BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més, puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

divendres, 6 de novembre de 2015

DNI

La Maite havia hagut de demanar festa de la feina per anar a renovar-se el Dni. Treballava a seixanta quilòmetres lluny i venia per la carretera plovent amb el neteja parabrises espatllat. Anava tensa, amorrada al vidre, forçant la vista per veure per on passava.

Va aparcar just davant la prefectura quan faltaven cinc minuts per l’hora que tenia donada. Tot un miracle, tenint en compte el viatge.

Va entrar esverada per la porta i el policia de torn la va aturar amb la mà a l’alçada del pit:
—¿Donde va usted señorita con tantas prisas?
—A renovar el Dni.
—¿Trae usted todo lo necesario?
La Maite va posar cara de no saber de què li parlava.
—El Dni caducado, una foto de carnet y el dinero que vale la renovación.
—Ai, la foto no. Em pensava que me la feien aquí...
—No, guapa, no —va dir el policia anant de sobrat—Aquí de fotos las justas.
—I on vaig a aquestes hores? Totes les botigues han tancat?
—En la estación del tren encontrará un fotomatón, pero apresurese que cerramos en veinte minutos.

Només faltava això... Va decidir no agafar el cotxe, tampoc sabria on aparcar-lo. Va tibar just el paraigua i va sortir rabent cap a l’estació. Que lluny és tot quan tens pressa, mare meva... A més portava les maleïdes botes amb talons alts que no la deixaven afanyar-se perquè de tant en tant es torçava un turmell. Feia ganyotes de dolor i tot.

En un pas de zebra, un cotxe va enganxar un bassal i la va deixar ben esquitxada. Va maleir el conductor i una part de la seva família materna... Va eixugar-se la cara amb un mocador i es va fregar la jaqueta. Els baixos dels pantalons i les botes estaven ben xops.

Va arribar al desitjós fotomaton. Quants anys feia que no es retratava en una màquina d’aquestes?... Uff, des que era una nena que amb les amigues es tiraven fotos posant cares lletges. No recordava ni com anava. A veure... “Dues fotos, cinc euros” Carai!... Vinga és igual, tampoc es pot triar. “Només s’accepten bitllets de cinc euros. La màquina no torna canvi”. Va mirar el bitlleter. Un bitllet de deu. Merda!... I ara què? Va mirar al seu voltant. No hi havia ningú.

Va treure el cap de la barbacana. No caminava ningú a aquelles hores i menys amb la pluja que queia. Va veure a venir un cotxe que s’acostava a l’estació. Va saltar al mig de la calçada i va posar les mans enlaire obligant-lo a parar, però el conductor espantat va fer un cop de volant i la va esquivar. Es va quedar parada mirant com marxava el cotxe mentre es quedava xopa.

Llavors l’altaveu de l’estació va anunciar l’arribada d’un tren de Barcelona. En pocs minuts l’estació va quedar envaïda d’una riuada de persones. La Maite es va trobar empaitant la gent: “Per favor, em pots canviar el bitllet de deu per dos de cinc, si us plau...”. La gent passava d’ella, alguns l’esquivaven amb mala cara. Finalment una àvia va tenir la delicadesa d’aturar-se uns segons i li va permetre fer el canvi.

Amb la cara encesa de vergonya, molla i visiblement atabalada perquè el temps se li esgotava, es va asseure al fotomaton. Com funcionava aquesta màquina? Va prémer un botó i es va asseure. La foto es va disparar quan encara tenia la cara girada buscant el seient. “T’agrades?” va sentir que deia una veu que sortia de la màquina. Llavors va veure’s en una pantalla mig girada. Quèee??... Ja m’ha fet la foto? Però si encara no estava a punt. No, m’agrado, no! “Repetir foto?” Doncs és clar que sí... Amb les mans es va posar bé el serrell i va repetir-se els cabells amarats que duia. Si s’hagués passat la pinta potser hauria quedat millor. En fi, no importava... Va posar-s’hi bé i foto al canto. Bueeeno... Doncs haurà de ser aquesta, no em penso gastar cinc euros més, va pensar. I va enfilar el camí de tornada cap a la prefectura.

A la cantonada, un cop de vent li va girar el paraigües del revés i se li va escapar de les mans. El va veure volant amunt cap a la rambla. Va mirar el rellotge i va veure que no tenia pas temps de córrer a empaitar-lo. El va donar per perdut.

Dos-cents metres abans de la porta se li va trencar el taló de la bota just en el moment que acabava de pujar a la vorera. De poc li va anar de no caure... Sort d’un fanal on es va poder repenjar. Va intentar caminar però li era impossible. Va treure’s l’altra bota i va intentar arrencar el taló per caminar des de la mateixa alçada. El maleït taló estava ben aferrat aquest... Va haver de donar-li cops contra una bústia i al final va clavar el taló pel forat on es llencen les cartes i fent molta força, va acabar cedint. Se li va mullar el mitjó quan va perdre l’equilibri abans de tornar-se a posar la bota.

Molla, esquitxada, sense paraigua i un pam més baixa va arribar a la prefectura de policia. En aquell moment el policia que l’havia atès abans estava tancant la porta.
—Eiii!! No tanqui que vinc a renovar el Dni!!!—va dir tota esverada.
—Lo siento señorita pero se ha terminado el tiempo. Tendrá usted que volver otro día.

La Maite emprenyada es va posar a empènyer la porta amb totes les seves forces mentre des de dintre el policia intentava passar el baldó. Va fer tanta força que al final la porta va cedir i va acabar caient damunt del policia visiblement irritat.

El que va passar després... com us ho diria?

La Maite va aconseguir que aquesta vegada li fessin una foto allà, bé, més aviat, van ser dues: una de cara aguantant un número i una de perfil...