dissabte, 25 de gener del 2014

EL GAT I LA RATA

Estàs jugant amb mi al joc del gat i la rata. Tu ets el gat gros, imponent, majestuós i poderós. I jo sóc la rata, però més aviat em sento un ratolí al teu costat, realment petit, miserable i insignificant.

Tu em mires amb la teva mirada hipnòtica i m’atraus; em deleixo abandonada i vinc cap a tu com una mosca cap a la llum, cap a un destí indefugible. Quan em tens ben a prop la teva mirada canvia i la teva expressió es torna múrria i encara que temo que m’estic ficant en un embolic, no tinc esma per marxar. De sobte saltes damunt meu i em claves els teus ullals; l’ensurt és tan gran que quedo paralitzada. Tinc por i em penedeixo de no haver fugit quan encara podia. Massa tard, ja no hi ha cap possibilitat... Tanco els ulls esperant una mort imminent i el moment es fa etern: l’aire no m’arriba als meus pulmons, el cor se’m atura i el dolor és tan gran que sembla insuportable, però no sé d’on trec les forces i resisteixo. Només falta una estreta més forta o prolongar-ho un minut més i sóc morta. Sembla que gaudeixes del teu poder i l’assaboreixes calmosament.  I just en aquest instant, quan  la llum esdevé foscor absoluta i em sento caure al buit, et compadeixes de mi i m’atorgues clemència.

Jo em quedo quieta, atemorida, tremolant, molla de la teva saliva i sento el teu alè en la meva cara. Quan el meu cor recupera el seu ritme i l’aire torna a inflar el meu pit, m’atreveixo a obrir els ulls. Em veig innoble emmirallada en les teves pupil·les. Em submergeixo en l’aquositat de la teva verda mirada i m’ofego en el teu oceà.

Tu somrius complagut i el teu somriure em desconcerta i em distreu. Ara seria un bon moment per provar d’allunyar-me a tota velocitat de tu i en canvi sóc incapaç de fer una passa. Espero no sé ben bé què... I llavors ho aprecio, és com veure sortir el sol, és només un instant però l’ impàs és deliciós: en el teu rostre es produeix una transformació que afluixa qualsevol resta de tensió i esdevé tan relaxat, tan bonic i tan entendridor... Sembles tan bo que quasi m’oblido que fa un moment eres el meu botxí. 

T’ajaus davant meu i et col·loques al meu nivell. Jo immòbil, només t’observo. T’estires i em mostres la teva part més seductora. La teva mirada em busca còmplice i m’insinua petits secrets. M’enamores. Em fas sentir especial i detecto que en el fons tens necessitat de mi i em sento privilegiada de ser l’escollida. M’imagino que tenim la mateixa categoria i que som de la mateixa espècie. Em sento incomprensiblement feliç i m’oblido del mal que m’has fet; t’ho perdono tot i no sóc capaç de retreure’t res. El que ha passat només ha estat un mal moment, no tornarà a passar, em menteixo. Amb el morro em toques suament i jo m’estremeixo excitada; les teves carícies curen totes les meves ferides. Runruneges i el teu soroll em sembla una deliciosa melodia.

Tanques els ulls i gairebé t’adorms. Hauria d’aprofitar aquesta bona ocasió per fugir sigil·losament. Dubto entre fer cas al cor que em demana que em quedi o el cap que em diu a crits que marxi. No sé què fer... Puc intentar salvar la meva vida, és una qüestió de supervivència. Lentament em moc i sense ni respirar, faig un pas i després un altre. I quan en porto una dotzena de fets a càmera lenta, crec que potser sí que aconseguiré fugir. I en el precís instant que em llenço a la carrera amb el cor totalment accelerat,  caus altra vegada damunt meu i tornem a començar.

Hem repetit aquesta escena infinitat de vegades i ja no tinc esma per més. Em fa mal l’ànima tornar a passar aquest desengany. Assaboreixo la treva que m’atorgues. Em relaxo, m’entendreixo i m’adono que t’estimo, que sempre t’he estimat i que mai podré deixar-te d’estimar.

Malgrat que sé amb certesa que això és un miratge i que no durarà eternament, m’enganyo. Sé que és una relació insana, un maltractament consentit per part meva. Tu  i jo estem destinats a relacionar-nos d’aquesta manera,  amb aquest estira i arronsa. Tu poses les normes i les canvies quan a tu et convé, jo simplement et segueixo submisa.

Sé que aquest joc és la nostra manera viure, incomprensible als ulls de qualsevol, intolerable per la majoria.

Sé que tard o d’hora se’m acabaràs menjant, ho sé i malgrat tot sóc incapaç de fugir. I em sotmeto esclava a l’embruix de la teva mirada i em rendeixo perquè perdre’t seria molt pitjor que morir. 


dilluns, 13 de gener del 2014

INCAPAÇ.

En Pol no sap que té: sent un mal al pit com una llosa esclafant-li el cor... Mai fins ara havia tingut aquesta sensació i no sap què li passa... I és que avui és l’última vegada que veurà l’Emma.

La va conèixer fa quatre anys a la universitat  i un dia una mirada, un dia un somriure, un altre dia una salutació, una frase i a final una conversa. Va ser fàcil i rarament li passa això a en Pol.

Els anys d’estudiants els han passat veient-se gairebé a diari a les classes que han compartit.  Mai han quedat, però en Pol sempre l’espera encara que no vol que es noti massa.  Per això, quan  ho fa, dissimula: mira per on sap que acostuma a aparèixer, aparenta consultar el rellotge, es corda una sabata que té perfectament ben cordada, repassa l’agenda, comprova els apunts, es posa bé la jaqueta o s’ajusta la gorra... Sempre a la mateixa cantonada, just davant una porta de vidre on es mira de reüll per comprovar el seu aspecte. Deixa passar un parell de minuts, tres, quatre...i als cinc, si ella no ve, marxa decidit, murmurant en veu baixa alguna cosa per si mateix, com si es recordés d’alguna cosa que s’ha oblidat...  I si apareix mai admetrà que l’espera, com si fos una casualitat, fruit de l’atzar, el lloc i l’hora...  Una relació  sense obligacions, ni cites, només compartint el camí d’escales i passadissos fins a les classes i prou.

En Pol, reservat de mena, li costa moltíssim obrir-se a ningú però amb l’Emma tot és diferent. Comparteixen un tipus de joc verbal que els hi surt de manera espontània: el primer comença amb una mena de dita que l’altre respon lligant-la amb una frase semblant o totalment contrària i d’aquí se’n genera l’entrada a la conversa del dia. Poden començar parlant d’una cosa i acabant amb una altra que no hi té res a veure. Una mena de complicitat lingüística divertida on ningú més hi pot entrar, com un codi propi de conversa, un llenguatge exclusiu d’ells dos...

Ells dos tan diferents: un de Mart i l’altre de Venus, tan contraris de caràcter com de manera d’afrontar la vida. L’Emma amb una manera de ser una mica infantil i oberta  i de dir les coses més amb el cor que amb el cap. Ella sempre disposada a jugar, a parlar  i ell encantat, escoltant-la i rebatent-la. Li agrada aquella ímpetu que posa l ’Emma vivint sempre a camí de la utopia i somiant un món ideal que en Pol sap perfectament que no existeix però mai li dirà. Han parlat de tot i és que ells dos mai acaben temes. De fet, mai acaben res, ni tant sols mai s’acomiaden... Sempre ho deixen encetat per el pròxim dia, una sola conversa que contínua... Es somriuen, es fan adéu amb la mà o una darrera frase graciosa i cadascú marxa pel seu costat.

A en Pol li fascina la passió que posa ella quan parla, com les galtes se li posen vermelles mentre gesticula. Li encanta quan la veu a riure de les seves genials frases, deixant-se anar, cargolant-se i aguant-se a la paret per no caure. Li agrada com amb les mans es recull el cabell cap un costat de manera inconscient i deixa veure el seu espigat clatell, mentre rumia la frase adient. Li atrauen els seus ulls blaus que s’il·luminen quan encerta l’expressió correcta. I com somriu múrria quan se sap triomfant...

I ell tan tancat en el seu món, on només l’Emma ocupa el pedestal del seu santuari intern, l’epicentre de la seva solitària vida.

En Pol tan eloqüent, serà incapaç de trobar les paraules adequades en el moment oportú: callat davant els sentiments, mut davant les emocions més secretes. Mai serà prou capaç de dir-li res del que sent i la deixarà marxar: sense ni un telèfon on trucar, ni una adreça on anar, ni l’esperança de tornar a parlar.

Maleirà el seu poc coratge per dir-li que l’estima com res ha estimat en aquest món, que sense ella res no té sentit...


Avui quan acabi l’últim curs, l’última hora de classe li farà dos petons,... No, no els hi farà, només pararà les galtes i esperarà com sempre que ella dipositi els llavis en les seves, com ha fet cada any en el moment de deixar-se fins passat l’estiu. Però aquest any no hi haurà retrobament el setembre. I marxarà cap a casa tocant-se les galtes on ella hi ha estampat els seus petons. I els buscarà al mirall i plorarà. 

dissabte, 4 de gener del 2014

ENS FEM GRANS.

Ens fem grans. És un procés natural i inevitable al qual ens hem d’acostumar si desitgem viure bastants anys. Malgrat sabem que passa, a tots ens sorprèn, i descobrim un dia mirant-nos al mirall que el pas del temps comença a deixar petjades al nostre cos.

A vegades és l’aparició dels primers cabells blancs, de petites arrugues al voltant dels ulls, de la pèrdua d’aquella frescor de la cara... Llavors ens contemplem i observem la pell més seca, la flaccidesa  de braços, la panxa més tova, les cames plenes de petits capil·lars trencats... Però el més preocupant és el que no veiem, sinó el què notem tan bon punt ens despertem: el mal a les articulacions que acostumem a atribuir a que hem dormit en mala postura sabent que no és cert.

Personalment, en un cos com el meu que mai ha sentit la necessitat vital de practicar cap esport, suposo que el pas del temps és més evident. Això sí, no arrossego cap lesió esportiva de sobreesforç dels anys de joventut i d’empenta física. Per mi, que la principal activitat física que faig és caminar, em sento encara bastant capaç de continuar fent-la tota la vida. Potser el ritme haurà de ser més lent, res més.

Però mentre el pas del temps en el cos és indefugible, en el cap és una altra cosa i no segueixen el camí de manera paral·lela, sinó cadascú ho porta a la seva manera.

Durant uns anys, cos i cap van junts. El cos, més terrenal i passional, té unes necessitats molt primàries que vol satisfer. El cap molt prudent li deixa fer, tot i que a vegades li posa traves i dubtes abans d’actuar. Però tots hem acabat en alguna ocasió fent cas omís al nostre cap i hem sotmès el cos a diferents tipus d’excessos: menjar i beure massa, hores sense dormir, ... potser sexe, drogues i rock and roll?... Cadascú s’ho sap.

Però arriba un moment que el cos diu prou, que li costa seguir el ritme, que li fa mandra tot... que es fa gran. Llavors hi ha persones que pensen que els anys bons ja han passat i ara ja només ens espera la baixada inevitable. Es deprimeixen i s’obliden del cap.

El cap és molt més actiu que el cos i durant més anys. Hi ha joves que tenen un cap vell i  hi ha persones molt grans amb una capacitat increïble i envejable per imaginar, crear i investigar... El cap té un potencial que no acaba mai, una set d’aprendre i de relacionar...

El meu cap té ganes de conèixer altres caps...

El meu cap hi ha moments que marxa del meu cos i se’n va lluny, com una ànima lliure i campa sol sense aturador... Dóna voltes per aquests mons de Déu i s’amara de històries i torna i me les explica. Després el meu cos, utilitzant els meus dits, les tecleja a l’ordinador i ,jo, les penjo al bloc.

El món està ple d’històries que mereixen ser explicades i el meu cap sap que això no s’acabarà mai.

Però a vegades l’haig d’obligar a asseure’s (d’aquí ve allò de: assentar el cap...) i a quedar-se quiet al meu costat. Amb tantes anades i vingudes no vull que s’oblidi del meu cos, no vull que s’oblidi del meu entorn, del meu dia a dia, de mi... Tot el què hi ha a l’exterior és tan atractiu i interessant, que em suposa una empresa difícil retenir-lo.

Estic contenta del cap que tinc i sé que els seus millors moments estant per venir. Segur que seran tan gratificants com en el seu dia ho van ser els del cos.

I el cos, bé, tampoc està per llençar encara. Crec que se li pot treure molt profit i deixar-lo gaudir tranquil·lament de la seva vida més material i mundana.


Trobar l’equilibri absolut entre cap i cos és el repte de tothom, però crec que hi ha etapes en la vida que hem d’acceptar que no tot és tan perfecte.