Ella està trista.
Ha perdut al seu bebè. L’ha anat a buscar, com cada migdia, a la guarderia i el
nen no ha sortit. L’Eric ha aparegut el primer i ho ha trobat estrany, perquè el seu
bebè és sempre el primer a treure el cap per la porta. Però avui no ha sigut
així. I ara no sap on és.
Dins el seu cap el
sent a plorar i això la neguiteja.
S’asseu en un banc
del parc amb el cap cot. No sap què fer. Plora.
Un noi molt amable
es fixa en ella. S’asseu al seu costat i li demana si li passa alguna cosa. Ella se’l mira de reüll però li acaba fent
confiança. Li explica el que fa al cas. El noi li pregunta si està segura que
aquest matí l’ha portat a la guarderia. Llavors ella rumia. De sobte, la seva
cara canvia. No, és veritat! Aquesta setmana ja no va a la guarderia, l’ha apuntat
al casal d’estiu i l’àvia l’anava a recollir. Uff... Que bé!
Salta del banc i
corre a atrapar a les seves amigues.
Ja ni se’n recorda
del seu bebè.
El monitor del
casal queda esparverat de la imaginació que tenen aquestes nenes de 4 anys d’avui en
dia. Per un moment, ell també sentia a plorar un bebè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada