BENVINGUTS AL FORN DE LA DOLORS!

Ei, passeu, passeu... Us volia dir que el meu forn de contes va lligat a la meva botiga ÀNIMA. Una botiga on trobareu bocins de l'ànima de Vic que podeu emportar-vos a casa i també regals originals per sorprendre a les persones que estimeu. Ah! I llibres, també!

Escriure em permet viure moltes vides, posar-me dins d'altres cossos i sentir coses que dins la meva vida rutinària no serien massa ben vistes. Escriure m'obre les portes per sortir de casa i ser algú més; puc fugir, volar i tornar sense haver faltat a cap compromís. Escriure em deixa somiar amb els ulls oberts. Sí, escriure és això per mi.

Molt agraïda a l'Institut del Ter de Manlleu per haver triat 2 dels meus llibres com a lectura per als seus alumnes aquest curs passat.

V PREMI GUILLEM DE BELIBASTA: Un segon premi sempre és un meravellós reconeixement! Moltes gràcies!!


Us ve de gust un microconte d'estiu ben fresquet? Doncs, endavant! Que vagi de gust. Un petonàsss!

divendres, 6 de setembre de 2019

MICROCONTE D'ESTIU: AEROPORT


Estic de vacances però, com que no disposo de diners suficients per a anar enlloc, intento entretenir-me com puc durant aquests quinze dies que tinc festa. Per veure una mica de món, se m’acut d’anar a passar unes hores a l’aeroport.  
M’encanta veure el tragí de gent amunt i avall arrossegant maletes, anant i tornant de països llunyans i exòtics que mai visitaré. Tantes cares i totes diferents; algunes de bronzejades, altres terriblement pàl·lides, ulleroses, rialleres, cansades, somiadores... Jugo a endevinar d’on venen o a on van, per com vesteixen, per com parlen, per com es comporten...
M’acosto a les portes de les arribades i em repenjo a la barana. És un degoteig constant de gent que surt i, sovint, apareixen impressionants riuades de persones. M’agrada veure els retrobaments. N’hi ha de ben emotius, n’hi ha de sonats i escandalosos, n’hi ha de discrets, n’hi ha de freds... De sobte, un home ve somrient de dret cap a mi i, penso, que voldrà? Llavors veig que m’esquiva i besa als llavis a la dona que tinc just al costat. La dona marxa emocionada darrere el besador i el seu lloc l’ocupa una joveneta. Minuts després, apareix per la porta una noieta que s’abraona, esbocada, cap a la del meu costat i es besen arrambades malgrat la barana que les separa. Carai! Quanta passió!! Aquesta deu ser la barana dels petons!
El pròxim petó serà per mi, segur! Porto una hora esperant amb els ulls tancats i els llavis a punt. Ha d’estar al caure...

dimarts, 27 d’agost de 2019

MICROCONTE D'ESTIU: LA LLUNA


Estem ajaguts en una hamaca a la terrassa, el meu fill de 5 anys i jo, contemplant a les fosques l’eclipsi de lluna. De sobte, el nen em demana:
—Mare, la lluna és la que fa de les marees, oi? Com ho fa?
I, ho sento, però no me’n puc estar:
—Amb un comandament a distància. Des d’allà dalt, clica i la marea puja, torna a clicar i la marea baixa. La lluna és molt..., com en diríem sense repetir la mateixa paraula? Inestable. És tremendament rampelluda; tant la veiem esplèndida i riallera com, de cop, desapareix una setmana sencera. A més, té una cara oculta que ningú coneix i això la fa encara més enigmàtica. Surt de nit però hi ha dies que es despista i el sol l’ha de despertar perquè s’ha oblidat de marxar. Està a la ll..., amb ella mateixa. Amb l’única cosa que és constant és amb els seus canvis d’humor, cada vint-i-vuit dies es repeteix. Ara, és complicada, complicada.
—Oh, mare! Saps tantes coses! Quan sigui gran vull ser astrònoma com tu.—em diu amb adoració.
—No, fill. Jo soc gastrònoma. L’única cosa astronòmica que hi ha aquí és el nostre amor.
Li estampo un petó al front i ens arrambem una mica més.

dissabte, 10 d’agost de 2019

PAÍS DE FOIX: 2n PREMI GUILLEM DE BELIBASTA 08/08/2019


Sota la llum de la lluna plena, la Dolça està donant a mamar a la seva filla, asseguda en un banc de pedra al castell de Montsegur. Per la comissura dels llavis de la Magalí regalimen unes gotes de llet que ella les hi frega amb el dit. Se la mira amb els ulls plens de tendresa. És tan bonica, tan meravellosament perfecte, que amb aquesta càlida llum sembla un àngel. Tenir una filla ha estat la sensació més colpidora de la seva vida; veure-la créixer seria un plaer que ara mateix no es pot atrevir a desitjar. Sap que aquesta nit s’hauran de separar per sempre i intenta gaudir d’aquestes darreres estones de la seva companyia.
Demà s’acaba aquesta treva que els hi han atorgat. Les pròximes hores estaran plenes d’esdeveniments que seran definitius. Mentre alimenta a la nena, mira des de la seva atalaia els boscos que s’insinuen lluny enllà i el seu pensament vola cap a temps enrere:

“Recorda un dia de principis de tardor de fa molts anys. Ella tenia uns sis anys i ajudava a la Guisla, la seva mare, a collir uns bolets en forma d’orelles que s’adherien a les roques de les zones vagues i humides del bosc. Eren molt rars i els collien amb molta cura perquè assecats adquirien un gran valor. Els utilitzaven dissolts en un beuratge que apaivagava els dolors irreversibles dels moribunds i els menava cap a un son profund abans d’abraçar la vida eterna.
S’havien allunyat bastant de la cabana on vivien i l’indret era desconegut per a la Dolça. Tafanejant, va oblidar-se de la seva feina tan bon punt va descobrir una cavitat enorme en la paret de la muntanya. Va escoltar i, en la quietud, va sentir una mena de somicó que provenia de l’interior. Va girar-se a mirar la Guisla, que concentrada en la seva tasca, no li prestava gens d’atenció. Sense pensar-s’ho dues vegades, decidida, hi va entrar. Després d’unes passes no va ser capaç de veure res, però el somicó se sentia molt més fort. Empesa per la seva curiositat insaciable, amb una mà recolzada a la paret, va continuar endinsant-se. Una olor forta a excrements, a restes de vegetals i a animals en descomposició li va fer pensar que estava entrant en el cau d’alguna bèstia del bosc. Va continuar, cautelosa, uns passos més enllà, fins que va veure uns ulls van brillar en la foscor. La Dolça es va quedar ben quieta, esperant. 

(i ho deixem aquí...Això és només un tastet. Trobareu el conte sencer publicat en El cant de sirenes i altres narracions d'Edicions Salòria)

dissabte, 3 d’agost de 2019

MICROCONTES D'ESTIU: CANVI (microconte publicat aquesta setmana al blog de LA BONA CONFITURA)


Arriba tard. S’ha perdut per aquestes carreteres comarcals un munt de vegades abans d’ensopegar amb el càmping. Tampoc costaria tant tenir-ho tot més ben indicat. Tenim el món rural sobrevalorat.
Pel camí s’ha creuat amb una rua de cotxes de pares i mares que ja han recollit els nanos. Encara en queden uns quants ajaguts a sota dels arbres, els monitors estan a peu dret. S’hi acosta i diu que ve a recollir en Marc Co..., però encara no acabat de dir el cognom que el monitor ja crida: “Marc! El teu pare!”
Un nano, alt com un sant pau, es posa dret, agafa una motxilla i fa adeu als altres. Ostres! Sí que ha crescut durant aquests quinze dies. El nano li passa pel costat i li diu: “Hola, pare!” I entra al cotxe sense fer-li ni un petó ni cap altre gest de confiança.
Ell ha quedat parat. Ja era tan alt? I el Marc feia aquesta veu? La veritat és que, ara mateix, recorda una veu estrident que es ficava al cervell que no s’assembla en res a aquesta veu fonda i gutural. És el Marc, oi? El seu Marc? No les té totes.
Es mira els que encara jauen per terra i tots els veu iguals.
En fi. Farà via cap a casa i la dona ja li dirà si ha portat el fill correcte o no.

dijous, 25 de juliol de 2019

MICROCONTE D'ESTIU: SORPRESA


Esperem amagades al mig de l’herba, hores i hores, sota la canícula. Ens agrada l’estiu i, com més calor, millor. Matem els temps fent capcinades i mussitant, entre nosaltres, sons imperceptibles; sempre atentes al trepig de qualsevol parell de peus que s’acosti. Ens delecta l’espera, tant o més que l’encontre i, mentrestant, assagem la jugada un munt de vegades, empescant-nos nous factors sorpresa. Les víctimes han de complir les premisses de què vagin soles, que no portin auriculars posats i que llueixin sabates noves de trinca.
Xssst! Silenci noies! Que s’acosta un neòfit de calçat acabat d’estrenar. Ve parlant sol i bada. Vinga, va. Quins nervis...
Zzzz... S’atura en sec. Zzzzz... Mira cap a mi. Paro. Quan sembla que vol tornar a caminar, m’hi poso de nou. Zzzzzzz... Obre els ulls ben grossos i estira el coll per damunt de l’herba però no em veu. Zzzzz... Escomet una companya per l’esquerra. Gira el cap espantat. Fa dues passes vacil·lant. Zzzzzzz... Ratifica una altra més endavant. La seva cara es posa pàl·lida. A poc a poc, desfà les passes caminant enrere i, de sobte, arrenca a córrer esperitat.
Em pixo!! Hahaha... Ens cargolem de mal de panxa. Hahaha... Quin fart de riure quan juguem a fer creure als pixapins que som serps. Les cigales som tant de la broma. Hahaha...

dijous, 18 de juliol de 2019

MICROCONTES D'ESTIU: BEBÈ PERDUT

Ella està trista. Ha perdut al seu bebè. L’ha anat a buscar, com cada migdia, a la guarderia i el nen no ha sortit. L’Eric ha aparegut el primer i ho ha trobat estrany, perquè el seu bebè és sempre el primer a treure el cap per la porta. Però avui no ha sigut així. I ara no sap on és.
Dins el seu cap el sent a plorar i això la neguiteja.
S’asseu en un banc del parc amb el cap cot. No sap què fer. Plora.
Un noi molt amable es fixa en ella. S’asseu al seu costat i li demana si li passa alguna cosa.  Ella se’l mira de reüll però li acaba fent confiança. Li explica el que fa al cas. El noi li pregunta si està segura que aquest matí l’ha portat a la guarderia. Llavors ella rumia. De sobte, la seva cara canvia. No, és veritat! Aquesta setmana ja no va a la guarderia, l’ha apuntat al casal d’estiu i l’àvia l’anava a recollir. Uff... Que bé!
Salta del banc i corre a atrapar a les seves amigues.
Ja ni se’n recorda del seu bebè.
El monitor del casal queda esparverat de la imaginació que tenen aquestes nenes de 4 anys d’avui en dia. Per un moment, ell també sentia a plorar un bebè.


dimecres, 17 d’abril de 2019

LA PORTERA 007


Les pel·lícules de cinema ens ha fet creure que els espies són homes molt espavilats i astuts que, només acluquen una mica els ulls i ja fan les cavil·lacions més encertades possibles respecte al què pretenen esbrinar. Tots són molt atractius i van vestits molt elegants, amb pantalons i americanes d’un teixit resistent i tan elàstic que no s’estripen mai, per moltes rebolcades i claus de karateka que hi facin. Només una de cada mil bales, que els hi disparen a menys de tres metres, els hi rasca un braç o una cuixa i que, quan es queden sense bales, són capaços d’apallissar, ells sols, a set o vuit homes grossos com armaris i sortir-ne vius. Condueixen cotxes de súper luxe, la majoria descapotables, sempre amb les claus posades i el dipòsit ple de benzina i que, encara que els deixin a qualsevol lloc mal aparcats, ni així, mai ningú se’ls hi emporta. S’enrotllen sempre amb la noia més guapa de la pel·lícula, tot i que es veu d’hores lluny que és la dolenta (en això sí que són burros!).
I, llavors, nosaltres, simples mortals, els mirem embadalits, envejant-los per una vida tan excitant; mentre que, el més estimulant que hem fet últimament, és sortir de casa amb la bateria baixa del mòbil.
Doncs, jo voldria desmentir aquest clixé. La majoria dels homes que conec són tan poc observadors que tarden una setmana llarga a adonar-se que la seva dona s’ha tallat els cabells, que no distingeixen un gris marengo d’un verd maragda, i que els hi fas un somriure forçat, seguit d’un cop de cap en avall, se’t queden mirant amb el front arrugat, sense entendre que els estàs intentant indicant, amb delicadesa, que porten la bragueta oberta.
Veuen més els ulls d’una nena de cinc anys que els de deu homes junts. Quan portava al meu fill a l’escola de primària hi havia nenes que em repassaven cada dia de dalt a baix: que si portes arracades noves, que si avui duus unes sabates diferents, que si t’has tallat el serrell... i els seus pares, homes, em veien sempre igual.
Va, vinga!! Que trobem a un home que es fixa amb quatre detalls i el fem, de pet, cap dels espies. Les dones som molt més observadores, això està més que demostrat.
Us vull confessar que jo sí que conec a “una espia” de debò, de les que ho controla tot i ho sap tot de tothom. Es diu Antònia i és la portera del bloc de casa.
Poca broma! La CIA pagaria un munt de calers per un fitxatge com aquest... No té massa glamur perquè és baixeta, deu pesar quaranta quilos, edat incerta, porta les ulleres guerxes i una diadema lila que li evita que, els pocs cabells que li queden, li vinguin als ulls i perdi pistonades. És molt tremendament eficaç, infal·lible, m’atreviria a puntualitzar.
Fa tants anys que treballa de portera del mateix bloc de pisos que crec que, quan l’estaven fent, al mig dels paletes, ja hi havia l’Antònia donant ordres a tort i a dret. Penseu que no hi ha entrada de pisos, en tot Barcelona, que estigui tan neta i brillant com la nostra. Es passa el dia amb el pla de fregar en mà i, ull a posar els peus fora dels papers de diari que escampa!! Un dia vaig tocar, amb la punta de la sabata, el terra mullat i em va fotre un cop de pal a les costelles que em va fer mal tres dies seguits. El problema és que, a vegades, deixa els fulls tan separats que has de saltar de l’un a l’altre; ella juga amb avantatge, utilitza el pal com a perxa. L’hauríeu de veure amb quina agilitat es mou, reconxo de dona!
Viu en un petit habitacle a l’entrada mateix. I no només es cuida de l’entrada, també té les claus dels comptadors, la de l’ascensor i crec que, fins i tot, una còpia de cada pis. I em direu malpensada, però estic segura que, quan no hi som, entra a casa nostra i ens ho repassa tot. Com sinó, un dia que jo baixava escapada per les escales, visc al primer primera i sempre pujo i baixo a peu, em diu: “Ep!! T’has deixat l’ordinador!”. Ostres!! Cert! Em giro i començo a pujar a buscar-lo i sento a la meva esquena: ”El tens carregant-se a la cuina”. I quan entro, el veig endollat a la taula de la cuina i penso: ”Com ho sabia???”
I és que ella ho sap tot! Els seus ulls són càmeres i la seva oïda tan fina que ho sent tot amplificat. Si alguna hora trobes alguna cosa per l’escala: una gorra, un guant, un mocador... ella sap de seguida qui n’és l’amo o la mestressa. I si ho perds, igualment. Un dia em va caure el mòbil, se’m va desmuntar i vaig perdre la targeta Sim. Li vaig dir i, l’endemà, ja me l’havia trobat; no em va voler dir on, potser era sota el meu llit...
Va ser la primera a felicitar-me pel segon fill. Feia, a penes, dos dies que sabíem que estava embarassada i encara no ho havíem dit a ningú; doncs, em va barrar el pas amb el pal de fregar, al matí, i se’m va quedar mirant. “Tu... estàs embarassada!”, em va dir. Conxo!! Vaig fer un bot i tot. Em podia haver estalviat el predictor. Vaig estar a punt de demanar-li si em podia dir si seria nen o nena, però no vaig voler abusar.
Intento no donar-li massa conversa però no pot evitar enrotllar-se. Sovint m’explica les intimitats dels meus veïns i, llavors, em fa vergonya mirar-me’ls quan ens creuem a la porta. Segur que els altres també saben coses sobre mi, per com em somriuen.
Sé que al bloc hi ha un matrimoni que dormen en habitacions separades i que porten als seus respectius amants a casa. Es veu que no tenen diners per separar-se però fan com si ja ho fossin. Sé que hi ha dos nois cuperos que comparteixen el llit amb la noia que viu amb ells, i que als trios, sovint, s’hi apunten altres convidats que també practiquen això del poli-amor. Hi ha una veïna que té una nena, el pare de la qual és el veí de dos pisos més amunt, no pas l’home que viu amb ella. Es veu que teníem uns xinesos que en una habitació hi criaven ànecs. Un dia se’ls va trobar a la terrassa de dalt, amb tot d’ànecs decapitats, penjats de l’estenedor de la roba. Els va denunciar a la policia pel merder que li van fer, no pas per res més. Ara els segueix vigilant de prop per si hi tornen. També assegura que tenim un pis-pastera on, segons ella, dormen per torns, en els mateixos llits, diverses persones cada dia. Són d’origen africà i no els distingeix del tot, però afirma que en són més de deu. Sospita que la veïna del tercer sego... (ai, que això no ho puc dir!) està enverinant, de mica en mica, al seu marit. Fa temps, aquesta dona li va confessar que el seu home tenia molt mal caràcter i que es volia separar però el marit no volia i la va amenaçar. Últimament, a ell se’l veu molt consumit i, a ella, en canvi, cada dia més reviscolada. Assegura que se’l va carregant a còpia de fer-li crema catalana. Diàriament li regira les escombraries (ai, Déu meu!) i ha descobert que hi llença un sobre amb una pols indefinida, a granel, que certifica que li dissolt al mig de la crema. Em diu que ja ho sentirem a dir, ja...  No allargarà gaire aquest home.
Valga’m Déu! Quina una, l’Antònia! No se li escapa res! No hi ha cap agent 007 que li arribi a la sola de la sabata. I és que la gràcia dels espies és que passin desapercebuts mentre ells es fixen en tot. Per tant, els espies de les pel·lícules són més falsos que “un duro sevillano”.