BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dimarts, 14 de març de 2017

FETA POLS



Aquí estic, feta pols... Mai m’hauria passat pel cap haver d’acabar la meva existència d’aquesta manera tan absurda i indesitjable: tancada amb gent estranya i sense una minsa esperança de canvi. Deixeu-me però, que us faci cinc cèntims de com he arribat a aquest atzucac perquè no tragueu conclusions precipitades.
Em dic, o em deien, Liberada. El nom se les porta... ho sé. N’he aguantat brometes tota la vida. Es veu que mon pare era del morro fort, després de passar deu mesos a presó durant la guerra civil, li devia quedar una espina pendent, perquè quan vaig treure el nas a aquest món es va entossudir que m’havia de dir així. La mare, pobreta, va protestar; deia que no era un nom per una criatura, però el pare no es va deixar convèncer i amb aquest nom em va anar a inscriure. Vaig ser filla única. La mare devia trobar una manera de fer-li pagar la seva marraneria i no es va voler arriscar a un segon fill o filla. Vés a saber amb quin nom hauria sortit de nou si n’hagués tingut oportunitat...
No us vull omplir el cap amb la meva infantesa, perquè a part de l’anècdota del nom, vaig gaudir d’una vida senzilla però feliç.
A vint anys vaig conèixer l’Armand, que era ferroviari, i després de cinc anys de festeig pel mig de les vies i vagons aturats, ens vam casar. Vam tenir tres filles precioses com flors: la Rosa, la Margarida i l’Hortènsia. No rigueu no... Em devia quedar una arrel del pare a l’hora de triar noms, ell pobret no les va arribar a conèixer, per tant no hi va tenir res a veure. Tampoc som noms tan estranys i són molt millor que el meu.
Les nenes van créixer sanes i joioses però la tranquil·litat dura just una temporada. Ma mare, que era molt sàvia, sempre deia: Quan la felicitat és a la sala, la tristesa puja a l’escala. Així que un matí de novembre el pobre Armand la va palmar mentre manipulava la catenària. Va quedar-ne només un polsim damunt un vagó. El cap d’estació el va recollir amb la pala i me’l van portar dins un pot de melmelada. Durant anys el vaig tenir damunt la rapissa de la cuina i li parlava mentre feia el sopar.
Em vaig haver de posar a treballar, el sou de vídua no donava per a mantenir tres nenes. Vaig estar de sort i a l’estació on treballava l’Armand em van oferir feina per despatxar bitllets a la taquilla. Feia el torn seguit i a les cinc podia passar a recollir les nenes a l’escola i estar per elles. Eren generosos amb nosaltres i sovint ens regalaven bitllets de tren; els aprofitàvem ben contentes: anàvem a la capital a passejar per les rambles, a l’estiu ens acostàvem a la platja de la Barceloneta, a l’hivern ens arribaven a Ripoll i a Núria a tocar la neu. 
Però la vida passa com una ventada... Les filles es van fer grans i ja sabeu que al jovent el món se’ls fa petit. La Rosa, la més llaminera, va conèixer a un pastisser de Lleida i va marxar a pastar la seva pròpia família. La Margarida va estudiar econòmiques i va trobar feina a Madrid. Ja em direu!... com si no pogués trobar un despatxet més a prop. I l’Hortènsia, que sempre ha set la més romàntica de les tres, es va enamorar d’un sevillano i cap a Sevilla falta gent. En fi...
De fet, un cop mirat amb fredor, no les tenia tan lluny: si agafava l’Ave, podia anar a veure-les a les tres sense complicar-me gaire la vida. Vaig aconseguir un abonament molt econòmic pels treballadors i cada divendres al vespre me n’anava a veure una de les filles. Les visitava a totes cada tres setmanes i totes estàvem contentes.
I així vaig anar vivint, fins que un dia no em vaig trobar gaire fina i vaig visitar el metge. Mala peça al teler... Una malaltia d’aquelles que no fan mal però minen per dintre i quan un se’n dóna compte ja només li queda la carcassa. No em vaig encaparrar... Tampoc serviria de res.
Vaig avisar les filles. Aquesta vegada van ser elles les que es van anar ajuntant dins l’Ave durant el trajecte i em van venir a visitar. Vaig exposar el cas sense embuts. L’Hortènsia va ser la que se li va posar pitjor, pobreta. Però jo, amb el cap ben clar, els vaig anar cantant el meu seguit de peticions: volia que es vengessin el vell pisot amb totes les andròmines i els diners que en fessin, juntament amb els meus estalvis, tot per elles a dividir entre les tres. Un cop fos morta, res d’exhibir-me dins el fèretre: que si sembla més jove, que ben arreglada que l’han deixada... Res, tapa posada i una foto que ja tenia triada al damunt. Les flors, lliris blancs, que sempre m’han agradat. La música, només dos temes: Un núvol blanc de Lluís Llach i Somewhere over the rainbow i prou. I incinerar-me...
En aquesta darrera petició hi havia el requisit més important. No volia que em posessin dins un nínxol. El meu desig era poder estar amb elles, visitar-les com ho havia fet en vida, cada tres setmanes. Ja havia parlat amb un encarregat de l’Ave, la meva urna viatjaria cada divendres en el primer vagó just darrere del conductor. A l’estació, a l’hora acordada,  la filla que li toqués el torn, s’acostaria a l’andana a recollir l’urna. El divendres següent l’enviaria a sa germana i així successivament de manera rotatòria. Totes hi van estar d’acord.
I un mes i mig més tard, vaig tancar els ulls per sempre. La cerimònia va ser preciosa, pell de gallina se’m va posar. Deu n’hi do la de gent que semblava haver-hi... I en acabat tota la parafernàlia, les filles van obrir un moment el fèretre per veure’m per última vegada i cap al forn.
D’entrada vaig notar un lleugereta escalfor als peus, ja m’anava bé perquè els tenia ben glaçats. Després la calor va pujar per les cames i el cos i vaig començar a suar com un pollastre. No m’agradava gaire. A mi la xafogor em mata, ho havia d’haver pensat abans això... I quan es va començar a fer inaguantable, es va produir un estat de catarsi tan estrany que em va deixar feta pols, mai tan ben dit.
Fins aquí tot era previsible, però el que va venir després no m’ho esperava.
Resulta que un cop incinerat la cendra cau en una galleda i amb una pala n’omplen l’urna. Però el problema està que la cendra conté les restes de totes les persones que han incinerat aquell matí, no separen fulano de mangano, no, tot és cendra per ells i els familiars poc en sabran mai res.
O sia, que ara estic dins l’urna amb la mà d’un vell verd que em grapeja cada dos per tres, amb els peus d’un karateka que, no m’atreveixo a dir-li, li fan un tuf de formatge agre que tomba d’esquena, i amb la llengua d’una aspirant a cantant d’òpera que es passa el dia refilant com una garsa.
Tinc el cap com un timbal, estic estreta i, a més, el vell aquest em toca a cada moment i em té fregida...
El més estrany és que fa dos dies m’havia de recollir-me l’Hortènsia i se’m va descuidar. I ara estic aquí dins l’Ave, fent dos viatges diaris a Barcelona i em trobo la panxa regirada.
Avui la veu de l’encarregat no és la de sempre, aquest vailet no sé què diu d’un pot abandonat, i de tirar-lo per la finestra. Hi ha un altre que li diu que sí...
Valga’m Déu, com volo!!!...
La patacada ha estat sonada i l’urna s’ha obert. Quina sort, fugir d’aquest calvari... Al final el pare em va encertar el nom, ara sí que em sento: Liberada!!
Iuju!!!...