dilluns, 29 de juliol del 2013

DEU MINUTS.

En Daniel no sap què li passa. Ell era feliç fins ara. Està casat, té dos fills i una feina que li agrada. Es considerava un tio amb sort, no tenia pas motius per dubtar-ho.

Des de fa un temps, un any més o menys, ha conegut una persona... Una persona amb qui comparteix deu minuts al dia. Què són deu minuts?... Res, o ben poca cosa. Deu minuts tampoc donen per massa. Què es pot fer en deu minuts: un somriure, un Bon Dia, un petit gest, algun comentari sobre el temps,... Però deu minuts cada dia donen per més: s’estableix una petita conversa, s’observen petits detalls de la vida dels demés, es parla d’esdeveniments del cap de setmana o del moment en curs de l’any... Cada dia són com petits descobriments, petites pinzellades d’una altra persona... Un dia surt un comentari sobre gustos personals, coincidències , una petita confidència a cau d’orella,...

Ara en Daniel s’adona com són d’important aquells deu minuts diaris. Sense voler-ho ni buscar-ho es troba vivint esperant-los... És normal això?... Potser no. En deu minuts no es pot conèixer una persona. Sumant tots els deu minuts de cinc dies a la setmana durant un any sencer, fan un dia, dinou hores i vint minuts. Un dia ,dinou hores i vint minuts de diàleg, sense descans i sense dormir... Amb menys de dos dies es coneix prou una persona?... Segurament, tampoc. A més, tothom pot ser encantador deu minuts al dia... Interpretar un paper que no s’assembla en res al nostre jo real, deu minuts es pot aparentar,es pot fingir, semblar interessants i tot... Són deu minuts d’atractiu misteri.

Però en Daniel només espera els deu minuts diaris i viu desitjant-los... I un cop han passat els saboreja una vegada i una altra fins que els ha llepat tant que se li desfan a la boca. S’alimenta d’aquests deu minuts i porta la resta del dia aquest gust molt dintre seu... en secret.

No sap què fer. Cal dir res o continuar com fins ara? Té por que si diu el què sent la persona que ell espera cada dia no tingui una reacció adequada. De fet, adequada a què? es pregunta... Segur que l’altra ni tant sols és conscient de la importància d’aquests deu minuts per en Daniel. I és que ell, quan es lleva al matí i apuja la persiana, ja somriu esperant la seva dosi... No hi pot fer més.  Aquests minuts li engeguen el dia i el fan començar amb bon humor. Donen sentit a la seva rutina diària. Donen sentit a la seva vida.

Ha decidit callar i continuar. Fins quan? No ho sap. Fins a on? No ho té clar. L’únic que en pot sortir perjudicat és ell mentre ningú ho descobreixi.  La seva felicitat ara depèn d’aquests deu minuts.


dimecres, 24 de juliol del 2013

DOS I LA LLUNA.

Ell creu que està enamorat, ai... Sospira... Mai li havia passat abans. Des de que la va veure no pot deixar de pensar en ella. Està com encantat i ronda tot el dia amb el cap distret... Deu ser això l’amor, oi??... Li sembla que està malalt. No té gana. Ni el blat de moro que el torna boig li diu res ara. Ai... Quan pensa en ella sembla que el cor se li inflami i se li eixampli ,com si li volgués sortir del pit. La seva mare sospita. Ull, les mares!... A aquestes no els hi fas mai ni mitja, ho intueixen tot. L’ha atrapat algun cop somrient estúpidament tot sol. La mare riu...

Aquesta nit l’espera pacient sota la claror de la Lluna. Avui no tindrà problema per veure-la, la Lluna està fantàstica, pensa. I la Lluna se sent afalagada... Es queda arrambat a la paret d’aquesta casa on cada nit la veu sortir.  Sempre va acompanyada d’una colla de més o menys de la seva edat. No sap què li dirà ni té cap pla preparat. Improvisarà... El què li surti en aquell moment, però li dirà alguna cosa segur. Està decidit. A més ella, també se’l mira cada nit . Els altres li passen pel davant i l’ignoren, però ella no. Mentre la colla marxa, ella es va girant i li somriu. Té uns ulls color avellana que li roben el cor i una cua llarga que li observa com balanceja quan s’allunya.

Fa quinze dies que la va descobrir. De fet, són quinze nits. Quinze dies nits que li han canviat la vida...  La primera nit ella no es va adonar de la seva presència, però ell la va contemplar encisat, tan bonica, tan elegant, gairebé com una aparició, inaccessible.... L’endemà, ell va fer un petit soroll i ella el va sentir i es va girar... Es van mirar per primer cop, sota la llum d’un fanal. No hi havia la Lluna fa quinze dies... La seva mirada el va trasbalsar... Els seus ulls li van arribar a l’ànima, en una mena de perforació dolça que el va pertorbar... Ara, cada nit ella se’l mira amb uns còmplices, uns ulls que diuen molt més que qualsevol paraula... Ell espera amatent, esclau, submís a aquest embruix, a aquests pocs minuts diaris meravellosos, al·lucinants...

La Lluna sembla llegir-li el pensament i s’amaga enfadada darrera un núvol. De sobte ell es posa nerviós. Li ve mal de panxa. Què fa ell aquí esperant-la? Es veu de lluny que són de classes diferents. Ella viu a la part alta de la ciutat, on tot és luxe i menjar exquisit. I ell? És de la barriada més pobra, sempre val sol i el seu aspecte descuidat revela clarament que aquesta relació no pot funcionar de cap manera. Qui coi es pensa que és?... No té res per oferir-li...

S’ho repensa. Millor que marxi i l’oblidi d’una vegada... Sí, millor, pensa la Lluna fent un somriure triomfant... I just, en el moment que ell es gira cap cot i amb la cua entre cames, se sent xivarri. Una trepa de sis o set surten de la casa a la mateixa hora de sempre. Però ell ja s’ha refredat... El cor li demana ansiós una última mirada, només per veure-la un darrer cop. I quan tomba el cap se la troba plantada davant seu. Bufa! Fa un bot... 

La colla ha passat de llarg, però ella no els segueix, es queda allà... mirant-lo. Casum!!... Ara no sap que dir-li. Ella somriu, amb un somriure espaterrant i a ell, en aquell precís instant, li desapareixen tots els neguits... La contempla satisfet i ella li proposa fer un volt.

Caminem i es miren, es miren i somriuen... Una Lluna grossa i rodona com un formatge els vigila gelosa. Fa una nit esplèndida per passejar... Parlen entre ells de tantes coses que les hores passen sense aturador. Ara que la coneix no li ha decebut res, al contrari, encara és més encantadora que abans. És divertida i quan riu arronsa el nas d’una manera molt graciosa. S’hi quedaria tota la vida al seu costat... Es sent tan feliç que quasi es podria morir...

De sobte passa una cosa inesperada. De darrera uns matolls senten un gruny d’una bèstia que podria ser grossa. S’espanten i sense temps per res, es posen a córrer realment esperitats... La claror de Lluna els permet veure bé el camí, però malgrat la seva agilitat , no sembla servir-los de massa i senten la bèstia molt propera. Mentre corren es van mirant aterrits i s’adonen que la bèstia no afluixa, ans el contrari. Però La lluna dolenta s’embolica amb un núvol tan espès que la visió esdevé nul·la.

Corren molt, però ensopeguen, i el cor amenaça de sortir-los per la boca... Ell intenta pensar ràpid i li diu gairebé com una ordre de passar cap a l’interior del pati d’una casa, per esquivar la bèstia ferotge. Entren tan de pressa que no s’adonen que als peus hi tenen una piscina... La caiguda a l’aigua en mig de la foscor és tan imprevista que els deixa absolutament desorientats. Ell atrapa la vora de la piscina i aconsegueix arrapar-s’hi amb les ungles i surt. El cor li batega esverat... No veu res, només sent un xipolleig a l’aigua i un murmuri ofegat que li fa suposar que és ella. La crida desesperat, la busca amb la vista, però la Lluna traïdora no vol donar-li la llum que necessita per localitzar-la. S’esgarrapa la cara nerviós i desesperat, finalment, es tira altre cop a la piscina i a les palpentes intenta agafar-la... Tard es lamenta de la seva decisió, ell no sap nedar... Igual que ella fa uns segons, s’ofega dins d’una piscina. Injustament, la nit més feliç de la seva vida...

Quan tot resta silenciós, la Lluna treu el cap de darrera un núvol i somriu maliciosa...

L’endemà al matí, quan els nens de la casa volen anar-se a banyar, s’acosten a la piscina i criden: ”Mare, hi ha dos cadàvers a la piscina!!”. La mare sense a penes trasbalsar-se, contempla  la situació. Amb un pal els acosta a la vora.  Agafa un caçapapallones i els pesca... Arronsant una mica el nas, subjecta per la cua a dos ratolinets que han mort ofegats la nit abans i diu : “Amb aquests dos ja en van deu aquest estiu... Pobrets!...”

La Lluna no es veu perquè és de dia, però s’intueix que encara riu.

dimarts, 23 de juliol del 2013

LA IMPORTÀNCIA DE LES COSES.

Què és important i què no ho és? Qui ho pot decidir això? Depèn, és molt relatiu. El criteri varia segons la persona i fins i tot en cada persona varia al llarg de la vida.

Quan érem petits era molt important per nosaltres sentir-nos estimats, ser el màxim d’iguals als demés, ser acceptats en un grup i no tenir cap tret físic que ens fes ser objectiu de burla. Crec que amb això en teníem prou, i ara, ens sembla banal.

Durant l’adolescència comencem a donar valor a tantes coses que és molt difícil sentir-se satisfet en tot. El físic és important i també tenir materialment el mateix que tenen els altres. Poder sortir i formar part d’un grup gran d’amics és el súmmum... Els estudis potser són més importants pels pares que per la majoria d’adolescents...

En l’etapa adulta hi ha tantes coses importants que encara és més complicat decidir quina és prioritària. Fem una llista de deu i segur que me’n deixo:

· D’entrada, segur que tots estem convençuts que La Salut encapçala la primera posició, sense salut no es pot fer res i recuperar-la és vital per continuar vivint. La salut dels que estimem ens pot fer patir tant o més que la nostra.

· La Pau. Sense pau no es pot fer un projecte de vida perquè no hi ha futur. Sovint ens sembla obvi i no recordem que en aquest moment hi ha molts països al món en guerra...

· La Feina és mooolt important, sobretot ara que la taxa d’atur només fa que augmentar i fàcilment ens poden enviar a ser un número més d’aquesta gràfica. Per altra banda però,  també hi ha molt emprenedor frustrat que s’adona que treballar tant, tampoc no compensa l’esforç dedicat.

· L’Amor? Quant amor i desamor hi ha hagut al món des de que els humans existim?... Com és d’important l’amor si portem segles de poemes i cançons inspirats en aquest sentiment i que a tots ens ha trasbalsat a la vida. Quan el tenim és allò tant estrany que no el veiem i no ho valorem. Quan el perdem és una tragèdia o una bogeria.

· Els Diners són importants!. Diuen els qui en tenen que tampoc donen la felicitat però crec que donen una sensació molt semblant.. Cada dia hi ha més persones passant grans penalitats per la manca de diners i  la pobresa es va fent més evident.

· Els fills?. Hi ha qui tot ho aboca a fer de pare i mare. Una acció molt lloable i satisfactòria fins que els fills creixen i s’espavilen sols. També hi ha qui opta per no tenir-ne, opció que pot semblar més egoista però respectable igualment, és clar.

· La Vida Social? Cada vegada més m’adono de com és d’ important. Mireu sinó l’augment de les xarxes socials ja no només via ordinador sinó via mòbil on tothom està connectat amb tothom 24 hores al dia, explicant-se mil coses quotidianes. Fins i tot gent gran s’hi ha enganxat sense aturador... Quedar desconnectat pot ser angoixant per molta gent.

· L’Èxit professional? Hi ha qui ha estudiat, s’ha preparat i sacrificat molt i no l’ha aconseguit mai. I si s’hi arriba és tan difícil de mantenir-lo que es perd fàcilment d’un dia per l’altre.

· El Sexe?... Per moltes persones pot  anar lligat a l’amor, per altres no i pot ser molt primordial. Hi ha qui creu que la satisfacció personal passa davant de tot i és una descàrrega necessària. A la societat actual se’n parla abusivament i de manera molt vulgar.

· El físic? Tenir un físic més o menys agraciat et pot condicionar la vida.  Hi ha qui cuida molt el seu aspecte i s’hi obsessiona. Costa acceptar-nos. Semblar eternament jove és impossible, aprendre a envellir també es fa difícil.

En teoria, si tenim aquestes deu coses importants  bé, en conjunt, ens haurien de donar a la felicitat. I cadascuna per separat és important per arrodonir l’esfera.

Però no tothom té les mateixes preferències ni pel mateix ordre de valoració. Per això, quan algú diu a un altre que està preocupat, que la seva preocupació és una tonteria és molt relatiu... Plorar per tonteries... Quan una persona es neguiteja o plora per un motiu, no és una tonteria. Per ell, allò és molt important... Per ell, allò ho és tot en aquell instant...  El que l’està escoltant no pren consciència d’aquest fet, no ho viu igual... Les tonteries dels nens són molt importants per ells...

Però és que tenir-ho tot és molt difícil i sovint ens costa estar contents... És un defecte congènit de la nostra condició humana. Quan tenim parella, volem estar sols o ens enamorem de persones inabastables... Quan no tenim fills, en volem i quan els tenim ens esgoten... Quan tenim feina ens estressem i creiem que la dels altres és millor. Quan no en tenim ens deprimim... Quan tenim salut no ens cuidem gens ni mica, quan la perdem és catastròfic...

Moltes vegades el què ja tenim no ho valorem i posem importància en altres coses que potser mai tindrem i creiem tan necessàries. Llavors cal trobar la felicitat que ens falta en les petites coses que moltes vegades no apreciem: una cançó, una trucada d’un amic, un gest de complicitat, unes flors, un passeig vora el mar, una posta de sol...

De fet, arreu del món, a les persones ens preocupen bàsicament les mateixes coses, tenim els mateixos neguits i trasbalsos. Les cultures i maneres de viure poden ser diverses però en el fons no som tan diferents. Tothom vol viure tranquil, en pau i salut, guanyar-se la vida, sentir-se estimat  i tenir una certa vida social. Això és universal...

És un error comú creure que la vida dels demés és millor que la teva. La teva vida és la que t’ha tocat viure, millorar-la molt sovint depèn de la teva actitud i veure’n la part positiva només depèn de tu.




divendres, 19 de juliol del 2013

EN POL, EL CARGOL: BARCELONA.

BARCELONA. - febrer 2013.

En Pol, el Cargol, està tan engrescat en la Independència que no entén perquè ha de costar tant.

Decideix anar a veure un seu company, l’Oriol, que sempre ha set molt de la ceba. De fet, l’Oriol és d’esquerres des de que va néixer: el cargol de la closca el té al costat esquerre en comptes del dret com la majoria.

L’Oriol en sap un munt de història del nostre país i es passa el dia recordant el 1714. Ha viatjat molt i té molt clar que no tothom veu i viu el país de la mateixa manera. Per demostrar-ho, convida a en Pol a anar a Barcelona.

L’endemà agafen el tren pels pèls, sort que anava en retard... Baixen a Plaça Catalunya. En Pol s’esvera quan veu tanta gent que va amb tantes presses.
- “Per què corren?” demana a l’Oriol.
-“És un vici que tenen” li contesta l’Oriol. “Els que venim de comarques no ho entenem això.”

Es queden on no puguin prendre mal i escolten:
- “No els entenc. Que no parlen català?” demana en Pol estranyat.
- “El saben però no l’utilitzen.” Li diu l’Oriol.
- “Per què?” insisteix en Pol.
- “N’hi ha que han vingut de fora” li diu l’Oriol.
- “I què?... A comarca els de fora parlen català al cap de quatre dies” puntualitza en Pol.
- “Barcelona és un altre món...” afegeix l’Oriol tristament.

En Pol està decebut i ara s’adona de l’altra Catalunya existent que desconeixia.

El seu company aprofita per ensenyar-li el mar i animar-lo una mica. Això sí que l’emociona...


De camí de tornada tenen temps d’arreglar el País tot parlant ja que el tren queda aturat poc abans d’arribar a casa.  Acaben arribant a peu. Es veu que passa sovint això amb el tren de rodalies... 

                                             (c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina

dissabte, 13 de juliol del 2013

MOMENTS DE MÀGIA.

La Mireia se’n va a treballar com cada dia i, com cada dia, agafa el metro. Està una mica avorrida de la seva rutina diària, no hi troba cap al·licient, cap motiu que la porti a llevar-se amb il·lusió. Un matí més, s’enfila al metro i s’asseu. La seva parada sempre hi puja poca gent i quasi sempre té lloc per seure. Obre el seu llibre digital i comença a llegir sense mirar la gent del seu voltant. La Mireia va a la seva, no li agrada massa relacionar-se amb desconeguts.

Ella va llegint i les parades es succeeixen i la gent va entrant i sortint, sense que la Mireia s’hi fixi gaire. El seu llibre és prou absorbent com per oblidar-se de tot i llegeix: “Ai, Walter, em costaria poc enamorar-me de tu, i estic convençuda que tu també em podries estimar... Ho veig als teus ulls i en la manera com em somrius quan em veus...”. La Mireia para un moment i sospira... Que romàntic, que bonic... I just en aquell moment, una parada del metro i com una alenada d’aire ...entra un noi que la Mireia es queda mirant. Quin noi... La Mireia no pot deixar de mirar-lo i se li asseu ben bé al davant. Queda com hipnotitzada, atrapada en aquell noi que té uns ulls... Té uns ulls blaus preciosos. Però el noi no l’ha ni vista a la Mireia, ha vist una àvia que s’ha quedat dreta i ell, molt amablement, li cedeix el seient... Ostres, ella el volia mirar més i l’hi anava molt bé tenir-lo a la mateixa alçada. Però aquella àvia, sí que es mira la Mireia i li somriu. Ella educada li torna el somriure, però els seus ulls no paren de buscar el noi. No sap què té aquest noi que l’ha atrapada, potser ha estat el moment casual de coincidir el fragment del llibre amb la seva entrada que fa que tontament la Mireia se n’ha penjat.

Torna els ulls al llibre i rellegeix el mateix paràgraf. Es para al mateix lloc, ha de ser fantàstic que algú et miri així, pensa ella. I alça la vista i veu el noi que la mira... L’està mirant, fixament... Ella també a ell. Quants segons es poden aguantar la mirada dues persones desconegudes?... Tres, cinc, deu?... La Mireia aguanta, té clar que ella no pensa fugir d’aquest embruix. Ell, pel que sembla, l’acaba de descobrir i no té cap intenció d’anar enlloc... Es fa etern... La Mireia es perd en aquells ulls blaus com l’aigua, s’hi tira de cap, hi neda, s’hi submergeix i hi entra tan endintre que sembla que li toca l’ànima. És com si, d’una passada li hagués vist tota la vida, li hagués mostrat tal com és, li hagués obert el cor... Ell també ha entrat tan endins de la Mireia que ella s’ha sentit talment com un llibre obert i li ha ofert tot el què té, tot el que és... Es com si es coneguessin d’abans, d’una altra vida, potser, i simplement s’haguessin retrobat... Ha estat com tornar a casa, a un lloc segur on ningú li pot fer mal... És com si de cop, tot s’hagués posat a lloc, com si els còdols d’un riu s’haguessin col·locat ordenats... A les seves cares s’hi ha dibuixat un somriure, contents d’haver-se retrobat,... Finalment, necessiten respirar... i abaixen la mirada. Uff! Quin moment... A la Mireia li tremola tot el cos... Ha estat un moment íntim, màgic...

Mira l’àvia i s’adona que ella ho ha vist tot i li fa vergonya... Però l’àvia somriu, contenta d’haver presenciat un moment tan bonic com aquest, un moment on dues persones es reconeixen i es retroben... L’altaveu anuncia la propera parada i el noi es disposa a baixar. La Mireia li sap greu que el trajecte d’ell sigui tan curt. Però encara es busquen i es miren altra vegada, somrients i una mica enrojolats... La intensitat i la tendresa de la mirada crea una mena de lligam, com un fil que surt d’un cor cap a l’altre... El noi baixa d’esquena a la parada i es queda pal plantat a l’andana amb els ulls clavats en la Mireia. Un “Bon dia” inaudible surt de la seva boca i ella li retorna movent els llavis. Quan el metro arranca, ell encara l’està mirant... La Mireia percep com el fil  que surt del seu cor es va desfent i desfent com una madeixa a mesura que el metro avança...

Està trasbalsada... Quin començament de dia! Oauu!! Respira profund i tanca els ulls per assaborir aquest moment tan meravellós que acaba de viure...

Quan els obre veu que l’àvia que seia davant seu ja no hi és. És estrany! El metro no ha fet cap més parada des de que ell ha baixat i no l’ha pas vista a moure’s, simplement ha desaparegut... Quin matí més màgic, no?...  La Mireia no pot deixar de somriure... 

dissabte, 6 de juliol del 2013

EN POL, EL CARGOL: BANYES.

BANYES.- maig 2013.

En Pol, El Cargol, té una amiga. Bé, la Lina és més que una amiga. És la seva nòvia. La Lina és una cargolina primeta i rossa, molt bonica però amb una personalitat una mica...recargolada. De fet, en Pol, no té cap necessitat de tenir novia. La seva naturalesa hermafrodita fa que no li calgui ningú per..., és a dir, estar satisfet. La Lina és més un complement visual.

Aquests dies ha estat tan atabalat amb tot això de la Independència que la té una mica aparcada. Li sap greu i es connecta al Facebook a veure si la troba. Quan veu les fotos que hi ha penjat la Lina li cau fins i tot la barretina!... La Lina està per terra rebolcant-se amb un paio que no identifica, compartint bava!!... Li venen basques... 

Tanca l’ordinador i se’n va al rierol a veure aigua. Es miralla. Li sembla a ell o les banyes li han crescut??...

Després d’una estona es refà i el disgust es torna ràbia. Entra a la closca i es connecta de nou. La Lina està al Facebook. Es barallen, es fan retrets...
-  “Què et dóna ell que no et pugui donar jo?” li demana en Pol ofès.
- “Diversió!! Ets un avorrit! “ es queixa la Lina. “Només estàs per aquesta tonteria de la independència. Se me’n fot la independència!!! Jo vull sortir!! Vull festes!!... Ell em portarà a una macro festa que fan a Lleida que es diu la Cargolada. Serà una Passada!!!” li etziba la Lina.

En Pol queda parat. La Lina té raó. Ell és molt ensopit. Es deixen...

Al cap d’una estona pensa en la macro festa de Lleida. L’any passat hi van anar dos coneguts seus i encara no han tornat. Que estrany...

(c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina

EN POL, EL CARGOL: NADAL EN FAMÍLIA

EL NADAL EN FAMÍLIA.- desembre 2012

En Pol, el Cargol, està dormint ben cargolat dins de la seva closca. El desperta l’arribada d’un missatge a l’ordinador. Obre els ulls, s’estira i aprofita per obrir-lo. És de la mare que li recorda que d’aquí dos dies és Nadal i que ja pot començar a passar. Diu que l’avi ja és a casa:l’any passat va arribar dues setmanes tard... pobre! Això del reuma el fa anar encara més lent....

A en Pol li fa molta mandra el Nadal, no pas pels pares ,no. Però la mare s’entesta a convidar parents llunyans que no coneix i amb alguns no s’hi entén gaire. Què hi farem! Tot sigui per la mare...Esmorza, s’empolaina i marxa.

Després de dos dies caminant arriba a casa dels pares. La mare li frega les banyes amb tendresa com quan era petit. El pare, que s’ha engreixat, només li toca lleugerament la closca, sempre s’han mantingut distants... Han decidit que l’avi ja no pot viure sol i pesa figues en un racó.

S’ofereix per ajudar però la mare no vol,...les dones s’ho volen fer soles. Juga amb els petits que hi ha per allà, sempre se li ha donat bé la canalla. Potser s’hauria de fer monitor d’algun esplai...

Comença a arribar família. D’alguns no se’n recorda ni els noms, però sí d’un que l’any passat va agafar una trompa que va dormir quinze hores seguides. Hi ha una cosina molt guapa que sempre es miren però mai es diuen res. És molt tallat en aquestes situacions.

Es posen a dinar. La taula és plena a vessar, verdura a dojo...La mare s’ho ha treballat molt perquè res surti malament. Tothom parla i menja. A la sobretaula surt el tema de la Independència. No tothom ho veu igual, els parents més llunyans en són bastant reticents. La mare talla la discussió abans la cosa no s’enveli. Els petits diuen els versos apresos a l’escola i canten nadales i surten a fora a jugar. L’ambient esdevé agradable i acollidor.


 I és que el Nadal amb família ja ho té això: fa mandra, però val la pena i mai et falla. En la família tot hi cap i s’accepten les maneres de ser de tots, encara que siguem tan diferents. 








                                             (c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina

dimecres, 3 de juliol del 2013

EN POL, EL CARGOL: LA CONNEXIÓ

LA CONNEXIÓ.- post eleccions- 25 de novembre 2012.

Avui és un dia plujós. Ja de bon matí ha començat a ploure i és la tarda i encara plou. En Pol, el Cargol, està tranquil xatejant per l’ordinador. Té la porta ben segellada i una pizza que fa bona olor. Però de sobte, un tro... i la connexió a Internet a fer punyetes!! ... Sempre igual! Cada cop que trona perd la connexió. Ara haurà de moure’s i buscar un lloc on tingui una millor recepció de wifi. Quina llauna!... Surt i camina.

Al cap d’una estona hi ha centenars de cargols movent-se com ell. Parlen. Alguns es queixen i creuen que haurien de canviar de companyia. N’hi ha que pensen que la seva ofereix poca velocitat i té moltes avaries. En Pol mira al seu voltant i quan veu que són tants aprofita per enfilar-se a una pedra i els crida l’atenció. Proposa fer un referèndum per decidir què volen fer en el futur. Proposa un camí independent. Crear la seva pròpia identitat. Prou d’estar amb una companyia que només vol els seus calers i no els dóna llibertat per fer res.

En Pol s’excita i s’envela. Se sent líder!!... Els altres cargols l’aclamen. Tots criden: In, Inde, Independència!!!

Però ningú s’adona que algú s’acosta. Unes mans humanes els engrapen i els tira dins una galleda. Tots criden, corren. Però el destí és inevitable...

En Pol, El Cargol, de l’esglai queda catatònic. Sembla quasi mort. I no sap ben bé perquè però el descarten i no el tiren a la galleda. Potser per els seus colors poc habituals es pensen que és tòxic...

Quan un raig de sol el desperta, mira al seu voltant. No hi ha ningú. Se’ls han emportat tots? Han marxat els pocs que s’han salvat?...


És dur ser líder!  Quan ja ho veus tot guanyat, unes mans negres s’emporten els vots i els votants. El camí cap a la Independència estarà ple de dificultats....
 (c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina

EN POL, EL CARGOL: ELS DESNONATS

ELS DESNONATS.- desembre 2012

En Pol, el Cargol, dins de la seva closca, es passa el dia a l’ordinador. Hi ha tants problemes al món que a vegades no pot dormir.

Últimament veu gent que no té feina, però a ell fins ara no li ha calgut mai treballar. Veu gent que no té menjar i ha d’anar a un menjador social, per ell al bosc de menjar sempre n’hi ha.

Però si alguna cosa el neguiteja és la gent que han desnonat. Això si que no ho entén... Com es pot viure sense casa?.. I menys ara que ve l’hivern... Pel llom li recórrer un calfred: I si venen els del banc i li volen prendre la casa?... I si li embarguen l’ordinador?...Com ho farà per seguir l’actualitat?...On dormirà? Ell que recordi mai no ha pagat res a cap banc. Només faltaria que li cobressin recàrrec... Es posa nerviós i pateix.

Va a veure en Pep, El Bolet, i tot i que a vegades no hi toca, sovint veu les coses mes clares que ningú. Li explica el què passa i el seu patiment. En Pep es posa a riure: “ No et preocupis home! ... Tu ets el menys indicat per amoïnar-te. A tu la casa et ve incorporada de sèrie!...”

Uf!... Quin descans! .Quina sort que no li puguin prendre la casa. I ell que es pensava que el llimac que havia vist fa una estona era un cargol embargat....



                                                 (c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina

EN POL, EL CARGOL: EN PEP, EL BOLET

EN PEP, EL BOLET.- octubre 2012

En Pol, el Cargol, es passa el dia rumiant que pot fer pel seu País. Com que comença a fer fred s’està hores i hores navegant per Internet. A vegades queda tan saturat d’informació que necessita explicar-ho a algú. Al migdia fa un solet molt agradable i surt a estirar el seu únic peu i passejar.

Fa poc ha descobert sota unes bardisses un bolet, en Pep. En Pep, és un bolet gros, una mica vell i corcat, rondinaire i carregat de romanços. De fet, és una mica tocat ... del bolet.

En Pol  passa moltes hores parlant-hi i li explica l’actualitat que segueix per Internet. Però en Pep, que a vegades sembla que no hi toca, se li ha ficat al barret muntar un exèrcit!... Sí, un exèrcit de bolets per lluitar pel País.

Quan les condicions d’humitat són les adequades en una sola nit poden créixer milers de bolets... En Pep aprofita aquests jovencells per alliçonar-los amb esperit guerrer. Els hi parla de Catalunya i de la nostra història, dels nostres anys de glòria i de les nostres derrotes. Però sobretot, els hi inculca una tossuderia, un afany de superació, unes ganes de lluitar i de no deixar de ser qui som per res ni per ningú.

Però quan els té ben ensenyats, arriba el cap de setmana i el bosc s’omple de caçadors de bolets. Ells prou s’amaguen sota les fulles o es fan els despistats, però... ai!... Que pocs en queden quan arriba el dilluns!... Només en Pep, que sota les bardisses i essent tan vell ningú el vol agafar.

En Pol, que veu per Internet que la febre independentista va creixent entre la gent. Serà pels bolets que es van menjant?....


(c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina

EN POL, EL CARGOL: LA MANIFESTACIÓ

LA MANIFESTACIÓ - setembre 2012.

Ara que en Pol, el Cargol, té clar qui és, se sent molt involucrat amb el camí cap a la independència de Catalunya. No pot deixar de pensar-hi. De fet, cada cop que beu aigua al rierol contempla orgullós la seva estelada.

Diuen que el camí serà lent. Que li diguin a ell.... En Pol sap que és la lentitud, ho porta als gens. Però ell no es desanima: on no arriba caminant hi arriba per Internet... És el que té ser tan modern!

S’assabenta que el dia 11 de setembre es farà una Gran Manifestació al centre de Barcelona. Hi vol anar: Serà la manifestació més gran de la història !! No s’ho pot perdre.

Aquell dia es lleva d’hora, es prepara un entrepà pel viatge i se’n va  a pujar a un dels moltíssims autocars que porten a la manifestació. S’afanya molt, fins i tot es podria dir que corre. Però fa tard... Veu com l’últim autocar se’n va. Crida que l’esperin, però ningú el sent.

Quan torna al bosc mira per Internet l’èxit de la manifestació. Està content, molt content i es deixa emportar pel moment i compra convulsivament unes Vamcats (Vambes amb l'estelada) per Internet.

Al cap d’uns dies quan les rep s’adona que només té un peu! ...Demana que li tornin els diners però no li fan cas...




(c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina






EN POL, EL CARGOL: LA IDENTITAT

LA IDENTITAT.- juliol 2012.

Aquesta és una història molt animal. De fet, és la història d’un cargol català que sent com tot el que l’envolta li afecta de tal manera que el porta a analitzar i interpretar la realitat com si fos un humà.

En Pol, el Cargol, és molt simpàtic i curiós i mai para de pensar. Com tots els de la seva espècie és lent, molt lent,... en  això no té massa res de particular, però la seva lentitud extrema la compensa amb la tecnologia.

Quan va fer un any la seva mare li va regalar un ordinador, avui en dia el jovent sense un ordinador no és res. En Pol ha après ràpidament a dominar Internet i des de llavors es passa hores i hores navegant. “Es relaciona poc” pensa amb un cert neguit la seva mare,  “Ara les relacions han canviat” li recorda el pare.

Des de que va marxar del nucli familiar s’està buscant a sí mateix, no sols a nivell intern, sinó també a nivell extern. Sap que és una mica estrany, el seu aspecte físic difereix una mica de la resta de companys. Sap que és un cargol zebra i això que tingui nom d’un animal d’un continent tan llunyà no l’acaba de convèncer.

Busca informació dels seus orígens, però n’hi ha tanta que va d’un lloc a un altre sense trobar la resposta. Casualment, consultant les pàgines de l’actualitat s’adona que les ratlles de la seva closca podrien ser... SÓN les quatre barres de la senyera! ...  I si s’hi fixa molt... aquella taca que té ben bé al mig podria ser... ÉS l’estel de l’estelada!!

Ara ho té clar! Surt excitat de la closca i crida per tot el bosc:

SÓC UN CARGOL INDEPENDENTISTA!!!



(c) 2013 Barcelona Dolors Puig-Alsina   

ELS VELLS AMANTS

Hola Anna, ja em tornes a tenir aquí. No ho puc evitar, sense tu, la casa em cau a sobre. Tinc els geranis per regar, si ho veiessis em renyaries,... La cuina està desmanegada i el llit fa dies que no el faig, però és que quan arribo a casa no em trec la feina dels dits, només friso per tornar a l’hospital.

Fa dies que no obres els ulls, però jo sé que em sents. Per això vull parlar amb tu, una estona més... Tinc un pla , que més tard et vull explicar.

Primer et pentino els cabells, et rento la cara i et pinto els llavis com a tu t’agrada portar-los. Continues sent tan bonica, cada dia és com si et tornés a descobrir... Et miro i encara et veig com la noia que em va enamorar, dolça i de somriure etern. Agafo una tovallola humida i et rento. Ressegueixo el teu cos que em sé de memòria... En conec cada racó, cada plec, cada piga, cada turó... He estat tants anys explorant-lo i  perdent-m’hi,... refugiant-m’hi i abeurant-m’hi en aquest oasi. Ens hem estimat tant, nosaltres... Dèiem rient que era la nostra addicció, el nostre esport favorit... Recordes?

Viure amb tu ha estat el millor regal que m’ha fet la vida. M’ho has posat tot tan fàcil.... Els anys han anat caient com gotes per un vidre, lents, harmoniosos i sense pressa... I sense adonar-nos-en hem arribat aquí. Fa tant que estem junts que als meus setanta anys no tinc un record on tu no estiguis al meu costat. Hem viscut molt, moments bons i moments durs , però mai hem defallit, sempre junts... No hem tingut fills malgrat els nostres intents per tenir-ne, però no em sap greu. Tot el nostre amor no s’ha hagut de repartir amb ningú i això ens ha unit més encara.

Estimada Anna, els metges ahir em van dir que la teva malaltia ha arribat al final i que no es pot fer res més. Això em trenca el cor i acaba amb totes les meves esperances de tornar viure com abans.

Jo no et vull veure patir, el meu cor no ho aguantaria. Sé que entre nosaltres n’ havíem parlat i que arribat el moment seríem forts per fer aquest pas. Jo ho faré per tu, com sé que tu ho hauries fet per mi.

Escolta’m... Aquest és el meu pla: d’aquí un moment et desconnectaré els tubs que et mantenen en vida,... si és que d’això se’n pot dir vida.  Però no pateixis, vindré amb tu. Jo, si tu no hi ets, no vull viure...Ningú em trobarà a faltar. Què faria jo sol? ...T’estimo.

Aprofito el canvi de torn de les infermeres. Ara em prenc sencer aquell tub de pastilles que el doctor em va avisar que no em prengués mai més de dues al dia. Espero que facin efecte ràpid... Et desconnecto i m’assec... T’ agafo la mà i marxem junts cap aquest nou viatge, un viatge desconegut ... Camí cap a l’eternitat ... Per sempre, la meva nina i jo.