Ell creu que està
enamorat, ai... Sospira... Mai li havia passat abans. Des de que la va veure no
pot deixar de pensar en ella. Està com encantat i ronda tot el dia amb el cap
distret... Deu ser això l’amor, oi??... Li sembla que està malalt. No té gana.
Ni el blat de moro que el torna boig li diu res ara. Ai... Quan pensa en ella sembla
que el cor se li inflami i se li eixampli ,com si li volgués sortir del pit. La
seva mare sospita. Ull, les mares!... A aquestes no els hi fas mai ni mitja, ho
intueixen tot. L’ha atrapat algun cop somrient estúpidament tot sol. La mare riu...
Aquesta nit l’espera
pacient sota la claror de la Lluna. Avui no tindrà problema per veure-la, la
Lluna està fantàstica, pensa. I la Lluna se sent afalagada... Es queda arrambat
a la paret d’aquesta casa on cada nit la veu sortir. Sempre va acompanyada d’una colla de més o
menys de la seva edat. No sap què li dirà ni té cap pla preparat. Improvisarà...
El què li surti en aquell moment, però li dirà alguna cosa segur. Està decidit.
A més ella, també se’l mira cada nit . Els altres li passen pel davant i
l’ignoren, però ella no. Mentre la colla marxa, ella es va girant i li somriu.
Té uns ulls color avellana que li roben el cor i una cua llarga que li observa
com balanceja quan s’allunya.
Fa quinze dies que
la va descobrir. De fet, són quinze nits. Quinze dies nits que li han canviat
la vida... La primera nit ella no es va
adonar de la seva presència, però ell la va contemplar encisat, tan bonica, tan
elegant, gairebé com una aparició, inaccessible.... L’endemà, ell va fer un
petit soroll i ella el va sentir i es va girar... Es van mirar per primer cop,
sota la llum d’un fanal. No hi havia la Lluna fa quinze dies... La seva mirada
el va trasbalsar... Els seus ulls li van arribar a l’ànima, en una mena de
perforació dolça que el va pertorbar... Ara, cada nit ella se’l mira amb uns
còmplices, uns ulls que diuen molt més que qualsevol paraula... Ell espera
amatent, esclau, submís a aquest embruix, a aquests pocs minuts diaris
meravellosos, al·lucinants...
La Lluna sembla
llegir-li el pensament i s’amaga enfadada darrera un núvol. De sobte ell es
posa nerviós. Li ve mal de panxa. Què fa ell aquí esperant-la? Es veu de lluny
que són de classes diferents. Ella viu a la part alta de la ciutat, on tot és
luxe i menjar exquisit. I ell? És de la barriada més pobra, sempre val sol i el
seu aspecte descuidat revela clarament que aquesta relació no pot funcionar de
cap manera. Qui coi es pensa que és?... No té res per oferir-li...
S’ho repensa.
Millor que marxi i l’oblidi d’una vegada... Sí, millor, pensa la Lluna fent un somriure
triomfant... I just, en el moment que ell es gira cap cot i amb la cua entre
cames, se sent xivarri. Una trepa de sis o set surten de la casa a la mateixa
hora de sempre. Però ell ja s’ha refredat... El cor li demana ansiós una última
mirada, només per veure-la un darrer cop. I quan tomba el cap se la troba plantada
davant seu. Bufa! Fa un bot...
La colla ha passat
de llarg, però ella no els segueix, es queda allà... mirant-lo. Casum!!... Ara
no sap que dir-li. Ella somriu, amb un somriure espaterrant i a ell, en aquell
precís instant, li desapareixen tots els neguits... La contempla satisfet i
ella li proposa fer un volt.
Caminem i es miren,
es miren i somriuen... Una Lluna grossa i rodona com un formatge els vigila
gelosa. Fa una nit esplèndida per passejar... Parlen entre ells de tantes coses
que les hores passen sense aturador. Ara que la coneix no li ha decebut res, al
contrari, encara és més encantadora que abans. És divertida i quan riu arronsa
el nas d’una manera molt graciosa. S’hi quedaria tota la vida al seu costat...
Es sent tan feliç que quasi es podria morir...
De sobte passa una
cosa inesperada. De darrera uns matolls senten un gruny d’una bèstia que podria
ser grossa. S’espanten i sense temps per res, es posen a córrer realment
esperitats... La claror de Lluna els permet veure bé el camí, però malgrat la
seva agilitat , no sembla servir-los de massa i senten la bèstia molt propera.
Mentre corren es van mirant aterrits i s’adonen que la bèstia no afluixa, ans
el contrari. Però La lluna dolenta s’embolica amb un núvol tan espès que la
visió esdevé nul·la.
Corren molt, però
ensopeguen, i el cor amenaça de sortir-los per la boca... Ell intenta pensar
ràpid i li diu gairebé com una ordre de passar cap a l’interior del pati d’una
casa, per esquivar la bèstia ferotge. Entren tan de pressa que no s’adonen que als
peus hi tenen una piscina... La caiguda a l’aigua en mig de la foscor és tan
imprevista que els deixa absolutament desorientats. Ell atrapa la vora de la
piscina i aconsegueix arrapar-s’hi amb les ungles i surt. El cor li batega
esverat... No veu res, només sent un xipolleig a l’aigua i un murmuri ofegat que
li fa suposar que és ella. La crida desesperat, la busca amb la vista, però la
Lluna traïdora no vol donar-li la llum que necessita per localitzar-la. S’esgarrapa
la cara nerviós i desesperat, finalment, es tira altre cop a la piscina i a les
palpentes intenta agafar-la... Tard es lamenta de la seva decisió, ell no sap
nedar... Igual que ella fa uns segons, s’ofega dins d’una piscina. Injustament,
la nit més feliç de la seva vida...
Quan tot resta
silenciós, la Lluna treu el cap de darrera un núvol i somriu maliciosa...
L’endemà al matí,
quan els nens de la casa volen anar-se a banyar, s’acosten a la piscina i
criden: ”Mare, hi ha dos cadàvers a la piscina!!”. La mare sense a penes
trasbalsar-se, contempla la situació.
Amb un pal els acosta a la vora. Agafa
un caçapapallones i els pesca... Arronsant una mica el nas, subjecta per la cua
a dos ratolinets que han mort ofegats la nit abans i diu : “Amb aquests dos ja
en van deu aquest estiu... Pobrets!...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada