BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Gràcies als instituts que han posat al meu llibre de Cartes d'Amor Encadenades com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres. I gràcies a un institut d'Olot que llegeix Cartas de Amor Encadenadas, en castellà!! Em fa molta il·lusió...


Els esdeveniments que trasbalsen el meu país en aquest moment m'ha fet recuperar en Pol, el Cargol. Sé que ell ho viu amb molta intensitat i no ho està passant gaire bé. Una abraçada a tota la gent que, com ell, lliuta pels seus ideals. No defalliu mai!!

dijous, 23 de novembre de 2017

EN POL, EL CARGOL: L’1 O

1 d’octubre de 2017

En Pol, el Cargol, d’ençà del 9N del 2014 que no ha deixat de seguir l’actualitat, però ha de reconèixer que hi hagut moments que la seva bava independentista s’ha assecat una mica.
L’11 de setembre del 2015 no va poder participar en la Via Lliure de Barcelona perquè estava en una estada de dues setmanes al País Basc que no ho va poder canviar. Va seguir al punter gegant des d’una taverna de Donostia. I el dia 27 ja era aquí per anar a votar. Això sí que seria imperdonable per un independentista com ell! Els resultats van ser molt positius i va córrer a celebrar-los una vegada més amb l’Oriol.
L’11 de setembre del 2016 va ser a Berga i el del 2017 va cridar: VOTAREM!! a Barcelona fins a quedar esgargamellat.
Ara feia temps que no se sentia tan útil pel seu país com aquests darrers mesos: forma part d'un CDR i l’1 d’octubre es va passar tot el dia, i també la nit abans, protegint els col·legis electorals per poder anar a votar. 
En Pol va ser un dels que van rebre, però va poder salvar una urna i van continuar votant la resta del dia. No li van trencar les dents perquè no en té i tardarà uns temps a tenir la closca refeta del tot. De fet, l’exterior l’importa poc, és de l’interior que se sent malament. Arrossega una tristesa que el porta a passar-se el dia mirant la pluja i això que no plou...

dissabte, 4 de novembre de 2017

LA PRIMERA VEGADA



Per tot hi ha una primera vegada i algunes acostumen a ser inoblidables. La primera vegada que vaig anar a esquiar tenia quinze anys i, us he de confessar d’entrada, que mai he estat un noi gaire esportiu. Per mi la classe de gimnàstica sempre va ser un veritable infern. Encara ara, entrar a un gimnàs i veure la pila de màquines que hi ha per allà és, als meus ulls, el més semblant a una sala de tortura. La natació obligatòria de l’escola va ser durant anys un malson que es repetia just quan acabava d’oblidar la darrera classe. L’aigua em fa pànic i saber que sota meu n’hi ha un munt em fa donar manotades per arribar a la vora de la piscina a la qual m’aferro amb ungles, i dents si cal.
El meu pare havia estat un home molt esportiu i, amb bona intenció, va intentar inculcar-me la seva passió. Em va apuntar cada any a un esport diferent amb el propòsit d’encertar-ne algun dia algun. Futbol, ciclisme, karate, escalada, tenis, handbol... van convertir-se en un fracàs darrere l’altre. Va quedar més que clar que jo era un negat en aquest tema.
Finalment va optar per un esport més suau i em va apuntar a excursionisme. Vaig arribar a pujar a alguns cims emblemàtics amb penes i treballs, però sí, ho vaig aconseguir.
I un dia la colla de muntanya em van convidar a esquiar. D’entrada vaig dir que no, em conec i endevinava que ho passaria malament, però tant i tant van insistir que vaig acabar cedint. Ja havia sospitat que tothom en sabria més que jo però, els feia tanta il·lusió que hi anés, que em van assegurar que estarien per mi i que s’adaptarien.
La veritat és que l’arribada a l’estació d’esquí em va semblar preciosa. Aquell paisatge cobert d’un blanquíssim mantell blanc amb gent abillada amb roba de colors lliscant per totes bandes era molt bonic.
Els meus companys van ensenyar-me a posar els esquís, a fer cunya i poca cosa més. Tots estaven tan impacients per començar a esquiar que deu minuts més tard ja estava fent cua al tele-esquí que pujava a pistes de no sé quins colors. Cada vegada que em tocava a mi deixava passar a un dels companys, i al final, inevitablement, vaig ser l’últim. Em vaig posar aquell estri estrany sota el cul, ho havia vist a fer als altres quinze i em va semblar que me’n sortiria. D’entrada així ho va semblar i vaig anar pujant bastant amunt però, quan m’hi vaig repenjar una mica massa, vaig caure de cul per terra. El paio que venia al meu darrere va començar a donar cops de braços i a cridar que m’apartés del mig, que feia nosa, em deia. Em vaig arrossegar per la neu per sortir del mig del pas i no va ser gens fàcil amb l’embolic de pals i esquís que portava. Imbècil!, em va dir quan em fa passar a fregar. Vaig alçar la vista i els meus companys eren lluny, ni tan sols m’havien vist a caure. Així que em vaig quedar sol. Que llarg que se’m faria aquell matí. Ai Senyor...
Vaig tardar una bona estona a posar-me dret. Era complicat mantenir l’equilibri perquè el desnivell de la pista era considerable i no em feia gens de gràcia encarar els esquís avall. Per tant, em vaig posar cara amunt i em vaig anar movent fent petites passes de costat. La idea era aconseguir apartar-me tant com fos possible del lloc de pas dels esquiadors.
Em vaig xafar i vaig ensopegar tantes vegades amb mi mateix que, tot d’un plegat, un esquí va sortir de les fixacions i el vaig perdre de vista. Vaig girar-me i estava cinquanta metres més avall. Per baixar-lo a buscar més lliure se’m va ocórrer deixar els pals a la neu. No sé encara ben bé com va anar, però vaig baixar lliscant amb un sol esquí i sense mans dos-cents metres!!... I no vaig caure!! Si no estigués inventat ja, diria que aquell dia vaig descobrir l’snowboard. Durant uns breus minuts vaig poder entendre perquè a la gent li agrada esquiar. La pega va ser que em vaig passar de llarg l’esquí que venia a buscar i llavors no sabia com pujar. Pot ser fora millor treure’m el que duia i caminar. No era fàcil, la neu s’havia quedat tan glaçada entre les fixacions i aquestes sí que estaven ben fixades, reconxo... Em vaig haver de treure els guants i vaig esgarrapar una bona estona amb les ungles per aconseguir treure’m l’esquí.
A quatre grapes vaig anar pujant i recollint ara l’altre esquí, ara els pals, i amb tot plegat em vaig adonar que m’havia anat desplaçant tant que tenia un petit bosc a tocar. Ja no es veia esquiadors per enlloc i em vaig quedar allà assegut, decidint cap on anar.
M’estava quedant amb el cul moll quan, de cop i volta, ziuuuuu... A l’altra banda dels arbres vaig veure passar rabent a un esquiador. Olé!... Segur que allà hi havia una pista i potser trobaria als meus companys. Només calia travessar pels arbres, tampoc seria tan difícil.
A penes havia fet dues passes que em vaig enfonsar tot jo amb neu fins a la cintura. Amb els esquís i els pals a l’espatlla vaig tardar hora i mitja a creuar el bosc! Suava com un beneit... Mai hauria dit que es pogués suar tan gairebé colgat de neu. Però per sort, cada vegada que em desmoralitzava, sentia ziuuuu i com una aparició entreveia passar de nou un altre esquiador.
Per fi vaig acabar arribant a la pista. I des de allà vaig veure a baix, molt lluny, una mena de porteria vermella inflable i tot de gent quieta que mirava no sé què. Vaig mirar amunt i no vaig veure res. En fi... Jo a la meva, que prou feina tenia a tornar-me a posar els esquís, agafar els pals, fer cunya i tota la resta.
No baixava ningú més que jo. Ho vaig trobar estrany... A més, la pista estava plena de banderetes plantades dalt uns pals bastant llargs i flexibles. Sé del cert que eren flexibles perquè quan vaig anar a espetegar sobre un pal d’aquests, m’hi vaig agafar ben fort per no caure i em va acompanyar arran de terra sense trencar-se.
Cada dos per tres queia però el que em feia més ràbia era que hi hagués tanta gent mirant-me. No sé què hi feien? No tenien res més a fer? I, com més m’hi acostava, semblava que em volien dir alguna cosa però el gorro em tapava tant les orelles que no entenia res de què em deien. De mica en mica em vaig anar posant cap al mig, sense voler, ésclar. Jo ja intentava fer cunya, però ara esquivava un pal ara topava amb un altre. A més, la gentada cridava i gesticulava de manera tan exagerada que no m’ajudava gaire, al contrari, encara aconseguien tots plegats fotre’m més nerviós.
I mentre estava abraçat a un pal d’aquests fent equilibris per no caure un altre cop, de sobte, ziuuuu... i del no-res va aparèixer un esquiador que, amb molta destresa per part seva, em va esquivar. Va baixar sortejant amb gràcia als pals de les banderetes fins a arribar a la porteria inflable mentre la gent aplaudia embogida.
Però, on cony m’havia fotut???
Em van començar a tremolar els genolls. A veure si acabaria baixant fet una bola i fent gol a la porteria. Redéu...
Com vaig poder em vaig anar desplaçant cap a un lateral de la pista i, just quan m’acostava a la gentada, vaig fer una forta empenta amb els pals i vaig poder travessar esquiant, dret i amb la cara ben alta, però sense mirar a ningú, això sí. Crec que va ser el tros més llarg que vaig fer en tot el matí sense anar per terra. I va ser una sort! Tot de xiulets i aplaudiments van acompanyar la meva arribada. No repetiré les paraules que em van arribar a les orelles per respecte a la meva mare però us puc assegurar que no eren paraules gaire boniques...
Dos-metres més enllà vaig veure la cafeteria i no m’hi vaig rumiar dues vegades. Amb un cop sec i decidit em vaig llevar els esquís, vaig agafar els pals i em vaig anar a esmorzar, tot i que eren les tres del migdia.
Amb l’anorac girat del revés perquè ningú em reconeixes i amb el gorro encasquetat fins al nas em van trobar els meus companys a la taula més arraconada de la cafeteria.
–On eres?? No saps pas el que t’has perdut!! Un beneït que no sabia esquiar s’ha colat al Concurs de Slaloms que estaven fent. Ha sortit per totes les televisions que ho retransmetien. Que fort!! Quin fart de riure!!... Qui devia ser??... I tu aquí, avorrit, perdent-ho tot!
En fi... Com us podeu imaginar va ser" la primera i única vegada” que vaig anar a esquiar.

dimecres, 23 d’agost de 2017

EL TRACK DE LA COVA MÀGICA



Fitxa tècnica:
-Quilòmetres: ni idea, tot camí comença amb un primer pas.  -Dificultat: Uff! La dificultat principal és arribar aquí.  -Moment recomanable: preferible sota la llum de la lluna. -Punts recomanables: tots!! Les llacunes bessones, el pou dels desitjos... -Coordenades: caminaré sempre sota l’esguard de la lluna. -Comentari: M’abstindré de penjar fotos, però compartiré les emocions viscudes.

Som-hi:
Aparco el cotxe i admeto que estic il·lusionat; fa molt de temps que espero aquesta nit. Des del petit turó on em trobo, em quedo mirant embadocat, a banda i banda, les llacunes bessones de blau turquesa que espurnegen expectants sota la llum de la lluna. Somric i veig el meu reflex en les seves aigües quietes. Em sento, en aquest instant, l’home més afortunat del món. Si no pogués fer un pas més, ja em donaria per satisfet amb aquesta encisadora imatge. Podria quedar-me aquí, quiet, mirant aquestes llacunes que em retornen la millor versió de mi mateix i deixar passar les hores fins a l’albada, però el meu cor ansiós em porta, inevitablement, a moure’m.
Davant meu s’obre un desert d’una geografia sinuosa que em té corprès. Les meves cames volen anar de pressa i vaig tan esverat que, en prou feines he fet unes passes, ja ensopego amb unes arestes molsudes vermelloses. Caic en uns aiguamolls i quedo submergit en un líquid dolç de gust afruitat. Dues fileres de perles blanques brillen als costats i, mentre se separen, s’obre un gran forat d’on apareix del fons una bèstia carnuda. Es refrega rasposa a mi i, d’entrada, m’esgarrifo d’angúnia. Quan m’adono que no és perillosa, em deixo fer. S’estableix entre nosaltres un joc estimulant que ens agrada als dos però no sé com aturar-la quan la meva integritat perilla, sobretot en els moments que les perles col·lisionen entre elles. Tardo a reaccionar perquè reconec que gaudeixo del risc. Només quan en sóc capaç, reculo arrapant-me amb els braços on puc i m’escapo massejat, amarat tot jo.
Continuo feliç, ensomniat, amb uns peus que van sols. A partir d’aquí ve una baixada pronunciada i llisco per un camí sedós. Un coll llarg i estret s’obre davant meu esquitxat d’una carrandella de petites llavors escampades a terra. Les ressegueixo. Un lleuger tremolor em sacseja l’espinada i noto com se m’arrissen els pèls del clatell. M’estarrufo sorprès per aquesta nova emoció...
No m’aturo. La claror de la lluna m’ensenya de lluny unes siluetes arrodonides i generoses amb un pic dret i orgullós en cadascun dels dos cims. M’ho prenc amb parsimònia per coronar-los i, gaudint de cada petit pas, els dibuixo a poc a poc fent ziga-zagues. Noto una palpitació subterrània, una mena de cloc-cloc rítmic que s’accelera a cada instant sota la meva pressió. Hi poso l’orella atenta i el meu cap es belluga compassat amb batec. No hi ha dubte de la vida que bull a sota d’aquest paisatge meravellós. Tanco els ulls i em deixo bressolar en aquest indret tan maternal, tants anys enyorat. Hi trobo el consol i l’assossec que feia temps que  buscava.
Abandono apesarat els cims on em sentia tan acotxat, i un ai... em surt al mig d’un sospir. La meva aventura no acaba aquí, encara em queda tant camí per recórrer.
A continuació m’esperen unes petites terrasses que baixen gradualment, esglaó a esglaó, cap a una esplanada. Les descendeixo content, fent passes de gegant, i, de sobte, apareix una sorpresa... Just al bell mig de la plana n’emergeix un pou! Hi trec al nas. Està sec i no sembla profund. I, sóc tan beneït, que m’hi fico dintre sense por i el repasso per dintre i per fora. No hi ha cap tresor ocult però fa una oloreta apetitosa. Acluco els ulls i rumio un desig. Hi abocaria sencera la meva saca de monedes per tal que se’m compleixi. De fet, només en demano un: poder-hi tornar un altre dia. El penso amb tanta intensitat que crec que el meu cervell el diu a crits. Calla, que no els desitjos no es poden dir en veu alta, schssstt...
Aquesta nit vinc envalentit i amb ganes de no perdre’m res. Metres enllà comença un bosc espès que em crida bojament l’atenció. El meu instint em diu que és on s’amaga la cova màgica, però no goso. Faré l’excursió circular, m’hi adreçaré de tornada. Ara hauria de fer un tomb avall encara. Cap on? Miro a banda i banda i els dos camins s’assemblen com dues gotes d’aigua, una geografia simètrica que em fa dubtar.
Em decanto cap a la dreta.
El camí em convida a ressolar per un pendent que acaba en una petita aresta que sobresurt  desafiant. M’hi enfilo arriscant-me i per un segon em balancejo al buit. Recupero l’equilibri estenent els braços i reprenc l’itinerari que he triat. Un corriol molt llarg, fins on m’arriba la vista, ple de bellesa serena i vellutada.
A mig trajecte trobo un turó rocós i hi descanso una mica. Miro a la llunyania i albiro al final del terreny un espadat que s’aixeca enlaire amb cinc mitges llunes resplendents. Em vénen ganes de córrer i em llenço a una carrera gairebé a càmera lenta amb un somriure d’orella a orella exagerant, conscientment, cada moviment exempt de gravetat en aquest viatge sideral.
M’enfilo de puntetes per arribar a tocar la lluna més gran. Ella es belluga inquieta i m’adono que té: pessigolles!!... Les altres ja esperen enriolades el seu torn i, com criatures juganeres, es mouen nervioses per cridar-me l’atenció. Ric. Les toco mentre elles xisclen esverades. Passo d’una a l’altra, acariciant-les com tecles d’un piano. Se m’arramben festoses i m’amanyaguen la cara. Estan ben esbojarrades... Que divertit!
Encavallat en la lluna gran agito els braços com un genet. Llavors em fixo que hi ha cinc llunes més, a poca distància, que em miren geloses. Les seves cares em fan pena, pobretes... Podria fer un salt i anar amb elles també. I d’un bot, aprofito l’embranzida, i floto pels aires. Aterro damunt les altres cinc que em reben amb alegrois. Hi ha un enrenou considerable, xiscles i mastegots varis. Totes volen ser tocades les primeres i jo sóc un, només. Intento estar per totes per acontentar-les. Són divertides però al final m’esgoten.
Decideixo marxar. A poques passes noto el pes de les seves mirades a la meva esquena i giro el cap. Veig les seves carones tristes que m’observen. A les deu llunes de cara blanca se’ls ha fet curta l’estona que hem passat junts i sé que esperen alguna cosa més de mi. I se m’acut que... Faig una cabriola de saltimbanqui, voltejo dos tombs en l’aire i caic a terra amb els peus junts. Quan recupero l’equilibri saludo acotant el cap amb un braç sota l’estómac. Totes criden con boges i m’envien núvols de petons amb gust de llimona. Faig adéu amb les dues mans i, ara sí, m’allunyo.
Com era de suposar, cap a la meitat del camí, em trobo de nou amb altre turó rocós aproximadament paral·lel a l’altre. Aquesta vegada no m’aturo, estic impacient per continuar. Ja m’acosto al bosc i tremolo, però no és de fred, sinó d’emoció.
Davallo amb cautela cap a l’esquerra quan el terreny esdevé un de sol. Em fico per primera vegada per indrets acotats i m’hi atanso amb reserva. Sóc conscient que trepitjo territori sagrat i cada passa la faig amb molta de cura. Sé que només uns pocs privilegiats han gaudit de la gràcia d’arribar fins aquí; si noto el mínim indici de rebuig, hauré d’abandonar.
M’obro pas entre el bosc aguantant la respiració, però amb el cor bategant a les orelles com un tambor. Trobo un petit fondal que s’obre pas fins a la cova. M’hi fico dins, a poc a poc, i  ressegueixo la trinxera que hi mena. La humitat m’enganxa la camisa a la pell. Hi sóc a prop, tan a prop...
Una espècie de campana vermella penja del llindar de l’entrada i, curiós com sóc, no em puc estar de tocar-la. No emet cap soroll però produeix, en canvi, una forta vibració que fa que tot al meu voltant trontolli. Hi torno i la campana augmenta de mida considerablement i, alhora, l’estremiment puja d’intensitat. A cada carícia meva, ella creix mentre origina un terratrèmol de múltiples rèpliques. Per primera vegada experimento el poder de la meva tendresa i em faig meva la dita de què: l’amor pot moure muntanyes quan m’adono que la porta de la cova s’ha entreobert.
Aguanto l’alè i respiro.
Ja hi sóc i s’ha obert sense haver dit: Abracadabra.
I només hi trec el nas que una onada de plaer em recorre com un llamp des de la punta dels dits fins als cabells. Quan m’hi endinso, unes sotragades em sacsegen i tot jo quedo banyat d’un elixir màgic que m’esborra. Reneixo... No conec res, no recordo res... Només sé que voldria quedar-me en aquest lloc per sempre.
L’eternitat deu ser quelcom semblant.  
Perdo el sentit del temps però, al final, surto de la cova fent tentines com un nadó que avança per primera vegada per la vida. Desfaig el camí que porto fet i enfilo amunt, cofoi. Passo el dit per les parets del pou i beso amb calma els pics arrodonits, ara un i després l’altre. Esquivo intencionadament la bèstia carnuda dels aiguamolls, no em sento amb forces de fer front a les seves manyagueries en aquest moment. Retorno al petit turonet de l’inici que des d’aquesta perspectiva m’adono que té dues petites coves a la base. M’enfilo i em quedo mirant, de nou, les llacunes bessones. Estan plenes a vessar. Tenen una llum diferent o m’ho sembla a mi? Tinc la sensació que la meva excursió ha estat un goig a dues bandes. La lluna, còmplice, em pica l’ullet del cel estant. Somric.
Torno al cotxe i gravo el track.
Només el temps dirà si hi podré tornar...

dimarts, 14 de març de 2017

FETA POLS



Aquí estic, feta pols... Mai m’hauria passat pel cap haver d’acabar la meva existència d’aquesta manera tan absurda i indesitjable: tancada amb gent estranya i sense una minsa esperança de canvi. Deixeu-me però, que us faci cinc cèntims de com he arribat a aquest atzucac perquè no tragueu conclusions precipitades.
Em dic, o em deien, Liberada. El nom se les porta... ho sé. N’he aguantat brometes tota la vida. Es veu que mon pare era del morro fort, després de passar deu mesos a presó durant la guerra civil, li devia quedar una espina pendent, perquè quan vaig treure el nas a aquest món es va entossudir que m’havia de dir així. La mare, pobreta, va protestar; deia que no era un nom per una criatura, però el pare no es va deixar convèncer i amb aquest nom em va anar a inscriure. Vaig ser filla única. La mare devia trobar una manera de fer-li pagar la seva marraneria i no es va voler arriscar a un segon fill o filla. Vés a saber amb quin nom hauria sortit de nou si n’hagués tingut oportunitat...
No us vull omplir el cap amb la meva infantesa, perquè a part de l’anècdota del nom, vaig gaudir d’una vida senzilla però feliç.
A vint anys vaig conèixer l’Armand, que era ferroviari, i després de cinc anys de festeig pel mig de les vies i vagons aturats, ens vam casar. Vam tenir tres filles precioses com flors: la Rosa, la Margarida i l’Hortènsia. No rigueu no... Em devia quedar una arrel del pare a l’hora de triar noms, ell pobret no les va arribar a conèixer, per tant no hi va tenir res a veure. Tampoc som noms tan estranys i són molt millor que el meu.
Les nenes van créixer sanes i joioses però la tranquil·litat dura just una temporada. Ma mare, que era molt sàvia, sempre deia: Quan la felicitat és a la sala, la tristesa puja a l’escala. Així que un matí de novembre el pobre Armand la va palmar mentre manipulava la catenària. Va quedar-ne només un polsim damunt un vagó. El cap d’estació el va recollir amb la pala i me’l van portar dins un pot de melmelada. Durant anys el vaig tenir damunt la rapissa de la cuina i li parlava mentre feia el sopar.
Em vaig haver de posar a treballar, el sou de vídua no donava per a mantenir tres nenes. Vaig estar de sort i a l’estació on treballava l’Armand em van oferir feina per despatxar bitllets a la taquilla. Feia el torn seguit i a les cinc podia passar a recollir les nenes a l’escola i estar per elles. Eren generosos amb nosaltres i sovint ens regalaven bitllets de tren; els aprofitàvem ben contentes: anàvem a la capital a passejar per les rambles, a l’estiu ens acostàvem a la platja de la Barceloneta, a l’hivern ens arribaven a Ripoll i a Núria a tocar la neu. 
Però la vida passa com una ventada... Les filles es van fer grans i ja sabeu que al jovent el món se’ls fa petit. La Rosa, la més llaminera, va conèixer a un pastisser de Lleida i va marxar a pastar la seva pròpia família. La Margarida va estudiar econòmiques i va trobar feina a Madrid. Ja em direu!... com si no pogués trobar un despatxet més a prop. I l’Hortènsia, que sempre ha set la més romàntica de les tres, es va enamorar d’un sevillano i cap a Sevilla falta gent. En fi...
De fet, un cop mirat amb fredor, no les tenia tan lluny: si agafava l’Ave, podia anar a veure-les a les tres sense complicar-me gaire la vida. Vaig aconseguir un abonament molt econòmic pels treballadors i cada divendres al vespre me n’anava a veure una de les filles. Les visitava a totes cada tres setmanes i totes estàvem contentes.
I així vaig anar vivint, fins que un dia no em vaig trobar gaire fina i vaig visitar el metge. Mala peça al teler... Una malaltia d’aquelles que no fan mal però minen per dintre i quan un se’n dóna compte ja només li queda la carcassa. No em vaig encaparrar... Tampoc serviria de res.
Vaig avisar les filles. Aquesta vegada van ser elles les que es van anar ajuntant dins l’Ave durant el trajecte i em van venir a visitar. Vaig exposar el cas sense embuts. L’Hortènsia va ser la que se li va posar pitjor, pobreta. Però jo, amb el cap ben clar, els vaig anar cantant el meu seguit de peticions: volia que es vengessin el vell pisot amb totes les andròmines i els diners que en fessin, juntament amb els meus estalvis, tot per elles a dividir entre les tres. Un cop fos morta, res d’exhibir-me dins el fèretre: que si sembla més jove, que ben arreglada que l’han deixada... Res, tapa posada i una foto que ja tenia triada al damunt. Les flors, lliris blancs, que sempre m’han agradat. La música, només dos temes: Un núvol blanc de Lluís Llach i Somewhere over the rainbow i prou. I incinerar-me...
En aquesta darrera petició hi havia el requisit més important. No volia que em posessin dins un nínxol. El meu desig era poder estar amb elles, visitar-les com ho havia fet en vida, cada tres setmanes. Ja havia parlat amb un encarregat de l’Ave, la meva urna viatjaria cada divendres en el primer vagó just darrere del conductor. A l’estació, a l’hora acordada,  la filla que li toqués el torn, s’acostaria a l’andana a recollir l’urna. El divendres següent l’enviaria a sa germana i així successivament de manera rotatòria. Totes hi van estar d’acord.
I un mes i mig més tard, vaig tancar els ulls per sempre. La cerimònia va ser preciosa, pell de gallina se’m va posar. Deu n’hi do la de gent que semblava haver-hi... I en acabat tota la parafernàlia, les filles van obrir un moment el fèretre per veure’m per última vegada i cap al forn.
D’entrada vaig notar un lleugereta escalfor als peus, ja m’anava bé perquè els tenia ben glaçats. Després la calor va pujar per les cames i el cos i vaig començar a suar com un pollastre. No m’agradava gaire. A mi la xafogor em mata, ho havia d’haver pensat abans això... I quan es va començar a fer inaguantable, es va produir un estat de catarsi tan estrany que em va deixar feta pols, mai tan ben dit.
Fins aquí tot era previsible, però el que va venir després no m’ho esperava.
Resulta que un cop incinerat la cendra cau en una galleda i amb una pala n’omplen l’urna. Però el problema està que la cendra conté les restes de totes les persones que han incinerat aquell matí, no separen fulano de mangano, no, tot és cendra per ells i els familiars poc en sabran mai res.
O sia, que ara estic dins l’urna amb la mà d’un vell verd que em grapeja cada dos per tres, amb els peus d’un karateka que, no m’atreveixo a dir-li, li fan un tuf de formatge agre que tomba d’esquena, i amb la llengua d’una aspirant a cantant d’òpera que es passa el dia refilant com una garsa.
Tinc el cap com un timbal, estic estreta i, a més, el vell aquest em toca a cada moment i em té fregida...
El més estrany és que fa dos dies m’havia de recollir-me l’Hortènsia i se’m va descuidar. I ara estic aquí dins l’Ave, fent dos viatges diaris a Barcelona i em trobo la panxa regirada.
Avui la veu de l’encarregat no és la de sempre, aquest vailet no sé què diu d’un pot abandonat, i de tirar-lo per la finestra. Hi ha un altre que li diu que sí...
Valga’m Déu, com volo!!!...
La patacada ha estat sonada i l’urna s’ha obert. Quina sort, fugir d’aquest calvari... Al final el pare em va encertar el nom, ara sí que em sento: Liberada!!
Iuju!!!...



dijous, 26 de gener de 2017

EL PROBLEMA D' Y



L’Y estava acovardit, acoquinat, apallissat... esmaperdut, esgarrifat, esporuguit... desconcertat, descol·locat, desorientat... En definitiva: destrempat. Mai a la vida li havia passat res semblant, tot i que sabia que un dia, tard o d’hora, li havia d’arribar, doncs ara ja hi era... Toca’t els nassos!!
 
Ningú se n’escapava. Encara que tothom preferia mantenir-ho en silenci, amb la màxima discreció i sense fer soroll, com si pel fet de no esmentar-ho, el problema no hi fos. Era un tema massa personal, massa privat, massa íntim... i no sabia com afrontar-ho. Ho reconeixia, estava acollonit...

Potser en podria parlar amb els amics. Però on? Al bar? Ni pensar-ho... I com? Deixar-ho anar com aquell que parla del temps o del resultat de la Lliga de futbol? No s’hi veia... Podria dir aquella frase tan feta servir de: ”Tinc un amic que sabeu què li passa?...” Tampoc... De seguida el clissarien. “De quin amic parles?” li demanarien estranyats. Si ell només es relacionava amb aquell parell d’ençà que tenia dotze anys... A més, coneixent-los, sobretot en Z que sempre se les donava de sobrat, encara se n’hi fotria a la cara... I en W, que era una mica més sensible però poc decidit, potser li donaria el condol com si se li hagués mort un parent llunyà. I de parent sí, però de llunyà res de res, al contrari, era de ben a prop el traspassat. 

Vés a saber, potser a ells també els hi passava i s’ho duien ben callat. No sortiria ell ara a destapar la caixa dels trons. Millor callar, i que cadascú ho passi com pugui. Eren homes drets i fets i no es posarien a hores d’ara a explicar-se intimitats. No ells no eren d’aquests.

Per sort la X s’ho havia agafat bastant bé. Oh, ella rai!... Les dones no tenien aquest problema. Potser en el fons encara n’estava contenta, així no l’emprenyaria tan sovint... Bé, sovint. Què és sovint?... Un cop a la setmana? Cada quinze dies? Un cop al mes?... Collons, un cop al mes són dotze vegades l’any!!  Abans era la comptabilitat que portaven al mes. D’acord que eren altres temps, eren més joves i el cos demanava. 

Estava sol a casa i no parava de barrinar. No portava gens bé aquella jubilació avançada que li havien fet a la feina, se sentia vell abans d’hora, una mica inútil, mai tan ben dit. La X era a treballar. Ella era set anys més jove i encara era una persona productiva i atractiva. Es va veure ell mateix marcint-se, arrugant-se com una pansa, mentre la X es mantenia tendra i fresca, envoltada de vida social i d’homes que potser la trobarien desitjable mentre a casa l’esperava un estaquirot que no li podia oferir res. Uff... Es tornaria boig...
 
