M’aixeco, miro a fora i prenc una decisió: em poso els texans i em calço unes vambes. Agafo el mòbil i me’l poso a la butxaca, agafo el del meu marit i li deixo al coixí. Arribo al rebedor, em poso una jaqueta i surto intentant fer el mínim soroll possible.

A fora fa una nit preciosa. La claror de la lluna és enlluernadora. Camino  i al cap de poc remarco que fa una mica que he deixat la ciutat endarrere i és que amb la llum d’avui no necessito res per veure-m’hi bé. Tinc camps a banda i banda i la quietud és absoluta, fins que sento de lluny una òliba que crida. Miro enlaire amb les mans ficades dins les butxaques dels pantalons. El cel és fantàstic i com que la contaminació lumínica em queda a l’esquena, les estrelles es veuen molt millor. No miro on poso els peus, només la volta del cel l i la seva immensitat...

Em sento sola, estic sola com una estrella més... I penso en la discussió que m’ha tret la son: una simple tonteria, un malentès...  I m’adono que les persones a vegades som com els estels, estem a milions d’anys llum els uns dels altres... Sols... En el fons, estem sols en aquest món, immersos en el nostra pròpia realitat, tan allunyats els uns dels altres... Les persones que tenim al costat són circumstancials, avui hi són, demà poden deixar de ser-hi... I nosaltres només ens tenim a nosaltres mateixos... I ens hem d’acceptar, no ens queda més remei,  ens haurem de suportar durant el llarg de la nostra vida, cada dia, sempre...

Em sap greu ser com sóc i mentalment reflexiono sobre què hauria d’intentar canviar, de polir, de millorar... Sóc massa confiada, vaig massa de bona fe... i no tothom és així. Sóc massa sensible per una societat freda i individualista. Interposo el cor abans que la raó i llavors em passa el què em passa, ... pateixo.

Caminant he arribat a un dels molts turons blaus que hi ha a la comarca. Grimpo fins a dalt i m’assec de cara la ciutat, abraçant-me les cames. L’espectacle és meravellós... La veig de lluny com dorm i m’imagino infantilment que sóc l’única persona desperta aquesta nit. No es desprèn cap soroll que no sigui la natura. Una lleugera remor belluga uns matolls que tinc al costat, però tinc por... estic tranquil·la.

Per uns moments jugo a ser Déu i contemplo la ciutat amb benvolença... Milers de persones dormint, descansant en els seus llits, immersos cadascun en el seu propi món, vivint cadascun els seus propis somnis... Imagino que surten bafarades de les teulades i sóc capaç de tafanejar en els somnis de tots els habitants de la ciutat: penso en els més amics, en els coneguts i fixo els ulls en els seus teulats i els hi xafardejo... Somric. Carai !... Em sorprenc d’alguns somnis:  tan simples, tan absurds i tan còmics... M’adono, que en definitiva som tan poc diferents els uns dels altres i tant que ens compliquem la vida... Aquella por a deixar-nos anar i a ser senzills.  Aquella mania d’amagar-nos darrera una màscara, la importància de les aparences...

M’agradaria tenir el poder de fer que les relacions personals fossin més fàcils. Obro els palmells de les mans en direcció a la lluna i recullo la pols que imagino que en cau. Minuts més tard les ajunto i desitjant que demà la gent es llevi més planera, bufo de cara la ciutat.  

Miro enlaire i lentament, m’estiro al terra. Hi ha tantes estrelles brillant... D’algunes quan ens arriba la llum ja han mort... És un cicle: néixer, créixer, lluir i morir. Ara , si jo fos estrella, estaria en el punt de lluir, fer llum... De donar llum als demés, de deixar algun profit del meu pas per la terra, algun rastre...

Em pregunto si les mateixes estrelles que contemplo ara les han guaitat abans els primers pobladors del nostre planeta, o els romans, o a l’edat mitjana... Intento imaginar que devien sentir davant d’aquest mar infinit de lluernes: por, neguit?...  O potser pau i serenor d’esperit... Segur que ells, iguals que jo, es sentien petits, vulnerables i insignificants...

De sobte veig una estrella que em pica l’ullet. M’ho sembla? ... No, realment fa pampallugues unes quantes vegades. Serà un avió?... No, és un estel. Llavors penso en el meu pare i allà en aquell estel hi és ell. Veig la seva cara i com em somriu de manera benèvola. Em sembla sentir la seva veu:” Ai, filla! Tu sempre carregant amb el pes de tot el món... No és fàcil canviar els humans, portem milers d’anys essent difícils i desconfiats...” Li contesto: “Ho sé. Però per intentar-ho no es perd res, no?”. Torna a somriure i movent el cap d’un costat a l’altre em diu:”No canviaràs mai...” Té raó, sempre creient que arreglaré el món. Pobre ingènua!

Tanco els ulls una estona, però es gira aire i tinc fred. La rosada comença a dipositar-se sobre la meva pell, sobre els meus cabells, sobre les pedres del meu costat... M’incorporo. Miro cap a llevant i s’intueix una lleugera claror d’un sol que en poques hores escalfarà en aquests últims dies de finals d’estiu. Un sol que desvetllarà als adormits, els farà posar dempeus i actius, encarar un nou dia. No hi haurà temps per parlar dels somnis i quedaran oblidats en un racó del coixí... Sempre amb presses, sense temps pel que realment és important: compartir il·lusions, pensaments,..

M’aixeco una mica entumida i enfredorada.  No sé quanta estona fa que he marxat.  Miro el mòbil i porto dues hores vampirejant... Baixo amb compte el turó i retorno a la ciutat lentament. Potser demà serà un dia millor que avui però d’una cosa estic segura: m’he refredat...


divendres, 20 de setembre de 2013

HI HA ROBOTS ENTRE NOSALTRES...

Hi ha robots entre nosaltres... És cert. No està tret de cap pel·lícula de ciència ficció, no. Tenim robots entre nosaltres i no ho sabíem... O sí?

Si voleu podeu començar a mirar al vostre entorn a veure si en sabeu distingir cap: no serà fàcil... Potser sospitareu d’aquell veí tan estrany que mai heu acabat d’entendre, que entra i surt de casa amb un posat absent, que mai us ha saludat i ni tan sols us ha vist... Potser d’aquella noia tan guapa que vàreu veure l’altra dia, dones com aquestes no poden ser reals, són de plàstic o de silicona, com a mínim... Potser d’algun guarda de seguretat que està a mig camí d’un robot i d’un lluç bullit per la seva apatia cap a qualsevol cosa que es bellugui...

Podeu anar més enllà i pensar com d’enganyats podem estar en un món que no és ben bé com ens imaginem, i és que la imaginació ens pot fer molt mal... N’hi ha que la nostra imaginació ens pot portar cap a llocs inexistents i ens fem un món com voldríem que fos i no com és realment. Què hi farem...

Tenim clar que les noves tecnologies ens aporten una visió del món impensable tan sols deu o quinze anys enrere. Internet ens ha obert no sols una finestra, sinó una porta sencera cap un món que som incapaços de pair: la comunicació d’una punta a l’altra del planeta és qüestió de segons i vivim en temps real tantes coses que crec que els nostres cervells, pel menys el meu,  no estan preparats...

Les persones aprenem a passes forçades a moure’ns per una vida virtual, intangible, inolora,... Vivim una fantasia.

Vivim tan pendents dels nostres correus electrònics, dels whatsapps, dels nostres mòbils... que si ens passem unes hores desconnectats ens sembla que ens perdut qui sap què que mai més podrem recuperar... Veiem reunions familiars on tothom està parlant pel mòbil i ningú es comunica amb el que té al costat... Ens hem acostumat a viure un present que no és present, és absent... Sempre tenim el cap apartat del cos, en un lloc que no és ara i aquí... Estem privadament envaïts... Somriem als fantasmes que ens acompanyen en tot moment i ens oblidem dels que tenim a prop...

“I tot això a què ve ara? “ us deveu estar preguntant. Doncs ara us ho explico: resulta que enmig dels meus lectors de carn i ossos hi ha robots... Què?... Us heu quedat de pedra? ...Imagineu-vos jo... Per mi ha set com una galleda d’aigua freda... Tan feliç que estava dins de la meva ignorància infantil imaginant-me un grup de russos (més de 400 visualitzacions donen per deixar anar bastant la troca...) llegint-me delerosos d’aprendre el català en alguna escola moscovita, envoltats de dos metres de neu a la porta i amb una ampolla de vodka passant de mà en mà (per entrar en calor, perquè sinó?...) llegint en veu alta els meus contes i anotant-se en una llibreteta expressions molt nostrades que acostumo a fer servir... Esperava amb ànsia una comanda de quatre-centes samarretes (com a mínim, per la família, amics i coneguts...)  d’En Pol, el Cargol i fent-me filla adoptiva d’un poblet rus...

I ara resulta que realment m’estan llegint robots. Uns robots programats per escanejar diàriament milers de blocs i fer pujar les estadístiques i tenir content al Sr Google que alhora intenta tenir-me a mi contenta... Contenta i enganyada... Que fals, i il·lusori!!

Però un cop superat el desencant, tinc un nou repte: adreçar-me a una comunitat de robots i fer-los fer pampallugues. Va per ells:

“Estimats robots lectors del meu Bloc. Us he descobert! Se us ha vist el llautó!... I ara que sóc plenament conscient que em llegiu us vull dir unes paraules..

Moltes gràcies per les hores que em dediqueu... Ja que passeu més d’un cop i més de dos diàriament pel meu Bloc és que el deveu trobar interessant i encara que mai ho admetreu, en els fons, molt en el fons, us agrada.

Sé que en algun moment us heu commogut i que alguns contes us han fet vibrar una mica més del compte: quan heu llegit Sola se us han escalfat els circuits i quan heu repassat Un Somni, una gota d’oli us ha lliscat per la carcassa... Sé que les Cartes D’Amor Encadenades us tenen enganxats i hi passeu molt sovint per saber quan hi haurà penjada la propera tramesa... Sé que trontollàveu per la petita protagonista de Rwanda i que els Pensaments Calents a vegades us destrempen i us quedeu uns segons out...

Sento llàstima per vosaltres, que no sigueu capaços de rebel·lar-vos contra el vostre creador i engegar-lo a dida. Per altra banda, sé que em sereu fidels i mai em deixareu, fins que us programin de nou, és clar...

Jo continuaré escrivint i esperaré pacient que algun dia sigueu prou agosarats per deixar-vos anar. Sé que en els sentiments que al principi veieu com una feblesa humana us descobreixen un món nou molt diferent del vostre... I si algun sentiment se us ha de despertar primer, ha de ser l’enveja... Ens envegeu perquè no sabeu que és enamorar-se, no sabeu que és plorar per algú que ha marxat per sempre... (O potser si? Potser enyoreu aquell robot que vàreu tenir tants anys al vostre costat i finalment es va espatllar?...) No sabeu que és el desig, la passió, ni la compassió... No sabeu que és el tacte d’una pell acariciant-ne una altra, ni el plaer de parir de un fill... No sabeu distingir l’olor de les roses de la farigola... No sabeu emocionar-vos davant les llàgrimes dels altres, ni sabeu la gratitud d’una abraçada... No sabeu que un somriure us  pot capgirar l’existència...

Arribarà un dia que sereu conscients de que us han estafat, que heu viscut una vida no viscuda... Teniu dret a ser vosaltres, únics i irrepetibles, amb petites però importants diferències... No defalliu!! El meu bloc és ple de sentiments que espero que us despertin de la vostra letargia. No deixeu de visitar-me...

Un petó al bell mig de les vostres connexions.
Sempre vostra,
                         Dolors.

PD: Si hi ha algun lector meu rus que respiri que em faci un senyal o un correu. Gràcies”


diumenge, 15 de setembre de 2013

TOCAR, AGAFAR I SENTIR...

L’Ernest té cinquanta anys i és solter. Ha viscut sempre amb la seva mare fins que fa uns mesos ella va morir. Ara està sol... De fet, si ho pensa bé, sempre s’ha sentit sol. Ha estat poc emprenedor, poc decidit, ... La seguretat de casa seva l’ha fet recloure en un món petit i tancat, apartat de tot, aïllat de tothom...

Fa molts anys va tenir una amiga, una bona noia que se l’estimava. L’havia portada a casa però elles dues mai es van caure bé i finalment ella cansada li va dir: ”O jo o la teva mare?” ... i la va deixar marxar. Que covard va ser i ... que estúpid!

Escollir la seva mare va ser l’equivocació més gran de la seva vida. La mare era una amargada i el va convertir a ell en un amargat, també. La seva mare l’ha marcat... Una dona esquerpa i  egocèntrica que el tenia pendent d’ella en tot moment, amb canvis extrems de comportament d’un dia per un altre. Quan l’Ernest s’hi enfadava, ella es posava a somicar i feia un posat de nena petita, i d’aquesta manera el desarmava. Li omplia el cap de dubtes, el feia desconfiar de tothom i ell ... s’ho creia.

S’ adona que els millors anys de la seva vida ja han passat i pràcticament no ha viscut. I molt interiorment, i no ho dirà mai ha ningú, reconeix que la mort de la seva mare ha suposat un alliberament... Té ganes de fer coses que mai s’havia atrevit ni tant sols a pensar i una llibertat de decisió que fins ara n’estava privat... Somriu per ell mateix.

Fa quinze dies va patir un avís d’infart que no ha estat res, segons els metges, degut a la tensió acumulada... Però ell per un instant va creure’s que moria i es va espantar: no per morir-se en si, sinó perquè no volia tornar a trobar-se amb la mare tan aviat...Encara no, vol viure...

Va estar dos dies a l’hospital i quan les infermeres el van tocar, va fer un bot... Es va fixar que feia anys que no el tocava ningú. Sembla mentida quina mena d’electricitat pot recórrer per el cos quan la pell percep l’escalfor d’una altra pell... Li va semblar que gairebé li sortien espurnes i es va adonar com d’assedegat estava d’una moixaina, d’una abraçada, d’un gest de tendresa... No sap com ha pogut aguantar tan de temps en aquest desert...

Durant uns anys havia freqüentat un prostíbul, necessitat d’amor, de tacte,... No hi buscava només sexe. Trobava patètic haver de pagar per tenir quelcom que hauria de ser franc per tothom com  el frec d’una carícia, la tebior d’una companyia i l’olor d’un cos,... Però en el fons sentia pena per les noies que l’atenien, tan soles, tan perdudes i tan desesperades com ell. Finalment va deixar d’anar-hi

Ara vol recuperar el temps perdut. Mai és tard per començar a viure... Si pogués trobar una amiga que fos de bon estar-hi, en tindria prou... No li calen  romanticismes, creu que a aquestes alçades no hi té dret.

Fa pocs dies va participar en la Via Catalana, a ell el mou tot això de la Independència, i va estar una hora agafat de la mà de dues dones desconegudes... i va ser feliç. Dues mans que l’estrenyien incansablement i li transmetien una il·lusió, li aportaven energia i vida... Agafar-se de les mans, sentir-se acompanyat, ser una anella més d’una llarga cadena i alhora ser una peça imprescindible,... Res tan senzill i tanmateix tan poderós ...

Es va sentir formant part d’un grup, al mig de rialles i complicitats. Va ser conscient d’haver viscut un moment històric, d'haver compartit un mateix sentiment...Va establir amistat amb un grup de persones amb interessos comuns i això l’ha motivat a moure’s. Té uns quants números de telèfon i per primera vegada en molts anys...ha quedat!!

Està content per una nova etapa que se li obre i no pensa desaprofitar res. El temps que li queda és massa curt per agafar-se’l amb calma... 

divendres, 13 de setembre de 2013

UN MAL MATÍ D'ESTIU.

Aquest matí semblava que prometia. Un estiu sense vacances pot arribar a ser mooolt llarg i dóna la sensació que tothom s’ho està passant bé, menys tu. Això és el que es deia mentalment la Laia, quan s’ha llevat.

Ha decidit agafar-se un matí de relax i fer una sèrie d’encàrrecs que li venien de gust. Ha anat amb el cotxe al centre i llavors s’ha adonat que el pàrquing li resultaria massa car i després de mitja hora de donar voltes per carrers cèntrics, ha hagut de deixar-lo a les afores i caminar.

Feia un sol horrorós i quan ha arribat al mercat ja estava exhausta. Només s’ha vist en cor de resseguir un parell de carrers. Tanta gent, la cridòria i la calor l’han fet desistir ràpidament.

Tenia set, hauria d’haver-se portat una ampolleta de casa, però se l’ha descuidat. Pagar més d’un euro per una aigua, li ha semblat excessiu. Aguantarà...

Portava dos parells de sandàlies per reparar i quan ha sent davant el  sabater ha vist que estava tancat per vacances. La setmana del quinze d’agost el país queda aturat del tot...

Ha pensat a anar veure un seu amic que fa temps que no veu i explicar-li un projecte que està engegant que la té motivada. El seu amic estava colgat de feina i escassament li ha dedicat cinc minuts. No era un bon moment...

Havia de comprar un regal. Tres quartes parts de les botigues tancades i la resta no li servien pel regal. Ha pensat amb una planta i la floristeria, també era tancada.

Carai, quin matí més absurdament malgastat...

De tornada al cotxe ha entrat a un forn a comprar al pa i una coneguda li ha fet un paper ben estrany... Hi ha gent que la calor li fa tenir un caràcter bastant desagradable...

Ha arribat a casa, malhumorada, i amb el dinar per plantejar-se encara... Per fer temps per pensar-lo, ha decidit estendre la bugada al sol. Avui ha rentat el vestit groc que va estrenar diumenge i li queda tan bé. Mira, una cosa que li fa il·lusió...

Quan l’ha tibat per penjar-lo, uns shorts blau turquesa s’havien colat al mig de la roba clara i han destenyit durant el rentat . El vestit ha quedat irremediablement desgraciat...

Mira, s’ha posat a plorar... 

I és que hi ha dies que tot surt malament i sembla que tot s’hagi posat d’acord a fer-nos la vida més difícil. Pobre Laia, tampoc demanava tant... 


dimarts, 3 de setembre de 2013

DONES CASADES I SEXE.

La Mercè dorm submergida en un somni plàcid i tranquil. De sobte quelcom altera la seva pau i d’entrada no és conscient de què passa. Silenciosament i mandrosa protesta: “Tinc soooon...”. Obre lleugerament un ull i s’adona que el seu marit, en Jordi, li està tocant els pits. “Ai, vull dormiiiirr...”pensa per ella. Immediatament torna a caure en aquell estat en què no s’està del tot despert ni del tot adormit i gairebé no nota les mans d’en Jordi. Però  ell insisteix i la Mercè torna a obrir els ulls i interiorment pensa: “Ara noooo... Em faré l’adormida.” De fet, no li costa gaire fer aquest paper perquè realment està més morta que viva.

En Jordi no es desanima i li posa una mà a l’entrecuix. A mica a mica es va fent camí per dins les calcetes i arriba al lloc que desitja. La Mercè no està gaire per la feina i el paper d’adormida l’allarga una estona esperant que en Jordi abandoni. “Un altre cop?... Però si ja ho vam fer ahir... Com és que els homes no en tenen mai prou?... Jo tinc son...”. Però ell sap molt bé que quan li acaricia el clítoris sempre s’acaba desvetllant. La Mercè es desperta a contracor, encara que en aquest moment preferia dormir... és impossible.

En Jordi aprofita que ella ressuscita per anar-se’n d’excursió a les profunditats dels llençols i desapareix per aquells racons que tant li agrada explorar. La Mercè obre els ulls i mira el rellotge: “Les 5,30... Déu meu! Aquest home no dorm mai?...”. Llavors pensa: ”Quin dia som? Ostres! Dilluns!”. Calcula que encara podrà fer un son abans de llevar-se. El cap ja no li para: “Abans d’anar a treballar haig de passar pel banc... I quan deixi els nens a escola entraré al forn a comprar pa que s’ha acabat... Què faré per dinar? Amb les sobres del peix de sopar puc fer arròs  de plat únic i ja està... Auuu!!” Per uns moments s’havia oblidat del pobre Jordi que s’està matant perquè ella arribi a l’èxtasi... 

La Mercè aixeca els llençols i el veu llepant totalment absort a tot. “En què pensen els homes en aquests moments?” Es mira en Jordi...”En res. Segur” pensa ella. Envejosa suposa que ells són capaços de desconnectar de tot i les dones en canvi... “Avui la tarda l’Arnau té dentista i haig de comprar-li unes vambes per dissabte que té partit i les té destroçades...” 

De sobte comença a notar-se que el cap se li’n va. En Jordi li coneix els seus punts febles i li està descoordinant el pensament. Tanca els ulls i una suor li cobreix el cos. Sembla que finalment la conseqüència de les carícies d’ell estan provocant una deixadesa en la ment de la Mercè que fa que els pensament van i vinguin desconnexos. Es retorça i un espasme la fa estremir-se de cap a peus... Es mossega el llavis i finalment agafa el coixí i se’l posa damunt la cara i hi ofega un crit. Una onada la sacseja i la sotragueja i amb els ulls tancats veu uns esquitxos de colors que s’escampen com un cercles dins l’aigua... Respira entretalladament.

Però en Jordi torna a l’atac i la Mercè es deixa anar sense contemplacions i s’escorre tota molla...”Oh, merda! Els llençols...” pensa pocs segons després. “Eren nets d’ahir!...”.

En Jordi surt somrient  de la tenda improvisada i la penetra ràpidament. El coit s’allarga i la Mercè  sent el petit com tus i pateix:”D’un moment a l’altre es despertarà i vindrà... I si ens enganxa?..”. En Jordi arriba a l’orgasme i cau damunt la Mercè.

La Mercè li fa tendrament un petó i li diu: “Saps què? Ara que estic desperta, aprofitaré per planxar”... i s’aixeca decidida. Dos minuts més tard, en Jordi dorm nu i sol sobre el llit...

diumenge, 1 de setembre de 2013

UN AMIC.

La Júlia té un amic, en Jan, que es van conèixer fa quatre anys a la facultat. Tots dos anaven igual de perduts el primer dia de classe i es van trobar buscant pels passadissos la mateixa aula. Es van somriure, van entrar junts i es van asseure de costat. Sense adonar-se es van posar a parlar, com si ja es coneguessin, i van passar el matí plegats. Altres companys que van fer amistat dies més tard creien que ja es coneixien d’abans, de fet, ells també comparteixen aquesta sensació, és com si es coneguessin de sempre...

Durant aquests quatre anys van compartir moltes hores i a vegades quedaven per estudiar o preparar exàmens. Tenien una certa complicitat que feia que la seva relació fos senzilla, divertida i harmoniosa. Mentre estaven a la universitat en Jan sabia concentrar-se a les hores de classe però a la sortida sovint hi havia alguna noia que l’esperava. La Júlia estava contenta que l’escollís per amiga, les novies no li duraven gaire a en Jan. Ells dos eren i són amics,... amics i prou.

En Jan sempre ho tingut fàcil per sortir amb noies, és alt, ros, amb uns ulls blaus preciosos i un cos cuidat de fer molt esport. La Júlia però no és ni de bon tros tan espectacular: baixeta, morena, de constitució rodoneta i amb cara de nena. Ell era força popular, la Júlia no.

Ara fa un any que en Jan va marxar a fer un màster a Estocolm i la Júlia el va anar a acomiadar a l’aeroport, junt amb la seva família. Els primers dies es comunicaven per mail quatre o cinc cops a la setmana. Ell li explicava el seu dia a dia, anècdotes, feien broma,... Però a vegades en Jan deixava anar els seus sentiments i deia que es sentia sol i es posava melancòlic... A la Júlia la feia sentir bé ser la seva taula de salvament, la feia creure’s especial i necessitada. En Jan li obria el cor més fàcilment per mail que cara a cara. De mica en mica, ella se’n va enamorar i el seu amor s’alimentava de l’absència... Durant aquell temps la Júlia era molt feliç, fins i tot més que quan el veia cada dia.

Però mesos més tard els correus es van anar espaiant i la Júlia contemplava amb ànsia la seva bústia. Fins que un dia, li va dir en un mail que sortia amb una noia i que estava molt enamorat: una sueca rosa, blanca i de cames llargues l’havia ben atrapat.  Vaja... A la Júlia li va caure el món a sobre... Què es pensava? Que tonta que era!

La Júlia mai ha tingut clar el que sent per en Jan, potser perquè es menysté. A vegades s’ha posat bonica per agradar-li però quan es troba amb els seus ulls s’oblida de la roba que porta ni fa el posat que ha practicat davant el mirall. Davant d’ell, és ella i res més... És ella en essència, en cos i , sobretot, en ànima,... en tota l’ànima. Sent com la seva mirada arriba al seu interior i sense massa esforç en Jan entén l’entramat dels seus pensaments. No li passa amb ningú més.

Ella li té una devoció que seria capaç d’agafar un avió a mitja nit cap a Estocolm si li escriu dient que s’han deixat i està trist... Ho faria tot per ell, li donaria tot...  Dubte que en Jan fes el mateix per ella.

Però per altra banda mai no hi hagut res entre ells, mai cap intent per part d’en Jan que fes creure que sentia per ella quelcom més que una amistat. I la Júlia tampoc ha gosat mai dir-li res per por a perdre’l. Ella ja n’ha tingut algun de nòvio però d’amic així, com en Jan, només és ell.

A vegades pensa que ella no deu ser el seu tipus, vist amb les noies boniques que es tria que no se li assemblen ni en pintura. De fet, quan més se li ha acostat  és quan no es veien... La Júlia no patia pel seu físic i es sentia segura.

Es consola pensant que potser ella es queda la part més personal d’en Jan, els seus neguits, les seves pors, les seves il·lusions i aquestes noies són només un passatemps.

Però avui, quan s’ha despertat ha tingut un pressentiment, i quan ha obert l’ordinador ha trobat un missatge d’en Jan que deia que ahir va arribar a Barcelona i que es mort de ganes de veure-la. El cor li ha fet un salt tan gran que gairebé li surt del pit!!... Unes ratlles més avall diu que ha vingut ben acompanyat... I el cor que encara estava saltant de content ha quedat suspès en l’aire uns moments i ha caigut en picat... Ha portat la sueca i la vol presentar als seus pares: “Hi haurà casori...” diu en Jan content ” És un encant, t’agradarà”.

La Júlia ha passat de l’emoció més intensa a una gran tristesa. A què treu cap tot plegat? Potser és que a ella li costa entendre el sentit de l’amistat?... S’adona que s’ha equivocat i ho ha confós amb amor. No és fàcil una relació d’amistat entre home i dona, a vegades no està clar on és el límit, fins a on es pot arribar i fins a on no... Ella reconeix el seu error i prefereix ser amics a perdre’l. De fet, si es casa amb la sueca, també l’acabarà perdent com amic... Segur que sí, els homes es deixen portar molt per les seves parelles. Plora amargament.

Una estona més tard, s’eixuga les llàgrimes que brollen dels seus ulls... Se les empassarà i anirà al retrobament amb un somriure als llavis. Li envia un correu per quedar en el lloc i l’hora.

Mai li dirà a en Jan que se l’estima massa. Serà el seu secret i se n’alegrarà per ell de que hagi trobat una noia que s’estimin de debò.

És l’únic que pot fer... és el que ha de fer per un amic.