BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS! ...

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que ara el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on hi trobareu bocins de l'ànima de Vic que us podeu emportar a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que són importants per vosaltres.

Mentre treballo a la botiga, tinc el forn encès i sempre hi ha noves històries que s'estan coent. La inspiració mai s'acaba...

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi...

Tercera edició de Cartes d'Amor Encadenades!!! Gràcies als instituts que han posat al meu llibre com a lectura als seus alumnes. Un plaer compartir aquestes estones amb vosaltres.

dissabte, 27 de setembre de 2014

NOMÉS UN REFREDAT

Ahir em vaig anar a dormir amb la idea que estava covant alguna cosa, sentia molt fred i vaig pensar que, segurament, m’havia refredat.

Aquest matí quan sona el despertador a les set, el paro i m’hi tombo. És dissabte i, encara que tinc un dia molt ocupat, vull dormir mitja horeta més. De sobte, em desperto i falten deu minuts per les nou... Merda!! Volia anar al supermercat i ser a casa abans de les deu. Surto esperitada i em deixo la llista del què havia de comprar penjada a la nevera. Aparco i entro al super. Em noto tèrbola i penso que un cafè de màquina m’anirà bé. M’hi acosto, hi tiro cinquanta cèntims, clico el cafè, m’espero i no em surt res, ni els diners de retorn. Comencem bé...

Camino pels passadissos i m’adono que no estic desperta del tot. El meu cos es mou per inèrcia però el meu cervell no funciona. M’imagino la meva pobra i única neurona dormint per terra, amb una mà damunt la panxa i l’altra estesa, amb la boca oberta i la saliva regalimant-li galta avall. Quin panorama...

De cop, noto una esgarrifança, faig un esternut i un xiulet profund se’m queda pitant a l’orella. Veig la meva neurona aixecant-se de cop, posant-se les mans a les orelles i xocant una vegada i una altra contra les parets de la meva cova intel·lectual. Per un forat se li comença a omplir la cova d’aigua i ella neda i neda, però no pot fer res aguantar l’embat de l’aigua i quan la tempesta s’encalma es posa panxa enlaire i decideix fer el mort. No entenc què hi pinta l’aigua, però després ho veig tot clar... Dotze eixabuiros en un minut. La meva mà busca a les palpentes un paquet de mocadors dins la bossa i em converteixo en una font: nas i ulls es posen a rajar de manera sobtada. Tanta aigua que m’imagino que hores d’ara, la neurona deu tornar a descansar al terra moll del meu cervell.

Aquesta acció es repeteix a cada passadís del super. L’espectacle està garantit... Els pocs compradors que hi ha aquelles hores s’aparten de mi com si portes l’ebola. Camino deixant una aura de microbis per allà on passo. A la parada del peix senyalo el lluç que vull a dos metres de distància, no fos cas que el segurata se m’emporti per atemptar contra la salut pública. Quan arribo a caixa veig que porto el carro ben ple, però una setmana més m’he deixat els vals descompte a casa. Sóc un desastre...

Arribo a casa i endreçar la compra es converteix en un esforç terrible i qualsevol petita acció representa per mi una quimera. És com si portés una ressaca impressionant, però m’he quedat sense festa... Tinc els ulls inflats i el nas vermell. Vaig a mocador cada tres minuts. Decideixo que avui no estic presentable per anar enlloc. La meva neurona ronca després de cada embastida d’aigua,que és el mateix que dir que la meva capacitat intel·lectual avui fa aigües cada dos per tres.

A fora fa un sol preciós de finals d’estiu però el meu cos està a ple desembre. Tremolo i les cames em flaquegen. Definitivament me’n torno al llit i espero dormir i despertar-me millor d’aquí una estona. La família marxa i em deixa tranquil·la, o això es pensa: el telèfon truca un parell de cops i haig de sortir del llit a obrir la porta tres vegades en dues hores. I a cada sortida  l’esgarrifança corresponent, el xiulet a les orelles i els esternuts de seguici. Estic a punt del col·lapse...

Si és cert que un seixanta per cent del nostre cos és aigua, us puc assegurar que m’estic fonent més despresa que els glacials del Perito Moreno.

Un refredat i ens convertim en una paròdia de nosaltres mateixos. No tinc paciència, estic agressiva i la meva neurona fa estona que no respon. Crec que ella sí que ha pogut agafar el són i podrà recomençar el dia més tard. Quina sort...

  

dissabte, 20 de setembre de 2014

NOVES CARTES D'AMOR

 LA TEVA OLOR

 Amor meu,                        
                           On ets? Et busco fa temps i no et trobo. Camino pel carrer atenta, vigilant si et veig, si et reconec en alguna mirada o en algun petit gest... Miro el cel radiant i em deixo emportar per l’aire de primavera. Em perdo en el seu blau intens i em sorprenc de veure que les orenetes ja han tornat. Em distrec amb l’herba tendra i amb les flors de mil colors i mil aromes. Inspiro...

                           Cerco la teva olor, però avui no la percebo i és que de tu només en conec el teu perfum... A vegades el sento caminant pel carrer i, amb els ulls clucs, el segueixo fins que s’esvaeix. M’encanta i em sedueix... M’atrau i em captiva... El meu cervell sap que aquella olor pertany al meu amor, a tu... La teva fragància es creua davant meu, juga amb mi a un joc encisador però jo mai t’atrapo. No sé qui ets, ni quina cara fas... I malgrat el meu cor et cerca delerós, tot és endebades.

                           Torno a casa amb el cap cot i em sento defallir. Em refugio en el meu món i em tanco dins la meva closca. Contemplo la possibilitat de trobar-te en la meva realitat virtual. Espero amb ànsia un missatge teu que em digui que ets tan a prop que només ens separa una simple pantalla. I és en aquest moment que descobreixo sorpresa la teva mà que apareix i que em tiba cap un univers desconegut de cables, xarxes i connexions. Em deixo portar cap a aquest buit que no pertany a cap lloc físic i en aquest racó inaccessible per ningú més, allà, flotant en una altra dimensió, sento la teva olor i, per fi, ... et veig.

                         M’urgeix una abraçada teva i em llenço al refugi dels teus braços. M’emmirallo en els teus ulls i em sento bonica. Em perdo en l’oceà de la teva mirada. Estic bé... Ara sé que res dolent em pot passar. Noto la teva mà acariciant la meva galta i tremolosa tanco els ulls i obro tots els meus sentits. Enfonso el meu nas en el teu pit i m’embriago de tu fins a la sacietat... La teva essència m’embolcalla i m’abandono... Em rendeixo al tacte suau del teu dit resseguint-me els llavis. M’estremeixo quan m’aixeques la barbeta i sento el teu alè a prop del meu. Espero ansiosa la teva boca que s’acobla perfectament a la meva i la teva llengua que es refrega. T’agafo la cara amb les dues mans i em fonc en aquest tsunami de salives. Reneix dins meu una passió adormida i m’adono com t’he trobat a faltar i com et desitjo. I just quan més ansiosa estic de tu... em desperto. M’he adormit davant l’ordinador i tot ha estat fruit de la meva imaginació desbocada. No hi ets tu, ni la teva olor... Em desespero. Ploro.

                         On ets? Potser mai has existit abans i ets només fruit de la meva necessitat?... Jo estic segura que t’he tingut, però quan?... En una altra vida?... Aquesta olor que a vegades m’arriba em fa tornar boja i em destarota el cervell. La conec, m’és tan familiar però no tinc on agafar-me... Sé que és qüestió de temps i un dia l’atzar ens posarà un davant l’altre i ens retrobarem. Però sóc impacient i el meu desig es converteix en desesper...

                             No triguis, Amor. Em cal el teu aroma per continuar respirant...
                                 
                                                                                               Ganes de tu.

dimecres, 3 de setembre de 2014

ANGOIXA

Em desperta l’angoixa d’un malson espantós que oblido en el mateix moment que obro els ulls. Només em queda la taquicàrdia del sobresalt que m’ha deixat ben trasbalsada. Fa una nit d’estiu xafogosa i estirada al llit noto com les gotes de suor em perlen l’esquena. Aparto amb un cop de peu els llençols que em tenen empresonada i em quedo quieta esperant la calma. Els cabells esbullats em fan calor i me’ls recullo amb la mà. Estic neguitosa i no sé ben bé perquè. Canvio de postura, em poso bocaterrosa i llenço el coixí per poder dormir el màxim de plana possible. Necessito deixar de suar i m’aguanto els cabells per refrescar el clatell. El balcó és obert i la persiana dos pams aixecada, però no entra gens ni mica d’aire. Tanco els ulls fins a punt de dormir-me quan a fora sento el crit de dues òlibes que em tornen a posar en alerta. S’han parat a la barana i sento com escandaloses parlen entre elles. Què no tenen altre lloc on anar? Dono un cop a la persiana per espantar-les i marxen.

En submergeixo finalment en el món dels somnis i reconec el què veig davant. Tinc l’estranya sensació que aquest somni ja l’he tingut abans.  Oh, sí!... Ara sé que passarà...  Entra per la porta un nen amb cara preocupada subjectant-se la panxa i em diu: “Mira què m’ha passat”.  Veig per entre mig dels seus ditets un forat enorme per on apunten els seus intestins. I, inesperadament, de cop, li rellisquen i cauen espantosament a terra. El nen es queda terroritzat. Em poso les mans a la boca ofegant un crit i dic: ”Valga’m Déu! Com ho arreglarem això?”. Caic de genolls i m’esforço a tornar-li els budells a dintre, però són molls i llefiscosos i em patinen, i tants com en entren en surten. Els ulls del nen supliquen auxili i jo, per molt que m’hi esforço, sóc incapaç d’ajudar-lo. Ell plora i  jo provo una vegada i una altra fer-li encabir tota la budellada dins la seva petita panxeta. Em falten mans per controlar els metres i metres que pengen del nen i cauen als nostres peus. Demano ajut, però ningú apareix. El nen em mira fixament i em diu amarat de llàgrimes: “Em moriré?”. “No! No ho permetré” li responc envoltada pels seus intestins. Em desespero, m’angoixo i no me’n surto. Un cop i un altre els budells rellisquen i crec que ja en té més a fora que a dins. Déu meu!! Ajuda’m!!!!!... Crido estressada i de sobte... em desperto.

Suada i esverada. Només era un somni, només un somni... Però no puc oblidar la cara del nen desconegut que no he sabut ajudar. Em sento inútil, derrotada. Penso que l’he deixat sol envoltat pels seus propis budells. Pobre nen... Només era un nen... Les llàgrimes amenacen de desbordar-me quan intento prendre consciència de la realitat. No hi ha cap nen, em repeteixo mil cops, només era un somni, un somni...

M’aixeco. Estic massa exaltada i necessito moure’m. L’angoixa se’m menja... No encenc la llum i tontament ensopego amb una cantonada del llit. Un cop a la cadena de la cama em fa anar coixa fins al lavabo. M’ho miro: crec que em sortirà un bony sinó m’ho pressiono. Merda! Poso dos dits a sobre i faig força.  Aaaai!! Fa mal!! Mentre m’aguanto cinc minuts la cama em veig al mirall i m’espanto: escabellada, acalorada, ullerosa... Em pentino, em rento la cara i em refresco el clatell. Obro la finestra de bat perquè corri l’aire, però no en fa.

Ranquejant vaig a la cuina i em poso un got d’aigua. Veig que no he baixat la persiana del terrat quan me n’he anat a dormir. Cautelosa m’acosto al vidre. Sempre tinc la sensació que em trobaré una cara espiant-me. Qui vols que hi hagi?... El nen amb la budellada penjant, potser?... I un calfred em recórrer l’espinada. Tremolo. Estic molt afectada, encara... Tinc un malestar per tot el cos. Obro la porta ràpidament. No, no hi ha ningú. Necessito sortir al terrat.

És una nit realment negra. No hi ha lluna. A prop de casa no hi ha faroles, només camps i de lluny es veuen les llums del poble, però aquesta nit no es veu res, només ho intueixo. M’acosto a la barana i em quedo quieta. Tampoc hi ha estrelles. Una massa fosca sense forma m’embolcalla i em sento tan petita i vulnerable. Tinc la sensació que l’obscuritat amaga quelcom aterridor, com si tots els meus fantasmes s’haguessin posat d’acord per visitar-me. Tinc mala peça al teler, avui. Em sento al costat de l’abisme, just en la gola del llop...Estic a un metre de la porta, amb una camallada sóc a casa i salva, però les cames em tremolen i no sé si hi arribaré.

De sobte noto una plantofada a la cara que em deixa glaçada. Tambalejo. Busco endebades agafar-me a la barana per no caure, però fracasso i em desplomo al terra. Atordida, no aconsegueixo reaccionar i espero una nova envestida. Ni tan sols sé qui és el meu botxí, simplement em lliuro al seu joc perquè faci de mi el què li plagui. No tinc esma per respondre, estic col·lapsada. Venen al meu cap dimonis i bruixes, homes llop i vampirs, fantasmes i zombies... Totes les meves pors infantils apareixen juntes. M’he quedat paralitzada.

Sento dins el meu cap la veu espantada del nen que em demana una vegada i una altra:”Em moriré? Em moriré?...” Sí, et moriràs per culpa meva perquè no t’he pogut salvar, responc per mi mateixa. I llavors noto una mena de serp que em toca les cames. M’estremeixo. Tinc pànic a les serps. A l’instant m’adono que no hi ha cap serp, sinó que són els meus budells. Em palpo espantada la panxa i em poso a cridar histèrica. I a cada crit, a cada espasme em surten més metres de budellada i no ho puc evitar. Trec de mi tot allò que no en cap dintre... I la panxa es buida i jo crido.  Crido fins que ja no puc més i després silenci...

El buit m’envolta i ploro desconsolada. Un batec d’ales s’atura a poca distància del meu cap. Els ulls brillants de les òlibes es claven en els meus i m’observen. Immòbil i esglaiada les miro i elles semblen riure’s de mi. Es posen a xerrar en un idioma que no comprenc i, burletes, marxen.

Encara sóc a terra, impotent. Espero la mort que em vindrà a buscar, de fet, ja només em falta ella: la visita esperada més temuda dels temps... I passen les hores i no arriba. Deu tenir feina en una nit com aquesta. I estranyament, m’adormo...

Em desperta una llum que m’il·lumina la cara. Sóc morta, però on sóc?... Al cel?... Gairebé ho juraria amb tanta claror. No, no sóc morta. Estic jaient al terra del terrat i el sol ja ha sortit. Busco impacient l’esbornac del meu ventre i no hi ha res. Ni rastre de la ferida, tot és al seu lloc. M’aixeco i m’agafo fort a la barana. L’angoixa de la nit es desfà com la rosada.

M’adono que tinc l’oportunitat de tornar a començar. Sé que aquesta nit ha sortit de dins meu tot allò que em feia nosa i no em cabia: les pors, les penes, els neguits, les enveges, els fracassos, els desamors... M’he desprès del que no em servia i ara em sento lleugera.  Se’m presenta al davant una nova vida i aquí estic jo per gaudir-la.