Va engegar la televisió per distreure’s. Va començar a fer zapping. Programes matinals de tertúlies, repeticions de sèries empolsinades, receptes de la iaia... Quin avorriment! Anuncis... Anuncis?  “Això li pot passar a qualsevol, amor. Sí, però m’ha passat a mi...” deia l’anunci. Què passava avui? Que ja ho sabia tothom??... Ofès, va tancar amb el comandament i el va llençar.

Va anar decidit a trucar al seu nou metge de capçalera i li van donar hora per aquell matí mateix. Quina sort! Millor posar-se en mans d’un professional i anar al gra. Potser encara hi havia motius per l’esperança. 

Mentre s’esperava assegut a la sala la cama no parava de bellugar-se sola. No sabia com li explicaria el seu problema. Es va remoure neguitós però de seguida el doctor el va cridar de la cadira estant: “Senyor Y?... Passi”. El va mirar seriós mentre s’acomodava en el seient. Amb un cop de cap li va donar peu a què s’expliqués. Va escurar-se el coll i llavors li va venir una rancior seguida d’un atac incontrolat de tos. El metge va estudiar-lo arrufant el nas, sense ni aixecar-se. Ell intentava respirar. Li ploraven els ulls i com més provava de dir quelcom més estossegava. El doctor no es va immutar. Va començar a escriure una recepta, sense tenir ni idea que la preocupació d' Y no tenia res a veure amb els seus pulmons. Ell feia que no amb el dit, que no venia per la tos, que no... Es va assenyalar l’entrecuix i va dir amb veu trencada que allò no... no... “No orina? Provarem un diürètic i si no millora farem un control als ronyons”. “No, no...” repetia amb el dit sense deixar de tossir. Estava acalorat i esgargamellat. “Un got... d’aigua... si us plau” va demanar suplicant. Amb els ulls plens de llàgrimes va acceptar agraït el got d’aigua que li va allargar. Per fi la tos havia calmat... El doctor el mirava impacient fent picar els dits a la taula, la visita s’allargava massa. Però Y s’havia quedat sense veu de l’esforç i no li sortia res intel·ligible. Va tornar a senyalar les seves parts íntimes i gesticulant li va fer entendre que allò no... no! El metge es va tirar endavant i va mirar-lo fixament als ulls. “D’acord. Sí, ja l’entenc”. Va expedir la tercera recepta en cinc minuts i per assegurar el tanto les hi va donar totes tres i el va empènyer molt amablement cap a la porta. 

L’Y es va trobar caminant cap a la farmàcia a buscar un xarop per la tos, un diürètic i una capsa de pastilles miraculoses. Ostres... Va recordar la vergonya que passava quan era jove i havia d’anar a comprar preservatius. En aquell temps la X va decidir prendre’s pastilles perquè ell no hagués de passar sovint per aquest mal tràngol. Si havia d’anar a la farmàcia, no aniria pas a la del barri, caminaria una bona estona per no trobar-se cap conegut.

Finalment va veure’n una on no havia entrat mai i li va semblar prou lluny de casa. Hi havia dues dependentes. De seguida una el va atendre. Ell va posar les receptes damunt el taulell i va mirar cap a una altra banda fent el despistat. La noia, tota una professional, no va dir res, va agafar-les i va entrar al magatzem a buscar els medicaments corresponents. 

Mentre s’esperava l’estona se li feia eterna. A més tenia al costat a un senyor petit andalús que era atès per l’altra dependenta. Era d’aquella gent que no saben callar, parlen i parlen sense sentit i sense necessitat que ningú els doni conversa, que van d’un tema a un altre de manera irremeiable. L’Y ni se’l mirava, no volia pas alimentar aquell lloro que garlava sol. Quan va tornar la farmacèutica amb els tres medicaments, l’homenet li va agafar el braç, amb una familiaritat com si es coneguessin de tota la vida, i li va dir amb to burleta: “¿Qué? ¿Comprando alpiste para el pajarito?”. L’Y es va posar de tots colors... Va pagar amb tanta rapidesa que ni es va esperar a rebre el canvi.
 
De tornada a casa es va anar ensopint. Es va asseure en un banc i va treure el medicament de la bossa vigilant que ningú el veiés. Va separar-ne el prospecte i va llegir que se l’havia de prendre vint minuts abans. Les pastilles li van semblar les bales d’una escopeta, de la seva  escopeta que ja no es carrega. 

Llavors hi va caure: li havien clavat vuitanta euros! Vuitanta euros per deu pastilles!!! 

A partir d’ara, ja no se’n podia escapar... Hauria de pagar per tenir sexe!!... Collons...