La Mireia se’n va a
treballar com cada dia i, com cada dia, agafa el metro. Està una mica avorrida
de la seva rutina diària, no hi troba cap al·licient, cap motiu que la porti a
llevar-se amb il·lusió. Un matí més, s’enfila al metro i s’asseu. La seva
parada sempre hi puja poca gent i quasi sempre té lloc per seure. Obre el seu
llibre digital i comença a llegir sense mirar la gent del seu voltant. La
Mireia va a la seva, no li agrada massa relacionar-se amb desconeguts.
Ella va llegint i
les parades es succeeixen i la gent va entrant i sortint, sense que la Mireia s’hi
fixi gaire. El seu llibre és prou absorbent com per oblidar-se de tot i
llegeix: “Ai, Walter, em costaria poc enamorar-me de tu, i estic convençuda que
tu també em podries estimar... Ho veig als teus ulls i en la manera com em
somrius quan em veus...”. La Mireia para un moment i sospira... Que romàntic,
que bonic... I just en aquell moment, una parada del metro i com una alenada d’aire
...entra un noi que la Mireia es queda mirant. Quin noi... La Mireia no pot
deixar de mirar-lo i se li asseu ben bé al davant. Queda com hipnotitzada,
atrapada en aquell noi que té uns ulls... Té uns ulls blaus preciosos. Però el
noi no l’ha ni vista a la Mireia, ha vist una àvia que s’ha quedat dreta i ell,
molt amablement, li cedeix el seient... Ostres, ella el volia mirar més i l’hi
anava molt bé tenir-lo a la mateixa alçada. Però aquella àvia, sí que es mira
la Mireia i li somriu. Ella educada li torna el somriure, però els seus ulls no
paren de buscar el noi. No sap què té aquest noi que l’ha atrapada, potser ha
estat el moment casual de coincidir el fragment del llibre amb la seva entrada
que fa que tontament la Mireia se n’ha penjat.
Torna els ulls al
llibre i rellegeix el mateix paràgraf. Es para al mateix lloc, ha de ser
fantàstic que algú et miri així, pensa ella. I alça la vista i veu el noi que
la mira... L’està mirant, fixament... Ella també a ell. Quants segons es poden
aguantar la mirada dues persones desconegudes?... Tres, cinc, deu?... La Mireia
aguanta, té clar que ella no pensa fugir d’aquest embruix. Ell, pel que sembla,
l’acaba de descobrir i no té cap intenció d’anar enlloc... Es fa etern... La
Mireia es perd en aquells ulls blaus com l’aigua, s’hi tira de cap, hi neda, s’hi
submergeix i hi entra tan endintre que sembla que li toca l’ànima. És com si, d’una
passada li hagués vist tota la vida, li hagués mostrat tal com és, li hagués
obert el cor... Ell també ha entrat tan endins de la Mireia que ella s’ha
sentit talment com un llibre obert i li ha ofert tot el què té, tot el que
és... Es com si es coneguessin d’abans, d’una altra vida, potser, i simplement
s’haguessin retrobat... Ha estat com tornar a casa, a un lloc segur on ningú li
pot fer mal... És com si de cop, tot s’hagués posat a lloc, com si els còdols d’un
riu s’haguessin col·locat ordenats... A les seves cares s’hi ha dibuixat un
somriure, contents d’haver-se retrobat,... Finalment, necessiten respirar... i
abaixen la mirada. Uff! Quin moment... A la Mireia li tremola tot el cos... Ha
estat un moment íntim, màgic...
Mira l’àvia i s’adona
que ella ho ha vist tot i li fa vergonya... Però l’àvia somriu, contenta d’haver
presenciat un moment tan bonic com aquest, un moment on dues persones es
reconeixen i es retroben... L’altaveu anuncia la propera parada i el noi es
disposa a baixar. La Mireia li sap greu que el trajecte d’ell sigui tan curt. Però
encara es busquen i es miren altra vegada, somrients i una mica enrojolats...
La intensitat i la tendresa de la mirada crea una mena de lligam, com un fil
que surt d’un cor cap a l’altre... El noi baixa d’esquena a la parada i es
queda pal plantat a l’andana amb els ulls clavats en la Mireia. Un “Bon dia”
inaudible surt de la seva boca i ella li retorna movent els llavis. Quan el
metro arranca, ell encara l’està mirant... La Mireia percep com el fil que surt del seu cor es va desfent i desfent com
una madeixa a mesura que el metro avança...
Està trasbalsada...
Quin començament de dia! Oauu!! Respira profund i tanca els ulls per assaborir
aquest moment tan meravellós que acaba de viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada